36. La sogra

Autoria: Ivan Lazarev

Dissabte, 7 d’abril de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Falten dos minuts per la una del migdia quan toquen la campaneta de la tanca. Aleshores, la porta de la masia s’obre amb ímpetu i en Joan surt disparat cap a la tanca cridant.

– Ja obro jooooo!!
– Hola, Joan!

És la veu de la Kassia que sona des de l’altra banda de la tanca. En Joan riu davant la impaciència de la nena i s’adona que els dos estan igual. “Suposo que deu ser normal quan tot comença”, decideix. I aixecant les espatlles obre finalment la porta, traient el cap amb efusivitat.

La Kassia riu en veure la cara del Joan i torna a saludar amb la mà. Quan la porta s’obre la Kassia i la Melània estan plantades amb un somriure. El fet que avui les dues vesteixin iguals fa que el Joan prengui consciència de la similitud entre les dues. Pell blanca, pigues, cabells llargs ondulats i roigs…

– Si que seràs guapa quan siguis gran, Kassia -diu el Joan mirant amb admiració la Melània.
– Caram! Mai m’havien saludat amb un piropo tan bonic -diu la Melània divertida.
– Però a mi m’agrada la Kassia, eh? No et facis il·lusions! -respon en Joan resolt.

*

I davant la cara perplexa de la Melània, que no sap molt bé què respondre a això, en Joan dóna un petó a la galta de la nena que li torna amb els colors posats a la galta.

– Avui he estat pensant detingudament i m’he adonat que ara que la Kassia i jo sortim tu seràs la meva sogra! -diu el Joan a una Melània cada cop més perplexa.
– So… sogra? -de cop la Melània arrenca a riure.
– Per què et fa tanta gràcia, Melània? -pregunta un Joan visiblement inquiet.
– Joan, amor. Què estàs dient de sogra? -la veu de l’Helena sona darrera del nen.
– No sé, mama -diu tot girant-se cap a l’Helena i allargant els braços perquè l’agafin,- crec que estic molt nerviós i dic tonteries. Perdó -afegeix ara mirant la Melània quan és als braços de l’Helena.
– Jo també estic nerviosa -respon la Melània fent un piquet d’ull.

En Joan somriu generosament i reposa el cap sobre les espatlles de la seva mare i fa algunes respiracions. Realment sent que el cor se li sortirà per la boca. Mai abans havia conegut la mare de ningú que l’agradés, però no s’esperava posar-se tan nerviós. L’ha agafat per sorpresa, certament, la qual cosa el fa adonar-se que encara li queda feina per estar tranquil com la mare i el pare. Ells difícilment es posen nerviosos, i quan s’hi posen ho gestionen molt millor.

– Paseu, sisplau -demana l’Helena.

Així, la Kassia entra al jardí tirant de la mà de la Melània.

– Mira, mama! Tenen peixos de colors i tot. Vine!!
– Kassia, amor, deixa’m primer saludar als pares del Joan.

*

Ara el Pere surt al jardí i en veure el Joan als braços de l’Helena s’apropa.

– Tot bé? Què passa, amor? Et trobes malament?
– M’he posat molt nerviós i he dit tonteries. Però ja estic millor.
– T’has posat nerviós?
– Si. De cop m’he adonat que la Melània és la mare de la Kassia. I si la Kassia i jo ens casem algun dia, serà la meva sogra. El pitjor és que ho he dit en veu alta i he quedat fatal.
– Ja t’estàs casant al teu cap?
– Sí, papa, m’he anat ben lluny, ja ho sé!
– Estan passant moltes coses, eh?, darrerament… I d’algunes ben intenses. Mira de relaxar-te i veuràs com aviat tot es normalitzarà.
– Això espero, perquè si segueixo així un dia em donarà un patatús.

Tothom riu davant el comentari del Joan, fins i tot el propi Joan.

– Què et sembla, Joan, si acompanyes la Melània i la Kassia a veure els peixos, i després ja ens saludem totes com cal?

La Melània assenteix en senyal de confirmació i el Joan accepta. Quan baixa dels braços de la mare, agafa de la mà a la Melània, d’una forma dolça que sorprèn a la pròpia dona. El Joan la mira i somriu.

– Alguns peixos són ben grans! A veure si encertes quin és el preferit de la Kassia…

*

En arribar a l’estanc vorejat de pedres grans l’aigua cristal·lina deixa veure un munt de peixos de colors que tranquil·lament neden d’una banda a una altra. Així, cada peix llueix un color diferent i la combinació de tots ells és curiosa als ulls. De tant en quant algun puja a la superficie per agafar oxigen.

– Jo diria que el preferit de la Kassia és aquell petitet de color fucsia…
– Ala! Ho has encertat, mama!! Com ho sabies?

La Melània aixeca les celles vàries vegades en resposta i el Joan riu.

– Realment teniu un jardí preciós -diu quan l’Helena i al Pere s’apropen.

*

Aprofitant que ara els nens juguen amb els peixos, l’Helena estira els braços per fer una abraçada a la Melània i després es donen dos petons.

– Ens fa molta il·lusió que la Kassia i tu vingueu avui a dinar amb nosaltres perquè realment teníem moltes ganes de pasar una altra estona amb tu. L’altre dia ens va resultar tot molt amè.
– A mi també em fa il·lusió, encara que reconec que estic nerviosa. La vostra casa és preciosa… I molt gran!

L’Helena, sorpresa pel comentari, mira atentament la Melània. La seva mirada és càlida i afable, doncs intenta entendre què deu estar sentint per dir allò. Certament la Melània s’adona tard que la família Puig és una família ben posicionada i sent que no acaba d’encaixar en aquell ambient. I d’alguna manera aquesta sensació se la transmet a una Helena que està especialment receptiva.

– Casa nostra és casa teva. El Pere i jo sentim la Kassia com part de la família i creiem que ella s’hi sent part. Així que desitgem que tu puguis arribar a sentir-te igual de bé -l’Helena agafa les mans de la Melània amb total suavitat.- Qualsevol cosa que necessitis només cal que la demanis, d’acord? -un somriure omple el rostre de la dona en acabar de parlar.

La veu de l’Helena és tranquil·litzadora i amorosa i davant d’això la Melània somriu i decideix deixar-se portar. Se sent bé, la veritat, i al cap i a la fi no coneix encara aquella família com per prejutjar-la. De fet, cada nit escolta la Kassia parlar meravelles de l’Helena i del Pere. I del famós Joan, és clar! Així, decideix tranquil·litzar-se i deixar que les coses passin. Si no ha d’encaixar, ja seran els esdeveniments que li ho diran.

*

Quan les dues dones deixen anar les mans el Pere s’apropa a la Melània per saludar-la amb una altra d’aquestes abraçades reconfortants.

– I aquí està el senyor Pere Puig! -diu la Melània parlant en un to sobri teatralitzat.
– No no… la senyora Puig és l’Helena. Ella és qui dóna el cognom a la família, no pas jo! -somriu.

La Melània obre els ulls com si de cop s’adonés del greuge comés.

– Tranquil·la -diu l’Helena en un to seré.- És habitual la confusió, no em molesta -somriu afablement.
– Perdona’m, Helena…
– De veritat que no hi ha problema. Si tots els malentesos fossin això… -riu.

La Melània es mira l’Helena amb admiració renovada. Davant seu veu una dona realment íntegra i compassiva que combina a la perfecció la classe i el saber estar amb la senzillesa. Des del vestuari que porta a la forma de parlar. Tot en ella és una combinació de l’etiqueta, que segurament l’hauran educada de ben petita, amb la quotidianitat i espontaneïtat que desborda. Tot en ella sembla natural.

– Us sembla si passem? -demana el Pere.- Perquè fa estona que he tret la safata del forn i el menjar es deu estar refredant.

*

Una vegada dins, el Pere acomoda a cadascú en el seu lloc, mirant que tot estigui en perfecte ordre i mil·limètricament col·locat. L’Helena i el Joan no poden evitar somriure aguantant-se el riure davant la cara de la Melània que es mira el Pere amb relativa perplexitat. Mentrestant, la Kassia gaudeix de les olors que omplen el seu nas i que pugen ràpidament fins al cervell, i es delecta amb les sensacions que provoquen, tal i com un dia li va ensenyar en Joan. I és pensant en això que recorda el primer dia en què es va seure a taula amb el Joan i el Pere.

– Kassia, has provat mai d’intentar endevinar quins aliments hi ha en un plat? -li preguntà el Joan aquell dia.

– No.
– Vols provar? -s’emociona el Joan.
– Jo no ho sé fer.
– És molt fàcil. Es tracta de parar molta atenció a cada mos. Prova-ho! -l’anima el Joan.

La Kassia agafa una cullerada i se la fica a la boca. Mastega lentament i quan s’empassa el menjar parla.

– Hi ha macarrons, pollastre i salsa de tomàquet.
– Molt bé, senyoreta!! Dos són correctes, però hi ha una… -fa el Pere cantant.
– No és pollastre, tot i que s’assembla. És seitan -explica el Joan.
– Què és el seitan?
– Això -diu el Joan agafant una tira menuda amb la forquilla.
– Sembla pollastre.
– S’assembla molt, però el seitan és carn vegetal.
– Carn vegetal? -el Joan riu davant la cara de la Kassia.
– Substitueix la proteïna de la carn d’animal i per això li diuen “carn vegetal”.
– Proteïna?
– Molècules molt importants pel creixement, Kassia. N’hem de menjar moltes.
– Saps moltes coses -diu la Kassia vergonyosa.- Jo no sé res.

*

– Jo sé unes coses i tu en saps unes altres. Ara estàs al meu terreny i jugo amb avantatge, però segur que si agafem un tema que a tu t’agradi em dónes mil voltes -el Joan es fica la primera cullerada a la boca i assaboreix els aliments amb els ulls tancats durant una bona estona. La Kassia se’l mira curiosa.- Hi ha macarrons, seitan, salsa de tomàquet natural… ceba… pebrot vermell… un toc d’orenga… pebre i sal -s’aventura el Joan.- Ah! I mozzarella! -afegeix en obrir els ulls.
– Ding, ding, ding!! -fa el Pere acompanyant amb tocs suaus de la forquilla sobre el seu got.

La Kassia es diverteix amb l’espectacle i riu.

– Com ho has sabut? -pregunta fascinada.
– Com tot, és qüestió de pràctica -respon el Joan.- Si t’acostumes a apreciar els aliments, els aniràs reconeixent. Amb el següent plat, prova -diu el Joan assenyalant la cassola.

*

– Quan tens controlat el paladar de cop les olors es fan més fines i discrimines millor els aliments -diu la Kassia en veu alta parafrassejant la lliçó que un altre dia li va donar el Joan.

En sentir-la el nen la mira i somriu.

– Ho recordes! -no pot evitar que els colors li pugin a la galta.
– Em van agradar molt les lliçons sobre aliments -riu la Kassia.- Els sabors, les olors… anar mica en mica guanyat destresa per diferenciar-los. A casa ho continuo fent, saps?
– Oh! Si? Què guai! -el Joan encara es posa més vermell.

Els dos nens es miren somrients, amb els ulls completament il·luminats. El Pere aprofita per fer una foto com els dies enrere ha anat fent. Segur que quan el Joan les vegi es posarà ben content de tenir-les.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *