La família Puig – La Kassia

Autoria: Joan Puig i Cadafalch
  • Capítol: La família Puig
  • Títol de l’entrada: 003 – La Kassia
  • Sinopsis: Trapella que és ella, en aquesta entrada se’ns cola la Kassia. Tot i no ser part de la família Puig, se’ns presenta marcant elements prou interessants del personatge com per mantenir-nos atentes i atents. Veurem amb detall quin paper juga la Kassia en la vida del Joan.

***

Divendres, 23 de febrer de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

07:45 am

Fa escassos minuts han sonat tres quarts de vuit al campanar de l’església de Santa Maria. Puntuals, amb les campanes encara sonant, l’Helena i el Joan han sortit per anar a l’escola. Als matins és l’Helena qui porta el seu fill i ja s’acomiada fins el vespre que torna de treballar. Agafats de la mà, els dos passegen tranquil·lament en silenci. Uns somriures fixes il·luminen els rostres dels dos, que arrenquen el dia amb alegria.

A la porta d’entrada de l’escola, els dos s’abracen dolçament, s’intercanvien paraules d’estima i es desitgen un bon dia. I ho allarguen fins que la professora que s’encarrega de la porta els avisa que ha de tancar. Una darrera abraçada, aquesta vegada més efusiva, els acaba d’omplir el cor fins que es tornen a retrobar.

Quan el Joan desapareix ja dintre de l’edifici, l’Helena s’encamina de nou cap a casa, per agafar el cotxe i anar a la feina. Abans de deixar l’escola enrere, però, es gira una darrera vegada amb el somriure encara posat.

Comencen les classes

El Joan, per la seva banda, puja ràpidament fins el segon pis i corre fins al final del passadís, on hi ha la seva classe. Just el professor és tancant la porta, però aconsegueix colar-se abans que quedi tancada del tot. El mestre gira sobre els seus talons en notar com alguna cosa s’esmuny prop seu, però per quan vol lligar caps el Joan ja és plantat a la seva cadira, com si la cosa no anés amb ell.

Com cada dia, el Joan aixeca la mirada per veure si ha vingut la Kassia. Quan la veu, el somriure se li eixampla. Se la mira acuradament per quan s’adona que ella també el mira. En pujar-li els colors acota el cap ràpidament, però al cap d’una estona aixeca la mirada de nou per tornar a mirar-se-la. La troba especialment bonica.

La Kassia

La Kassia és menudeta i molt inquieta, sempre s’està movent i sovint el mestre la renya. Té els cabells llargs i ondulats, de color roig. Estan completament despentinats i sembla que tinguin moviment propi. La Kassia té heterocromia als ulls la qual cosa li atorga un ull marró, l’esquerre, i un ull verd, el dret. L’agrada anar descalça a classe i al pati i normalment vesteix amb texans i samarreta. Avui porta els pantalons trencats que li queden tan bé i una samarreta de color blau cel completament llisa amb excepció d’unes sanefes als punys i al coll.

El Joan no pot evitar somriure quan la mira. L’agrada de sempre, però mai s’ha atrevit a apropar-se. Els companys de classe sempre diuen que el Joan és raret perquè fa meditació i perquè l’agrada coses ben estranyes, com fer construccions amb pedres. El Joan prefereix estar-se sol perquè diu que els companys només volen jugar a futbol o nines i s’avorreix. El Joan sap que la Kassia no voldrà estar-se amb ell. Ningú vol estar-se amb ell. Fa moltes preguntes a classe i té altres preferències respecte els nens de la seva edat. La gent se’l mira amb estranyesa prou sovint.

La Kassia està sempre sola també. En aquest cas és ella que no vol que ningú se l’apropi. Quan algun nen s’apropa, ella surt corrents. El Joan l’observa molt i la coneix prou bé. En les darreres setmanes sovint la veu trista i això l’entristeix a ell.

10:02 am

Amb l’excusa de treure punta al llapis, el Joan demana permís al mestre per anar a la paperera. Passa per davant de la tauleta on hi ha la Kassia i pica amb els dits sobre la seva taula com si es tractés d’un acte casual. En arribar a la paperera el nen es mira la nena que el segueix amb la mirada. 

Per uns segons, mantenen la mirada fixa l’un sobre els ulls de l’altre. Inconscientment, el Joan somriu i, molt tímidament, la Kassia li torna el somriure. És un somriure tímid, subtil, però somriure. El cor del Joan salta dins seu i nota com li pugen els colors. Finalment aparta la mirada per tal d’atendre la classe. Però els seus ulls tornen a segrestar la seva atenció i per quan s’adona continua mirant la Kassia que ara es mou nerviosa sobre la cadira. Mai no para quieta.

01:30 pm

En acabar les classes, el Joan recull les coses de forma ràpida. Es mira la Kassia i quan ella surt de classe, la segueix a unes poques passes, deixant que algun nen passi pel mig. En arribar al pati, el seu pare l’espera.

– Hola, papi!! -crida abraçant el Pere.- T’importa si marxem ja? -diu mirant de localitzar la Kassia.

Quan la troba, tira de la mà del seu pare per posar-se prop d’ella. El Pere es mira el seu fill perplex amb la situació, però es manté en silenci. Sovint es deixa sorprendre per les ocurrències del seu fill i sap que en trama d’alguna.

Estratègicament el Joan estira del seu pare fins quedar a l’alçada de la nena, de manera que el Pere queda enmig dels dos nens.

– Hola, Kassia! -somriu el Joan.

Estratègies

El Pere observa el seu fill i s’adona del que està passant. Aixeca les celles i decideix acomodar-se com observador de la nova situació. La Kassia en sentir-se interpel·lada mira darrera i als costats. Finalment veu el Joan a l’altra banda del Pere. El Joan treu el cap pel davant del pare, i la Kassia també. Els dos somriuen.

– Hola, Joan! -diu finalment la nena.
– No et venen a buscar? -pregunta el Joan sabent la resposta.
– No, la mare no pot venir. Ja fa temps que vaig sola a casa.
– Vols que ens fem companyia una estona? Sembla que anem en la mateixa direcció.
– Vale! -riu la Kassia.

El Pere va movent el cap d’un costat a l’altre per observar els dos infants. S’aguanta el riure per tal de no ferir els sentiments del seu fill. “Vaja, ara ja lliguen amb 10 anys?”, pensa pels seus adintres.

– Què t’ha semblat la classe d’avui? -pregunta el Joan encuriosit.
– Avorrida.
– Si? -diu el Joan obrint els ulls com a plats.- A mi m’ha semblat molt interessant tot el que hem fet! -somriu satisfet.- No t’agrada estudiar?
– Em costa una mica -diu la Kassia posant-se seriosa i trista.

Oferiment

El Joan se la mira per davant del seu pare. Respira profundament tres vegades i es disposa a llançar-se de ple a la piscina.

– Poder et podria ajudar! -s’atreveix a dir finalment.- Dilluns a l’hora d’estudi et puc ajudar, i en el pati… -somriu àmpliament.
– Em voldries ajudar? -pregunta sorpresa la Kassia.
– Clar! -respon orgullós el Joan.
– Vale… -somriu la nena.

El somriure del Joan s’eixampla i els ulls li brillen més si es pot. El Pere l’observa amb molt deteniment i no pot evitar somriure també amb l’alegria del seu fill. En aquest moment, arriben al carrer Olzinelles i la Kassia gira en direcció contrària al Joan i el Pere.

– Jo vaig cap allà.
– D’acord. Ens veiem dilluns per estudiar junts, Kassia. Gaudeix de la tarda i del cap de setmana!! -desitja de tot cor el Joan.

El Joan dibuixa un somriure ampli però la cara de la Kassia s’entristeix profundament, la qual cosa deixa el Joan un xic desconcertat.

– Gràcies… -diu tímidament la nena.

Estima

El Joan l’observa detingudament durant uns segons. Finalment, deixa anar la mà del pare i s’apropa a la Kassia. Tot agafant aire s’atreveix a abraçar-la suaument.

– Sigui el que sigui que t’entristeix, tot sortirà bé al final -diu el Joan a cau d’orella de la Kassia. El to de la seva veu és dolç i afable.

Inicialment la Kassia no gosa moure’s i rep l’abraçada de forma rígida, però poc a poc i de forma tímida, finalment torna l’abraçada al Joan.

– Gràcies… -diu amb un fil de veu commoguda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *