44. I ara què?

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 22 de maig de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

Completament quiets en Joan i n’Ivan s’abracen al lavabo, just davant la porta del reservat on hi ha la tassa de vàter. Petites taques de sang esquitxades aquí i allà conformen un aire sinistre a la situació, però l’estima palpable en l’abraçada contraresta de forma efectiva aquesta mera aparença. Poder algun “ai” del Joan que es queixa de que l’Ivan estreny massa, just en aquell costat on ha rebut el cop… Un “ai” que ajuda l’Ivan a calibrar la seva força i el seu entusiasme a l’hora d’expressar els seus sentiments a un Joan agraït de rebre’ls.

– Molt bé -diu finalment l’Ivan tot apartant-se del menut,- i ara què?
– Eh? Doncs ara m’ajudes a guarir-me les ferides. Sisplau! -somriu en Joan entre gestos de dolor.- M’ajudes a rentar-les una mica?
– Vale…

Amb malaptesa n’Ivan ajuda a aixecar-se en Joan, el subjecta per tal que pugi la cama al lavabo i l’ajuda a posar aigua, sabó i finalment a aclarir la ferida sota l’aigua. Intenta anar amb molt de compte sense gaire èxit, però el Joan aguanta com un campió i valora positivament els seus esforços.

– A la butxaca tinc mocadors de paper -diu el Joan assenyalant la seva motxilla abandonada a la porta dels lavabos.
– Molt bé! T’aguantes tu sol?
– Si…

N’Ivan apropa la motxilla i obre la butxaca que assenyala en Joan. Aquest fa malabarismes amb una cama sobre la pica, tot intentant mantenir-se dret sobre l’altra. Després, cadascú amb un mocador, assequen amb cura les ferides que són molt superficials i ja no sagnen. Finalment, n’Ivan treu un altre mocador que empapa en aigua i neteja les restes de sang de la cara del company.

*

Quan el Joan està perfectament net i mitjanament recuperat, surten dels lavabos. Afortunadament ningú ha entrat durant l’estona que porten de pati. Així, l’un mig coixejant i l’altre mig marejat, baixen al pati ajudant-se mútuament.

– Ivan… Sé que per tu és difícil acceptar que dos nens del mateix sexe es puguin estimar. Tot i així sé que t’estimo i sé que m’estimes. Què et sembla si mirem de fer-nos-ho fàcil?
– Què vols dir?
– Que m’agradaria enterrar la destral de guerra, Ivan. No vull batallar més amb tu. Vull aprendre a mirar-te, cuidar-te i estimar-te com mereixes. I m’agradaria que m’ajudessis.
– Vols dir fer el gay davant de tothom?

En Joan arrenca a riure amb el comentari de l’altre.

– Fer el gay, diu… Què bona aquesta! -continua rient una estona més alhora que l’Ivan malhumora el seu rostre.- No, Ivan, no. T’he dit que vull aprendre a estimar-te tal i com tu ho necessitis i si tu tens vergonya d’acceptar públicament els teus sentiments jo no sóc ningú per forçar-te. Quan et demano ajuda és, sobretot, per tal que m’expressis què necessites o què sents en cada moment que tinguis malestar. Compta amb mi. Deixa’m estar al teu costat. Ni que sigui en qualitat d’amic.
– Vols ser amic meu?
– Vull estimar-te i cuidar-te, escoltar-te i sentir-te. Com vols que ho expressem em dóna igual. Com amics, com a parella, com a…
– Parella? Ni de broma!
– Què pesat! -riu en Joan.

N’Ivan es queda una estona pensatiu.

– Ho he entès. De vegades no sabré fer-ho. M’ajudaràs a ajudar-te?
– I tant! Com voldries que t’ajudés?
– Recorda’m aquesta conversa.
– D’acord! -el Joan dibuixa un ampli somriure que travessa tot el seu rostre. Finalment l’Ivan també somriu.

*

Quan arriben al pati els dos es miren la canalla jugant totalment aliens al que ha passat als lavabos, al que està passant ara.

– I què passa amb la Kassia?
– També l’estimo moltíssim. Estem sortint, saps?

L’Ivan arrufa el nas.

– I com encaixes les dues coses? La Kassia i jo?
– Avui parlaré amb ella i l’explicaré què ha passat. Pots confiar en ella, no dirà res a ningú -s’avança a dir en Joan abans de sentir la pega de l’altre.
– Sí, és una nena molt maca -l’Ivan acota el cap.- Pensava que m’agradava i ara veig que estava equivocat. L’estimo moltíssim i m’agrada, però en un altre sentit. Per mi la Kassia és molt important, va ser la primera en fer-me cas. Bé, no… tu ja estaves allà, però sentia por. La qüestió és que la Kassia m’agrada molt però no en el mateix sentit que tu. Poder aquesta és la diferència entre estimar com amiga i estimar com…

– …amic -somriu en Joan.
– No volia acceptar que m’agradaves i per això et pegava. Afortunadament, ella només té ulls per tu. Encara que tinc enveja de que esteu sortint! -de cop l’Ivan pega un cop de puny sobre el braç adolorit d’en Joan.

Just en aquest moment la Kassia corre cap a ells.

– Per què el pegues? -exclama la nena visiblement irada amb el comportament de l’Ivan.
– Eh… No! No el pego!
– Oh, sí! M’acabes de pegar!
– Eh? Ah… eh… perd… perdona, Joan.

*

La Kassia aixeca una cella i es mira l’Ivan. Després es mira el Joan i de cop s’adona que coixeja. Quan baixa la mirada, veu les ferides a la cama, després les dels braços. I el blau a la cara. El Joan es mira atentament com la Kassia fa l’escànner sobre ell, tot intentant entendre què ha passat. Al cap d’una estona no pot evitar somriure. La Kassia es mira un, es mira l’altre. L’Ivan es mira la Kassia i es mira el Joan.

– Hum! -exclama finalment la nena.
– Kassia, ets massa llesta i prefereixo parlar-ne abans que treguis conclusions precipitades -s’afanya en dir el Joan.- Ivan, ens deixes a soles, sisplau?
– Oook!

L’Ivan corre cap on són el grup d’amics, la colla que des de fa unes setmanes l’acull; tot gràcies a la Kassia. Quan és a punt d’arribar dóna la volta i torna de nou amb la Kassia i el Joan.

– El Joan t’estima realment, Kassia. Escolta’l bé i no pensis massa.

Dit això, fa mitja volta i marxa de nou corrent.

– Eh… No entenc res -diu finalment la nena.

Amb molta cura en Joan explica el que ha passat als lavabos. Mira de buscar les paraules més entenedores i que evitin possibles malentesos. Parla lent i pausat, mentre la Kassia se l’escolta inquieta.

– Aleshores, ja no vols estar amb mi? -conclou la nena.
– No! Clar que vull estar amb tu. Ets la noia més bonica del món. Seria idiota si no volgués estar amb tu. I si tu m’acceptes, vull continuar construint un camí amb tu. No desitjo res més en aquest món.
– Aleshores… què faràs amb l’Ivan?

*

– També el vull cuidar. Per ara som amics, però no et negaré que me l’estimo com alguna cosa més que amics. En qualsevol moment la relació podria donar un pas endavant.
– Dius coses molt estranyes.
– Ho reconec. Per això dic que tu tens la darrera paraula, Kassia. Reconec que no sóc un nen normal; sento i penso d’una manera diferent a la majoria de persones. El cas és que us estimo als dos i no vull haver d’escollir ni de renunciar. Si per tu això resulta difícil d’acceptar, entendré que no vulguis saber res més de mi, encara que això em destrossi el cor. Però per sobre de tot el que vull és que entenguis que estimar dues persones no fa que t’estimi menys a tu. Cada estima que sento al cor em nodreix i fa que la resta d’estimes siguin més grans. Saps?

La Kassia es mira atentament en Joan i pensa cada paraula que diu.

– Jo t’estimo molt a tu i molt a la mama. També m’estimo molt a l’Ivan. Però són estimes diferents.
– Són estimes diferents, d’acord. Però són estimes que no es trepitgen, com la que jo sento per vosaltres dos. Mai permetria que l’estima que sento per l’Ivan et trepitgés, Kassia. Mai.

El Joan mira els ulls de la Kassia amb plena convicció, la qual cosa fa que la inquietud de la nena rebaixi la seva força.

– I si alguna vegada passa?
– Si alguna vegada passa, ho rectificaré. El meu compromís amb tu està intacte.
– D’acord… -accepta la Kassia després de sospesar tota la conversa.

En Joan somriu de forma generosa i amb vergonya allarga un petó a la galta de la nena. Ella riu tímida, mirant de nou les seves sabates.

– T’estimo, bonica…
– I jo a tu… bonic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *