Les Langley – No hi és!

Autoria: Joan Puig i Cadafalch
  • Capítol: Les Langley
  • Títol de l’entrada: 017 – No hi és!
  • Sinopsis: Un nou dilluns que arrenca una nova setmana. La Kassia ha passat la nit del lloro amb uns somnis molt reals, però tot i així aprofita l’estona amb la mare per gaudir d’un bon començament de setmana. Les cabòries vindran quan hagi de fer front a la realitat del nou començament.

***

Dilluns, 26 de febrer de 1990
Carrer Olzinelles, Sants, Barcelona

Rutina

Sense pietat el despertador sona a les sis en punt. És dilluns i comença una nova setmana. Per aprofitar aigua, mare i filla es dutxen juntes entre riures i abraçades. Mentre s’ensabonen intenten passar el fred tot recordant moments de les pel·lícules. I quan ja tornen a encendre l’aigua calenta discuteixen fins on han vist de la segona abans de quedar-se dormides.

Una vegada estan netes, esmorzen tranquil·lament una macedònia amb fruites de temporada tallades de forma ben menudeta, amb suc de taronja tot just acabat d’esprémer; acompanya un bol amb iogurt i cereals. En acabar, la Kassia prepara la motxilla mentre la mare fa un petit entrepà pel descans del matí de la nena.

*

A un quart de vuit, puntual, la mare marxa cap a Hospitalet, al parc d’oficines, per provar sort amb algun home de negocis amb ganes de sexe abans de posar-se a treballar. Qualsevol podria pensar que a aquestes hores intempestives no hi ha massa a fer de cara a buscar clients amb ganes de gresca, però és estrany el dia que no aconsegueix endur-se algun client a la butxaca, mai millor dit. Sap que no pot disposar de més hores de les que realment disposa, perquè no vol sacrificar el temps amb la Kassia.

Va estudiar relacions públiques i desenvolupar habilitats comunicatives d’una manera gairebé natural. La seva estratègia consisteix, en primer lloc, en encertar l’objectiu. Porta molts anys treballant la zona i es coneix gairebé totes les persones que es mouen per allà. A més, les seves habilitats empàtiques l’ajuden molt a entendre quin personatge dels que corren per allà estaria disposat a gastar-se els diners en diversió i qui no, especialment a aquestes hores intempestives. D’alguna manera ja s’ha fet la seva “cartera de clients” tot i que ells encara no ho saben. Així, aprofita tots els recursos de què disposa i fins ara, justa, però ha pogut anat tirant la seva filla endavant.

La crua realitat

Quan la mare marxa, la Kassia acaba de recollir els plats del dia anterior i de l’esmorzar i els deixa sobre la pica. La mare li prohibeix que els netegi perquè la pica queda molt alta per ella, i no vol que s’enfili en una cadira per fer la feina. Tot i així la nena aprofita l’estona que queda per recollir el sofà-llit i passar l’escombra per tot el saló-menjador. Déu n’hi do la de migues i crispetes que surten!! Riu.

Quan acaba, agafa la seva motxilleta, guarda l’esmorzar que l’ha preparat la mare i es prepara per sortir cap a l’escola. Quinze minuts abans que soni el rellotge de l’església marcant les vuit, la Kassia surt de casa seva amb la motxilla penjada a l’esquena. Mentre baixa les escales recorda el somni de la nit anterior; té el cor encongit.

*

Una vegada és ja al carrer, recorda el moment en què es van acomiadar divendres. El Joan es va oferir per ajudar-la amb les assignatures durant el pati i l’hora d’estudi. La Kassia té ganes de passar l’estona amb el Joan, d’estar-se amb ell, de sentir-lo a prop. Però el somni ha estat tan real…

El camí fins a l’escola se li fa llarg i en diversos moments té ganes de plorar. “No pot ser que el Joan…”, pensa per si mateixa. Les imatges del somni de l’accident li venen una i altra vegada al cap. “En Joan no pot morir!”, crida dintre seu. “Per què tothom amenaça de mort al meu voltant?”…

*

Quan arriba a l’escola, just toquen les vuit del matí. Normalment el Joan s’està abraçat amb la mare a les portes de la tanca de l’escola fins que la professora que vigila l’entrada els avisa que tancaran. Però avui no hi ha ningú fent-se cap abraçada. Així, l’estómac de la Kassia encara s’encongeix més. Lentament puja les escales fins a l’últim pis on hi ha la seva classe. El passadís es fa etern entre les cartolines amb els dibuixos dels companys d’altres classes, textos, i demès coses penjades que adornen les parets. La llum del dia entra per la paret de vidre que dóna al carrer i un raig obliga la Kassia a entornar els ulls.

Finalment arriba a la classe quan el professor està just tancant la porta. No escolta què li diu, només es mira, completament quieta, la cadireta buida del Joan. “No hi és…”, es diu a si mateixa. I just unes llàgrimes arrenquen galta avall.

– No hi és!! -crida al temps que surt corrents cap enlloc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *