Dimecres, 3 de maig de 1995
Carrer de Sagunt, Sants, Barcelona
Escola-Institut Marie Curie
Quan la porta s’obre, una llum encegadora em fa mal als ulls. No és que hàgim estat gaire estona a les fosques, però suficient perquè els ulls s’hi acostumessin.
Per uns segons em sento com un ésser nocturn trepitjant la claror del matí per primera vegada. La llum no només m’encega; sembla que em travessi, que em despulli. És com si no estigués fet per a aquest lloc.
Per quan vull reaccionar, la Joanne ja ha traspassat el llindar i m’espera subjectant la porta, fent un gest que vol apressar-me. Obedient, salto cap a ella, enfonsant-me en un mar de llum i verdor ensordidors.
Durant els darrers minuts, he tingut la sensació d’estar immers en una pel·lícula de suspens. Primer, la Joanne m’ha demanat absolut silenci i sigil, i això m’ha despertat un entusiasme estrany, com si formés part d’una conspiració secreta. Després, amb una naturalitat inquietant, ha intercanviat uns gestos dissimulats amb la portera. Ni una paraula, només aquella comunicació muda que ha fet créixer la meva sorpresa.
Hem avançat pel passadís, passant per davant de les portes obertes de la sala del professorat i del despatx del director. Per un moment, he cregut que la Joanne faria alguna acrobàcia espectacular per creuar sense ser vista. Però no. Senzillament ha caminat com ella sap fer-ho: flotant, etèria, invisible per voluntat pròpia.
Tot i la meva manca d’agilitat, sembla que els astres han decidit que conegui aquest lloc secret, perquè ningú s’ha adonat de la nostra presència. Un cop superats aquests obstacles, hem arribat a un distribuïdor fosc, il·luminat només per la llum tènue que es cola per les escletxes. La bombeta està fosa, i l’ambient té aquell aire clandestí de les zones prohibides.
I aleshores el veig. El jardí. Ves per on, el mateix jardí que acull aquella arbreda inaccessible que he contemplat des de la meva taula, al final de la classe…
***
Quan els ulls se m’acostumen de nou a la llum, el món s’obre davant meu amb una frescor inesperada. Un jardí esplendorós, banyat de sol, es desplega als meus peus, com un tapís viu on les flors, en totes les gammes imaginables, ballen al compàs d’una brisa suau. L’aire està impregnat d’una fragància de terra humida i pètals recent florits, com si la primavera mateixa hagués decidit quedar-se a viure aquí.
—L’Eugènia és qui té cura del jardí —xiuxiueja la Joanne, i la seva veu, tan suau, es fon amb el murmuri de les fulles.
No sé qui és l’Eugènia, però el misteri que envolta aquest lloc i la complicitat silenciosa dels darrers minuts em fan callar la pregunta. Ja la faré quan el moment sigui menys màgic i l’encanteri no perilli.
Encara mig ajupits, amagant-nos de ningú, travessem el jardí en direcció a l’arbreda, i de sobte, ella m’agafa de la mà. És un gest espontani, natural, però a mi em sacseja tot el cos com si es tractés d’un terratrèmol.
El simple frec de les nostres pells encén un foc càlid dins meu, un pessigolleig subtil que s’escampa com una onada tranquil·la. Mai havia sentit res semblant: és com enfonsar els dits en cotó fluix, com la carícia d’un raig de sol esmorteït, com l’aroma dolça i discreta de la vainilla…
Ja no sé què dic…
El tacte de la seva mà és càlid, tendre, delicat… Com la seva mirada. Així, com el seu somriure. Com la corba suau del seu rostre, com els seus cabells que ballen amb el vent, com les seves galtonetes que s’amaguen darrere un somriure massa bonic per ser real.
Fa només quatre hores, totes aquestes sensacions m’eren alienes. Vivien en algun lloc llunyà, inaccessibles, mentre jo em movia en una foscor perpètua, com si la llum fos un luxe reservat als altres. Però des que la conec, aquesta llum ha trobat una escletxa per infiltrar-se en el meu cor, com un primer raig de sol trencant l’alba després d’una nit eterna.
És possible enamorar-se tan de pressa d’algú? Si m’està passant, deu ser que sí. Però sempre havia pensat que això només passava a les pel·lícules…
O potser no és amor, sinó la fascinació pura i vertiginosa que em desperta algú com ella: un cor tan jovenívol i alegre, tan autèntic, tan transparent. La Joanne no sap fingir, no sap ser res més que ella mateixa, i aquesta honestedat m’atrapa com un fil invisible que em lliga a la seva essència. Potser per això m’ha sobtat tant quan ha dit que té un secret a confessar-me…
No tinc temps de preguntar-li res. Amb una dolça impaciència, m’estira de la mà i m’arrossega cap a un racó fora de les mirades indiscretes. Unes branques caigudes han creat, com per art de màgia, un pas natural cap a l’interior de l’arbreda, com si la natura mateixa hagués volgut reservar aquest espai per a aquells qui saben mirar més enllà.
Des de la meva taula a classe, aquest lloc semblava només un grapat d’arbres desordenats, però ara que hi soc dins, em sembla que estic traspassant la frontera cap a un món diferent. Potser la tanca de fusta amagava més del que jo sospitava. Potser hi ha secrets que només es revelen a qui s’atreveix a creuar el llindar.
Ens endinsem sota l’ombra d’aquelles copes espesses. El camí ens obliga a acotar el cap un parell de vegades, com si l’arbreda mateixa ens demanés un gest de reverència abans de deixar-nos passar. I aleshores, tot d’una, s’obre davant nostre una petita clariana secreta. Al centre, unes pedres disposades en cercle esperen en silenci, com si fossin les guardianes d’un misteri antic.
***
— Aquí és on fem els aquelarres… -diu rient la Joanne.
— Ets una bruixa?
— Pèrfida i esqueixada…
Ric. Ric de veritat. No per compromís, no per dissimular, sinó perquè alguna cosa dins meu s’ha desfet, com un nus antic que es desfila sense esforç. Ric amb ganes, amb una llibertat desconeguda, i la meva pròpia rialla em sorprèn, ressona dins meu com un eco oblidat.
Quan ha estat l’última vegada que he rigut així? Intento fer memòria, però només trobo silencis, absències, records esmicolats. He rigut mai de veritat? Hòstia… diria que no.
I tot i així, aquí estic, descobrint que m’agrada el meu riure. M’agrada la vibració que em deixa al cos quan s’apaga, com un corrent càlid que m’acaricia per dins. De sobte, tot em sembla d’una bellesa indescriptible.
Alço la vista i respiro profundament. L’aire és fresc, carregat de l’olor de terra humida i de flors que s’obren a la llum com si també somriguessin. Al meu voltant, el bosc es desplega en mil tonalitats de verd, viu i vibrant. Els insectes zumzegen com petits testimonis d’aquest moment sagrat, mentre les fulles dansen suaument al ritme del vent.
I enmig de tot això, ella.
Dreta davant meu, il·luminada per la llum trèmula que es filtra entre les branques, amb aquell somriure que podria fondre el glaç de qualsevol hivern. Els seus ulls, dos fanals dins la penombra, ho esclareixen tot. I jo, sense adonar-me’n, em deixo endur per la seva llum.
La miro i, per primera vegada des que ella s’ha acostat, em fixo amb cura en la seva roba. Quan ens trobàvem davant de la tanca de l’escola, m’havia cridat l’atenció que portés roba feta a mida, però si m’haguessis preguntat què portava exactament, hauria estat incapaç de respondre’t. És fascinant com funciona la ment: observem el món, però sovint el mirem de manera fragmentada, com si els detalls fossin peces independents i no una totalitat que respira alhora. Com puc mirar la seva roba i no adonar-me que porta una faldilla o una samarreta de tirants?
Amb una mirada més atenta, em sorprèn la senzillesa del seu estil. És sobri, gairebé seriós, potser massa per una noia de 15 anys, però, d’alguna manera, li escau a la perfecció. La tela que vesteix és gasosa, lleugera, una caiguda natural que sembla dansar al seu cos amb la mateixa gràcia amb què es mou. Cada gest seu es veu acompanyat per aquesta roba, com si la samarreta de tirants i la faldilla fossin extensions de la seva pròpia dansa interior.
La samarreta de tirants, d’un blau elèctric intens, xoca amb el blanc pur de la faldilla i la rebeca, com si fossin colors provinents de mons diferents, que, estranyament, es complementen. El contrast fa que la seva pell morena, tan càlida, brilli amb més força, com també destaca el to fosc dels seus cabells, que cauen suaument sobre les espatlles.
Porta tres polseres de comptes al canell dret, senzilles però amb una presència que no puc evitar notar. Fora d’això, no porta cap joia ni adorn superflu, i la seva senzillesa m’atrau, em sedueix.
Per trencar la sobrietat de tot el conjunt, es fa un toc lleugerament irreverent amb unes sabatilles blanques, amb tres franges de rosa al costat, i uns mitjons blancs, petits i delicats, amb un brodat d’aquells que em fa somriure per la seva innocència.
De sobte, una onada de consciència em recorre: la miro massa, potser l’estic incomodant. La meva mirada s’enlaira per trobar els seus ulls i disculpar-me, però, per sorpresa meva, ella roman dreta, els braços creuats a l’esquena, tímida, sí, però alhora deixant-se veure amb una naturalitat que em deixa sense paraules.
Nineta…
— N… no tinc cap interès sexual… -dic, amb una certa incomoditat, com si cada paraula pesés més que l’anterior-. Vull dir…
De sobte, ella comença a riure, però el seu riure és tímid, com si volgués dissimular alguna cosa. La seva reacció m’atrapa en sec, i em quedo bloquejat, sense saber com encaixar-la.
— No t’amoïnis -diu ella, el seu somriure suau i sincer-, no ho havia interpretat com una mirada de desig. Sembla més aviat que estàs satisfent una curiositat… Ets molt transparent, Ivan, i se’t veu molt noble.
Ah, sí? Jo no em veig gens noble, però bé, no veig res de bo en mi, així que…
— Sé distingir quan algú em mira amb intencions egoistes… i no sento que sigui el teu cas.
— N-no… -m’acabo ofegant en les meves pròpies paraules, sense saber si la meva resposta és correcta.
— Has dit que no tens cap interès sexual. Vols dir cap a mi o en general?
La seva pregunta em travessa el cor com un puny, tan inesperada que em quedo sense respiració per un moment. Què se suposa que he de respondre? Està posant-me a prova? I per què?
— Potser la pregunta és massa personal… perdona -s’esmena ella ràpidament, potser veient la meva incomoditat.
— Parlava en termes generals. No m’interessa el sexe.
És la primera vegada que m’atreveixo a verbalitzar això en veu alta. Però també és la primera vegada que sento paraules com “noblesa” o “intencions egoistes”. Amb la Joanne, sembla que puc expressar-me, tot i que la por encara m’acompanya, com una ombra que no sé com dissoldre. Ara que ho penso, potser m’he llançat massa ràpid a la piscina. Què deu pensar ella dels nois que no senten interès pel sexe? A les noies “normals”, això els és incomprensible…
Però la seva resposta és una simple guspira de somriure sincer, acollidor, completament lliure de judici, d’expectatives, o de qualsevol cosa que pogués embrutar aquell moment. I després, amb una suavitat gairebé imperceptible, es deixa caure sobre una de les pedres, fent un gest perquè jo també m’hi assegui.
M’assec, però el meu cap segueix atrapat en tot el que acaba de passar, en tot el que està passant avui, en aquest instant que sembla sospitar que s’està fonent amb el temps mateix. I si tot això no fos més que un puto somni?
Durant una llarga estona, més del que voldria admetre, faig memòria dels esdeveniments d’aquest matí. Recordo haver-me despertat destrossat, amb el cos trencat, sentint-me més merda que de costum, amb l’ànima foradada. Tot em feia mal, el cor em sagnava i la meva ment es desfeia entre les restes d’un malson que no acabava mai. On han quedat aquelles sensacions? On és aquell Ivan que se sentia invisible, acabat, consumit? Juraria que al matí ja m’havia rendit, com un dilluns més. Si m’esforço, recordo tantes vegades haver pensat en la mort, en el pes de l’absència de sentit que em devorava, aclaparador. I ara? On és tot això?
Sota l’arbreda, a l’aixopluc d’aquesta cova verda, embriagat pels aromes de la primavera tardana, acollit per la Joanne, protegit, cuidat… no hi ha aquell Ivan. Qui soc ara? Dins meu hi ha una esperança que s’esmuny com una llum suau, una alegria serena que em banya l’ànima. Sento com la fredor de tants anys de soledat comença a esvair-se, no sé si per sempre, però almenys per avui. Estic tranquil.
I satisfet. Orgullós de poder expressar que no m’agrada el sexe, que no em preocupa ni el més mínim. I que em creguin. Que no em mirin d’aquella manera com si fos un bitxo estrany…
— És per tu algun problema això? Et decep, poder? -pregunta la nineta amb el gest inquiet.
Els seus ulls em miren amb por, i em maleeixo per no haver estat prou atent. Joder! Ha fet la seva confessió i jo he estat perdut en els meus pensaments! Com si no tingués temps per estar-m’hi amb ells! Hòstia puta!! I què coi m’ha dit?
L’observo, buscant una pista que em tregui de l’embull de la meva ment… Però només veig aquella por que s’hi reflecteix, creixent a cada segon que no dono resposta. Sembla que m’ha dit alguna cosa important, com si el que buscava fos la meva aprovació. Bé, potser ella no m’ho ha explicat així, però reconec la seva por com si fos la meva. Tantes vegades m’he quedat penjat en aquell moment en què comparteixes alguna cosa íntima i esperes a veure si l’altre t’ho accepta o no. I sé què passa quan no t’aproven… Com amb el sexe: és impensable que a un noi no li agradi. “M’estàs prenent el pèl?”, diuen. I jo ric, estúpidament, i assenteixo amb el cap, amagant la meva veritat, fugint de la sinceritat per por a perdre la meva única opció de sentir-me part del món.
— Eh… jo no soc ningú per jutjar-te, Joanne, així que per mi tot està bé. I no, no m’has decebut…
Alguna cosa així és el que jo voldria sentir si estigués en el seu lloc, encara que reconec que la resposta em surt una mica buida, plena de falses seguretats.
I sí, no em passa desapercebut que soc un covard, que no tinc el valor de demanar-li disculpes per la meva absència, la meva desconnexió momentània. De veritat que m’interessa la Joanne; vull saber com se sent, com pensa, vull conèixer el seu secret. Què imbècil soc!!
La nineta dubta de les meves paraules. I amb tota la raó del món, perquè no la jutjo, encara que tampoc l’he escoltat del tot…
— Si per tu suposa un problema prefereixo parlar-ho ara. No tens cap obligació de res, entens?
— A mi m’agradaria conèixer-te, Joanne. La resta… ja s’anirà veient. No trobes?
Això sí que és sincer. I la seva reacció és immediata. De seguida aflora aquell somriure tan seu, aquell que em reconcilia amb el món, i torno a respirar aquella sensació de pau interior que m’envaeix. A la fi, tot sembla tornar al seu lloc.
Ja veurem com arribo al seu secret, però de moment, tot està bé. Suficient per ara…