Les Langley – La tristor de la Kassia

Autoria: Joan Puig i Cadafalch
  • Capítol: Les Langley
  • Títol de l’entrada: 011 – La tristor de la Kassia
  • Sinopsis: De manera molt conmovedora i a través dels records de la Kassia, se’ns presenta la inquietud més gran de la nena, una mirada del Joan i de l’Ivan i la mare d’ella, la Melània.

***

Divendres, 23 de febrer de 1990
Carrer Olzinelles, Sants, Barcelona

01:42 pm

La Kassia camina amb el cap cot fins a casa seva. Fa escassos minuts que s’ha separat del Joan i el seu pare, que l’han acompanyat fins al carrer Olzinelles en sortir de l’escola. Després ells han girat cap a l’esquerra i ella cap a la dreta.

El rostre de la nena reflexa visiblement tristor. Se sent sola i aclaparada per les circumstàncies. Amb només onze anys d’edat que va complir a principis de mes, ja sap el que és la duresa de la vida. Comprèn perfectament que aquesta és injusta, que uns ho tenen tot, com la família del Joan, i d’altres no tenen res, com ella i la mare.

*

A la majoria de nens de la classe els molesta la condició benestant de la família Puig, motiu pel qual fan el buit al Joan. Però el Joan no sembla preocupar-se massa per aquest aspecte, la qual cosa despertà des de bon principi la curiositat de la Kassia.

Ella va arribar al Marie Curie fa tres cursos, quan es van traslladar amb la mare al barri de Sants. Per elles això va ser una millora qualitativa i, tot i que sovint les hi costa arribar a final de mes, el pis on viuen és més gran i sembla ser que les coses van millor. Fins i tot la Kassia gaudeix d’habitació pròpia! Semblava, doncs, que la vida començava a portar-se bé amb elles. Però de cop…

*

Va ser la veïna de baix que li ho va explicar a la Kassia fa unes setmanes. Quan es va creuar amb la senyora Bernarda, la bona dona aturà la nena i arrencà a animar-la per tal que fos valenta davant la situació, que havia d’ajudar molt la seva mare i que era lògic dedicant-se al que es dedica que tot acabés en drama. La senyora Bernarda continuà parlant durant un bon grapat de minuts sobre coses de la Melània, la seva mare. “Clar… tants homes…”. “Ai, nena! Aquestes coses difícilment tenen solució. T’has de preparar pel pitjor”. “Pobre criatura… Com pot ser una mare tan inconscient de deixar desamparada una nena tan petita…”.

De tot el que escoltava, la Kassia no entenia res amb excepció d’una cosa. En un moment donat la senyora Bernarda pronuncià les paraules màgiques: “Has de ser valenta. La mare pot morir en qualsevol moment”; paraules que provocaren el final de la conversa quan la Kassia amb el cor encongit sortí corrents cap a casa.

*

Aquell dia, mentrestant, la mare preparava uns melindres amb xocolata desfeta. Els melindres els havia fet ella mateixa i volia celebrar que havia aconseguit uns diners extra que les ajudaria a tirar endavant de millor manera. Tirar endavant de millor manera sovint volia dir poder comprar els llibres per a l’escola, roba que feia falta o, fins i tot, fer-se amb algun aliment normalment prohibitiu per tal de donar-se un capritx. Però quan la Kassia va entrar per la porta tot eren plors i un gran desconsol.

– Et moriràs? -preguntava incansablement la petita.

Quan a la fi la Melània va poder entendre d’on sortia aquella pregunta, la va agafar en braços i acaronant-la va tenir una conversa “de dona a doneta” d’aquelles que de tant en quant tenien.

– D’acord, Kassia, amor. Parlem-ne de tot això que t’ha explicat la senyora Bernarda.

En aquella conversa la Kassia va entendre en què consistia la professió de la seva mare i els riscos de salut que suposaven. Va entendre la malaltia que afligia la bona dona. I va entendre els riscos d’aquesta malaltia letal. Cap de les coses que va entendre tenia el més mínim color de pintar bé o resultar mínimament agradable. Va ser així com la Kassia va créixer de cop.

*

I avui, al carrer Olzinelles, camí de casa després de deixar el Joan, pensa en tot això. La família del Joan té diners, salut i molt d’amor. I ella… Bé, la seva mare se l’estima moltíssim, és clar! I ella s’estima la seva mare. Però diners i salut, precisament, no en tenen gaire… I si la mare es mor… qui l’estimarà?

Enmig de tots aquests pensaments i tota la tristor, però, el somriure del Joan inunda la seva ment. Encara amb l’escalfor de l’abraçada que l’ha donat juntament amb les paraules d’ànim, fan que se li escapi mig somriure. Sap del cert que el Joan sent apreci per ella i sovint l’enxampa mirant-la embadalit.

I és que a ella també l’agrada el Joan…

*

L’agrada des del primer moment que el va veure. No només és guapo, sinó també intel·ligent, afable, divertit i alegre. Quan el mira se sent bé, de la pau que respira i l’agrada la seva manera de fer. És independent de la resta de companys que sovint el parlen amb un to despectiu. Ell mai fa cas dels insults que li profereixen uns quants de la classe. Ans al contrari, sempre torna un somriure, per la qual cosa s’ha guanyat l’apel·latiu del “raret”.

El Joan sempre juga sol al pati, però això no esborra el somriure permanent del nen. Juga amb una col·lecció de pedres que s’ha anat fent al llarg del temps i amb les quals fa construccions de tota mena. Són pedres especials que estan aplanades o que tenen certa estabilitat i sovint es diverteix construint pilars cada cop més alts, en una mena de competició amb si mateix per superar-se. En aquests moments sempre parla i riu sol, la qual cosa ha agreujat més encara la reacció de la resta de companys cap a ell.

A la Kassia l’agradaria jugar amb el Joan però té por que algú la pugui tractar malament pel fet de fer-ho. Especialment l’Ivan.

*

L’Ivan és un altre nen que va arribar a l’escola després d’ella. Té mania al Joan i sempre l’està molestant, sense gaire èxit. El Joan no perd la seva alegria ni tan sols quan l’Ivan el pega, cosa que sorprèn molt. Qui no s’enfada si et peguen? O plora? O reacciona d’alguna manera? El Joan sempre s’ho mira tot amb relativa distància, com si la cosa no anés amb ell i al cap d’una estona torna a somriure com si no hagués passat res. I això no agrada gens a l’Ivan, per la qual cosa cada vegada és més dur amb el Joan. L’Ivan fa molta por a la Kassia i això fa que encara es reprimeixi més la idea de jugar amb l’infant. No voldria que la pegués com el pega a ell… 

La mare… el Joan… l’Ivan…

*

Just arriba a casa seva. En aquests moments sempre se li fa un nus a l’estómac. Tem el dia que en obrir la porta es trobi la mare morta. I per molt que la mare li digui que no serà així, com ho sap ella? Com si pogués escollir quan ha de ser!!

Així les coses, gira la clau en el pany de forma lenta i pesada. No pot respirar i fins el tot el cor se li congela per uns segons. Lentament la porta cedeix sobre les seves frontisses. Un flaire a dolç inunda les seves fosses nasals, la qual cosa indica que la mare ha encès encens de vainilla. Podria haver estat la darrera cosa que ha fet… 

– Bona tarda, bonica!! -diu la Melània, alegre, quan veu el caparronet de la nena.

La dona deixa els utensilis de cuina per anar a saludar la seva filla. Una dona alta, esvelta i de fina bellesa es planta davant la Kassia. Té els cabells llargs fins la cintura, ondulats i de color roig. La seva pell és blanca fins la pal·lidesa i té pigues per tot el cos, especialment per la cara. Vesteix modesta però amb un toc d’elegància personal i es nota que fa esforços per cuidar-se tot i l’escassetat de recursos disponibles.

*

De genolls a terra, s’abraça la seva filla com si fes dues eternitats que no se la veiés. Certament la Melània s’estima moltíssim la Kassia i aprofita cada moment per demostrar-li. L’omple de petons i carícies, abraçades. I la Kassia ho recull tot. Mai sap quan podrien ser les darreres. Entre els braços de la mare, la respiració ja torna a fluir i el cor torna a bategar. Se sent contenta i agraïda de poder tornar a estimar la seva mare per un dia més.

Un dia més…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *