42. L’habitació de la Kassia

Autoria: Ivan Lazarev

Divendres, 13 d’abril de 1990
Carrer d’Olzinelles, Sants, Barcelona

La Kassia agafa de la mà en Joan i l’estira lleugerament per guiar-lo a la seva habitació. En Joan segueix la Kassia des de la seva timidesa al temps que sent el suau tacte de la seva mà. Nota com el seu cor s’accelera per moments i sent ganes d’abraçar-la com el pare fa amb la mare quan s’estimen.

Al cap d’uns segons la Kassia es planta davant de la porta de la seva habitació que roman tancada. Deixant anar la mà del Joan es gira i emocionada li pregunta:

– Estàs preparat per veure la meva habitació? No és tan espectacular com la teva, però per mi és molt especial -acompanya el que diu amb el dit índex de la mà dreta, la mateixa que fa una estona subjectava en Joan.
– Si -riu en Joan davant d’una Kassia divertida.
– D’acord… -la Kassia fa un redoble de tambor amb la boca i amb les mans i finalment obre la porta de cop.

L’habitació està completament desordenada i no hi ha res que estigui al seu lloc. En Joan obre els ulls lentament i es mira perplex aquella habitació on, efectivament, res guarda un lloc coherent. Al costat, la Kassia es mira amb atenció el Joan aguantant-se el riure. Quan ja no pot més arrenca unes riallades que fan que el Joan es giri encara més sorprès.

– Sabia que et quedaries flipat en veure així l’habitació, però t’he de dir que no sóc tan desordenada, eh? Senzillament ho he empitjorat tot perquè venies…

La Kassia es tira sobre el llit quan encara no ha parat encara de riure. Mentrestant, el Joan es mira inquiet l’habitació, primer, i la Kassia, després.

9:13 pm

– Vols dir que l’has desordenada perquè venia?
– Exacte!
– Amb quin propòsit?
– Veure la teva cara. I em sento realment satisfeta.

Per tercera vegada la Kassia arrenca de nou a riure i al final el Joan s’encomana.

– Estàs boja! -exclama.
– És la meva forma especial de donar-te la benvinguda.
– … -el Joan es mira atentament la Kassia que ara parla de forma digna i no triga en pujar-li els colors en comprendre que d’alguna manera estranya i incomprensible per ell l’està elogiant amb tot aquest esforç.- Moltes gràcies, Kassia, em sento molt afalagat.
– M’ajudes a ordenar-ho?
– Vale!

Sota les indicacions de la nena, la Kassia i el Joan van col·locant les coses al seu lloc. La roba ben penjada i estirada en cada perxa i penjada en l’armari. Els llibres ben tancats i apilats sobre el petit escriptori, amb els utensilis d’escriure ben guardats. Els papers dintre de la paperera i les sabates fora, i no a la inversa com estava. Les nines de drap i les poques joguines dintre de la capsa de jocs i els llençols del llit posats i estirats. Quan tot és a lloc, els dos seuen sobre el llit i es miren.

9:51 pm

– Doncs, ara que entenc una mica el que has fet, m’ha agradat molt això de que desordenis l’habitació per mi. Ets original per tot. Què bonica!

La Kassia somriu generosament i es mira amb atenció el Joan, que se’l veu una mica nerviós. El Joan somriu en sentir la mirada expectant de la nena. No sap molt bé què dir ni què fer, i això no l’havia passat abans.

– Kassia… -diu finalment.- He de reconèixer que amb tu em poso molt nerviós, fins a límits insospitats. M’agrades molt i és la primera vegada que algú m’agrada.
– A mi em passa igual, però procuro no donar-li tanta importància per no agobiar-me. Així gaudeixo de l’estona que estic amb tu.

“Què fàcil!”, pensa el Joan. “Porto setmanes patint perquè el fet de pensar en la Kassia és tot un món i ella ho resol en un plis-plas”.

– I com fas per no donar-li importància? -pregunta el menut.
– Doncs… Tinc una cançó màgica que m’ajuda a rebaixar pensaments i sentiments agobiants.

Dit això es posa a entonar la cançó que la mare li va ensenyar fa unes setmanes. El Joan riu i al poc imita el que fa i canta la Kassia. Així, els dos salten i ballen sobre el llit fins al cansament. Quan se senten esgotats es deixen caure sobre el matalàs i deixen que els cossos botin fins que el moviment s’atura de forma natural. Aleshores, la Kassia torna a riure divertida.

10:22 pm

– M’ho estic passant molt bé! -exclama.
– I jo! -riu.- Escolta… -torna a dir al cap d’una estona.- No sé si ho recordaràs. Farà cosa d’un mes, la primera vegada que vas venir a casa i vam estar jugant al jardí.
– Sí, ho recordo! Jo era una maga i tu el meu aprenent.
– Sí! Vas dir unes paraules màgiques que en realitat formen part d’unes oracions que fem els budistes.
– No ho sabia… “Idam Guru Ratna Mandalakam Niriatayami“?
– Exacte. Quan et vaig preguntar, em vas dir que ho havies llegit a la meva llibreta i que t’agradava molt llegir-me. Què volies dir?

La Kassia es posa de cop vermella.

– Ai! No t’enfadaràs?
– No.
– M’ho promets?
– Sí.
– Abans de que em diguessis que no t’agradava que agafés les teves coses, alguns patis baixava més tard per llegir-te la llibreta que sempre tens al calaix. En allà escrius mini-històries molt divertides que m’agraden molt. I, a més, la teva lletra és molt bonica. També fas uns dibuixos molt originals i xulos.

El Joan somriu.

– Dóna’m un segon.

Quan diu això, salta del llit i corre fora de l’habitació. La Kassia el sentirà estavellar-se amb el sofà (i és que si vas massa ràpid no hi ha forma d’esquivar-ho, ho té comprovat) i proferir algun crit més de forma aïllada. Al cap d’un parell de minuts el Joan torna mig coix però amb una llibreta a la mà.

– És la llibreta de les històries! -exclama la nena.
– Exacte. I te la vull regalar. He afegit alguna història més acompanyada d’alguns dibuixos.
– Ala! Què bé!

*

La Kassia obre la llibreta per la primera pàgina i llegeix en veu alta un tros. Quan acaba el Joan aplaudeix.

– Cada cop llegeixes millor, eh? Veus que tot s’està solucionant?
– Si, la psicopedagoga de l’escola em va fer algunes proves i preguntes. Al final resulta que tot són nervis. Amb la teva ajuda i de la mama he pogut concentrar-me millor i ja no em poso tan nerviosa ni tan trista.
– M’alegro molt, Kassia.

La nena passa les pàgines de la llibreta una a una, delectant-se amb algun text o algun dibuix escollits a l’atzar. Al cap d’una estona, es dirigeix a les pàgines del final per tal de veure les novetats afegides. Comença per l’últim dibuix que la deixa atrapada per la sorpresa.

– Ala! Sóc jo! Què bé t’ha quedat!
– T’agrada? L’he feta a partir d’una fotografia que et va treure el papa.
– Està super-xula! M’encanta! Té una dedicació, però la lletra és ben petita! -diu al temps que apropa la llibreta a la llum de l’escriptori per veure-hi millor.
– Et puc demanar que la llegeixis quan estiguis sola? Em fa vergonya…

*

La Kassia es mira el Joan amb la cella aixecada. Els dos s’observen durant una estona i finalment la nena accepta la petició de l’altre; a canvi, però, li demana que tanqui els ulls. El Joan, obedient, els tanca. Quan pasen dues eternitats, sense previ avís el Joan sent els llavis humits de la Kassia sobre els seus i no pot evitar obrir els ulls de cop. La carona de la nena que tant l’agrada és a escasos centímetres d’ell i roman amb els ulls tancats, completament immòbil amb els llavis sobre els seus. En la curta distància les piguetes de la carona més bonica del món semblen moure’s sols i contrasten amb la quietud de l’altra. Finalment, el Joan tancarà de nou els ulls i es deixarà portar pel moment que l’han regalat. “La mare sempre diu que s’ha de ser agraït amb els regals que ens fan”, pensa.

– Joan, amor! Marxem a casa. Sortiu?

És la mare…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *