48. Hospital Privat

Autoria: Ivan Lazarev

Divendres, 22 de juny de 1990
Hospital Privat, Barcelona

Els dies passen lents i agònics. Si bé el Joan ha sortit de tot perill i està estable i tranquil, es manté inconscient. Els metges no saben quan pot despertar; poder en hores, poder mai. Per altra banda, les contusions han provocat alguns danys cerebrals, tot i que els metges són més optimistes en aquest sentit i esperen una recuperació força considerable en els propers dies.

Just ahir el van trasladar de la Vall d’Hebron a l’Hospital que gestiona la família Puig, per tal que estigui “a casa”, sota la supervisió de la Rosa, una infermera amb uns coneixements mèdics que supera sense cap mena de dubte qualsevol metge altament qualificat, i que tothom admira i consulta. A més, la Rosa sap gestionar els equips professionals amb una destresa inusual, així que sense voler-ho al final s’encarrega de liderar tot l’equip professional. I ho fa francament bé. Per tant, la tranquil·litat dels Puig es manifesta quan el nen descansa en l’hospital sota les cures de la Rosa.

Durant aquests dies la policia s’ha mogut sovint tant per l’hospital com per casa dels Puig. La família ha interposat una demanda al pare de l’Ivan, amb el testimoni de l’infant com a prova principal. Per la seva banda, l’Ivan ha denunciat maltractament físic i psicològic a serveis socials, amb l’acompanyament dels Puig i de professionals legals que la família ha contractat. Volen aconseguir la custòdia de l’Ivan per tal que la criatura deixi de patir i enfoquen les energies en això com a pal·liatiu del desgast emocional dels hospitals.

Aniversari

Avui és l’aniversari del Joan i fa onze anys. Així, els Puig, les Langley i l’Ivan s’han reunit al voltant del llit on descansa el nen.

En Joan dorm amb una aparença plàcida i tothom se’l mira guardant silenci mentre les infermeres entren i fan les seves feines diàries. De tant en quant algú li agafa la maneta i dóna alguns petons suaus en els dits, o algú altre acaricia els peuets que s’amaguen sota el llençol. La major part del temps, ploren amb la confiança de sentir-se en un entorn segur, i s’abracen uns i altres per tal de consolar-se. La Kassia i l’Ivan romanen asseguts en una cadireta, els dos junts, al costat del llit, mirant-se’l amb atenció i esperant que en qualsevol moment en Joan desperti.

Durant aquests dies la Kassia i l’Ivan encara han estret més els llaços. Han construït una amistat profunda i bonica que els ajuda a anar superant cada dia. N’Ivan se sent culpable i la companyia de la Kassia és un punt clau per no perdre’s a si mateix entre la por davant la incertesa, la ràbia i la culpa de tot el que ha passat. El consol de la Kassia és punyent per lluitar contra aquests grans monstres que porta dins i no descarriar. Per la seva banda, la Melània ofereix un suport inqüestionable als Puig, que passen gairebé tot el dia a l’hospital o al despatxos dels professionals que estan gestionant els aspectes legals contra els Lazarev.

Nit fosca

Les hores d’aquest vint-i-dos de juny pasen lentes i s’omplen de records explicats d’aniversaris anteriors. Quan cau la nit, una infermera entra per anunciar que han de marxar a casa. Obedients, tothom s’acomiada d’en Joan i el tornen a felicitar pels seus onze anyets tos just acomplerts. Tothom, excepte l’Helena. Avui és ella qui passarà la nit amb el petit per tal que no es quedi sol. Per molt que la Rosa ha insistit que els avisarà en cas que en Joan desperti, tant l’Helena com el Pere s’han negat en deixar-lo sol. Així, una nit cadascú es queda amb el Joan mentre l’altre cuida de n’Ivan i descansa.

Quan tothom marxa, la Rosa fa les darreres comprovacions per tal d’assegurar-se que en Joan està còmode i tranquil. En principi el seu torn ha acabat fa hores, però ella no vol marxar tampoc a casa, així que tot i no portar la bata de la feina, fa la feina com si estigués de servei. Al cap i a la fi és el seu fillol estimat. Què no hauria de fer per ell?

Mentre la Rosa acompanya en Joan, l’Helena aprofita per dutxar-se i posar-se còmoda per pasar la nit. L’habitació compta amb un bany privat bastant ample i confortable. Quan surt, prepara la butaca on s’estarà, cobrint-la amb un llençol net que substitueix l’anterior i estirant-lo per si necessita fer una petita dormitada.

*

Quan ja tot és a punt, la Rosa petoneja vàries vegades el Joan i després l’Helena. Finalment, apaga el llum a demanda de la dona i marxa tancant la porta del tot. Així, l’hospital s’omple d’un silenci fantasmal, esfereïdor, que dóna llibertat plena a tot pensament desbocat. Aquest és el moment més difícil per l’Helena, que en la foscor plora desconsolada la sort del seu fill. Resa una i altra vegada a tots els budes. I revisa que el Joan està ben tapat però no passa calor.

Així, queda finalment dormida en un somni inquiet on un cadàver caminant es porta en Joan. El somni és extremadament curt i es repeteix una i altra vegada.

– Mama… mama…
– Joan?
– Mama…

L’Helena desperta i s’aixeca moguda per la veu del seu fill que la crida. Però quan mira en Joan, segueix dormint com fa una estona, en la mateixa postura, amb la mateixa pau reflexada al rostre. No és la primera vegada que sent el seu fill que li parla, la qual cosa no ha compartit amb en Pere, temerosa que intenti convèncer-la per no estar a l’hospital.

Porta dies fent-se la forta mentre està desfeta per dins. Sap que de continuar així acabarà malament, però no vol ni gosa separar-se d’en Joan. I encara que va acceptar la proposta del Pere de turnar-se una nit cadascun. Sigui com sigui, poc a poc la seva energia i la seva estabilitat s’esgoten. I ella prou bé que ho sap.

– Mama…

L’Helena mira en Joan quiet mentre sent la veu del seu fill que la demana.

*

– Mama… Em sents?
– Sí, et sento, fill meu -diu resignant-se a parlar sola.- Què vols, amor? Què puc fer per tu?
– No puc despertar.
– Vols despertar?
– Sí, però no puc.
– Hi ha alguna cosa que et retingui?
– No ho sé. Estic una mica confós. Però estic bé. No tinc por. Miro de meditar aquí. No sé on estic. I quan estic tranquil miro de seguir camins.
– On porten aquests camins? Ho saps?
– Alguns no porten enlloc, al punt de partida. Però memoritzo quins són per tenir-los controlats i no perdre’m.
– Molt bé, amor. Ho estàs fent molt bé. No defalleixis. Aquí t’estem esperant totes.
– Tinc ganes d’abraçar-vos.
– I nosaltres a tu, amor -l’Helena plora desconsolada.
– No ploris, mama bonica. Estic de camí…

Silenci.

L’endemà

L’Helena obre els ulls. La finestra té les cortines descorregudes i el sol entra radiant. Algú l’ha oberta i l’aire suau dels primers dies d’estiu es cola també per la finestra. L’Helena se sent plena a diferència dels altres dies i s’estira sobre la butaca sentint els músculs entumits per la postura.

Quan s’aixeca en Joan dorm abraçat al seu coixí, com feia quan era més petit. Això sorprèn l’Helena que desconeix si una persona inconscient pot moure el cos. Sense deixar de mirar el seu fill, pulsa el timbre que avisa la infermera i al poc la porta de l’habitació s’obre.

– Perdona que et destorbi tant d’hora. És normal que en Joan estigui en aquesta postura.

La infermera s’apropa al llit i comprova les màquines i els indicadors del Joan.

– No. No és normal. Avisaré un metge.

Quan diu això surt disparada per la porta que es queda oberta de bat a bat. De cop, el cadàver que s’enduia el Joan durant els somnis creua de banda a banda el llindar de la porta. L’Helena en veure’l surt disparada cap a fora, però no hi ha ningú al passadís a banda d’ella. Quan mira endins, la porta es tanca just en el moment que el cadàver és a punt d’agafar en Joan.

– No!!!! -crida mirant d’obrir la porta a cops de puny.

Del no-res la infermera, un metge i dos guardes de seguretat són al costat intentant obrir de nou la porta. Quan finalment l’obren, no hi ha cadàver i el Joan continua amarrat al seu coixí, respirant tranquil·lament. Amb tot, l’Helena es frega vàries vegades la cara.

– Qui ha obert la finestra? -demana.

La infermera nega amb el cap i repeteix vàries vegades que ningú ha pujat a la planta a banda d’ella.

*

– Pot sortir algú de l’estat d’inconsciència i tornar a entrar?
– Impossible -diu el metge.- A més, Helena, en quant s’hagués despertat el monitor ens hauria avisat.
– I qui l’ha posat en aquesta postura?
– No ho sé, però en Joan és inconscient a hores d’ara, això segur.

La conversa va seguida de metges, infermeres, proves i més proves, sense cap resultat que expliqui res del que ha passat.

Puntuals, a les deu arriben en Pere i n’Ivan. I deu minuts més tard, la Kassia i la Melània.

– Has descansat, amor? -pregunta en Pere al temps que dóna un petó en la galta de l’Helena.
– Sí.
– Avui fa onze anys. Serà el dia en què desperti?
– Com? Si vam celebrar el seu aniversari ahir, Pere!!

El Pere es mira sorprès l’Helena.

– Estàs bé? Avui és vint-i-dos de juny.

L’Helena es mira en Pere i sense mediar paraula surt de l’habitació. Quan arriba al mostrador pregunta a la infermera pels fets del matí. I ella l’explica que en Joan s’ha mogut durant la nit però que cap prova dóna una explicació raonable a això. Darrera el Pere escolta la conversa.

– Això ha passat, doncs?
– Sí -confirma la infermera.
– Què està passant Helena? -demana en Pere abraçant-la.
– Crec que m’estic tornant boja… i se’m mesclen realitat i ficció.

Els dos seuen a la cadira i l’Helena explica la conversa fictícia que va tenir amb en Joan durant la nit, el somni del cadàver i la visió al matí. També explica els fets de la finestra oberta i la postura del Joan; tot això davant l’estupefacció del Pere. Quan acaba, aquest l’agafa de la mà i se la mira amb els ulls ben oberts.

*

– Jo he tingut la mateixa conversa aquesta nit.

L’Helena obre els ulls davant la sorpresa. De cop el monitor de la infermera comença a pitar, i ella surt disparada cap a l’habitació del Joan. L’Helena i el Pere es miren, perplexos, i de manera impulsiva corren darrera la infermera.

En Joan ha despertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *