Relat

La família Puig – En Joan

Dijous, 22 de febrer de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

10:49 am

La canalla juga al pati a mig matí. Se senten crits i rialles. Les pilotes volen entrellaçant-se les unes amb les altres, sobre la mateixa pista. Allà simultàniament es juguen dos partits de futbol i un de bàsquet. Tot i l’aparent caos, cap infant perd de vista la seva pròpia lliga.

A banda i banda, les nenes fan rotllanes i juguen de manera més tranquil·la. Unes es piquen de mans, altres juguen amb nines, i d’altres senzillament xerren i riuen. Passejant-se d’un costat a un altre, una mestra vigila que tot estigui en ordre.

En una cantonada del pati, en Joan Puig i Cadafalch juga sol. Amuntona pedres de diferents mides i es disposa a fer una construcció. En Joan és un nen de 10 anys menut per la seva edat, molt prim, i encara en creixement. Té els cabells curts, llisos i fins, lleugerament llargs i tirats cap endavant, totalment desordenats. Els seus cabells són foscos i la pell molt morena, en contrast amb els ulls de color mel, molt brillants.

Vesteix una samarreta de màniga llarga a franges negres i blaves, i uns pantalons texans de color blau fosc desgastats. Juga amb les pedres, estirat a terra i va descalç. Les seves sabatilles esportives estan ordenadament posades prop seu. S’incorpora per seguir amuntonant pedres en amunt, en un intent de fer un pilar ben alt. Se’l veu emocionat en veure el pilar tan alt que està construint i somriu de forma àmplia.

Una mà del no-res trenca el moment i bat violentament el pilar fent que les pedres surtin disparades en totes direccions. Alguna colpeja el Joan que xiscla, més per l’ensurt que no pas pel dolor.

N’Ivan Lazarev és un company de la classe del Joan. A principis del mes passat va fer 11 anys però per constitució sembla molt més gran. És alt i de complexió mitjana, amb una musculatura robusta, bastant més desenvolupada que altres nens de la seva edat. Ros amb els cabells molt curts i arrissats. De pell extremadament blanca i ulls blau cel. Va arribar a Barcelona el curs passat i des del primer moment mostra una mania persecutòria pel Joan.

L’Ivan riu davant la cara d’astorat del Joan que mira de comprendre què ha passat. Quan el més menut sent la presència d’algú aixeca la mirada des del terra, assegut, i es mira el company que sembla divertir-se amb la situació. De cop, la mestra que custòdia el pati increpa l’Ivan i aquest posa cara de bon minyó.

11:00 am

Just en aquest moment la campana del pati anuncia la tornada a les classes. Aprofitant que la mestra centra la seva atenció en fer que els nens deixin de jugar, l’Ivan llança les pedres que estan escampades a prop contra el Joan. El Joan mira d’encongir-se per tal d’esquivar el cop, sense massa èxit. Quan s’adona que ja no cauen més pedres, treu el cap de sota les mans i veu que l’assetjador ja no hi és. En el seu lloc, la mestra està amb els braços en gerra i cara de pocs amics.

– A classe, senyoret!!

Obedient, el Joan agafa les seves sabates i corre cap a l’interior de l’edifici. A les escales, se les posa i puja fins l’últim pis on hi ha la seva aula. Quan entra a la classe es mira atentament l’Ivan que li torna la mirada acompanyada d’una gest de fàstic amb la boca. Allà, s’asseu a la seva cadira i s’escolta les classes amb molta atenció i entusiasme, interrompent amb preguntes cada poc.

– Joan, mira d’aixecar la mà quan vulguis fer una pregunta i espera a que et doni el torn. Entesos?
Vale! -diu aixecant la mà.
Digues… -fa el mestre amb tota la paciència del món.

01:32 pm

La resta del matí transcorre sense cap incident més. Quan sona la campana conforme les classes finalitzen per avui són dos quarts de dues i els nens s’espavilen per arribar a la sortida quan abans millor. El Joan queda l’últim i surt amb el mestre.

– Veig que t’ha agradat molt la classe d’avui.
– Si! M’agrada molt tot el que fem a classe -somriu el nen.
– M’alegro, Joan. Avui ve el pare a buscar-te?
– Si, com cada dia. Deu ser abaix.
– Molt bé. Ens veiem demà, no facis esperar el pare.
– D’acord! Fins demà! -diu el Joan enfilant-se escales avall.

El Joan baixa les escales i quan fa el gir en un replà es topa de ple amb l’Ivan que puja, ensopegant i caient els dos de cul degut a l’impacte.

– Ets idiota o què et passa? -crida l’Ivan aixecant-se d’un salt.
– Per… perdona! No t’he vist -s’excusa el Joan.
– Que no m’has vist? -diu l’altre dirigint-se al Joan amb el puny per endavant.

Abans que pugui reaccionar, el Joan rep l’impacte del cop de puny que el fa caure de nou, aquesta vegada de costat. Amb la cara contra el terra, ploriqueja uns segons.

– Això t’ensenyarà a mirar per on vas, idiota! -diu finalment l’Ivan abans de marxar.

El Joan s’incorpora lentament. Un petit fil de sang regalima del seu nas. S’aixeca amb esforç i lleugerament marejat i va al lavabo més proper. Es mulla la cara fins que deixa de rajar sang. Després s’asseu en una banqueta que hi ha. Tanca els ulls i fa algunes respiracions. Quan se sent més tranquil, surt de l’escola caminant amb calma.

Al pati només resta el pare del Joan. En Pere Cadafalch és un home alt i prim, amb els cabells llargs i castanys recollits en un monyo, i els ulls ametllats i d’un color castany molt claret, de pell més aviat pàl·lida. Té unes faccions femenines i mostra una bellesa inusual. El somriure perenne omple tota la part baixa de la seva cara fina. Els ulls li brillen com dos estels, plens d’alegria. Vesteix uns texans amples i una samarreta de màniga llarga. Lligat al coll porta una dessuadora per si té fred, cosa que rarament passa.

Quan en Pere veu sortir el seu fill deixa un genoll al terra per posar-se a l’alçada i obre els braços per acollir-lo en una abraçada tendre i afectuosa.

– Petit Joan! Quines ganes de veure’t que tenia! Si que has trigat en sortir avui… -quan s’adona del blau a la cara, li canvia el semblant.- Què t’ha passat?
– Un nen m’ha clavat un cop de puny perquè he ensopegat amb ell sense voler i l’he tirat a terra. Però ja està tot arreglat -somriu el Joan.
– Per això has trigat més en sortir?
– Si. Després estava una mica marejat i he anat a mullar-me la cara i a respirar al lavabo.
– Molt bé, fill. I dius que ja t’has arreglat amb aquest nen?
– Si -somriu.
– Estàs bé, doncs?
– Si!!
– Saps que pots comptar amb mi i amb la mama, oi? Quan sigui i pel que sigui…
– Si. Està tot controlat! -diu en una pose seriosa i ferma.
– Joan, carinyo… et conec de sobres per saber que ets un geni gestionant situacions complicades. Mira’m, sisplau -el Joan mira el seu pare als ulls.- De vegades pot passar que una situació ens sobrepassi. No passa res, és normal. No som superhomes. Som humans i tenim limitacions. Tu, la mama i, sobretot, jo. A mi constantment em passa, que necessito ajuda de la mama o d’algú altre. I m’agrada que sigui així, perquè demanar ajuda i el fet que t’ajudin són dues formes excel·lents de demostrar estima per la gent. I està bé que ens estimin, oi?
– Si!! -riu el Joan.
– Si alguna vegada necessites ajuda…
– Comptaré amb tu i amb la mama! -somriu àmpliament. El Pere riu en silenci al temps que acarona el nen.
– Què bonic ets, petit Joan! -diu el Pere abraçant amb suavitat el seu fill.- Anem a casa?
– Siii!
– Avui la mama arriba abans de la feina, dinarem totes juntes. Què et sembla?
– Quina bona notícia! M’encanta quan la mama s’escapa de la feina i dinem totes juntes!! -el Pere riu davant l’alegria del Joan.
– T’estimo molt, fill meu.
– I jo a tu, papa. També t’estimo molt! -diu el Joan mirant cap amunt amb el somriure ampli-. Em portes? -demana estirant els braços.

El Pere agafa el seu fill creuant els braços de manera que fan de seient pel nen, i el Joan s’abraça al coll, deixant el cap recolzat sobre l’espatlla del seu pare. En aquesta pose, veu l’Ivan que se’l mira amb cara de fàstic. Però el Joan, aliè al seu despreci el somriu i l’acomiada amb la mà, incansablement afectuós.

Una fulla de tardor enmig de l'hivern, endarrerida. Una perla enmig del desert, perduda. L'onada que irromp dintre de la muntanya, agosarada. Sóc jo, sóc tu. Silenci.

Digue's la teva!

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.