Dimecres, 3 de maig de 1995
Carrer de Sagunt, Sants, Barcelona
Escola-Institut Marie Curie
L’hora del pati es fa esperar, però a la fi arriba. No és que la classe m’hagi resultat avorrida; tot el contrari. La Carreras és una professora amable, i la Joanne, sense adonar-se’n, ha estat una estrella polar en aquest oceà desconegut. Totes dues han estat pendents de mi com ningú mai ho havia estat. Per algú que se sent abandonat des del primer dia de vida, tot això és emocionant fins a fer-me plorar. Mai m’havia sentit tan bé i per un moment tinc la sensació que soc una altra persona.
A més, és la primera vegada que passo tantes hores tancat en un centre sense cap atac de pànic, sense ansietat, sense aquesta inquietud constant que sempre m’ha devorat.
Tot i així, em moro de ganes d’estar amb la Joanne. De parlar amb ella, de conèixer-la més… Cada vegada que em parla amb aquella veu, em sento més… abrigat.
La seva veu llisca suau com la seda sobre una pell erma de carícies, com una brisa que remou les fulles seques d’un bosc oblidat. Té la calidesa d’una llar en una nit d’hivern, i jo, que sempre he tremolat de fred, em deixo embolcallar per ella.
La seva veu suau, el seu to dolç i subtil em fan sentir vist, atès, cuidat… mimat. A més, riu molt; és una noia alegre, divertida, positiva, inspiradora. Estar amb ella em genera una sensació de plenitud per dins, com si, de cop, tot estigués bé.
Mentre la Joanne recull totes les seves pertinences, jo m’aferro al pupitre com si pogués sostenir-me de la incertesa. La gola se m’estreny, el cor em pica contra les costelles. Em moro de ganes de passar la mitja hora del pati amb ella. Però… voldrà ella estar amb mi? Té les seves amistats i, potser, soc un incordi si vol estar-se amb la seva gent. Dubto. I el dubte em retorna al meu estat natural: la inquietud s’apodera del meu cos, i tremolo, nerviós, davant la sola idea que em digui que no.
No és que no entengui que vulgui estar-se amb els seus amics. Ho entenc perfectament. I sé que això no significa un rebuig cap a mi. Però… saber-ho no fa que ho senti. Entre el meu cap i el meu cor hi ha un mur infranquejable que no em permet ser coherent. I si em diu que vol estar-se amb els seus amics, el meu cor entendrà que no vol estar amb mi.
I aleshores… tornaré a ser invisible.
Al cap i a la fi… per què ella voldria estar-se amb algú com jo? No tinc res especial. Ella em dona infinites sensacions agradables, però jo… què tinc per oferir-li?
A primera vista semblo un noi segur, que sap el que es fa. Però si la gent pogués llegir la meva ment… es sorprendria del que hi trobaria.
Però tota aquesta calma és una il·lusió. Perquè en realitat, sota aquesta pell, sota aquesta façana… em sento vulnerable. La meva autopercepció és negativa i lesiva. M’odio.
Què vols que et digui? És el legat que m’han deixat els pares.
El meu pare sempre em deia que Déu m’havia abandonat, que jo era fill del diable, que no tenia res de bo. I que l’únic que podia fer era reconduir-me (a cops) per veure si es podia fer alguna cosa amb mi.
Aquell dia… aquell dia que el vaig retenir contra el terra, amb el meu puny tancat i els ulls plens de ràbia, va negar amb el cap.
Com si definitivament la bèstia que portava dins hagués despertat.
Com si ja no tingués cap salvació.
Ell s’ho creia, que em podia salvar.
S’ho creia de veritat.
I ves per on… el vaig decebre.
Encara que la seva opinió se suposava que m’importava una merda, la veritat és que em va calar profundament.
***
Coincideixo amb ell en una cosa.
Déu m’ha abandonat.
He pregat nit rere nit. Però Déu… Déu no té oïdes per mi.
I si ni tan sols els pares o Déu han pogut estimar-me, qui coi em podria estimar?
El món està ple de persones que només miren per sí mateixes. Qui, entre aquesta mar d’ànimes distants, voldria aturar-se a veure’m i descobrir en mi alguna cosa digna d’estimar?
Fa temps que vaig rendir-me a la idea que no soc estimable.
L’aire em pesa a l’esquena com si portés una ombra cosida a la pell. Hi ha un nus invisible que em tensa els músculs, un buit al pit que no s’omple mai. No hi ha llum, només un gris que ho empassa tot.
Fins ara, em conformava amb el fet que la gent volgués seguir envoltant-me, per un temps breu i desconnectat de qualsevol significat profund. Alguns per necessitat, d’altres per recollir les engrunes d’una amistat mal entesa. Em sento com un tros de carn que tothom pot manegar, disposat i disponible quan els convé.
Però el més dolorós de tot és que fingeixo que m’agrada. Fingeixo que tinc el control, que “escullo” qui serà la següent, qui ocuparà una estona de la meva existència en un joc que no vull jugar, però que em té atrapat. El fàstic que sento cap a tot això és gairebé indescriptible, un fàstic que m’empasso a base d’ansiolítics. Esquivo la realitat amb substàncies que em permeten deixar de sentir… com si fos l’única manera de sobreviure. Potser estic enganxat a la droga, però què sé jo. La roda segueix girant.
Diuen que soc interessant per les noies perquè, aparentment, sé fer-ho bé al llit. Què vol dir això? L’únic que faig és no repetir el mateix malson que els homes que em consumeixen m’ensenyen. Ells són agressius amb mi, jo busco ser suau amb elles. Em tracten com un objecte, i jo m’esforço en ser sensible amb elles. Busquen la seva pròpia gratificació, jo em desdibuixo per centrar-me en el goig d’elles. I sembla que això les agrada i, alhora, en centrar-me en elles, aconsegueixo evitar que em toquin. No m’agrada que em toquin. Prefereixo passar desapercebut.
Més sorprenent encara, aquesta actitud sembla que també torna bojos els nois. Però és un joc diferent, oi? Follar molt obre les portes als amics que admiren les meves capacitats “seductores”. Quan vaig a la discoteca i em follo alguna noia, em pregunten com ho faig, em feliciten i fins i tot volen saber els meus “trucs”. Quina ironia. A mi!
De veritat, la nàusea és insuportable. Una cremor amarga em puja per la gola, com si hagués empassat vidres trencats. L’aire de la classe em sembla més espès, carregat de suor i perfums barats, i de cop, el so del xivarri m’és insuportable, una cacofonia que m’agredeix les temples.
Però, què més puc fer? És la meva única manera de sentir-me part d’alguna cosa. Tot i així, la major part del temps em sento aliè, com un estranger que mai trobarà una llar. Dins meu, un buit creix, un forat negre que m’absorbeix, del qual només puc escapar mitjançant el consum de qualsevol substància que m’ajudi a desconnectar del món.
Quan la substància em recorre la sang, sento que el món s’allunya, com si estigués submergit sota l’aigua. El soroll es distorsiona, els colors es difuminen, i per un moment, no soc res ni ningú. És una mort temporal, un parèntesi dins el dolor.
I, en tot això, com puc ni tan sols somiar amb una amistat amb la Joanne? Ella sembla tan sencera, tan transparent, tan feliç… Com podria jo, una ombra de persona, causar-li res més que dolor? Qui voldria estar amb algú com jo, un prostitut, un follanga mig ionqui?
***
I aleshores… la seva veu.
—Et ve de gust acompanyar-me a un lloc secret i compartir l’estona de pati?
Lloc secret?
Compartir amb mi l’estona de pati?
Aquesta tia… no sap on es fica.
Les veus dintre meu comencen a barallar-se. La veu moralista i repentinada que sempre ha de fer el correcte diu que he de negar la proposta.
“No hi vagis. No la taquis”.
Com podria fer-li això a la Joanne?
La veu victimista i ploramiques, en canvi, suplica que hi vagi.
“Per favor, per un cop, deixa’t anar…”
Jo també tinc dret… no?
— Et ve de gust que ens coneixem una mica més? -insisteix.
A mi no em ve de gust que em coneguis més.
La veritat és que soc un puto covard. Desitjo estar amb ella, desitjo conèixer-la, desitjo que ens trobem…
Però… em fa pànic que vegi qui soc.
Soc una puta merda de persona.
Al cap i a la fi… només serveixo per follar.
Si no hi ha sexe de per mig…
De què es parla?
Què es fa?
***
El pànic creix dintre del meu pit. Es fa gran com una pilota de goma. D’aquelles que s’empren als gimnasos. Saps? Aquelles que es fan servir per fer pilates…
Sento com si les costelles se m’estrenyessin, com si un cinturó invisible em premsés el tòrax i em robés l’aire. Un formigueig agut em recorre els braços, com si el cos em volgués advertir que surto de la meva zona segura.
— Si no vols no passa res -diu ella, davant la meva absència de resposta-. No hi ha cap obligació.
I somriu.
Un somriure amable.
Un somriure… sense pressió.
— Desitjo passar l’estona amb tu… i alhora em fa sentir…
— Vulnerable.
Jo pensava més en “pànic” o “paüra”. També sento vergonya i culpa. I un odi creixent cap a mi, cap a la meva misèria interna.
Em sento miserable d’amagar-me de l’única persona que vol veure’m.
I això em fa preguntar per què m’he passat tants anys lamentant que ningú no em veiés…
Confirmo amb el cap, sense massa convicció.
— És normal sentir-se vulnerable quan estàs a punt d’obrir-te a algú -diu ella, amb una veu suau-. El mon funciona a capes. Tothom es vesteix amb un personatge que el protegeix. Ens fa por mostrar-nos tal com som. A mi també em passa…
I aquí és quan em sorprenc.
A ella també li passa?
— Què sents tu? -pregunto per satisfer una curiositat imperiosa.
— Em fa por no agradar-te… i tinc motius perquè així sigui…
…
…
…
— Quins motius?
— Aquí?
La Joanne mira al seu voltant. Crits, riures, soroll, xivarri.
Té raó. No és un lloc per parlar.
Però la qüestió és que ella vol compartir els seus secrets amb mi.
Per què?
Què vol descobrir de sí mateixa que em podria fer recular en els meus sentiments?
Si és fantàstica!!
— Vinga, anem a aquest lloc secret i en parlem tranquil·lament.
Per la meva sorpresa, la veu em surt calmada.
I aleshores… el seu somriure.
I els seus ulls… aquells ulls…
Els seus ulls són d’un color càlid, com la mel quan la travessa la llum de la tarda. Són profunds, acollidors, com una llar de foc en una nit freda. Hi ha alguna cosa en la seva mirada que em desfà els nusos de l’estómac, que em fa sentir vist sense ser jutjat, comprès sense haver de parlar.
Durant tant de temps, el buit ha estat la meva única veritat. Però en aquest instant, davant d’aquests ulls il·luminats, dubto si és cert que estic condemnat a la foscor.
I per primera vegada en molt temps, no sento la urgència de fugir.
Sento ganes d’abraçar-la…