30. La psicopedagoga

Autoria: Ivan Lazarev

Dilluns, 19 de març de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

– Homeeeeeeeee!! Si és el Joan! -crida estridentment el director en quant el Joan, en braços del Pere, entra en el despatx.- Com estàs, maco?

El director és un home corpulent d’energia prou coneguda per tothom. Combina molt bé les seves funcions directives amb un lideratge subtil molt bé acceptat per tot l’equip de professorat. I any rere any s’ha guanyat una gloriosa fama que a dia d’avui el posiciona com un dels directors més ben valorats en l’escola pública. Les seves idees són innovadores i sempre s’engresca en arrencar programes i projectes que donin una volta a la forma de concebre els processos d’ensenyança i aprenentatge. Així, sovint l’escola ha estat guardonada amb premis a la innovació, a la creativitat educativa i molts altres que pengen de la paret del despatx del director en forma de quadres de diferents mides i colors.

09:45 am

– Estic molt bé, senyor director -respon de forma educada en Joan en sentir-se interpel·lat.- Tenia moltes ganes de veure’l. En realitat tinc ganes de tornar a l’escola, però m’està sorprenent la de coses profitoses que es poden fer sense venir a l’escola, així que no em queixo.

El director riu sonorament i de bon grat davant d’un Joan confús. “Per què es riu? He dit alguna cosa graciosa?”, pensa el menut. La veritat és que aquest home sempre la desconcertat una mica, amb la sensació que riu o es posa seriós quan no toca. Però és un bon director i n’és conscient de la seva bona voluntat amb tots i cadascun dels alumnes de l’escola. És un director que de sempre ha volgut sentir-se proper a les persones i que es coneix el nom de tooooots els alumnes de l’escola. Que no són pocs!

– Nosaltres també t’anyorem, Joan, especialment el teu tutor que no hi ha dia que no em pregunti per tu i si se sap alguna cosa dels teus avenços clínics.
– … -el Joan somriu afalagat.- El podré veure?
– Cap problema -conforma el director en un to afable.
– Primer enllestim les coses que hem vingut a fer, eh, petit Joan?
– D’acord -es conforma el nen.

*

Després d’una estona més de xerrada trivial, la porta del despatx s’obre per deixar pas a una dona en la treintena atractiva. De cabells curts i foscos, amb un tall prou femení, porta al descobert un coll llarg que sempre atreu l’atenció del Pere. Fa temps que el Pere se sent atret per aquesta dona amagada rere la bata blanca professional, d’ulls castanys profunds i somriure permanent. I el Joan, coneixedor d’aquests sentiments, s’observa amb deteniment el pare que es mira la dona.

– Bon dia, senyor Cadafalch -somriu aquella en entrar en el despatx.- Joan, bonic, quina alegria veure’t a tu també per aquí! -ara la dona s’apropa al menut per fer-li alguna carícia a la galta.

En Joan torna el somriure de forma educada, però es mira la dona amb certa reticència. No li fa gràcia que el pare se la miri d’aquesta manera, ni tampoc com ella es mira el seu pare. EL-SEU-PA-RE.

– Quan volgueu passem al meu despatx i parlem de la Kassia.

Dit això, la dona travessa de nou la porta i en quant el Pere s’acomiada del director, pare i fill segueixen les passes d’ella fins el seu despatx. Durant el trajecte, que no és massa llarg, el Joan para atenció a la mirada del seu pare, clavada en el coll d’aquella senyora.

– T’agrada el coll de la mama? -pregunta finalment quan arriben a la porta del despatx de la psicopedagoga.

El Pere aixeca les celles davant la pregunta sobtada i es mira fixament el seu fill. I el fill mira fixament els ulls del pare. Durant uns segons els dos intercanvien moltes coses sense pronunciar paraula. Finalment, el Pere trenca el moment senzillament entrant al despatx i prenent seient després de deixar el Joan en la cadira del costat, ben acomodat.

10:00 am

– D’acord, senyor Cadafalch.
– Pots dir-me Pere, sisplau.
– D’acord… Pere… Hem fet algunes proves a la Kassia a petició de la senyora Langley…
– La Melània…
– …la senyora Melània -el Pere somriu davant el to punyent de la psicopedagoga- i els resultats han donat tots negatius. És a dir, no es detecta cap problemàtica que ens faci sospitar d’algun trastorn de l’aprenentatge. Parlant amb ella, crec que senzillament el que li passa és que està estressada. La darrera vegada que vaig entrevistar-la va aconseguir explicar-me el tema que l’amoïna: la salut de la seva mare.

El Pere es mira de forma atenta la dona que parla davant seu.

– La salut de la Melània?
– Ah… -la psicopedagoga es mostra contrariada davant el desconeixement del Pere.- Pensava que en ser amics estaríeu al dia de la seva situació.
– Què li passa a la Melània? -pregunta el Joan visiblement afectat.
– Eh… Ah… Ho sento, crec que no sóc la persona adequada per donar aquesta informació. Prego em disculpeu i us feu càrrec de la meva confusió. Com que veniu en el seu nom he donat certes coses per fetes. Error meu. No voldria que la meva professionalitat quedés en entredit per això que…
– No, tranquil·la, Susanna. Entenem perfectament la teva posició i la delicadesa d’aquesta informació.
– Però està bé? -insisteix el Joan.
– Petit Joan, amor, després en parlem. Ara no t’atabalis amb això, d’acord?

El Joan es mira el Pere amb les celles arrufades.

– Joan, la Melània està bé. D’acord? -somriu la psicopedagoga.

*

El Joan es mira la cara d’aquella senyora, una cara triangular que se li fa punxant. Després es mira el seu coll. “Tampoc és per tant, el de la mare és més bonic”, conclou per si mateix. I finalment assenteix amb un somriure educat per acabar encongint-se en la seva cadira.

– En resum, jo apostaria a que les dificultats actuals que presenta la Kassia són motivades pel dol que la nena està fent respecte la situació de la seva mare. Això quadraria amb el fet que les dificultats hagin aparegut de manera tan sobtada, ja que la Kassia mai abans havia presentat dificultats en els estudis. Al contrari, les seves notes eren brillants. Igualment, seguiré observant la nena per si detectés alguna altra cosa. Uhmmm… M’he permès la llibertat de redactar un petit informe amb algunes recomanacions de cara a tractar el tema amb la nena. Ho adjunto amb els resultats i l’informe d’avaluació que he fet, tal i com va… vas demanar. Dintre de la carpeteta també va la factura de tot plegat, que ja va abonar la senyora… l’Helena.

En Pere somriu.

– Gràcies, Susanna. Ets molt amable.

“Su-san-na”, repeteix el Joan mentalment amb un to repipi.

– Molt bé, Pere! Doncs si no tens cap pregunta donem per tancada la visita.
– Perfecte! De nou, gràcies -diu el Pere aixecant-se de la seva cadira.
– A tu! -somriu la Susanna.- Vols un caramel, Joan?
– No -el to del nen és abrupte, la qual cosa sorprèn el Pere.- Gràcies -afegeix de mala gana en rebre la mirada reprobadora del seu pare.

11:02 am

En Pere agafa el Joan i surt del despatx tancant la porta darrera seu. La seva mirada és seriosa i camina en silenci fins el pati. El Joan se’l mira enfadat.

Quan arriben al pati, el Pere deixa el Joan assegut sobre el muret de pedra que tanca la jardinera. Se’l mira uns segons abans de parlar, i el seu rostre expressa enfadament.

– No m’ha agradat el to amb el qual has parlat a la Susanna -diu finalment.
– Ni a mi la forma en què la miraves!! -s’atreveix a dir el Joan a crits.
– La forma en la que JO la mirava és un problema meu. I si tens ganes de tafanejar, abans de treure’n conclusions precipitades el mínim que podries fer és preguntar-me. O és que el teu pare ja no es mereix cap respecte? -el to del Pere és inusualment tallant i sec.

– Però si estic enfadat -continua en Pere- no és per com m’estàs tractant a mi, que no negaré que em fa mal per si un cas t’importa, sinó per com has tractat a una persona que no t’ha fet res. Joan, la Susanna ha estat amable i correcta amb tu tota l’estona, i la teva forma de respondre és indigna, a banda de que és una falta de respecte molt gran. Si tu tens un problema amb mi, no has de ficar ningú més, així que espero i desitjo que reflexionis al respecte! M’he explicat amb claredat en aquest punt?

*

El Joan es mira fixament el seu pare. Mai abans l’havia parlat així. Nota com per dintre li bull la sang i l’enfadament va en augment, però finalment decideix tancar els ulls i concentrar-se en la respiració per tal de calmar-se abans de respondre.

Passaran bastants minuts abans que el Joan trenqui el silenci. Mentre, el Pere espera pacientment a que el seu fill es tranquil·litzi, i també fa alguna respiració conscient i profunda per tal de templar els nervis.

– D’acord. He carregat la meva ràbia contra la Susanna. He estat injust amb ella i em disculparé en quant acabem aquesta conversa. Content?
– No. No es tracta que ho facis per deixar-me a mi content. Si aquesta és la finalitat és que no has entès la teva errada.
– No ho faig per deixar-te a tu content. Entenc que m’he equivocat amb ella i les disculpes volen ser sinceres. Estic enfadat i no sé perquè he dit allò de “content?”. Estic molt enfadat. Amb tu, per si no ha quedat clar.
– Jo també estic enfadat.
– Doncs t’aguantes!

El Joan mira desafiant el seu pare, ple de ràbia, i el Pere acota el cap més mogut per la tristor que no pas per la ira del moment. Està dolgut i no s’esperava que pogués sentir l’odi del seu fill, però l’està sentint, i finalment això pot més que cap altra cosa. Des d’aquesta tristor s’adona que la seva resposta tampoc no ha estat correcta ni modèlica, precisament. Així que ara és ell qui tanca els ulls i respira.

*

Per la seva banda, el Joan s’ha quedat petrificat en percebre la tristor del seu pare i s’adona de la seva duresa tant en les paraules com en les formes. I alhora sent tota aquella ràbia, amb pensaments que l’envaeixen una i altra vegada i que encara fan que el malestar creixi més. L’última vegada que es va enfadar així va ser pels Reis de quan tenia sis anys. No recorda haver-se enfadat des d’aleshores i a la llum dels resultats s’adona que enfadar-se és complicar-se l’existència. En aquest punt dels pensaments, torna a tancar els ulls i a relaxar-se.

“Què estic fent?”, es pregunta. “L’home que tinc aquí al davant és el meu pare, qui m’ho ha donat tot, fins i tot quan la mare no hi era”.

“Abans de treure’n conclusions precipitades el mínim que podries fer és preguntar-me”, recorda que l’ha dit el pare. “Té raó, no l’he preguntat…”, accepta en el seu interior.

Després d’una bona estona de silenci, els dos es miren de forma atenta amb la suavitat que els caracteritza. El Pere fa un parell d’intents de parlar, però la tensió del moment el sobrepassa i s’autocensura negant amb el cap.

11:29 am

– Papa… -diu el Joan amb un fil de veu completament commogut pel seu pare.- Ho sento molt. He estat molt injust amb tu. Per un moment he pensat que ja no t’estimaves la mare ni a mi i que ens estaves traint i se m’ha pujat al cap. Però ara m’adono que no té ni cap ni peus que això sigui així. Sé que tu t’estimes molt la mama i que també m’estimes molt a mi. Cada dia ens ho demostres, i jo m’he quedat cec per uns llargs moments. No sé ni què ens hem dit, la veritat. I em fa mal el cap. Però ara he recordat que tu m’havies demanat que et preguntés abans de jutjar-te, així que m’agradaria rectificar-me i fer-ho bé ara.

El Pere arrenca a plorar i s’abraça amb força al seu fill.

– Jo tampoc t’he tractat gens bé. Ja veus que la situació m’ha sobrepassat i també he estat injust amb tu, petit Joan. Em necessitaves per acompanyar-te en aquest moment i t’he deixat sol. Perdona’m, amor. I per suposat que us estimo amb bogeria a tu i a la mama. D’això que no te’n càpiga dubte!
– Si ja ho sé -plora el Joan.

Quan els dos desfoguen tota la tensió en forma de llàgrimes, tornen a quedar-se quiets i en silenci. Agafats de la mà, ara somriuen.

– Vols que torni a començar? Em deixes? -demana el Joan.
– I tant! -somriu el Pere.

*

El Joan s’aclareix la veu i agafa tres grans glopades d’aire que deixa anar molt lentament, cadascuna d’elles.

– D’acord. Quan ens hem entrevistat amb la psicopedagoga m’he fixat que miraves massa atentament el seu coll. T’agrada la Susanna?
– M’agrada molt el seu coll; el trobo especialment bonic.
– Més que el coll de la mama?
– Fent un exercici d’honestedat, sí, m’agrada més que el coll de la mama. Poden haver coses que m’agraden més d’altres persones, però en el conjunt és ta mare qui més m’agrada de totes, per això estic amb ella, enamorat com el primer dia.

– Com pot ser possible?
– Perquè les coses no són lineals, petit Joan. Que estimi infinit la mama no fa que estigui cec. El món es mou al meu voltant i hi ha coses meravelloses que no em vull perdre. Fascinar-se per la bellesa de les persones no hauria de ser un problema. La Susanna té un coll preciós, i això no xoca amb la idea que sigui a la teva mare a qui estimi bojament. Són dues coses diferents.
– Tindries sexe amb al Susanna si no hi fossis amb la mare?
– Que m’agradi un coll no vol dir que vulgui tenir sexe amb ella.
– Però tindries sexe amb la Susanna o no?

*

El Pere acota el cap i mira el terra durant una estona. Sospesa la seva resposta.

– Si -confessa finalment mirant els ulls del Joan de forma directa.
– T’agrada?
– Si.
– Has tingut sexe?
– No.
– Per què?
– Perquè és la teva psicopedagoga.
– I la mama?
– A veure Joan. No sé molt bé com encarar aquesta conversa i menys sense estar la mama. La qüestió és que ella ja sap tot això. Li ho vaig explicar en el moment que ho vaig tenir clar.
– Ella ho sap? I no està enfadada?

– Per quin motiu s’hauria d’enfadar? Perquè sento coses? No hi ha hagut cap moment en què m’hagi plantat davant de la Susanna i m’hagi imposat sentir atracció per ella. Senzillament ha passat. I tal com ha passat li ho he explicat a la mare i ho ha entès perfectament.
– Així que tu pots sentir el que vulguis i aquí no passa res.

– Per suposat, petit Joan, i tu també. Fa una estona m’odiaves. Què n’he de fer? Castigar-te per sentir allò? Tots els sentiments són legítims, tant si ens agraden com si no. Tu has de tenir llibertat per poder expressar-los i per suposat que has d’aprendre a donar espai a les persones que t’envoltin per poder sentir el que hagin de sentir, sense coaccions. No hi ha res pitjor que un sentiment castrat, perquè aleshores el perdem de vista, ens contamina i és quan acabem fent actes deshonestos. Aleshores és quan fem mal.

*

El Joan mira el seu pare tot dubitatiu.

– Ja entenc. Una cosa és sentir les coses i una altra actuar-les.
– Exacte!
– Però t’agrada més la mama o la Susanna?
– On vas a comparar! La mama me l’estimo, que és molt més que agradar. Però si m’estàs preguntant per una qüestió merament física, la mama m’agrada molt més, sense cap mena de dubte.

El Joan es mira el pare tot confós.

– Aleshores, a mi m’agrada moltíssim la Kassia. Me l’estimo. Podria ser que m’agradés una altra persona a la vegada?
– I tant! La nostra cultura ens educa que això no pot ser possible, i ho justifica dient que és “antinatural”. Però en la natura hi ha molts exemples de poligàmia.
– Poligàmia?
– Individus que s’aparellen amb molts individus de la mateixa espècie.
– Quins exemples hi ha a la natura?
– Les formigues, els goril·les, els gnus (un tipus d’antílop) o els nyandús (un tipus d’ocell).

El Joan pensa sobre això que l’explica el seu pare.

– I la Kassia també podria enamorar-se d’unes altres persones…
– Si. I si passa, què faràs al respecte?
– Què faré? No sé. Què he de fer?
– Digue-m’ho tu.
– Bé. Jo només demano que m’ho expliqui, com has fet tu amb la mama.
– I com t’ho explicarà si t’enfades quan algú sent coses per altres persones? Veus com això no funciona?
– Tens raó. Si vull que la Kassia m’ho expliqui ha de sentir que ho pot explicar. La mama no es va enfadar?
– Gens ni mica. Per això tinc confiança per parlar amb ella de qualsevol tema, per molt complex que sigui. I espero que ella senti la mateixa confiança en mi.

El Joan assenteix amb el cap.

*

– A més, vull que et fixis en una altra cosa.
– El què?
– A tu què t’ha enfadat? Que m’agradés el coll de la Susanna o que en el teu cap us podia abandonar a tu i a la mama?
– Això segon -diu el Joan acotant el cap.
– Quina conclusió pots treure d’això?
– Que jo mateix m’he generat la causa del meu malestar.

El Joan aguarda una estona en silenci.

– Papa… sento molt haver-te tractat com t’he tractat. I també sento molt haver-me tractat com m’he tractat. Aquesta ha estat una experiència fastigosa però molt il·lustrativa i la guardo al meu cor per aprendre a fer-ho millor. M’adono de que tot estava al meu cap i jo mateix m’he muntat la pel·lícula tot solet. Tu no has fet res.
– En realitat tot el que sentim és producte de la nostra creativitat, sovint massa exagerada. Això són els enganys dels quals parla el budisme.
– Entenc.

El Joan estira els braços i el Pere se l’agafa dolçament.

– Em perdones?
– Fa estona que t’he perdonat, petit Joan.
– T’estimo moltíssim, papa. Gràcies per ajudar-me i guiar-me en tot això. Encara em queda molt per aprendre.
– Jo també t’estimo infinit elevat a infinit, fill meu. No saps com n’estic orgullós de tu. Cada vegada que t’equivoques aprens a fer-ho millor. Ets una gran persona, sense cap mena de dubte.
– Tinc el millor mestre!

Somriu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *