Dimecres, 3 de maig de 1995
Carrer de Pomar, Sants, Barcelona
Quan sona el despertador, ja estic despert.
El silenci de l’albada despunta a través de les finestres obertes. Un silenci trencat només pel lleu amanyac d’un colom, que ressona dins meu al ritme descompensat del meu cor.
La nit ha estat inquieta, plena de malsons. Imatges distorsionades d’homes que s’abalancen sobre meu. Homes que volen tocar-me, consumir-me. Els sento com si les ombres haguessin cobrat vida i es volguessin nodrir de mi.
Els ulls clavats al sostre vell, un dia blanc i pur, com jo mateix. El blanc, però, fa temps ha esdevingut gris, com el que queda després que el temps faci la seva feina. Hi ha llocs on fins i tot la llum sembla esvanida.
Tinc ganes de plorar…
7:07 a.m.
L’amanyac del colom ofega les llàgrimes que vessen dels meus ulls. Estan fredes, com el tracte dels que m’han deixat buit, consumit, aquest cap de setmana. Com si només restés un cos sense ànima, un vestigi del que vaig ser.
No soc ningú. El que quedava de mi… ja no hi és. Se l’han empassat sense mirar enrere. Només queda dolor, al cos, als records…
Són les ganes de vomitar que m’arrenquen del llit. Corro cap al lavabo, amb els peus feixucs, com si emergís d’un pou sense fons. Amb dificultat, aixeco la tapa de l’inodor. Vomito. Vomito molt fins treure les tripes per la boca, com si allà dins hagués quedat tot el que ja no vull portar més.
Quan sento que ja no queda res per vomitar, m’assec davant la tassa del wàter. També és gèlid. Tinc fred. M’arrupo, com si els meus braços em poguessin alleujar, però només hi ha una sensació de buit, una indefensió que s’acobla al meu cos. Ploro intensament mentre el sabor del vòmit s’esvaeix lànguidament…
7:53 a.m.
Avui començo en un nou institut després de dues setmanes sense fer res. Em van expulsar definitivament de l’anterior, però això ara em sembla una altra vida. Em costa connectar amb el moment present.
Gairebé no he dormit aquesta nit i em fa mal el cap, el cos, i el cor. No soc gaire conscient d’haver-me dutxat, vestit ni arribat al centre. Però aquí estic, recolzat sobre la tanca que separa el carrer d’un pati gran, gris, avorrit. Tot em sembla llunyà, com si estigués observant-ho des d’un altre món, un d’aquells on la gent fa les coses sense ser-ne conscients.
Fa uns minuts que he arribat, i poc després han començat a venir altres nois i noies. Es saluden, riuen i xerren alt com si volguessin que tothom els escoltés. Els crits i les rialles em fan sentir més sol. Em molesta la seva eufòria buida.
Observo les cares d’aquells desconeguts, alguns dels quals passaran a ser companys nous. Tothom em sembla idiota. Mirades abstretes en si mateixes, incapaces d’anar més enllà de les pròpies preocupacions. El món és una gàbia plena de gent que només es mira, sense veure’s. Una cridadissa constant de veus buides, de somriures sense ànima. Ulls apagats, mirades mortes; fars sense llum enmig d’un oceà de soroll. Criden, riuen, compren… es venen. Sempre fent veure que viuen.
7:54 a.m.
Darrera de tothom, una mare s’ajup per abraçar-se amb la seva filla. Sembla un parell d’anys més petita que jo, deu tindre 13 ó 14 anys. Un primer pensament ple d’enveja creua el meu cap: “ja tenim una edat com per estar tan emmarada, guapa…”. La meva mare mai m’ha fet una abraçada. La meva mare reia mentre el pare em colpejava amb el primer que trobava. Fa mesos que no sé res d’ella, ni ganes.
Quan prenc consciència de la meva enveja, miro aquella abraçada amb un nou interès. Són dues gotes d’aigua, mare i filla, com si una fos la versió futura de l’altra. Puc sentir com l’enveja s’instal·la en la part baixa de l’estómac, com una bola d’acer que em fa difícil respirar. La sensació es fa densa, negra…
La senyora té un posat i un gest refinat, sembla de bona família. Les dues vesteixen roba a mida, de qualitat i, segurament, cara. Ho sé perquè jo també vesteixo amb roba exclusiva, buscant que la meva aparença digui el que les paraules no poden. M’avorreix assemblar-me a la resta de mortals, així que busco caracteritzar-me a la meva manera. Els seus cabells, de les dues, són negres com el carbó, llargs i llisos. Les pells morenes.
De cop, el rostre de la noia es gira cap a mi i els seus ulls s’obren i em miren. Com si d’alguna manera busqués qui l’està observant. Em poso nerviós i per un moment sento un impuls imperatiu de disculpar-me. I crec que ho hauria fet si no fos perquè quedo atrapat en els seus ulls, en la profunditat d’aquella mirada que sembla contenir tot un infinit.
7:56 a.m.
Les mirades m’obsessionen. Els ulls ho diuen tot, més del que voldríem admetre. Són portes obertes, a vegades abismes… M’agrada mirar els ulls de la gent; en ells es revelen coses que les paraules amaguen.
La gran majoria de les persones tenen uns ulls avorrits, com els seus cors. Plens de si mateixes, sense espai per res que no siguin elles. Poden ser més apagades o més brillants, però sempre estan buides. En elles, la brillantor és el record de les llàgrimes derramades per haver-se buidat tant.
Però aquells ulls…
De color mel, suaus, melodiosos. Plens de llum, desperts i bondadosos. Profunds com si abastissin tot el temps de l’univers. Brillants, brillants, brillants…
I el seu somriure que s’eixampla quan em veu, em mira, em travessa. Mai m’havia sentit així de vist.
(Silenci. Un instant que s’estira, que s’expandeix dins meu.)
I el meu cor s’emociona fins a estremir-se, perquè en la seva mirada em sento reconegut com mai abans.
7:56 a.m.
Jo també la veig, elevada, amb tot de qualitats virtuoses que encara la fan més excelsa. Estic fascinat i em costa dissimular.
De cop, xiuxiueja alguna cosa en l’orella de la mare i aquella assenteix. Els seus cossos es separen d’aquella abraçada que ara recordo perfecta, pura, amorosa. S’acomiaden amb una estima que mai abans havia pogut veure. I entre la gent es fa pas fins a mi.
És com si el món s’hagués quedat en pausa i tot es difuminés al seu voltant i només quedés ella. Fascinant, tangible, imminent. El cor em martelleja el pit amb una força desconeguda. La tinc davant meu i em sento rígid com mai.
I llavors, ella parla.
— Hola -la seva veu em travessa, dolça com una carícia inesperada.
El to en el qual parla és suau i em costa de sentir-la enmig dels crits de la gent. Quan l’entenc nego amb el cap com un tonto. Em sento bloquejat davant la situació inesperada, encara atrapat en la imatge del seu rostre, somriure, ulls i mirada. Què m’està passant?
7:57 a.m.
— Crec que ets nou a l’institut, o almenys no t’he vist mai abans.
En no rebre cap resposta, continua parlant:
— Em dic Joanne, i tu?
— Joanne… -xiuxiuejo-. Em dic Ivan.
— Ivan! -riu-. Quina coincidència!
— Coincidència?
Riu divertida, entremaliada, amb l’aire d’algú que guarda un secret massa preciós per ser revelat. I mentre riu els seus ulls es mig acluquen i encara brillen més, si es pot.
— Encantada de conèixer-te! -diu al temps que allarga la mà per encaixar-la.
Li encaixo encara no sé molt bé per què. Sento que el meu cos va sol, i això em fastigueja. Voldria tornar a tenir el seu control.
— Què t’ha passat? -pregunta assenyalant un blau que es delata per sota de la màniga curta de la camisa.
— No res! Quan sortia del metro les portes es tancaven i gairebé me la porto per davant -ric de forma impostada.
Menteixo. Però què podria dir? Que faig el que calgui per sobreviure? O que hi ha nits que m’han deixat cicatrius que ningú vol veure? Que alguns caps de setmana em toca mirar als ulls d’homes que no veuen res més que el seu propi desig?
7:58 a.m.
Ella em mira els ulls i veig que s’adona que estic mentint, però em torna un somriure amable que em tranquil·litza lluny de posar-me més nerviós. És com si d’alguna manera comprengués que la seva pregunta ha tocat un tema profundament dolorós, un tabú que no és agradable de plantejar a algú que acabes de conèixer. Sento com recula en la seva curiositat, humil i compassiva. I el seu somriure encara s’eixampla més i es fa més amable.
Crec que és la primera vegada que algú em fa sentir bé…
Al meu costat la portassa de la tanca s’obre i la gentada entorn nostre corre, crida i xiula més.
— Vols que t’acompanyi fins a la teva classe? Segurament no tindràs problemes en arribar-hi, però sempre és agradable que algú et guiï el primer dia, no trobes?
Somric com feia temps que no ho feia. Somric des del cor, de forma autèntica. No aquells somriures estúpids que poso per caure bé. No, avui dibuixo un somriure meu, genuí, que vol expressar agraïment i, sobretot, l’alegria d’haver-la trobat.