27. La incertesa de la vida

Autoria: Ivan Lazarev

Divendres, 9 de març de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

– Mama, papa… voldria xerrar amb vosaltres una estona abans de posar-me a estudiar. Puc?
– Clar, amor! -exclama l’Helena.- De què vols parlar?
– Darrerament sento que la vida em trontolla.
– Què vol dir això, petit Joan? -demana el Pere amb la sorpresa reflexada al rostre.
– Darrerament estan passant coses a la meva vida i sento que em descentren. Per exemple, tot el tema de la Kassia. M’agrada moltíssim. Em va començar a a gradar des de tercer quan va arribar a l’escola. Allò que li diuen “amor a primera vista”. Durant aquest temps l’he observada detingudament i em sembla una nena realment bonica; té una forma de ser que m’encanta. És alegre, dolça, divertida i té un pèl de bogeria que em torna boig.

11:01 am

– Caram! -exclamen a l’uníson mare i pare.
– Fins ara no he mogut fitxa perquè estava per altres coses i perquè realment pensava que no li faria gràcia relacionar-se amb el raret de la classe.
– El raret de la classe? -pregunta l’Helena.
– No feu un dramassa, sisplau. El cas és que a la classe em diuen el raret perquè sóc budista, faig meditació i vaig a la meva bola. Però no és quelcom que realment m’importi i no té major transcendència. Sisplau, no us amoïneu perquè no hi ha res per amoïnar-se, d’acord?
– D’acord! -accepta el Pere.- Ja saps…
– Que esteu per tot el que necessiti. Ho sé, papa. Podem tornar al tema, sisplau?
– D’acord, d’acord… -el Pere aixeca les mans en senyal de pau.
– Perdona, papa bonic, he estat esquerp amb tu. Perdona.
– Tot bé, petit Joan -somriu el Pere.

Els dos s’abracen amb estima durant una bona estona.

– Continua, sisplau -demana el Pere.
– Bé. Com us dic, la Kassia m’agrada molt i ara sembla ser que jo també l’agrado -el Joan somriu quan diu això.
– Això sembla, si -somriu també l’Helena.- I on és el problema?
– El cas és que noto que la Kassia cada vegada està més dintre del meu cap fins a un punt obsessiu. I això m’amoïna.
– Petit Joan -intervé el Pere,- és normal que sentis que tot et balla una mica al cap. Estàs descobrint nous sentiments.

*

– Sí, això ja m’ho has dit alguna vegada, papa. El que vull dir és que fins ara semblava que ho tenia tot com més controlat i de cop m’adono que em queden moltes coses per descobrir de la vida: situacions, persones, relacions, sentiments, passions… I em sento una mica insegur amb tot plegat. Per una banda, tinc curiositat, per altra banda, em fa una mica de mandra. M’estava molt a gust tenint-ho tot sota control.

L’Helena es mira amb atenció el seu fill abans d’intervenir.

– La impermanència és l’estat habitual de les coses i la incertesa és l’únic que podem esperar de la vida. Això ja ho saps perquè estàs estudiant justament aquesta etapa. Et sona?
– Sí. Però una cosa és estudiar-ho, i una altre és viure-ho!

L’Helena somriu davant la puntualització del seu fill.

– Tens raó -concedeix.- No obstant és important que no perdis aquesta idea de vista; podríem dedicar les meditacions matinals a centrar aquesta idea.
– Em sembla bé -accepta el Joan de bon grat.- M’ajudarà que em doneu una guia al respecte per meditar-hi!
– D’acord! Dit això, centrem-nos ara en el que sents. Davant dels canvis és molt normal sentir por o sentir-nos insegurs de nosaltres mateixos. Això no és un problema en si mateix sempre que no ens immobilitzi. I si ens immobilitza tampoc és un problema si en tenim consciència del que ens passa. D’això s’encarregarà la teva meditació.

El Joan somriu.

*

– Ta mare té raó, petit Joan -intervé ara el Pere.- Sovint passa que les emocions i els sentiments que ens generen malestar ens els volem treure ràpid de sobre, precisament perquè generen malestar. Però jo trobo que són excel·lents indicadors de com està la nostra ment.
– A fi de comptes -continua l’Helena,- l’única cosa sobre la qual tenim ple control és la nostra ment. Per tant, disposar d’aquests indicadors és quelcom necessari i positiu, si en sabem treure la informació correcta.
– Vosaltres sentiu por o inseguretat?

L’Helena i el Pere es miren fins que aquest assenteix amb el cap.

– Moltíssimes vegades, amor meu! -exclama l’Helena.- Estem al 1990, sóc dona i participo de la direcció d’una de les empreses més potents de Barcelona. Tot juga en contra meu en una societat en la qual les dones estem relegades a papers menys protagonistes; papers més domèstics. Cada vegada que tinc reunió amb altres empresaris, tots homes, em sento insegura i tinc por. Sé que viuré situacions desagradables i sentiré comentaris sexistes. I em fa mandra perquè no tinc capacitat de control sobre moltes d’aquestes situacions.
– Ostres! Jo et veig sempre molt segura de tu mateixa!

– Tinc clar qui sóc, tinc clares les meves limitacions i conec molt bé els meus recursos. I això ho he après perquè des de fa anys observo amb atenció la meva ment. Gràcies a això, tinc flexibilitat i puc anar sortejant les dificultats que se’m presenten. I si alguna vegada no sé fer-ho, miro d’aprendre per la següent. La meditació és una eina fonamental per flexibilitzar la nostra ment i per coneixe’ns.

11:33 am

– Sempre has fet meditació?
– No. A casa meva això no s’estilava. La vaig descobrir quan ja era gran a través del teu pare. Ell em va obrir les portes a moltes coses que per mi eren desconegudes; els nostres mons de partida eren molt diferents. Quan el vaig conèixer, ell vivia a Les Dàlies (Eivissa), en una comunitat hippie que resistia els canvis turístics de l’illa. En canvi, jo venia d’una família rica i poderosa a Barcelona, plena de tabús i convencionalismes.

– En un altre moment m’agradarà que m’expliquis què és una comunitat hippie. Ara prefereixo que seguim amb la conversa, especialment m’interessa la part en la que us coneixeu tu i el papa -somriu el Joan tot ensenyant les dents.
– D’acord -concedeix l’Helena.

Durant una estona l’Helena guarda silenci per ordenar els records i bastir una història fidedigna de com va conèixer el seu marit. Durant aquesta estona no pot evitar somriure repetides vegades, la qual cosa delecta profundament un Pere que se la mira amb curiositat de sentir la seva història de la seva veu. Finalment, l’Helena arrenca amb la narració i Joan i Pere se la miren amb atenció.

*

– Jo estava de vacances amb la meva família. Un dia vam anar a visitar el mercat de Les Dàlies i allà hi havia un bar on feien espectacle mentre la gent menjava. Nosaltres, la meva família, ocupàvem una taula i en la del costat estava el teu pare amb els seus amics, els uns al costat dels altres.
– Ah, si… -intervé el Pere.- Recordo que en aquell moment vaig pensar que era la dona més bonica que havia vist mai. Em vaig enamorar de cop. Com tu dius, petit Joan, amor a primera vista -explica al temps que el nen es somriu davant la similitud de la seva història.- Perdona, bonica, t’he tallat.

L’Helena agafa la mà del Pere i l’acaricia una bona estona.

– En canvi, jo vaig pensar que era l’home més desastrós que havia vist mai -confessa finalment l’Helena tot rient.
– Desastrós? -es sorprèn el Joan, tot rient.- Això vas pensar?
– La primera vegada que vaig veure l’estil de vestir del teu pare em va semblar un complet desencert. Vestia uns pantalons amples blau cel amb ratlles blaves més fosques i una camisa eivissenca blanca amb coll mao, com ara. I jo estava acostumada que els amics vestissin de manera més formal, pantalons de pinça i camisa. No estava gaire acostumada a aquelles pintes.

El Pere riu davant la confessió de l’Helena.

*

– El sopar va transcórrer amb normalitat. Això sí, el teu pare no deixava de mirar-me i de somriure’m tota l’estona de manera molt persistent -el Joan riu.- I al final em va acabar fent gràcia i se’m va escapar un riure. Quan tota la família i la taula del costat (la del teu pare) se’m va girar per mirar-me, jo ja estava morta de vergonya.
– Eres vergonyosa?
– Bé, jo mai havia estat amb un home. Tenia 16 anys i m’havien educat en el recat. Tot el que estava relacionat amb el sexe era pecat o estava molt mal vist. Aleshores jo era molt obedient i sentia molt de respecte per tot aquest tema i, sobretot, pels homes. Així que en aquell moment el somriure del teu pare era tota una revelació per mi.

– I tu, papa, eres vergonyós?
– Estava més acostumat a anar amb dones. De sempre m’he sentit bastant lliure en aquest sentit. No és menys cert que per un home hi havia més permissibilitat en aquest sentit.
– I com vau passar al següent nivell? -pregunta encuriosit el Joan.

*

– Quan vam acabar de sopar, ens vam disposar a gaudir de l’espectacle. Però en un moment jo vaig demanar permís per sortir fora amb l’excusa de prendre l’aire. Poc abans havia vist com el teu pare sortia fora amb els amics i el sentia riure des de dins. Una vegada fora, vaig fer un petit passeig per la zona, i al poc temps el teu pare passejava al meu costat -fa un piquet d’ull l’Helena.
– Vaja! Per ser tan vergonyosa et vas moure molt bé, mama! -exclama el Joan provocant que tant l’Helena com el Pere riguin.
– Vam xerrar una bona estona i al final, quan jo havia de tornar a dintre, ell em va posar les mans a la cintura. Estava a punt de besar-me, però el vaig aturar amb una sonora bufetada.
– Encara em fa mal -es queixa el Pere fregant la mà a la galta.

– I per què el vas pegar? -pregunta tot sorprès el Joan.
– Aleshores estava molt mal vist que una dona es besés públicament amb homes. “Una bona dona” havia de ser recatada i cuidar la seva imatge. Per altra banda, si un home volia apropar-se a una dona, primer havia de ser cortejada, després demanar permís al pare. I una vegada casats, ja es podien besar i tenir sexe. Eren altres temps i les coses s’entenien d’una manera molt diferent a com s’entenen ara.

– Ara és diferent? En quin sentit?
– Bé, les dones ens hem alliberat una mica, tot i que encara queda feina per fer. La gent ara té sexe abans del matrimoni i tot aquest tema es concep d’una altra manera. Diguem que la societat s’ha relaxat una mica.
– Aleshores, si fos ara el papa et podria besar sense problema?
– Bé, si jo vull ser besada, si.

12:03 pm

– Com se sap si algú vol ser besat?
– La majoria de vegades són indicadors que t’arriben de l’altra persona: la forma de mirar-te o de parlar-te… Creu-me, quan algú vol ser besat es nota -explica l’Helena acompanyant-se d’un piquet d’ull.
– No obstant, si tens dubtes, refrena’t -afegeix el Pere.- Jugar lent t’ajudarà a veure si l’altra persona reacciona d’una manera o d’una altra. Ah! I recorda que “no és no”.
– Què vol dir “jugar lent”?

– Per besar algú et recomanaria que mai tinguessis pressa ni anessis ràpid. Crec que això pot ser molt desagradable la majoria de les vegades i no deixa espai a que hi hagi una bona comunicació, encara que sigui sense paraules. Si vols ser passional, és a dir, espontani i fogós, ja m’entens -el Pere fa un piquet d’ull al Joan que el recull amb un somriure còmplice- estigues molt i molt segur que l’altra persona està en la mateixa onda que tu.

– Encara que sigui menys espontani, en cas de dubte també pots preguntar a l’altra persona si vol ser besada -afegeix l’Helena.
– També -assenteix el Pere.
– I si encara i així m’equivoco, em podrien donar una bufetada? -pregunta preocupat el Joan.
– Sempre és un risc -confirma el Pere.- Però t’asseguro que un bon bes mereix la pena el risc… -somriu àmpliament.
– A mesura que et vagis fent gran veuràs que en realitat és molt més senzill del que ara pot semblar diu finalment l’Helena.- Al final només es tracta d’obsevar l’altre en tot moment i empatitzar amb el que està sentint. I tu d’això n’ets un expert.

El Joan es queda pensatiu amb tot plegat. Finalment assenteix amb el cap i continua amb la conversa.

12:12 pm

– I després que donessis la bufetada al papa, què va passar? -arrenca de nou a preguntar el Joan, després d’un curt silenci.
– Que jo vaig tornar a Barcelona i ell es va quedar a Eivissa -respon l’Helena tot somrient.- La resta de la història la continuem un altre dia, et sembla?

El Joan assenteix amb el cap obedient.

– Joan? -demana l’Helena en veure el nen abstret en el seus pensaments.- Recordes d’on venia aquesta història en el fil de la nostra conversa? -pregunta.
– Tot això venia de que el papa t’havia ensenyat a meditar. I això venia de que la meditació era una molt bona tècnica per observar-me, sobretot quan sento coses que no m’agraden. I això venia perquè jo havia dit que em sentia insegur davant la vida, perquè hi ha moltes coses que encara desconec i sobre les quals no tinc control.

Els tres resten en silenci. Mare i pare observen com el Joan ordena tot això que ha escoltat i esperen pacientment a que torni a parlar.

– Per tant -mira de concloure el Joan,- la cosa va de meditar en la impermanència i observar aquests nous sentiments sense voler treure-me’ls de sobre. Deixar fluir les situacions i observar-me també en aquestes situacions. I mica en mica tot tornarà a lloc. És així?

*

L’Helena i el Pere es miren amb admiració el seu fill i dibuixen un ampli somriure ple de satisfacció. El Joan es mira atentament un i després l’altre. Se sent afortunat dels pares que té. De sempre s’han estimat moltíssim i això els ha permès respectar-se sempre tot i que algunes situacions no han estat fàcils. Per ell els seus pares són un model perfecte de com vol tractar les persones que s’estimin.

L’agrada observar-los en el silenci quan ells no s’adonen i certament té per afició bones habilitats colant-se d’amagatotis en llocs remots per poder mirar-se’ls i escoltar-los sense ser enxampat. Així sap que la mare no porta gens bé ser la que treballa fora i estar tanta estona separada del Joan, per exemple. Repetides vegades l’ha sentit lamentar-se per aquest tema. En qualsevol dels casos, allà davant seu, somrients, el fan sentir segur tot i l’incertesa de la vida. Els seus consells tenen un gran valor pel menut que mira de seguir-los sempre de la forma més fidedigna. Segur que al final tot resulta un excel·lent aprenentatge!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *