Dimecres, 3 de maig de 1995
Carrer de Sagunt, Sants, Barcelona
Escola-Institut Marie Curie
El silenci es desfà a poc a poc entre nosaltres, com una boira que s’esfilagarsa sota el sol. La Joanne treu la seva carmanyola embolicada amb una tela suau, de tons primaverals, i la desplega amb una delicadesa ritual. Els seus dits desfan el nus amb una precisió pacient, com qui desembolica un secret. La tapa s’obre amb un lleu espetec i, a dins, el menjar s’ordena amb una harmonia gairebé artística: sushi de colors vius, verdures fines com fils de llum, làmines d’algues torrades que es vinclen lleugerament, com si respiressin.
Ella no diu res. Només em mira amb un mig somriure abans d’allargar-me els bastonets xinesos. Els refuso amb un gest discret.
— No tens gana? -pregunta, sense deixar de somriure.
— L’he perduda en algun racó desconegut-intento fer-me el simpàtic.
— Doncs jo l’he trobada aquí…
Agafo aire. Alguna cosa en el seu to, en la manera com se’n riu suaument del meu rebuig, em fa sentir a la vegada còmode i inquiet. Observo la seva paciència, avesada a esperar respostes com qui aguaita l’arribada del vent, sense pressa ni exigència.
— M’agrada que el menjar sigui bonic -diu, trencant la pausa mentre col·loca un tall de sushi entre els bastonets amb una cura extrema-. També m’agrada compartir-lo.
Sense esperar resposta, acosta el mos cap a mi. Els seus dits sostenen els bastonets amb una fermesa elegant, i la seva mà esquerra queda suspesa a sota, atenta a qualsevol contratemps.
Dubto. Però després, gairebé sense pensar-hi, m’acosto i prenc el tall amb els llavis.
L’instant en què el sushi toca la meva boca s’estira com una nota suspesa en l’aire. Sento la lleugera pressió dels bastonets, el tacte efímer del seu gest. Hi ha una intimitat inesperada en aquest acte tan simple. Per un segon, tinc la sensació que no només prenc un mos de menjar, sinó que accepto alguna cosa més gran, alguna cosa que no sé posar en paraules.
El sushi és fresc, una barreja suau de textures que es desfà a la boca. Però la meva atenció no està en el sabor, sinó en la seva mirada. Ella m’observa, i jo, per instint, desvio els ulls. No vull que vegi massa endins. No vull que esbrini el nus que m’ha quedat al pit, la inquietud que m’envolta les costelles com un fil invisible.
Mastego lentament, intentant recuperar el fil de la realitat, però hi ha una escalfor subtil a la pell, una consciència nova del poc espai que ens separa.
No puc fugir dels seus ulls. Quan finalment aixeco la mirada, ja m’estan esperant.
— No et molesta, oi? -pregunta amb una dolcesa que em desarma encara més.
— El què?
— Que et miri així.
Baixo la vista, però la seva no es mou. Sento la seva presència en cada racó del meu espai, com si la seva mirada m’abracés sense tocar-me.
— Tinc curiositat per tu -continua-. I a més, tens uns ulls preciosos.
Una rialla em puja a la gola, un reflex automàtic davant d’una frase que em sembla més bonica que creïble.
— Preciosos?
— Sí. I profunds.
— Tinc uns ulls preciosos i… profunds… -no puc evitar un somriure cínic davant la paraula-. No hi ha res més enllà.
Una fredor inhòspita recorre la meva esquena fins a sacsejar-me. Enmig d’una autoimatge fosca, l’anhel de trobar unes paraules amables em remou per dintre. Reconec aquest lloc des del qual moc fitxa: esperant paraules buides de sinceritat, però suficients per renovar el pols que em faci donar un pas més a la vida. Només aspiro a les engrunes socials, no puc aspirar més alt… No soc ningú…
— No. Perquè els teus ulls són un mirall. I el que hi veig m’agrada.
M’atrapa amb aquella resposta, perquè sona massa sincera per ser una fórmula. No sé què dir-li.
Sento com el meu personatge es trenca fins a desfer-se, com una màscara que s’esquerda sense permís. I de cop, em sento incòmode en aquest nou espai on algú reconeix amb honestedat alguna qualitat en mi… Com si em descobrissin despullat, sense cuirasses, sense l’escut de la incredulitat.
Per trencar el fil d’aquella tensió subtil, fixo la mirada en ella. He notat que parla d’una manera diferent a la majoria, fent servir el plural femení. Això no és casual.
— Per què dius “les dues” quan parles de tu i de mi? -pregunto.
Ella somriu de nou, amb aquella calma indestructible.
— És un acte conscient. Una manera de recordar que les paraules poden transformar el món.
— És un acte molt feminista…
— Sí. Et molesta que empri el femení sobre la teva persona?
— No.
— I per què m’ho preguntes?
M’encallo. En realitat, només intentava escapar de la seva mirada. Ella ho sap.
— No t’agrada parlar de tu, oi?
— No és això… —dic, però és exactament això.
Ella no diu res. Deixa que el silenci maduri entre nosaltres. No és un silenci incòmode, sinó un espai on sembla que em convida a trobar les meves pròpies paraules. Però jo no vull trobar-les. Jo només vull fugir.
— Mira, Joanne -acabo dient amb reticència-. Crec que no em sento gaire còmode quan em fas compliments. No encaixen amb la visió que tinc de mi mateix. I no m’agrada sentir que algú veu en mi una cosa que jo no veig.
La seva expressió no canvia. Només inclina lleugerament el cap, com un ocell que observa.
— Això et fa por?
— Suposo que sí.
— Entenc… Pensa una cosa: jo et veig des de fora. Tu et veus des de dins. Potser no tens la perspectiva completa.
La seva resposta és suau, com una onada que em banya els peus abans que me n’adoni.
— Tens por de decebre’m? —pregunta.
No sé per què aquesta pregunta em colpeix tan endins. Però no li puc mentir.
— Sí.
Ella somriu, però aquesta vegada el seu somriure és més tendre que divertit. És un somriure que no jutja, que no exigeix, que simplement hi és. Com si ja sabés que la meva por no la farà marxar.
— Et proposo una cosa: oblidem les expectatives. Coneixem-nos sense pressa.
— Però per què?
— Perquè m’interesses.
Em costa processar-ho. Em costa entendre-ho.
Les seves paraules són com un raig de llum filtrant-se entre escletxes que no sabia que tenia. No m’arriben de cop, no colpegen—més aviat s’escolen suaument, amb paciència, com si busquessin el camí fins a mi sense pressa.
M’interesses. És una frase nua, sense artificis. Massa clara, massa transparent. No estic acostumat a la senzillesa de la veritat, a no haver de desxifrar segones intencions amagades en els marges de les paraules.
I tanmateix, aquesta claredat em desconcerta. Com si algú, per primer cop, hagués decidit mirar-me sense voler desxifrar-me, sense voler modelar-me, només per entendre’m.
I això, precisament això, és el que em desconcerta més. Perquè mai ningú ha pronunciat aquestes paraules sense demanar res a canvi. I perquè, en algun racó de mi mateix, una part petita, gairebé imperceptible, vol creure-se-les.
Ho reconec: estic esperant que arribi el moment en què tot es torci, en què el joc es reveli i jo quedi exposat, com sempre. Però no passa. Ella només espera. Només hi és.
I potser això és el que em fa més por de tot.
— No sé què esperes de mi…
— Res. No espero res. Només m’agradaria compartir el que vingui.
— Jo… no vull sexe.
— Jo tampoc.
Miro la seva cara per assegurar-me que no menteix. Però no hi ha cap ombra d’engany en els seus ulls.
De nou em sento descol·locat amb la seva resposta. Hi ha una part de mi que es contrau, com si el terra sota els meus peus s’hagués tornat incert. No és incomoditat, ni por, sinó una mena de desconcert silenciós, com si ella hagués dit una cosa que desafia una norma secreta que sempre havia donat per certa.
A ella tampoc l’agrada el sexe? És possible, això? Sempre he pensat que el desig era una moneda de canvi, una expectativa implícita en qualsevol relació. El sexe com a llenguatge, com a eina, com a prova. Però ella sembla desmuntar-ho tot d’un sol gest, d’una sola frase dita amb la naturalitat més absoluta.
— No vols sexe? -pregunto per assegurar-me.
— No. No és una cosa que m’interessi realment. Almenys de moment! -riu.
No hi ha vergonya en la seva veu. No hi ha justificació. Només una afirmació serena, tan aliena al pes amb què jo sempre he viscut aquest tema, que per un moment em sento un estrany davant la seva lleugeresa.
No és una cosa que m’interessi realment… Les seves paraules ressonen dins meu, creant un buit inesperat. Si no espera això de mi… llavors, què espera? Si no hi ha demanda, quin paper em queda a mi en tot això?
L’aire queda suspès…
Baixo la mirada i, sense poder evitar-ho, somric. És la primera vegada que sento que puc existir sense haver de demostrar res. Sense haver de donar res a canvi.
El vent sacseja lleument les branques sobre els nostres caps. Per un instant, tinc la sensació que les meves pors es desfilen amb elles, en aquell cel claríssim. O potser no desapareixen del tot, però es tornen més lleugeres, menys opressives.
— M’interesses tu, Ivan…
El temps sembla alentir-se, com si el món s’hagués aturat un instant per donar-me espai per entendre el que acaba de dir. M’interesses tu, Ivan…
El meu nom, dit amb aquella calidesa, amb aquella certesa sense fissures, em colpeix més del que vull admetre. Sento un nus a la gola, com si alguna cosa dins meu s’estrenyés i s’estovés alhora. No sé què fer amb unes paraules tan senzilles i tan grans; com sostenir-les sense que se’m trenquin.
Per un instant, em sento com un ocell que ha viscut sempre en una gàbia i que, de sobte, troba la porta oberta. El vertigen de la llibertat m’embolcalla, però també m’atrau. No sé si sé volar, però per primera vegada em pregunto si potser podria aprendre’n.
Baixo la mirada, buscant un lloc on amagar l’allau d’emocions que m’envaeix. Però no hi ha lloc on fugir. I potser no cal. Ella hi és, present, sense pressió, sense urgència, i jo em deixo estar aquí, en aquest moment. Per primera vegada, la idea de ser vist no em sembla una amenaça, sinó una porta oberta cap a alguna cosa nova.
— A mi m’interesses tu… Joanne…
El silenci no pesa. Només flueix, lleuger com l’aire entre nosaltres.
Següent entrada