Dimecres, 3 de maig de 1995
Carrer de Sagunt, Sants, Barcelona
Escola-Institut Marie Curie
La Joanne s’ha passat la classe sencera fent preguntes i reflexions en veu alta. La professora s’ha engrescat i ha donat també el seu punt de vista. Vàries vegades ha preguntat a la classe què en pensàvem, però ningú s’ha atrevit a dir la seva. O poder no tenien opinió…
En alguna ocasió, m’he llençat a la piscina i he discutit la visió de la Joanne. Però, en un instant, ha desarmat els meus raonaments amb uns pocs arguments, deixant-me sense resposta. Això m’ha picat i m’ha engrescat a parts iguals. Em sembla una noia molt intel·ligent i es nota que té hàbit de reflexionar sobre les coses.
Em crida l’atenció la seva manera de moure’s. Com si cada paraula que surt de la seva boca fos prèviament pensada i cuidada; com si els seus gestos haguessin après a no ser mai precipitats. Quan parla, el seu rostre s’il·lumina amb una calma profunda, i la seva postura sembla ser l’equilibri perfecte entre atenció i serenitat. La manera com escolta, com si cada opinió fos un tresor que val la pena explorar, em fa sentir que estic davant d’algú que no només viu per respostes, sinó també per les preguntes.
9:00 a.m.
M’agrada; m’agrada haver conegut algú que té alguna cosa més al cap a banda de follar; que té ganes d’aprendre i de contrastar mirades. M’agrada que s’atreveixi tot i els rumors que aixeca cada vegada que parla. Es nota que la gent no la té massa en simpatia, amb alguna excepció comptada.
De fet, un noi, un tal Christian, ha verbalitzat algun comentari despectiu cap a ella. La qual cosa ha fet saltar una tal Ruth que sembla ser amiga de la Joanne. En un cop de vista ràpid he comprès qui són els “enemics”, els “amics” i els “indiferents” d’aquesta classe. El Christian ha estat recolzat per dues noies, el nom de les quals no s’ha pronunciat. La Ruth ha rebut el suport de dos nois i de dues noies. Els altres només manifestaven el cansament d’una rutina mental apàtica, aquesta mena de “modernitat” que sembla imposada i que mai he sabut del tot comprendre.
No importava qui parlés, la Joanne restava impassible, com si ningú pogués alterar la serenitat del seu pensament. Sembla que encaixa bé les crítiques i els judicis. I això m’ha sorprès molt donada la meva incapacitat per suportar una mirada negativa. Ja m’agradaria a mi que no m’afectés qualsevol xorrada que diu algú que m’importa ben poc…
Tampoc ha manifestat una especial alegria quan l’han defensada; més aviat el contrari, si ha afegit alguna cosa ha estat per demanar als seus amics, amb paraules o amb gestos, tranquil·litat. Això encara m’ha sorprès més. Era evident que l’afectava negativament que la seva gent es barallés per ella. Però especialment la Ruth no ha parat fins que no ha callat al Christian. Sembla una mica visceral, aquesta noia…
***
Personalment, quan vaig independitzar-me de casa dels pares als 12 anys, com que tenia molt de temps sense res a fer em vaig aficionar a anar a la biblioteca i agafar llibres a l’atzar. Tenia un sistema per decidir arbitràriament tema, prestatgeria, estant i llibre. Sempre m’agafava tres emprant aquest mètode. Així, he après moltes coses que no em serviran per res, probablement, però que em donen una visió àmplia del món. Això no obstant, la Joanne ha trobat el punt feble dels meus arguments i sento una creixent necessitat de passar-me aquesta tarda a buscar llibres específics sobre això que estem estudiant a l’assignatura. Demà després del pati en tornem a tenir classe…
9:01 a.m.
En acabar ciències socials, venen dues hores d’optatives. Aquí cadascú s’organitza com vol dins dels horaris setmanals. En teoria, això es decideix a l’inici de curs, però com que jo arribo a mig tercer trimestre, tinc uns dies per acabar de triar.
No m’ho penso dues vegades: vaig directe cap a la Joanne.
— Escolta, quines optatives fas? -pregunto, intentant sonar despreocupat mentre em fixo en com es recull una metxa de cabells darrere l’orella.
La Joanne aixeca la vista cap a mi, sorpresa. Somriu amb aquella llum tranquil·la als ulls, com si trobés alegria en compartir fins i tot les coses més senzilles.
— Plàstica, música i tecnologia -la seva veu sembla sempre segura, com si ja hagués triat tot el que és important a la vida.
Jo assenteixo lentament, fent-me el pensatiu. El cor em pica al pit.
— Doncs mira, jo també… — deixo anar, massa de pressa.
Ella em mira de reüll, entre divertida i escèptica, però no diu res.
Així de fàcil. Un moviment ràpid, una decisió feta. Seiem un al costat de l’altre i quan la miro, ja sé que he fet bé.
9.06 a.m.
Aquí som, en una aula buida de presències, només quatre cossos inquiets, entre els quals destaca la figura de la Joanne i la meva.
Quan la porta s’obre una noia una mica major que la Carmen, la professora de ciències socials, entra i se’m presenta com a Anna; és la professora de tecnologia. Però la Joanne ja m’havia avisat que tothom li diu la Carreras, que es veu que és el seu cognom. Pel que m’ha explicat és una noia que porta a les espatlles dues carreres universitàries i va per la tercera, la qual cosa escau molt bé amb el seu cognom. D’aquí que tothom li digui així…
Després de dirigir-se a la classe i proposar una activitat que sembla bastant engrescadora, l’Anna (la Carreras) seu al meu costat. Em felicita per seure amb la Joanne a qui demana que m’actualitzi sobre l’assignatura en tot el que em calgui, la qual cosa l’alegra a ella (i a mi…).
Després em fa entrega de tot un dossier perquè me’l revisi; afegeix que la setmana vinent em voldrà fer una prova per veure en quin punt estic i què he de treballar per poder superar el curs, donat que ja estem gairebé a les acaballes. Insisteix molt en què no és un examen, que només és una prova per poder acompanyar-me de la manera més encertada possible.
Em sembla molt simpàtica i agradable, amb ganes d’ajudar-me, la qual cosa agraeixo profundament; no era així en l’altre institut. I la seva explicació em relaxa, ja que tinc tendència a sentir que tot en la vida és un puto examen en base al qual se m’està avaluant si soc o no vàlid.
9:13 a.m.
Després que la professora torni a la seva taula, la Joanne em ressol els primers interrogants que tenia sobre l’activitat. El silenci a l’aula és sepulcral i m’impressiona fins al punt de despertar una motivació que poques vegades he sentit abans. És una sensació estranya, gairebé inquietant. Com si, per un instant, la meva ment trobés una pausa, un espai on no cal demostrar res, on no cal actuar. No sé si m’agrada o em fa por, perquè si deixo d’esforçar-me per existir, què quedarà de mi?
***
Sigui com sigui, tot sembla encaixar ara: el repte, la tranquil·litat, la Joanne asseguda al meu costat, absorta en la seva feina, aliena a les meves mirades furtives. Miro les meves mans, els dits tacats de tinta de tant dibuixar. Amb l’esquerra; sempre amb l’esquerra. I una ombra de records em cobreix la ment: quan era petit, aquest simple gest era una condemna.
Des de petit, he crescut amb la sensació de ser un error. Un error als ulls de Déu, que, segons els meus pares, es tornava cada dia més irat per la meva imperfecció. El fet d’escriure amb l’esquerra, deien, és una prova més de la meva “impuresa”, un signe de desobediència que m’allunya encara més de la seva gràcia. Amb cada cop que rebia, amb cada paraula cruel, sentia que Déu, en comptes de mirar-me amb comprensió, em veia com una espècie de càrrega; una ànima perduda que necessitava ser “netejada” a través de la dolorosa disciplina de la meva família.
Quan finalment vaig marxar de casa als 12 anys, esperava que alguna cosa canviés, que la meva fugida em portés a una vida millor, però no va ser així. Cada pas cap a la llibertat sembla més una condemna, i les meves pregàries a Déu se senten buides, com si no hi hagués ningú al darrere per escoltar-me. Forçat a construir una altra disfressa per encaixar al món; una disfressa que m’ajudi a sentir-me atractiu, a sentir que valc alguna cosa als ulls dels altres. Però la culpa sempre està allà, com una ombra que no em deixa caminar tranquil.
I, tanmateix, aquí, en aquesta aula, la càrrega sembla una mica més lleugera. Ara, enmig d’aquest silenci, sembla que la vida a la fi em somriu.
Poder Déu m’ha perdonat?