32. Resiliència

Autoria: Ivan Lazarev

Dijous, 15 de març de 1990

07:20 pm

Carrer San Baltasar, Sants, Barcelona

Avui el pare ha passat el dia fora de casa. Pel matí va sortir a fer una entrevista i pel que he pogut saber no havia passat per casa per dinar. En el moment que m’ho ha explicat la mare he comprés que avui tocava rebre.

M’hagués agradat sortir corrents i no tornar mai més, però avui em sembla tan bon dia com qualsevol altre per començar de zero.

Fa un parell de dies vaig fer un pacte amb la Kassia per muntar un grup a l’escola. Ella pensa que si m’obro i explico el què em passa, la gent em mirarà d’una altra manera. Jo no ho crec, però m’adono que per ella és important, així que no perdo res per intentar-ho.

Quan el pare em pega procuro amagar la cara per tal que no quedin marques que puguin fer veure la gent el que passa a casa. Em fa vergonya i em sento feble davant la mirada de la gent. És incòmode que la gent sàpiga que t’apallissen i que ets tan feble que no et pots ni defensar. Encara que ben mirat, amb la Kassia (que ho sap no sé ben bé com) no m’hi sento tan malament. Poder al primer moment em va fer molta vergonya, però a mesura que passo temps amb ella aquesta vergonya desapareix. Igual amb la resta em passa igual, si és que a algú l’importa el més mínim…

*

Doncs en el moment que la mare m’ha fet saber que el pare no havia vingut a dinar, sabia que s’estava emborratxant; probablement perquè l’entrevista ha anat com el cul. Tampoc no pot anar de cap altra manera perquè el pare no ha fet el mínim esforç per aprendre la llengua local, i perquè el seu caràcter dóna pena. Tot ell dóna pena. I fàstic.

Així les coses, he pres la decisió d’aprofitar la pallissa d’avui per lluir marques a l’escola. I no negaré que tinc curiositat de veure’n les respostes dels companys i dels professors. Masoca que és un…

I aquí estem. Fa uns minuts que el pare ha entrat per la porta, borratxo com una cuba. Ha vingut directament cap a mi amb el cinturó a la mà. I ara me l’està clavant per tot arreu, però ja no em fa mal. Poder de tant en quant que dóna més fort i el cinturó se’m clava més a les carns.

Quan es cansa, m’aixeco i el miro desafiant.

– Et creus molt fort amb el cinturó, mitja merda? -crido.

La seva cara de fúria em satisfà.

– Poder és que no tens força als punys, nena?

Intenta articular algunes paraules (probablement insultos) però l’alcohol li juga una mala passada. És patètic.

*

Desafiant assenyalo la meva galta amb l’índex de la meva mà dreta. I al poc el seu puny impulsa el meu cap cap enrere i fa que perdi per uns instants l’orientació. El mateix impuls em tira a terra i quedo estés allà mirant de recuperar-me del cop. Abans, però, que pugui orientar-me, sento l’impacte d’un cop de peu a l’estómac.

– La meva galta ni s’ha immutat, malparit!! -torno a provocar-lo.

Les seves mans m’agafen de la pitera i em posen cap amunt. Sento la pressió del seu cos sobre l’estómac i un rere un altre els cops de puny sacsegen la meva cara. Fa mal però no crido.

Sento que em reventa el llavi per diversos llocs. Algun impacte cau als ulls i finalment un darrer cop em deixa totalment k.o. El meu voltant s’esvaeix en una foscor infinita que s’ho traga tot. Suposo que hauré perdut el coneixement, tot i que encara puc pensar. O somio?

– Para! A l’escola veuran les marques i tindrem problemes!

Es la mare que mira de detenir el pare. Sento que cauen coses i alguns vidres es trenquen. Probablement el pare hagi empès la mare fins topar amb el petit aparador. La gerra de vidre a prendre pel cul.

No sento dolor. No sento el cos. No sento res.

Divendres, 16 de març de 1990

07:59 am

CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

La mare no em volia deixar anar a l’escola perquè les marques a la meva cara eren molt visibles. Però ella no pren les decisions a casa. El meu pare i el seu curt enteniment de les coses és qui mana. Així que des de que m’he llevat he procurat fer tot allò que sé que molesta el pare per tal que em volgués perdre de vista.

Sé el que el molesta perquè són les coses que normalment procuro evitar fer per tal de salvar-me de pallisses. Però avui estic resolt a tocar els nassos de la manera més persistent possible.

– Hòstia! Que digui que s’ha caigut per les escales i que marxi d’una puta vegada!! -crida el pare finalment.

Assenteixo satisfet. Em fa mal tot i no puc ni moure’m però d’algun lloc trec forces i corro cap a l’escola. Toco insistentment el timbre de la tanca i finalment el conserge m’obre. En veure’m no fa preguntes i em deixa passar. I jo el miro sorprès mentre passo cap el pati. Amablement m’acompanya fins a l’interior de l’edifici.

– Estàs bé? -demana finalment.
– Si.

*

No dic res més i arrenco a córrer cap a les escales. Les pujo de dues en dues i després corro pel passadís fins al final, on hi ha la porta de la meva classe. Quan arribo, freno per uns instants i em preparo mentalment per fer el paperot. Quan em sento a punt, obro la porta i deixo que tot el dolor caigui sobre el meu cos. Ara, amb esforços camino davant de tota la classe, que em mira en complet silenci, fins arribar al meu lloc. Quan el mestre es gira, obre els ulls de bat a bat i exclama.

– Per déu nostre senyor! Què t’ha passat, Ivan?

No sóc en Lazarev? Ja no em tracta de vostè…

– Els pares volen que digui que m’he caigut per les escales -“que us donin pel cul, fills de puta!”, penso.

Tothom em mira però jo només tinc ulls per la Kassia. Té el rostre contret en l’horror i la tristor sostingudes. Li venen ganes de plorar i deixo que la seva compassió em nodreixi. Sé que és egoista, però ho necessito.

Quan arribo al meu lloc recolzo les meves natges sobre la meva cama creuada sobre la cadira, com faig sempre. Hi ha una postura concreta que fa que les ferides quedin sense contacte i em fa més còmode poder estar assegut. Normalment el mestre sempre em crida l’atenció quan sec així, però avui sembla que ha comprès que no era caprici. S’ho veig al seu rostre que em mira sense saber molt bé què fer o què dir. Em satisfà.

*

Els adults es pensen que els nens només estem per molestar i que fem les coses per tocar els nassos. Els adults ens tracten als nens com si mai no ens passés res i com si fóssim màquines disposades a la seva voluntat. Ens atien a que siguem adults, però ens tracten com infants. Ens exigeixen que no sentim, que no patim, però ens fan mal constantment, d’una manera o d’una altra. Amb el seu món adult tan egocèntric. Adultcentrisme.

Es pensen que els nens no escoltem les seves paraules esfereïdores. És pensen que les seves exigències són innòcues per nosaltres, que farem màgia per estar bé per ells, per comportar-nos. Es pensen que estem a la seva disposició les vint-i-quatre hores del dia, cada puto dia de l’any. No ens veuen com a persones, sinó com entitats que han de modelar al seu caprici, completant-nos de qualsevol manera. Com si no estiguéssim ja complerts per nosaltres mateixos! El món adult em fa fàstic. Els pares. Els mestres. Tothom.

El mestre gargamelleja i després mira de continuar la classe, completament aliè a la mateixa. El seu cap és, per primera vegada, en mi. Ho sento. Finalment posa uns exercicis a la pissarra i demana que els fem. Després em demana que m’apropi a la seva taula.

Amb esforços m’hi apropo. Em fa mal tot, francament.

Amb un gest em demana de sortir de classe. Surto no sense abans mirar la Kassia que continua amb la tristor reflexada als ulls. Somric i ella em torna un somriure ple d’estima. Em sento extremadament bé.

*

Fora, el mestre em pregunta pel que ha passat i li explico fil per randa els fets que van tenir lloc ahir a casa meva. Després em pregunta si és la primera vegada i li explico tota la meva història. En explicar-la arrenco a plorar. No tinc ganes de fer-me el fort. N’estic fart de ser fort. És una puta merda fingir el que no s’és.

Ell m’abraça amb suavitat i em demana d’anar a direcció. Allà torno a explicar les mateixes coses davant la mirada atenta i aterradora del director. Després em parlen però jo no els escolto; tampoc no m’interessa. No sé què de protocol. Ajuda. Bla bla bla… Vull tornar a classe.

10:32 am

No m’han deixat tornar a classe. Fins l’hora del pati he estat al despatx del director. He vist com ha trucat a Serveis Socials i els hi explicava tota la meva història davant meu. De tant en quant em picava l’ull mentre parlava per telèfon. Patètic. Els adults es pensen que no els sentim o que som idiotes i ens tracten com el cul.

Quan finalment han decidit que ja podia tornar amb els companys, ja tocava la campana per anunciar l’estona de pati. Així que en quant m’han dit que podia marxar m’he accelerat cap el pati i buscat la Kassia. Darrerament ens trobem sempre a la jardinera i quan m’apropo veig que avui no està sola. La Ruth i la Nuri són amb ella.

Quan em veu, la Kassia corre cap a mi i mira d’ajudar-me. M’agafa del braç i em fa mal, però m’aguanto com un campió; em dirigeix cap a la jardinera per ajudar-me a seure. No puc seure. Així, la Nuri agafa la seva dessuadora i la posa a mode de coixí per tal que pugui seure. M’emociono i m’adono que la Kassia somriu. Poder tenia raó?

Em pregunten. Les hi explico. I després xerrem d’altres coses. Riem. Riem molt. I m’hi sento bé. Extremadament bé.

Sóc feliç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *