03. La Kassia

Autoria: Ivan Lazarev

Divendres, 23 de febrer de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

Fa escassos minuts han sonat tres quarts de vuit al campanar de l’església de Santa Maria. Puntuals, amb les campanes encara sonant, l’Helena i el Joan han sortit per anar a l’escola. Als matins és l’Helena qui porta el seu fill per tal d’acomiadar-se fins el vespre, quan torna de treballar. Agafats de la mà, els dos passegen tranquil·lament en silenci. Uns somriures il·luminen els rostres dels dos, joiosos d’arrencar el dia amb alegria.

A la porta d’entrada de l’escola els dos s’abracen dolçament, s’intercanvien paraules d’estima i es desitgen un bon dia. I ho allarguen fins que la professora que s’encarrega de la porta els avisa que ha de tancar. Una darrera abraçada, aquesta vegada més efusiva, els acaba d’omplir el cor fins que es tornin a retrobar.

Quan el Joan desapareix ja dintre de l’edifici, l’Helena s’encamina de nou cap a casa per agafar el cotxe i anar a la feina. Abans de deixar l’escola enrere, però, es gira una darrera vegada amb el somriure encara posat. L’edifici vell al fons del pati d’entrada resisteix al pas del temps tot i que acusa alguns defectes que s’han d’arreglar.

08:01 am

El Joan puja ràpidament fins el segon pis i corre fins al final del passadís on hi ha la seva classe. Just el professor és tancant la porta, però aconsegueix colar-se abans que quedi tancada del tot. El mestre gira sobre els seus talons en notar com alguna cosa s’esmuny prop seu, però per quan vol lligar caps el Joan ja és plantat a la seva cadira, com si la cosa no anés amb ell.

Com cada dia, el Joan aixeca la mirada per veure si ha vingut la Kassia i quan la veu el somriure se li eixampla. Se la mira acuradament per quan s’adona que ella també el mira. En pujar-li els colors acota el cap ràpidament, però al torn d’una estona aixeca la mirada de nou per tornar-se-la a mirar. La troba especialment bonica…

La Kassia

La Kassia és menudeta i molt inquieta; sempre s’està movent i sovint el mestre la renya. Té els cabells llargs i ondulats de color roig, completament despentinats i amb moviment propi. La nena té heterocromia als ulls la qual cosa li atorga un ull marró, l’esquerre, i un ull verd, el dret. L’agrada anar descalça a classe i al pati i normalment vesteix amb texans i samarreta. Avui porta els pantalons trencats que li queden tan bé i una samarreta de color blau cel completament llisa amb excepció d’unes sanefes als punys i al coll. El Joan no pot evitar somriure quan la mira. L’agrada de sempre, però mai s’ha atrevit a apropar-se.

La Kassia sempre està sola, no perquè els companys de la classe no se l’estimin. En aquest cas és ella que no vol que ningú se l’apropi i surt corrents cada vegada que algú li proposa de jugar plegats. El Joan l’observa molt i la coneix prou bé. En general és una nena alegre i divertida, amb una imaginació desbordant que no necessita de ningú per passar-s’ho bé. Però les darreres setmanes sovint la veu trista i això l’encongeix el cor.

10:02 am

Moltes vegades ha volgut apropar-se per xerrar amb ella i ajudar-la en el que sigui. Però en Joan sospita que la Kassia no voldrà estar-se amb ell. A banda de la seva preferència per estar-se sola, el Joan és el raret de la classe. A banda de ser budista, cosa que la majoria de nens no acaba d’entendre, sempre riu sol i es passa tot el dia amuntegant pedres. Com la Kassia, defuig els companys que se li apropen. I, per si no fos suficient, sempre està fent preguntes a classe. Així, els companys se’l miren amb estranyesa prou sovint i al final cadascú va per la seva banda.

Amb l’excusa de treure punta al llapis, el Joan demana permís al mestre per anar a la paperera. Passa per davant de la tauleta on hi ha la Kassia i pica amb els dits fingint distracció i casualitat. Quan arriba a la paperera el nen es mira la nena que el segueix amb la mirada i per uns segons, mantenen la mirada fixa l’un sobre els ulls de l’altre.

El Joan somriu satisfet d’haver aconseguit reclamar la seva atenció i, molt tímidament, la Kassia li torna el somriure. És un somriure tímid i subtil, però somriure al cap i a la fi. I el cor del Joan salta dins seu en apreciar aquell regal i nota com li pugen els colors. Finalment aparta la mirada per tal d¡intentar atendre de nou la classe, però quan s’adona els seus ulls es miren de nou la nena que ara es mou nerviosa sobre la cadira. Definitivament mai no para quieta.

01:30 pm

En acabar les classes el Joan recull les coses de forma ràpida. Es mira la Kassia i quan aquella surt de classe la segueix a unes poques passes deixant que algun nen passi pel mig. Com sempre, en arribar al pati el seu pare l’espera.

– Hola, papi!! -crida abraçant el Pere.- T’importa si marxem ja? -diu mirant de localitzar de nou la Kassia.

Quan la troba, tira de la mà del seu pare per posar-se prop d’ella. El Pere es mira el seu fill sorprès amb la situació, però prefereix guardar silenci; sovint es deixa sorprendre per les ocurrències del seu fill i sap que en trama d’alguna.

Estratègicament el Joan estira del seu pare fins a posar-se a l’alçada de la nena de manera que el Pere quedi enmig dels dos. El Pere observa el seu fill i s’adona del que està passant, aixeca les celles i decideix acomodar-se com observador de la nova situació.

– Hola, Kassia! -somriu el Joan traient el cap per davant del seu pare.

*

La Kassia en sentir-se interpel·lada mira darrera i als costats i finalment localitza el Joan a l’altra banda del seu pare. Els dos somriuen tímidament.

– Hola, Joan! -diu finalment ella.
– No et venen a buscar? -pregunta el Joan sabent la resposta.
– No, la mare no pot venir. Ja fa temps que vaig sola a casa.
– Vols que ens fem companyia una estona? Sembla que anem en la mateixa direcció.
– Vale! -riu la Kassia.

El Pere va movent el cap d’un costat a l’altre per observar els dos infants, mentre s’aguanta el riure per tal de no ferir els sentiments del seu fill. “Vaja, ara ja lliguen amb 10 anys?”, pensa per si mateix. Quan observa el seu fill pot apreciar la satisfacció del nou èxit assolit: la Kassia ha acceptat anar junts un tros del camí!

– Què t’ha semblat la classe d’avui? -pregunta el Joan encuriosit.
– Avorrida.
– Si? -diu el Joan obrint els ulls com a plats.- A mi m’ha semblat molt interessant tot el que hem fet… -somriu satisfet.- No t’agrada estudiar?
– Em costa una mica -diu la Kassia posant-se seriosa i trista.
– Et costa…

El Joan se la mira amb atenció mentre respira profundament tres vegades. Es disposa a llançar-se de ple a la piscina.

– Poder et podria ajudar! -s’atreveix a dir finalment.- Dilluns a l’hora d’estudi et puc ajudar, i en el pati… -somriu àmpliament.
– Em voldries ajudar? -pregunta sorpresa la Kassia.
– Clar! -respon orgullós el Joan.
– Vale… -somriu la nena.

Tercer èxit del dia! El somriure del Joan s’eixampla i els ulls li brillen més si es pot. El Pere l’observa amb molt deteniment i no pot evitar somriure també amb l’alegria del seu fill. En aquest moment, arriben al carrer Olzinelles i la Kassia gira en direcció contrària al Joan i el Pere.

*

– Jo vaig cap allà -diu.
– D’acord. Ens veiem dilluns per estudiar junts, Kassia. Gaudeix de la tarda i del cap de setmana!! -desitja de tot cor el Joan.

Quan acaba de dir això el Joan dibuixa un somriure ampli, però la cara de la Kassia s’entristeix profundament. Desconcertat, el Joan observa de nou la nena reflexiu.

– Gràcies… -diu tímidament aquella.

Després de sospesar algunes opcions, finalment deixa anar la mà del pare i corre cap a la Kassia. Tot agafant aire s’atreveix a abraçar-la suaument, amb el risc en ment de poder endur-se una bona bufetada.

– Sigui el que sigui que t’entristeix, tot sortirà bé al final -diu el Joan a cau d’orella de la Kassia en un to dolç i afable.

Inicialment la Kassia no gosa moure’s i rep l’abraçada de forma rígida però, poc a poc i de forma tímida, finalment torna l’abraçada al Joan que gaudeix d’un darrer èxit amb la Kassia.

– Gràcies… -diu aquella amb un fil de veu, commoguda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *