Dimecres, 3 de maig de 1995
Carrer de Sagunt, Sants, Barcelona
Escola-Institut Marie Curie
— Tu vas a quart? -pregunto encara incrèdul.
La Joanne riu divertida amb la meva insistència mentre assenteix efusivament. La miro reticent. El seu rostre és infantil i sembla poc desenvolupada. Tanmateix, cadascú té un ritme de creixement i no soc ningú per qüestionar-ho. Al cap i a la fi, qui millor que ella per saber l’edat que té?
Quan em rendeixo, faig un gest amb la mà perquè passi i deixo que em guiï cap a la nostra classe. Passada la perplexitat, assegurant-me que no em veu, un somriure se m’esmuny per sota del nas. No puc ser més afortunat! Conec una persona que transcendeix el que he conegut fins ara i… resulta que va a la meva classe!
El passadís és llarg i obre portes a banda i banda. Llegeixo els rètols mentre camino darrere d’ella, intentant memoritzar la distribució de les aules, força senzilla.
L’institut d’on vinc era un caos. S’havia aprofitat un edifici d’habitatges i les aules responien al volum d’alumnes de cada classe. No hi havia ordre ni concert, i podies passar dos anys consecutius a la mateixa aula.
Aquest institut, en canvi, sembla nou i ben planificat. La planta baixa és per infantil i primària, la primera per l’ESO i la segona pel batxillerat. Cada planta té no només les aules sinó també espais per a activitats específiques, com la informàtica. Tot això m’ho ha explicat fa un moment la Joanne.
7:58 a.m.
Darrere nostre, unes sabatilles freguen el terra amb presses. Algú xiuxiueja quelcom que es fon amb una rialla entretallada. Una porta es tanca amb un cop sec, seguida d’un renec esmorteït.
La bullícia de l’institut s’escampa per les parets. Darrere d’algunes portes, se senten veus alçades, alguna riallada estrident, el soroll sord de cadires movent-se. Un grup de nois apareix per un dels laterals i passen ràpidament pel nostre costat, en una d’aquelles corredisses absurdes de darrera hora. Un d’ells m’escomet l’espatlla i gairebé em desestabilitza.
Però aleshores la veig a ella.
No s’ha apartat, ni ha canviat el ritme, ni ha fet cap gest de molèstia. Només segueix endavant amb aquella calma que sembla aliena al caos.
Un altre soroll irromp en l’instant: una motxilla cau a terra amb un espetec, algú crida una broma, una altra porta es tanca. I ella continua, com si l’espai al seu voltant es regís per unes altres lleis, com si habités un temps diferent.
Observo els seus peus. Cada passa sembla mil·limètricament calculada. Amb el soroll que hi ha al voltant, no ho puc assegurar; però em jugo els cordons de les sabatilles que no emet cap so en tocar el terra. No, de veritat; flota?
De cop, els seus peus s’aturen i es giren cap a mi. El món al meu voltant continua avançant sense treva, però jo m’he quedat encallat en aquest moment.
Aixeco el cap i em torno a trobar amb els seus ulls i el seu somriure. Somric. Aixeca la mà i amb el dit assenyala una porta oberta. Miro. A dins, un munt de feromones fetes persones criden i riuen estridentment. Per un moment el somriure s’esvaeix, però la seva veu em murmura:
— És aquí; quart A.
8:00 a.m.
Faig dues passes endavant i algunes mirades conflueixen en mi. Unes noies es xiuxiuegen paraules esquives i esclaten en rialles contingudes, mirant-me de reüll, amb aquella picardia estudiada, mig joc, mig prova de foc. Ja sé de què va la cosa. Sempre és el mateix. Sempre soc això.
El fàstic em neix des del ventre, una serp freda que s’enrosca al meu estómac i m’estreny les entranyes. No el puc aturar. El noto escalar pel meu pit, pressionant la gola, com si un fantasma em pessigués per dins.
Però no es nota. No es pot notar.
Somric. D’aquella manera idiota en què entro en el joc de la seducció eròtica. El somriure que no és meu, que no neix de cap impuls genuí, sinó d’una resposta automatitzada, una armadura feta d’expectatives alienes. Un somriure que elles reconeixen i que les fa riure encara més, satisfetes, perquè el joc continua i jo estic jugant.
Em moc amb la fluïdesa que esperen. Les mans als tirants de la motxilla, la inclinació lleugera del cap, el pas segur. Faig veure que no les miro, però ho faig prou com perquè ho notin. És una dansa antiga, coreografiada per algú que no conec però que m’ha ensenyat a moure’m dins la gàbia.
I mentre tot això passa, mentre el paper es desplega i jo el recito amb precisió, una part de mi es desdobla i observa des de fora. Em veu. I sent fàstic. Fàstic de mi mateix.
Perquè aquest somriure és una mentida. I perquè jo soc la mentida.
8:01 a.m.
Somric d’aquella manera idiota que sé que funciona, que obre portes i desferma rialles còmplices. Però per dins només sento fàstic.
Odio el sexe. Odio follar. I odio ser follat. I, tanmateix, és l’únic que faig. Lligar per follar, deixar-me follar per diners, jugar un joc que no entenc ni vull entendre. Sembla que al món no hi ha res més. Sembla que només existeixi això.
Les noies em diuen que estic bo. Que soc guapo. Però quan em miro al mirall només veig un noi acabat. Un cos buit.
Mai he entès per què la gent etiqueta les persones amb números o adjectius com si fossin productes. Els nois ho fan tota l’estona: aquesta és un 10, aquesta està bona… I, com un eco, jo repeteixo el que diuen, encara que no senti res. No sé distingir si algú és guapo o lleig, si està bo o no. Simplement, no ho veig.
Potser el problema és meu. Potser és que mai m’ha agradat ningú. O potser és que tot això m’avorreix profundament.
I després hi ha la Joanne.
No sé si és guapa o lletja, si està bona o dolenta. No m’importa. Però hi ha alguna cosa en ella… Alguna cosa que m’agrada. I això és nou. Això no em passa mai.
No tinc ganes de fingir. Tampoc de dir el que s’espera de mi. No penso en què hauria de voler, ni en com encaixar en el joc de sempre. Només vull estar-hi. Escoltar-la. Mirar-la. Només porto uns minuts amb ella i ja en vull més. I per primera vegada en molt de temps, el desig no em pesa com una càrrega. No és una màscara. No és una obligació. És senzill. És real.
8:03 a.m.
— On seus tu? -pregunto desviant els ulls d’aquella colla de noies que em mengen amb la mirada.
— Aquí.
Primera fila.
Meh!
Per un moment dubto, però seure davant de tot em fa mandra. Ni tan sols em ve de gust per la Joanne.
El meu passatemps preferit durant les classes és dibuixar. M’agrada dibuixar, guixar. I em relaxa. Tenint en compte que sovint em donen atacs d’ansietat, no em ve de gust exposar-me davant de tothom. A més, a la darrera fila tinc bon panorama de tota la classe. M’agrada poder veure tothom; i davant em sentiria vulnerable, objecte de les mirades alienes.
— Ningú vol seure davant -riu…
— I jo no soc una excepció.
La Joanne riu eixerida.
— Ens podem trobar després de les classes…
La seva proposta m’obre les portes del cel.
— M’agradaria… – la paraula em fuig dels llavis, suau, gairebé en un sospir. Però tan aviat com ressona a l’aire, la sento estranya, aliena, vestida d’un significat que no li pertany.
L’instint m’empeny a somriure com sempre, a dibuixar als llavis aquella corba estudiada que obre portes i desferma rialles. Però no vull. No amb ella. Amb ella no hi ha joc, no hi ha màscara.
La Joanne em mira, encuriosida, esperant. I llavors, amb un fil de veu que aquesta vegada no pesa, dic:
— M’agradaria molt.
La sinceritat em sorprèn tant com a ella. I quan somriu, sento que alguna cosa dins meu, que feia temps que dormia, s’ha despertat.
Sento que es ruboritza i riu vergonyosa. Quan torna a mirar-me, somriu, i ara soc jo qui es posa tímid. Vermell com un tomàquet, però, aguanto la mesura. Riem.
8:04 a.m.
Finalment, la classe va quedant en silenci quan entra una noia jove, probablement la professora. Quan la tinc a prop, m’estira suaument de la màniga.
— Tu qui ets?
— L’Ivan. Començo avui.
Em mira amb ulls amables, però jo ja estic tens. Sé què vindrà.
— No m’han avisat de cap alumne nou… Com et dius?
Mossego l’interior de la galta. Sé què espera. Ho sé, ho sé. Sempre és igual. El nom no li diu res. No és prou. Necessita el cognom, aquell que sempre pesa més del compte.
M’és igual si és un tràmit, si no té cap intenció de fer-me mal. Però per mi, dir-lo sempre és una ferida oberta. Un tall petit, imperceptible per als altres, però que a mi em sagna per dins.
— Lazarev…
— La…za…ref?
— Amb be baixa al final…
Ho repeteix per assegurar-se. I jo ho escolto com un pes a l’estómac. Quan ho escriu, és pitjor. Les lletres sobre el paper esdevenen una marca, una ombra, una cosa definitiva.
Vull dir-li que no importa, que només digui Ivan, que oblidi la resta. Però és tard. Ja està escrit.
— Puc seure?
La meva veu sona més baixa del que voldria. Potser perquè en realitat no estic preguntant si puc seure. Estic demanant alguna cosa més: que aquest moment s’acabi, que no hi hagi més mirades, que el meu cognom no ressoni una vegada més en aquesta aula nova.
— És clar, benvingut.
8:06 a.m.
Camino cap al fons de la classe amb un alleujament dissimulat. És un simple moviment, però per dins és com si m’esfondrés una mica més. Com si, amb cada nova escola, el pes del meu cognom es fes més gran.
La classe està disposada en tres columnes de pupitres dobles, i trio un lloc a la dreta, al costat del passadís. Com que soc esquerrà m’agrada tenir espai per dibuixar.
Em deixo caure sobre la cadira com qui es descalça després d’una llarga caminada, amb l’alleujament cansat de qui no sap si podrà tornar a aixecar-se.
La veu de la professora ressona a la distància, però les paraules es dilueixen abans d’arribar a mi. Com un murmuri esmorteït sota l’aigua, com un eco que es perd en el buit. Tot al meu voltant es difumina, menys el pes al pit i el so suau del llapis quan l’encaixo entre els dits, buscant refugi en el gest conegut de dibuixar.
A l’altra banda del doble pupitre, la paret sencera és un mur cortina que aboca la classe a l’exterior. Més enllà del pati, una arbreda s’aixeca, envoltada per una vella tanca de fusta. El sol de mig matí es filtra entre les fulles i projecta ombres que dansen sobre la gespa humida. És un verd viu, inquiet, que contrasta amb la geometria estricta de l’institut.
Per un instant, el soroll de la classe desapareix. Només hi ha el moviment suau de les branques, una tremolor gairebé imperceptible, com una respiració.
8:15 a.m.
Quan torno a mirar dins, la Joanne està rebuscant alguna cosa a la seva motxilla. A la seva dreta, la cadira és buida. Hauria pogut seure allà. Per un moment em sap greu.
Aixeca la mirada i em busca deliberadament. Quan els nostres ulls es creuen, somriu. Jo també. Però hi ha quelcom en la manera com ho fa, com si fos la primera persona en molt de temps que em mira sense esperar res a canvi. Una calidesa estranya, sense intenció, sense joc. Només ella. Només jo. I, per un instant, sento que res més importa.
Obro la llibreta.
Vull plasmar els seus ulls… com si, en fer-ho, pogués retenir aquest instant i entendre per què, per primera vegada, vull mirar algú sense fugir.