Estima i odi – Les Langley i els Puig

Autoria: Joan Puig i Cadafalch
  • Capítol: Estima i odi
  • Títol de l’entrada: 024 – Les Langley i els Puig
  • Sinopsis: Els Puig acompanyen la Kassia fins a casa seva on la Melània tindrà preparat un piscolabis per tal de tenir l’oportunitat de conèixer la família. Està resolta a tendir ponts que facilitin la integració de la seva filla, i començar per aquesta família és tan bon inici com un altre, més tenint en compte els sentiments de la nena cap el tal Joan…

***

Dilluns, 05 de març de 1990
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona

Quan estan arribant a casa de la Kassia, la nena deixa anar la mà de l’Helena i arrenca a córrer per plantar-se sota el balcó de casa seva on la mare saluda efusivament la seva filla.

– Hola, mama!!
– Hola, amor! Quines ganes tenia de veure’t!

Al poc, els Puig arriben a l’alçada del balcó i intercanvien salutacions amb la senyora Langley, que de seguida entra per obrir-los la porta. Al replà la Melània aguarda amb la porta oberta per convidar-los a passar.

Vol generar bona impressió en els Puig en un intent de crear vincles per tal d’ajudar la Kassia a fer amistats a l’escola. Donat que la nena està pel Joan, començar per aquesta família l’ha semblat una molt bona idea. Així, avui s’ha vestit per l’ocasió amb una faldilla pels genolls que li escau molt bé i una brusa que guarda per ocasions especials. Porta els cabells deixats anar i cauen llargs, ondulats i roigs sobre les espatlles.

06:53 pm

La primera en arribar és la Kassia que ha fet una carrera sense precedents per les escales. Amb l’impuls s’agafa a la mare que la puja enlaire tota riallera. Les dues s’abracen i es petonegen amb efusivitat.

– Quines ganes tenia de veure’t, preciosa meva!! -diu la mare.
– I jo a tu, mama!!
– T’ho has passat bé?
– Molt bé!!

En aquest moment, els Puig arriben al replà i la Kassia es baixa dels braços de la Melània.

– Puc convidar-los a fer un beure? -demana la Melània.
– Sisplau, parla’ns de tu -demana l’Helena amb un to afable que acompanya amb un somriure.

*

La Melània observa de forma atenta aquella senyora tan elegant i de cop sent complex de si mateixa. L’Helena vesteix de forma senzilla però elegant i es nota que la seva roba és de molt bona qualitat en comparació amb la seva que són quincalles de mercat. Immersa en els seus pensaments, és l’Helena que s’apropa per fer una abraçada a la Melània que triga uns segons en respondre el gest. Quan reacciona, es deixa anar en aquella abraçada que vol ser amistosa i afectuosa. Per un moment, la sensació de coneixe’s de sempre omple per dintre la Melània que se sent confortable sostenint aquell gest tan íntim.

Després el Pere s’apropa per abraçar-se també amb la Melània. El Pere és un home alt i esvelt, de faccions suaus i dolces, mirada brillant i alegre en un rostre afable, senzill i pausat en els moviments; vesteix amb roba de bona qualitat però ampla i còmoda, d’un estil hippie; i porta els cabells llargs i grisos agafats en un monyo. Tot ell olora a vainilla. En aquest moment, abraçada al Pere, la Melània recorda quan la Kassia va fer el comentari que el Pere i ella farien bona parella i no pot evitar somriure. “Certament, l’home té bona planta i és atractiu”, pensa per si mateixa.

*

Fetes les presentacions, els cinc entren a casa de les Langley i seuen al voltant de la taula. La casa és senzilla i bastant buida. Una cuineta que s’obre al saló-menjador, una taula petita rodona amb dues cadires a joc i tres més de plegables que s’han col·locat per l’ocasió, un sofà vell i bastant ruïnós i un petit moble amb rodes sobre el qual hi ha una televisió amb l’antena torta. Les parets estan escrostonades aquí i allà i en molts punts la pintura ha saltat per complet.

– Perdoneu la humilitat de casa nostra; els diners que entren els destinem a coses més importants que la pintura de la paret.

La Melània parla amb el rubor reflexat al rostre tot i l’intent de dotar les paraules d’un to humorístic. Quan parla porta uns bols amb tapetes fetes per ella.

– Doncs a mi m’agrada -diu el Joan mirant el seu voltant.- Des de que he entrat la sento confortable i agradable per estar-s’hi. Suposo que la pintura és el de menys…

La Melània somriu davant les paraules del Joan i deixa anar una carícia en la seva galta que el nen gaudeix entre riures vergonyosos.

*

– Què és? -pregunta el Joan assenyalant els bols que ha deixat la Melània sobre la taula.
– Això d’aquí és pa de pita per farcir amb l’hummus. I això són pals de verduretes just acabades de tallar per untar en el guacamole. Com em vas dir -ara parla mirant el Pere- que la nena vindria berenada vaig suposar que soparíeu d’hora, així que m’he aventurat a fer alguna cosa que us faci d’entrada al sopar i que no sigui massa intrusiu en els vostres horaris. Em venia de gust disposar d’un temps per coneixe’ns i poder xerrar una mica. Espero no haver estat massa agosarada.
– Està bé -diu el Pere.- Tot té molt bona pinta! -somriu.
– Nosaltres també teníem ganes de coneixe’t -afegeix l’Helena sumant-se al somriure.
– Puc provar-ho, mama? -demana el Joan.

L’Helena assenteix amb el cap. Menut ell, mira d’incorporar-se sobre la cadira per poder arribar, però la cama enguixada s’ho posa difícil. Així, el Pere l’agafa i l’acomoda sobre un coixí que li porta la Melània sobre les seves faldilles. Ara sí, el Joan es disposa a tastar-ho tot davant la mirada atenta dels adults.

*

Agafa un pal verd que intueix de pebrot verd i un altre de taronja que suposa pastanaga i els submergeix en la salsa de guacamole i, acompanyant-se amb un tovalló de paper per no tacar, s’ho apropa a la boca. Mai abans no havia tastat el guacamole i li resulta molt agradable al gust tant per la textura grumosa com pel sabor que intenta desgranar en els diferents ingredients.

– Hi ha una cosa que no sé què és…
– Són alvocats -diu el Pere.
– Tenen un sabor bastant neutre però alleugereixen la textura de la salsa. M’agraden!

Quan acaba de menjar-se els palets amb el guacamole, li toca el torn de l’hummus. Agafa un tros de pa de pita i l’obre i amb la cullera que l’ha servit la Melània, omple el pa amb el puré de cigrons que sembla ben finet (com a ell l’agrada). Una vegada el pare el va explicar que per aconseguir que quedés més fi s’havia de treure la pell de cadascun dels cigrons. I això sí que és una feina d’esclaus!

– Està boníssim! -exclama el Joan quan acaba d’empassar-se el primer mos.- Ja tens competència a la cuina, papa!

08:56 pm

A mesura que avança el temps la conversa va saltant de tema en tema. Tot i els esforços per negar-s’hi tant de l’Helena com del Pere, al final la Melània ha tret menjar i preparat un sopar improvisat i ràpid. Així, els cinc mengen animadament entre trivialitats, anècdotes i riures afectuosos. En acabar, els dos nens s’aparten a xerrar de les seves coses al sofà, moment en què l’Helena aprofita per parlar amb la Melània sobre la lectura de la nena.

– Si, la Kassia m’ha comentat que darrerament li costa molt estudiar. És estrany perquè fins el curs passat les notes que portava eren molt bones. Tenim pendent una conversa amb la psicopedagoga, el meu problema és que treballo a les mateixes hores que la nena està a l’escola, i em resulta molt difícil apropar-me. No sé com fer-m’ho!
– Poder, si em signes un justificant, podria apropar-me jo mateix i xerrar amb la psicopedagoga. Quan portem a la Kassia a casa aprofitem i et faig un traspàs del que em digui.

La Melània es mira la Kassia i no pot evitar sentir-se mala mare. Quina mare deixa la seva filla en responsabilitat d’un altre pare? Però per més voltes que ha donat no ha trobat la forma de conciliar l’escola amb la seva feina, sense deixar d’anar a treballar. I tenint en compte que aquest mes estan fent massa gastos extraordinaris, ni veu la forma de passar el mes saltant-se un dia de feina.

*

– Melània, carinyo -diu l’Helena quan veu la cara de tristor de l’altra dona,- no som superwomen. Entenc perfectament el que vol dir no poder deixar la feina per atendre les necessitats dels propis fills. Si no fos pel Pere no sé com m’ho hauria fet jo, la veritat. Deixa’t ajudar, que per això estem els amics.

La Melània no pot evitar aixecar una cella quan sent la paraula “amics”. Revisant la seva història dubta que alguna vegada hagi tingut amics de veritat, i ara aquella dona que just ha conegut aquesta tarda diu ser la seva amiga. Durant una estona revisa l’estona que porten junts i s’adona que s’ha sentit còmoda i relaxada amb aquesta gent. Tant l’Helena com el Pere i, per descomptat, el Joan, són persones senzilles que posen les coses fàcils. Són divertits i sembla que, a més, tenen ganes d’ajudar. És això una amistat?

Mirant-se la seva filla que ara s’agafa del braç del Joan, el qual alhora es posa vermell com un tomàquet, no pot evitar riure. Tenir amics així li vindria bé a ella i a la seva filla. Poder va essent hora de treure el cap i relacionar-se amb el món.

– D’acord -accepta finalment la dona.- T’estic molt agraïda per la teva ajuda, Pere. Ara mateix et signo una autorització per anar amb la psicopedagoga en nom meu. I moltíssimes gràcies pel gest i la disposició. Quedo en deute amb vosaltres per això i per tota l’ajuda que esteu dispensant la Kassia.
– No m’has d’agrair res! -exclama el Pere suboritzant-se.- Ho faig de bon grat, la Kassia ens importa.

La Melània somriu àmpliament en sentir això i agafant-se a les mans de l’Helena i del Pere mostra gratitud de nou.

09:33 pm

Després d’acomiadar-se els tres Puig es dirigeixen cap a casa seva. La Kassia surt al balcó per saludar el Joan amb la mà, que li torna el comiat amb un somriure ple de satisfacció. Quina bona fortuna la seva! Gran part del camí de tornada cap a casa transcorre majoritàriament en silenci, cadascú amb els seus pensaments. Finalment és el Joan qui el trenca.

– Mama, papa…
– Digues, petit Joan -respon el Pere.
– Creieu que la Kassia té algun problema al cap?
– Per quin motiu preguntes això?
– Per les errades en la lectura i heu parlat amb la Melània de la psicopedagoga…
– Jo no sóc ni psicòleg ni pedagog, per tant no en tinc ni idea. Amb aquestes coses millor preguntar a les persones expertes que saben què han de valorar.
– M’ho diràs?
– El què?
– El que et diguin.
– No sóc qui t’ha de donar permís. És informació privada que pertany a una persona.
– La Kassia?
– Clar. A tu t’agradaria que anés explicant les teves coses a la gent?
– Si ella em dóna permís, m’ho explicaràs?
– Si et dóna permís per saber aquesta informació, si.
– D’acord.

*

– Com portes les ferides, et fan mal? -pregunta l’Helena després d’una altra petita estona de silenci.
– No! Jo sóc un home fort!
– Què vol dir “ser un home fort”? -demana encuriosit el Pere.
– … -el Joan es mira atentament el pare que el porta en braços i finalment aixeca les espatlles.- Que no es deixa intimidar per unes ferides?
– I què vol dir “no deixar-se intimidar”?
– Uhm… A classe i al pati sovint sento dir això d’uns nens a uns altres. “Els homes no ploren”, “els homes són forts”… i coses així.

– Al teu voltant sovint escoltaràs aquesta mena de coses perquè tenim tendència a pensar que els homes hem d’actuar d’una manera i les dones d’una altra. Això són els estereotips de gènere. Les dones, per exemple, si ploren no està mal vist, mentre que per un home, si. O a la inversa, si una dona es mou massa i juga a futbol, per exemple, està mal vist i en canvi en un home, no. Se sol atribuir que les dones són més febles i els homes són més forts per norma general. Al meu mode d’entendre-ho, crec que un dels problemes és el fet de no entendre bé què vol dir la fortalesa.

*

– I què vol dir “fortalesa”?
– “L’heroi, en totes les tradicions és, abans que res, fort, i ser fort significa una cosa molt semblant a totes les cultures: ser fort és ser intrèpid i generós. No témer la destrucció física davant totes les coses, no retrocedir davant d’allò que ha de i pot ser fet, no sotmetre’s a allò que és estrany i injustament hostil, no voler enaltir-se davant la humiliació de l’altre, renunciar a tot el botí de la victòria amb triomfal alegria, concedir la paritat de la noblesa a qui ja no l’espera i a qui encara no la mereix. La força de l’heroi és el compliment d’allò que ens prometem amb la virtut”. Això diu en Fernando Savater.

El Joan pensa durant una bona estona en les paraules que ha citat el seu pare.

– Generositat, confiança, valentia, humilitat, compassió, virtut…
– Molt bé, fill meu. Bon resum! Digue’m, tu creus que ets fort? -el Joan rumia durant una bona estona.
– Jo crec que si.
– Per què ho creus?
– Hi ha un nen a la classe que em burxa i crec que davant d’ell actuo com això que has dut del tal Savater. Em fa por que em pegui, però alhora sé que això no em destruirà. No sabria com explicar-ho. Sé el què he de fer per reconduir la situació. Igual no funciona, però estic disposat a provar-ho, costi el que costi, per tal que els dos en sortim guanyant de tot plegat.

El Pere s’atura un moment i es mira amb atenció el seu fill. Al costat l’Helena es mira els dos homes de la casa també amb atenció i encuriosida pel que dirà el seu marit. L’agrada que sigui exemple i model d’una nova masculinitat, i es delecta amb la forma del Pere per conduir aquestes situacions.

*

– No ho oblidis mai, petit Joan. Sentir por, sentir dolor, plorar… això no et fa menys fort. Al contrari. Permetre’t sentir-ho t’ajudarà a trobar el camí de la fortalesa. Tu ets fort per les qualitats virtuoses dels teus pensaments i de les teves accions. Ets generós i valent. Tens plena confiança en la vida i en tu. Ets compassiu…
– Para papa… em trauràs els colors -el Pere riu.
– I ets humil. Fill meu, no podria estar més orgullós de tu. Només amb 10 anys ja ets tota una persona plenament conscient i desenvolupada.

– Gràcies, papa! -somriu el Joan al temps que s’abraça al Pere. Els dos romanen abraçats una llarga estona.
– Digue’m, Joan, coneixes algú més que sigui fort o forta?
– La mama, sense cap mena de dubte! -l’Helena somriu sincerament.- I jo crec que la Kassia també ho és. Poder sí que li falta confiança en si mateixa, però és molt generosa i compassiva. I és molt i molt valenta. Darrerament, però, es posa trista molt sovint i em té una mica amoïnat -el Pere arrufa el nas.

– I tu la vols ajudar?
– I tant! M’agrada moltíssim!
– Ah, si? No m’havia adonat!! -riu el Pere.

*

– Si que t’has adonat! A tu no se t’escapa una! -de cop es posa seriós.- De vegades sento la seva olor i em costa concentrar-me en el que estic fent. O la miro i em quedo embadalit.
– T’estàs enamorant, petit Joan.
– Doncs no m’agrada enamorar-me. Sento que em perdo a mi mateix.

– Thomas Edison va equivocar-se 99 vegades abans de fer la bombeta definitiva. Explora aquest nou sentiment, i permet-te equivocar-te. No passa res si per una vegada, en una situació molt concreta, et perds a tu mateix. Explora aquestes sensacions i observa-les, sense actuar sobre elles. T’ajudarà a comprendre’t a tu, l’aferrament, i a gestionar-ho millor en properes ocasions.
– I dura molt això de l’enamorament?
– Segons els experts uns sis mesos.
– Què dius?! He d’estar-me sis mesos perdut?

– No -riu el Pere.- Tu observa’t a tu mateix i deixa que les sensacions agradables i desagradables es manifestin sense actuar-les. No te les vulguis treure tan ràpid de sobre. Veuràs com, mica en mica, elles soles s’esvaeixen. Diu un savi que “allò que resisteix, persisteix” -el Joan es mira el seu pare. Dubta momentàniament, però al final accepta.
– D’acord. Seguiré el teu consell, mestre.
– Mestre! -riu el Pere abraçant fort el seu fill.

*

Els tres riuen una bona estona abans de continuar el camí cap a casa.

– T’estimo molt, papa. I a tu també, mama! M’agrada molt parlar amb vosaltres. Sempre m’ajudeu molt. Sou la llum que em guia enmig de la foscor.

Mare i pare en sentir això s’emocionen i no pot evitar deixar anar alguna llàgrima galta avall. Tampoc no volen evitar-ho.

– Tu també ets la nostra llum, petit Joan; la llum que il·lumina les nostres passes dia rere dia. T’estimem infinit elevat a infinit.
– Això és moltissíssim!! -riu el Joan eixugant les llàgrimes dels seus pares per després menjar-se-les.- Uhm! Estan saladetes! Això vol dir que són autèntiques!

L’Helena i el Pere riuen de bon grat davant l’ocurrència del seu fill.

– Que n’ets de bonic -diu l’Helena agafant-se ara el seu fill en braços.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *