28. El núvol que tapa el sol

Autoria: Ivan Lazarev

Tothom riu quan mostro la següent fotografia. La veritat és que la meva postura és bastant esperpèntica, tot just acabat d’ensopegar i espaterrat en una postura completament ridícula. Quan miro la fotografia no puc evitar somriure per sota del nas recordant aquell moment tan especial.

Fotografia tercera

Sobre la gespa un nen de pell torrada i cabells negres guarda una postura incòmoda. El rostre fa signe d’haver caigut i haver-se fet mal. Per darrera, una nena de pell pàl·lida i cabells roigs corre per ajudar-lo.

Dilluns, 12 de març de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

– Avui estàs especialment nerviosa, Kassia. Ha passat res a classe?

La veu del Joan és suau com sempre i encomana tranquil·litat mentre la Kassia es mira el terra certament angoixada.

– Té a veure amb l’Ivan. Saps?
– T’ha fet alguna cosa? -pregunta el Joan ara visiblement preocupat.
– No, no…

En Joan es mira amb atenció la Kassia. El rostre de la nena, ple de piguetes per tot arreu, reflexa el dubte intern. “Què l’angoixa tant fins al punt que li costa expressar-ho?”, es pregunta. Pacientment espera a que aquella ordeni les idees o agafi valor per explicar allò que la té amoïnada. No té pressa i roman en silenci, expectant, atent als pensaments que es deixen veure a través dels gestos i gesticulacions espontanis de la nena.

– Crec que t’he fet mal -diu finalment amb un fil de veu gairebé imperceptible.

Els ulls del Joan s’obren com dos ous ferrats, mostrant sorpresa i incomprensió davant d’aquelles paraules.

– Poder… l’Ivan t’ha agafat mania -explica la nena.
– L’Ivan ja em tenia mania des de que va aterrar a la nostra escola! Si és per això, no t’amoïnis…
– Més! I crec que vol fer-te alguna cosa greu.

*

Els dos estan de peu davant la portalada de la masia, la que dóna al cos central; just acabats de dinar un suculent menú d’una de les receptes màgiques del Pere.

De cop, un núvol fosc tapa temporalment la llum del sol en un cel fins ara clar i net. Alhora i de forma sincronitzada, el cor del Joan es cobreix també d’un mantell que porta un mal presagi en sentir les paraules de la Kassia. Per un moment, la foscor ho cobreix tot i les ombres del dubte i de la por es reflexen en el rostre del menut que, mantenint l’equilibri mira d’acomodar una cama enguixada que ha decidit cridar a través d’una punxada de dolor aguda i sostinguda.

– Ai! Quina angoixa de cop! -crida amb més ànim d’espantar aquella foscor al seu cor que no pas una altra cosa.

La Kassia observa en Joan totalment aliena i recorda de forma vívida els somnis que va tenir fa unes nits. El primer era una visualització directa de l’accident del cotxe on anava el Joan. En el segon sentia que estava dintre del somni del Joan a l’hospital i que podia veure el que ell veia, en particular, el maltractament físic que des de ben petit patia n’Ivan a casa seva, de mans dels seus pares.

*

Però el tercer somni… Va ser l’ésser de quatre braços que la va veure i quan va acomiadar-se d’en Joan es va apropar a ella. El rostre de l’ésser era el mateix que el del Joan. Recorda que això l’espantà moltíssim i tot i que es va amagar sota els llençols no va deixar de veure la criatura a través del teixit.

N’està segura que per aquells moments estava desperta al saló on dormia amb la mare. Fins i tot podia recordar i pensar les pel·lícules que havien estat veient durant tot el diumenge. Però en canvi, aquell ésser era allà, com en un somni però real alhora. I parlava amb ella, tot explicant coses que no feien més que espantar-la encara més. Sentia pavor.

Passats tants dies encara recorda cada paraula, cada presagi pronunciat com un encanteri que es feia real en la seva mateixa pronunciació. I sobretot recorda que aquella imatge en la qual el Joan patia un dolor immens abans de…

– Kassia… Eh, Kassia! Estàs bé?

El Joan sacseja suaument el braç de la Kassia i amb la seva veu dolça la torna al present.

– Veig que tot això t’agobia molt, Kassia. Mirem d’animar-nos?

*

Com sortida d’un somni, la Kassia es mira el Joan. Mentalment repeteix la pregunta que l’acaba de fer i al cap d’una estona més finalment reacciona.

– La mare em va ensenyar un ritual per treure’s els mal rotllos de sobre.
– Me l’ensenyes?

Una vegada rere una altra la Kassia entona la cançó que porta practicant des d’aquell diumenge que la mare li ho ensenyà. Cada dia la canta unes quantes vegades, se senti o no malament. Acompanya la cançó amb una coreografia que ja s’ha après de memòria.

I ara, al jardí dels Puig, davant la portalada de la masia, canta cada vegada més animada la cançó al temps que balla. Quan porta uns quants cicles, la cara de la Kassia ha canviat visiblement i mostra de nou l’alegria que la caracteritza aquests dies.

Mimèticament el núvol que tapava el sol ha desaparegut com per art de màgia. En adonar-se, un calfred recorre l’esquena del Joan qui, en un intent d’animar-se, comença a imitar la Kassia com pot amb la cama i el braç enguixats.

Els dos es mouen alegres i divertits durant una bona estona i els riures omplen els arbres, l’estanc, la masia i el cel que torna a estar completament blau i sense cap núvol. Alguns ocells canten també als voltants amb piulades rítmiques; d’altres els sobrevolen per observar-los com gaudeixen del moment.

*

I just en aquest instant el peu bo del Joan ensopega amb una pedra fent que el nen perdi l’equilibri. Tot i els intents per mantenir-se dret, al final la força de la gravetat actua sobre el cos primfilat del nen i el fa caure de forma estrepitosa. Un rictus de dolor creua la cara d’en Joan que acompanya amb un xiscle que acaba d’espantar tots els ocells, que ara s’enlairen cel amunt per allunyar-se.

La Kassia, en veure el desvalgut company, corre cap a ell i mira d’ajudar-lo. Quan el dolor abaixa la intensitat, en Joan arrenca a riure. La Kassia s’ho mira perplexa i en veure que l’altre no para s’encomana i arrenca també a riure. Certament tant la caiguda com la postura són ben ridícules i cada vegada que s’ho miren encara riuen més.

02:03 pm

Al cap d’una bona estona divertits, els riures deixen pas a una mirada compartida. De nou la dolçor s’instal·la en els cors dels menuts, com els dies anteriors i els somriures s’eixamplen en una complicitat silenciosa. La Kassia agafa les espatlles d’en Joan per tal d’acomodar-lo sobre les seves faldes. Per un instant, l’alè de la nena fa pessigolles sobre el coll del Joan que es retorça tot rient. Es gira i allà està la carona de la Kassia, de pell blanca, plena de piguetes, amb un ull verd i un altre de marró, preciosa, somrient i amb el color pujat a les galtes. “Mare meva, què bonica és!”, pensa.

Voldria besar-la com el pare fa amb la mare. Voldria acariciar-la i omplir-la d’amor per tota la seva pell. Empassa saliva mentre clava la seva mirada mel sobre la nena. Ella el mira receptiva. “Aquestes són les senyals que els pares deien quan explicaven la importància de tenir el consentiment de l’altre abans de fer un petó? I si m’equivoco?”. La Kassia mossega suaument el seu llavi en resposta al dubte del Joan. Però en Joan sacseja el cap, i s’aparta. Sobre les faldilles de la nena s’acomoda i guarda silenci una bona estona per tal d’asserenar el seu cor que batega amb una força inusual.

“Se’m sortirà per la boca…”

Passats un bon grapat de minuts, el Joan torna a mirar la Kassia. Incorporant-se, pregunta.

– Per què n’estàs tan convençuda que l’Ivan em farà alguna cosa? Bé, més del que ja em fa, vull dir…
– Perquè se’m va escapar dir-li que m’agrades…

De nou el cor cavalca desbocat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *