Les Langley – Fins els acudits

Autoria: Joan Puig i Cadafalch
  • Capítol: Les Langley
  • Títol de l’entrada: 013 – Fins els acudits
  • Sinopsis: Després de compartir un dia per elles, la Melània i la Kassia emprenen la tornada a casa. De camí xerren sobre aspectes que amoïnen la Kassia i van trobant, a través d’una conversa molt sincera, intimitat entre les dues.

***

Dissabte, 24 de febrer de 1990
Parc de la Ciutadella, Ribera, Barcelona

El dia al parc transcorre afablement. L’alegria del dia assolellat s’encomana en els cors de la Melània i la Kassia que gaudeixen d’un temps per compartir en un espai agradable. Quan ja comença a notar-se el fred pel sol baix, recullen la paradeta i tornen cap a casa. De camí van agafades de la mà, cadascuna immersa en els seus pensaments.

4:53 pm

La Melània s’ha quedat pensativa d’ençà que la Kassia l’ha parlat del tal Joan. Després de donar-hi unes quantes voltes, s’adona que no coneix cap company de la seva classe i que no té contacte amb cap altra família. Es planteja si en actuar d’aquesta manera no estarà minvant les possibilitats de la nena per fer llaços. I el fet que jugui sola al pati… 

Entre pensament i pensament, li ve el record d’una agenda que cada principi de curs li arriba a casa. És una de les polítiques internes que es va votar ara farà uns anys i el consens va ser ampli al respecte. Així, a principi de cada curs l’escola sempre fa arribar els telèfons de contacte dels pares a totes les famílies per tal de facilitar la creació de sinergies i la interacció entre les famílies.

*

– Aleshores, mama…
– Digues, amor!
– Tu… no moriràs?
– Clar que moriré. Totes les persones moren tard o d’hora. Però el fet que jo tingui el VIH no m’afecta en aquest sentit. És a dir, tinc les mateixes probabilitats de morir que qualsevol altre persona.
– Jo no vull que moris.
– Ni jo vull morir, però això és una cosa que no podem decidir, amor.

Quan diu això, la Kassia s’agafa més fort del braç de la seva mare.

– No vull que moris… -repeteix la Kassia.
– Carinyo -diu la Melània al temps que s’ajup per estar a l’alçada de la seva filla…- no t’obsessionis amb aquest tema perquè sinó ho passaràs molt malament. En lloc d’això, mira de relaxar-te i gaudir del temps que disposem juntes. Així, aprofitem cada minut per estimar-nos, compartir, créixer juntes… D’acord?

La Kassia es mira amb recel la seva mare, però finalment somriu i accepta.

*

– Ets una nena realment bonica -diu la Melània al temps que s’abraça la seva filla.- No només de cara, que ets molt guapa, sinó de cor. Ets intel·ligent i espavilada. Quina sort de tenir-te com a filla!
– Què dius! Si porto fatal l’escola!
– Ara que treus el tema… això m’han dit els professors, que aquest curs la cosa va de mal en pitjor. Ha passat alguna cosa? Té a veure amb aquell tal Ivan?
– No. És que no em concentro. Em costa molt. I quan llegeixo no m’entero gaire…
– Miraré de parlar amb la psicopedagoga per veure què podem fer. Fins el curs passat les teves notes estaven bé…
– Saps que el Joan m’ha dit que em vol ajudar a estudiar?
– Aaaaaah, siiiiiii? Això no m’ho havies explicat!

La Melània fa pessigolles a la panxa de la Kassia que es retorça en riures.

*

– I com ha anat la cosa, finalment? -pregunta la mare.
– Doncs, divendres vam anar junts un tros del camí, fins Olzinelles i va sortir el tema dels estudis… Es va oferir -somriu la Kassia.
– Així, aquí tens una excusa perfecta per juntar-te amb ell i poder coneixe’l sense que la resta de companys molestin -somriu la Melània.- Poder podria trucar els pares i proposar-los d’estudiar junts a casa de forma regular… Com es diu de cognom aquest Joan?
– Joan Puig.
– Trucaré al senyor Puig per presentar-me i fer la proposta. Et ve de gust?
– Si!!! -crida la Kassia tot començant a saltar contenta per la nova notícia.

Perquè si el Joan ve a casa no s’haurà de confrontar als nens de la classe i podrà estar-se amb ell, per una banda, i continuar passant desapercebuda a l’escola, per altra banda. El pla és perfecte!

*

– Bé… ens queda saber si els Puig volen deixar que el seu fill vingui a casa. No t’emocionis abans d’hora, d’acord?
– El pare és molt simpàtic. Faria bona parella amb tu…
– Uis! -riu la Melània.- Segurament estarà casat. I tampoc em ve de gust ara començar cap relació amb cap home… Ja estic bé com estic. Una parella només faria que tingués menys temps d’estar amb tu, i no em ve geeeens de gust -diu al temps que li grata de nou la panxa.

La Kassia riu i es retorça amb cada pessigollada. Després s’abraça a la seva mare.

– T’estimo molt, mama!
– I jo a tu, preciosa meva!

Quan desfan l’abraçada, la mare s’aixeca i, agafades de la mà, continuen passejant fins el metro per tal de tornar a casa. Comença a fer-se de nit i fa fred; un fred que contrasta vivament amb la bafarada calenta que surt de la boca del metro.

5:27 pm

– Mama, a tu t’agrada la feina que fas? -arrenca de nou la Kassia quan s’adona que porten una bona estona en silenci.
– No. I desitjo de tot cor que mai t’hagis de veure en una situació difícil que et forci a prendre aquesta decisió.
– És per culpa meva?
– No, amor -diu la Melània al temps que agafa la nena en braços.- Les decisions meves són responsabilitat meva. El que sí és culpa teva és que em senti tan estimada. Això si que és culpa teva!

La Kassia somriu àmpliament davant la resposta de la mare i se la torna a abraçar.

*

– I per què vas haver d’agafar aquesta feina? -pregunta de nou.
– Perquè el lloguer del pis no es paga sol. Tampoc les factures d’aigua, llum, gas…
– Ni el menjar!
– Tampoc.
– Doncs, podria no menjar!
– Apa! Jo prefereixo que agraeixis l’esforç cuidant-te molt. Així, menjar sa, dormir les hores que toca, beure aigua, estudiar de valent…
– Jo estudio de valent, però…
– Per mi és suficient, amor. No necessito més. No m’importen els resultats si tu t’esforces. I si al final la psicopedagoga ens diu que tens alguna dificultat farem el possible per solucionar-ho. Tu per això no t’amoïnis i continua esforçant-te.
– Vale!

*

Les dues romanen una estona de nou en silenci. Finalment el metro que les ha de portar a casa entra a l’estació. Quan para, les dues entren, la Kassia en braços de la Melània. Al cap d’uns minuts la Kassia arrenca amb una nova pregunta.

– Tu vas estudiar de petita?
– Si. Fins i tot vaig fer una carrera universitària, però no em serveix aquí a Barcelona.
– Per què?
– Perquè vaig estudiar a Alemanya i els sistemes no són compatibles. Així que és com si no hagués estudiat.
– Quin rotllo, no?
– Una mica…
– I si poguessis escollir, què voldries fer?
– Jo de gran vull ser… -la Kassia riu…- directora de Relacions Públiques!
– Això què és? -pregunta curiosa la nena.
– És la persona encarregada de la comunicació d’una empresa i de la relació d’aquesta amb els seus públics. Imaginem que tu ets una empresa i vols que el profesor, que és el teu client, et pugi mig punt de l’examen. Oi que utilitzaràs un to de veu, unes paraules, una gesticulació adequada per intentar camelar el teu públic?
– Ah! Si… -somriu la Kassia.- Això és el que vas estudiar?
– Si.

*

Durant part del viatge la Kassia resta en silenci i pensa en la importància de tenir uns estudis que serveixin al lloc on vius. Així, es promet que mai no es mourà de Barcelona, per si de cas.

– I… per què vas venir-te a Barcelona?
– Ui -la mare s’entristeix de cop i la Kassia n’és conscient…- Aquesta és una pregunta difícil de respondre, Kassia. Algun dia m’agradaria respondre-te-la, però poder quan siguis una mica més gran i jo em senti més preparada. Et sembla bé?

La Kassia es mira atentament la seva mare al temps que assenteix amb el cap. Coneix profundament la seva mare i sap que no l’agrada gens posar-se trista quan és al carrer. Sempre li fa vergonya que la gent la vegi plorar. La gent, excepte ella, la seva filla; amb la qual té molta confiança per, fins i tot, plorar.

*

La Melània sempre diu que plorar va molt bé per buidar les tristors, però que ella no pot plorar davant de persones desconegudes. A la Kassia li passa igual i entén perfectament la incomoditat que ara deu estar sentint, el nus a la gola que fa que costi respirar. Per quan passa això sempre té reservat algun acudit que sap que farà gràcia a la seva mare. A la Melània li encanten els acudits i la nena sempre se’ls memoritza per aquests moments.

– Diu: Em poses un tallet de pastís? Però molt petit que estic a dieta. Diu: Com els altres set? Diu: Si, sisplau. Gràcies!

La Melània arrenca a riure amb l’ensurt de l’acudit. Durant dues parades la Kassia va explicant acudits un rere l’altre fent que la Melània s’oblidi de la seva tristor i de la seva història personal.

– Diu: És aquí el curs de viatgers del temps? Diu: Va ser demà. Diu: D’acord, tornaré ahir.
– Terrible -crida la Melània sense poder deixar de riure.
– Si, aquest és dolentíssim, però tots et fan gràcia a tu! -somriu la nena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *