Dimecres, 3 de maig de 1995
Carrer de Pomar, Sants, Barcelona
Si bé les primeres hores del matí a l’institut m’han regalat el descobriment de persones amables com la Joanne i les professores de socials i de tecnologia, després del pati el panorama ha canviat radicalment i, per un instant, he sentit com si l’escletxa que separava aquest institut de l’anterior s’esvaís, com si es dissolgués en el record, fins a fondre’s en una sola ferida mal cicatritzada, fins al punt que hi ha hagut moments en què he tornat a naufragar en les velles sensacions, aquelles que em grapen el pit i em xiuxiuegen que res ha canviat, que tot és igual.
Després d’una estona de pati sublim, gairebé irreal, amb la nineta, la tornada a la realitat ha estat igualment inesperada i dolorosa. La professora d’anglès, l’Eva, s’ha limitat a existir sense presència, a fer la seva classe (de dues hores!!) com si fos un ritual mecànic. Aquella forma d’ensenyar on els estudiants, paradoxalment, no existeixen. Ha entrat per la porta sense mirar-nos i ha començat la classe com si, en realitat, estigués sola davant d’un mirall parlant-se a ella mateixa, amb paraules buides que mai arriben a tocar carn ni ànima. Dues hores així es fan eternes. Afortunadament, sempre tinc a mà la llibreta dels dibuixos, el meu refugi de tinta i silenci.
O desafortunadament…
…perquè m’ha enxampat i ja m’ha etiquetat, en menys que canta un gall, amb la vella etiqueta trencada i enfangada de sempre: gandul, passota, problemàtic.
Per escoltar la classe només necessito oïdes; i que jo sàpiga, no empro les oïdes per dibuixar. Sí, tu em diràs que si l’atenció, que si bla bla bla… però no he deixat de sentir la professora en cap moment, em creguis o no. Senzillament, si només escolto em dissipo, em desintegro. És més, gràcies al fet que dibuixo, aconsegueixo sostenir-me dins la classe com qui s’aguanta a una branca enmig del vent.
Però per molt que dic això, els professors només em tornen una mirada plena de desconfiança, d’amenaça muda, d’una guerra antiga que ni he començat ni vull jugar. Com si els pogués llegir la ment: “Sé que has vingut a escalfar la cadira o, pitjor encara, a fer-me perdre el temps. Però no em doblegaràs. T’aniré desmuntant peça a peça fins que encaixis en el motlle que espero de tu. I si no encaixes… seràs pols abans que puguis fugir.”
Certament, em sento com el naufragat que embruta les aigües allà on vaig. Els professors, un darrera de l’altre, són la tempesta que m’enfonsen. Amb la seva calma aparent, em fan desaparèixer fins que només queda el rastre d’un alumne obedient o el silenci de qui deixa de lluitar…
Deixar de lluita… morir…
Em mataran simbòlicament… encara que, segons com van les coses, a vegades penso que hi ha vides que fan més mal que moltes morts.
Acabades les dues hores, ha arribat el torn del Manel, el professor de català. M’ha jutjat amb només travessar el llindar de la porta, com si el meu nom i cognom fossin suficients per dictar sentència. M’ha mirat amb la mateixa desconfiança amb què es mira un incendi abans de declarar-lo fora de control. Amb to coactiu m’ha advertit que em vigila, que més em val no provocar, no destorbar, no existir gaire.
I com que l’Eva segurament li ha deixat anar alguna cosa —potser un comentari carregat de verí disfressat de pedagogia— ha aprofitat per confiscar-me la llibreta de dibuixos, com si el paper fos arma i jo un delinqüent d’imatges. Una hora de merda, vaja… però no d’aquelles que oblidaràs aviat: una hora que es queda enganxada a la pell com una pluja bruta.
Per sort, aquesta tarda veuré la Joanne. Ella és la memòria amable del matí, la que em salva d’aquest naufragi interior. Tindrem la nostra primera cita sense sexe. Ho serà, realment…? O serà només un altre miratge que desapareix en acostar-se?
***
Mentre els records de les darreres hores s’esfilagarsen com boira a l’alba, em planto davant del mirall de casa i em provo un conjunt rere l’altre, com si en la roba pogués trobar el gest precís que em fes digne del seu somriure. Ella té aquella elegància natural que no necessita ornaments, i jo vull estar a l’altura, no pas per competir, sinó per honorar la trobada.
No sé si es canviarà de roba o si vindrà amb la mateixa de l’institut. Tant se val, en el fons… La seva elegància no és al teixit, sinó a la manera com habita el món. I si finalment es canvia, no crec que s’allunyi gaire del seu estil; perquè l’estil, quan és veritable, no és disfressa: és pell.
Mentre em cenyeixo un nou model, els meus pensaments ballen entre el vertigen i la tendresa. Fa només vuit hores i escaig que conec la Joanne, però dins meu s’ha desplegat una estranya eternitat. Tot ha anat tan de pressa i, alhora, amb la lentitud de les coses importants; les que no passen, sinó que es queden.
Fins ara, cada cop que m’he lligat una noia a la discoteca, tot ha sigut com un llampec: breu, brillant i tan fugaç que gairebé no deixa rastre. Igualment precipitat, sí, però molt més superficial. Conec una noia, creuem quatre paraules comptades —com qui firma un contracte amb l’impuls— i ja estem en dansa. Quan tot s’acaba, intercanviem quatre paraules més, sense ànima ni futur, i adeu-siau. Una història que es dissipa com el fum d’una cigarreta que s’acaba abans d’arribar a la punta del filtre. Fins i tot els records, si els busco, se’m desfan entre els dits.
Mai no he tingut una cita sense sexe perquè mai he donat el meu telèfon a ningú. Me l’han demanat, és clar. Però… no m’interessa col·leccionar números com qui col·lecciona trofeus. Com si el meu telèfon fos una capsa buida on només hi guardo fantasies de moments que no arriben a ser res. Ni per follar, ni per cap altra cosa.
I aquesta és la veritat que em grata el cor: potser no m’interessa perquè, en el fons, no sé què fer amb la possibilitat de lligams reals. I això… això és el que de debò m’amoïna.
Vull dir, soc un prostitut ionqui. Què se suposa que he de fer amb la Joanne? O, millor dit, què ha de fer ella amb mi? On vull arribar? Suposem que la cita d’avui va bé. Després, què? No és justament aquest el motiu pel qual vaig jurar que mai tindria parella, si mai sorgís l’oportunitat? Una promesa a mi mateix, com un mur de gel que he erigit per protegir-me.
D’acord, és fàcil fer un jurament quan saps que ningú voldria estar amb tu. Però… ves per on, aquí estem. Avui he conegut una noia fantàstica amb qui he connectat, com si fos la primera vegada que tocava la veritat d’algú. Qui m’ho havia de dir? Desitjo trobar-me amb ella, conversar fins que les paraules es fonin en silenci, riure com si la vida fos només això: compartir-se. Aprofundir en l’altre, un desig d’indrets que ni tan sols sabia que existien dins meu. És com un somni fet realitat: trobar algú que vol anar més enllà de la superficialitat, algú que vol comprometre’s de veritat.
Joder! Però… com combino aquest desig profund, pur, amb la meva puta realitat, trencada i podritada, que es resisteix a creure que la felicitat pot tenir cabuda en el meu món? Com acomodo aquest anhel amb la meva pròpia condemna?
Poder no hauria de presentar-me i demà ja li explicaria qualsevol estupidesa que em vingués al cap.
Ni de conya…
A ella se la veu tan il·lusionada de quedar amb mi, com si cada instant compartit fos un tresor guardat en un racó secret del temps. Ja a l’hora del pati m’havia dit que, justament avui, havia de marxar corrents perquè la seva mare venia a dinar amb la família. Però malgrat la pressa, mentre recollia les seves coses, m’ha regalat un somriure còmplice, un d’aquells somriures que ho diuen tot sense paraules, com una promesa lleu que queda suspesa a l’aire.
Em mirava i, amb aquell gest tan subtil, em recordava que volia estar amb mi, que volia compartir una estona més, que en aquell instant tot el que importava era nosaltres. I això m’ha salvat d’un desastre emocional després de tres hores de vaivens amb els professors (si és que això ho puc anomenar “vaivens”).
Tothom em tracta com si fos invisible, com si no fos res més que un error enmig d’una multitud. Per una persona que m’acull així, amb un somriure sincer, per què no aprofitar-ho?
Perquè… soc un prostitut de merda, un ionqui.
Joder! Joder! Joder!
I si li explico?
Què coi li he de dir? Estic tonto? Quan li expliqui, potser sortirà corrent, com qui fuig d’un lloc fosc, espantat pel que acaba de descobrir. O pitjor, li dirà als seus amics, i tot el món es farà un festí amb el meu secret.
La meva vida, tan fràgil, s’esfondraria de cop, i jo quedaria en el no-res, a l’ombra de tot el que he amagat fins ara. Potser m’acabarien anomenant “el noi que es ven”, “el noi perdut”, i les paraules serien com ganivets, tallant el poc que em queda de dignitat. Com si, al fer-me visible davant seu, perdés tot el dret a existir en aquest espai on encara soc alguna cosa més que una ombra de mi mateix.
De què serveix obrir-se, quan el que t’espera és només el buit? Perquè ja ho sé, no em veuran més que com un error, un cos marcat pel temps i pel dolor, un ésser que ja no té lloc a la llum. Tot el que puc oferir és una mà plena de foscor.
No, la Joanne no faria tal cosa. O sí, per què no?
No és menys cert que quan estem bé, tothom és ple de bones paraules i somriures, però quan toquem algun punt feble…
De què som capaços?
***
Ja he trobat el vestuari apropiat per aquesta tarda: Pantalons blancs de pinça i camisa de màniga curta de seda blava. M’ho vaig comprar fa mesos, com qui es regala una esperança per estrenar. I encara no ho he fet servir. M’agrada vestir bé, com si la roba pogués fer de cuirassa contra la mirada del món. A l’institut vaig sempre ben vestit. Una altra cosa és el que ve després: els cabells despentinats amb intenció, les arracades que brillen com petits actes de rebel·lia, la cadena de bicicleta al canell dret com un tòtem mut del meu propi empresonament.
Els tatuatges tampoc ajuden gaire a donar-me seriositat. Però no busco ser seriós, busco veritat dibuixada sobre la pell. La majoria són ulls, mirades, àngels i visions del Cel. Només un d’ells, el més íntim, el duc al pit esquerre: l’Infern, just damunt del cor. No pas perquè l’estimi, sinó perquè m’hi han condemnat des de petit. Sempre m’han dit que era fill del dimoni, destinat a cremar-me entre flames que no escalfen, només castiguen. Aquest tatuatge no el vaig triar: me’l van escriure a l’ànima abans que jo pogués decidir qui volia ser.
El resultat és… peculiar. Un noi amb pantalons xinesos i camises que criden estiu fins i tot en dies de pluja. A la primavera ja em poso les hawaianes, que per mi són com un petit ball de colors enmig de la grisor. M’agrada aquest estil que no encaixa enlloc: una combinació de formalitat que es desfà als marges. A vegades em pinto les ungles de negre, com si la foscor també es pogués convertir en estètica. Avui no, però.
Cert; no vaig gaire d’acord amb les modes dels noranta, però és el meu estil. I no agrada gaire. A les noies, diuen, no els van les camises hawaianes… amb com són de salvatges, d’alegres! Als nois, massa formal. I als adults… els molesta tot: els meus pentinats, les arracades, els tatuatges, la cadena. La cadena especialment: massa literal, massa simbòlica, massa meva. Ningú l’entén. Però jo sí. És el meu cadenat vital, la marca visible del que no puc trencar. La porto perquè no puc treure’m la sensació d’estar atrapat.
Com la vida mateixa.
***
Escollida la roba, em torno a posar la del matí i decideixo matar el temps a la biblioteca fins l’hora que hem quedat. Bé, no matar-lo… només deixar-lo respirar una mica, deixar que s’estiri sense pressa, com un gat a la vora del sol.
Una mica abans tornaré per dutxar-me i vestir-me com cal, clar. Em vull sentir net, fresc, digne d’aquesta il·lusió que comença a créixer-me per dins com una flor tímida que s’obre sota la pluja.
Pel que es veu, la Joanne es regeix per una mena d’horari sagrat, autoimposat, com si fos una monja del temps o una acurada jardinera de la seva pròpia vida: fins a les 19 h estudia sí o sí, a aquesta hora sopa amb la família, i a les 21:00 es fica al llit per llegir; com un ritual suau que prepara l’ànima pel son. Mai no es posa a dormir més tard de les 22 h.
Però avui… avui farà una excepció.
I jo no sé si això vol dir molt o no vol dir res, però m’omple el pit d’un pressentiment dolç, com si em concedissin un minut més de llum abans que tanquin el cel.
Ens trobarem a les 18:30 a la plaça de Sants. Tres hores per nosaltres. Tres hores que poden ser un segon o una eternitat.
He pensat proposar-li d’anar a un restaurant prop de la plaça Espanya on fan unes paelles que, diuen, són per morir-se. Després, pujaríem caminant a Montjuïc, com qui puja un temple, deixant que la ciutat s’allunyi a cada passa, i deixaríem que la nit ens abraci amb la seva pau sense exigències. I després, tornarem a baixar. Cap gran gesta. Només ser-hi. Només compartir.
Ara són les quatre, una mica passades. Calculo l’hora en què he d’estar a casa per arreglar-me i em poso una alarma al rellotge que porto al canell esquerre, just per sobre d’un dels tattoos del braç: una mirada. Sempre una mirada.
Faig memòria de les temàtiques que vull explorar a la biblioteca: filosofia, budisme i història.
Tractats sobre l’ànima, camins cap a la buidor, petjades de pobles que van viure abans de nosaltres. Tot el que em connecta amb quelcom més gran, potser per recordar-me que, malgrat tot, formo part d’una història.
Em recol·loco els cabells amb un gest que ja és reflex, com si m’esborrés el neguit amb la mà, i surto.
Cap a la biblioteca. Cap a la cita. Cap a aquest no-sé-què que m’ensenya que potser encara estic viu.
Següent entrada