35. El Joan torna

Autoria: Ivan Lazarev

Dilluns, 2 d’abril de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

Ha tornat a passar. És evident que res del que faci farà millorar la situació a casa. Després d’uns dies de tranquil·litat amb un pare més contingut, ahir va decidir marxar de casa després de sopar, suposo que a emborratxar-se. Serien les cinc ben passades quan ha arribat cridant. No parava d’insultar el meu nom. Per quan he aconseguit obrir del tot els ulls el tenia a sobre. Feia podor.

Ha començat a pegar-me cada cop més fort. Primer amb la mà oberta, després amb el puny. Mentrestant, proferia insultos i crits cada cop més malsonants. En aquesta ocasió ha estat especialment violent i diria que he perdut el coneixement, fins i tot. No ho tinc clar perquè al cap tot em dóna voltes i estic confós.

Just ara surto de l’hospital amb la mare. El resultat de tot plegat ha estat un braç trencat, afortunadament l’esquerre. La mare no diu res. Jo tampoc. Em costa caminar, però ella no frena. En un principi m’esforço per seguir el seu ritme, però arriba un moment que m’adono que el meu esforç no només no es veu sinó que serveix de poc. Em fa mal tot. Així, decideixo acomodar-me en el meu ritme.

Exasperada la mare estira de mi, però jo faig força per mantenir el meu ritme. La meva cara és d’autèntic fàstic i odi. En veure-ho ella es conté i baixa el ritme. Suposo que comença a notar que em faig gran i guanyo força, i que ja no tinc ganes de claudicar més.

*

M’acompanya fins a l’escola. Rere la tanca veig els companys jugant i rient. El Joan també hi és i no puc estar-me de mirar-me’l una bona estona abans de passar. És la professora de la porta que em trenca els meus pensaments per poder tancar la porta de nou. La Kassia és la primera en veure’m i corre cap a mi quan s’adona que no estic bé, però jo torno a mirar el Joan.

En aquest moment, el Joan aixeca la mirada de les seves pedres i em veu. Estem lluny però puc sentir la seva sorpresa en veure’m en aquestes circumstàncies. Sorpresa seguida pel dubte a com actuar. Després d’uns instants de dubte, però, arrenca una carrera en la meva direcció. El cor em salta i de cop la imatge del pare fotent una pallissa a un pobre desgraciat pel fet d’estimar un altre home m’omple el cap. Sento una tremolor dintre meu i un pensament creua la meva ment: “estimar un home és de maricons i està malament, em pot buscar problemes“.

– M’he compromès amb la Kassia a que no et molestaré, però tu i jo no som amics! -responc al menut quan se m’apropa. El meu comentari va acompanyat d’una mirada furibunda.
– No necessito que siguis el meu amic per ajudar-te si estàs malament… -em respon aquell.

En Joan no presenta cap símptoma de por. O és un idiota temorós o realment és molt valent. Ocupo tres vegades ell i amb una mà podria fotre-li una bona pallissa. Jo ho sé i ell ho sap. Però em mira impertèrrit com si la cosa no anés amb ell. El més mínim de rastre de por. Tant de bo em plantés jo així davant del malparit del meu pare!

*

Quan per fi prenc seient, el Joan torna amb les seves pedres i somriu totalment aliè al que acaba de passar. La seva frescura i calma em fan venir ganes de vomitar. De cop em mira de reüll, i sento la brillantor dels seus ulls que em penetra ben a dintre. La campa sona conforme s’acaba l’estona de pati just en aquest moment i la Kassia m’ajuda a incorporar-me de nou i se me’n porta cap a la classe. Tampoc mostra cap rastre de gelosia, aquest Joan, quan sé perfectament que també està per la Kassia. Com l’odio al puto perfecte Joan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *