45. L’Ivan i jo ens hem besat II

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 22 de maig de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Després d’abraçar-se durant una bona estona, la família Puig recull la taula i es prepara per enllitar-se. Així, en Joan es renta les dents de forma acurada, prepara el llit i s’hi fica i espera pacientment que els pares el vinguin a donar la bona nit. Aprofita l’estona per fer una revisió de tot el que han parlat i d’allò que vol continuar compartint amb ells. Al cap d’uns minuts, els dos apareixen per la porta amb un somriure ampli. Es nota que la mare ha plorat, però es reconforta de veure que el seu somriure és honest i no un posat per fingir davant el menut de la casa.

Com cada nit, mare i pare seuen al seu lloc. Així, la mare pren lloc sobre el llit, al costat del nen que estirat se la mira amb el somriure posat. I el pare seu al terra, recolzant-se contra les prestatgeries sota la finestra, plenes de còmics i llibres infantils, entre d’altres coses. Quan la mare acomoda els llençols per tapar bé el coll del Joan, aquest comença a parlar.

09:42 pm

– D’acord. Ahir us vaig dir el titular de que l’Ivan i jo ens hem besat. Suposo que ja haureu lligat caps i endevinat que el nen que m’assetjava era l’Ivan, i sinó doncs ja us esclareixo jo. La conversa d’ahir es va centrar en qüestions que no eren de la meva preocupació, però entenc que era important resoldre-les perquè així totes estem al dia dels esdeveniments que envolten aquesta relació. La meva inquietud, no obstant, va més pel fet de que m’agradi un nen, a banda de la Kassia. Crec que m’estic embolicant sol, així que necessito parlar en veu alta i que m’escolteu per corregir-me en cas que sigui necessari.

Mare i pare assenteixen amb el cap.

– D’acord. És normal que m’agradin dues persones alhora? Des del meu punt de vista, si. De fet, així li ho vaig explicar ahir a la Kassia quan li vaig confessar que m’havia besat amb l’Ivan. L’estima és infinita i puc estimar moltes persones sense que això impliqui una reducció en la qualitat de qualsevol d’aquestes estimes. Per exemple, us estimo a vosaltres dos, a la Kassia i la Melània… I cap d’aquestes estimes interfereix en les altres, de manera que en els quatre casos les estimes son sinceres i pures.

*

– Però clar -continua,- si bé l’estima és infinita els meus recursos no ho són. Amb la Kassia m’he compromès que la relació amb l’Ivan no interferiria el més mínim, però si l’Ivan i jo (suposem) comencéssim a sortir, no puc evitar que d’alguna manera interfereixi, ja que si estic amb un no estic amb l’altre. Així, el meu recurs temps, per exemple, no és infinit. Aleshores, és lícit estimar o desitjar estar-se amb dues persones? Des de que vam començar a parlar de l’amor fa unes quantes setmanes ja, hem tingut vàries converses al respecte. I una de les coses que sempre m’heu deixat clar és que no hi ha una sola forma d’entendre l’estima i que és deure nostre descobrir la nostra pròpia forma d’estimar, per una banda, i que sempre que hi hagi comunicació i consentiment tot val, per altra banda.

El Joan guarda silenci un moment.

– Responent-me a mi mateix -arrenca de nou- entenc, doncs, que es lícit estimar quantes persones siguin, sempre i quan es comuniqui a les parts implicades i hi hagi consentiment per part de totes elles. Fins aquí, ok. El problema és que crec que he fet trampes per obtenir el consentiment de la Kassia. Concretament l’he dit que “mai permetria que l’estima que sento per l’Ivan la trepitgés”, però amb l’exemple del temps ja m’adono que no puc acomplir aquest compromís. Estic fent trampes, doncs? Em sento fatal al respecte…

El Joan guarda silenci esperant alguna resposta dels seus pares. Mare i pare es miren i finalment l’Helena fa un gest perquè sigui ell qui parli.

*

– D’acord… La primera cosa que vull dir, petit Joan, és que em sembla abrumadora la teva forma d’expressar-te. Tinc la sensació que estàs creixent molt ràpid i tinc por de no seguir-te el ritme. Ho intento fer el millor que sàpiga, però si la meva resposta no et satisfà, sisplau, torna a insistir. D’acord.

El Joan assenteix amb un somriure honest.

– Crec que el problema de fons del que estàs explicant té poc a veure amb l’estima, realment. Ser humil implica saber acceptar la derrota i acceptar els propis límits. Autoexigir-se massa és el camí justament contrari.
– En quin sentit m’estic autoexigint massa?
– A veure si sé portar-te a la idea… Tu poses l’exemple del temps. Dius que el temps que estaries amb l’Ivan no l’estaries amb la Kassia, i que això és un problema. Correcte?
– Si.
– Això em fa pensar que per tu és important dedicar-li tot el teu temps a la Kassia. És així?
– Bé, tenint en compte que també vull estar amb vosaltres i també vull tenir temps per mi.

– D’acord! Suposem que un cap de setmana la Kassia et diu de quedar dissabte per jugar, però aquell cap de setmana marxes amb nosaltres de retir. Creus que la Kassia se sentirà menystinguda o pensarà que ja no l’estimes per passar un cap de setmana amb nosaltres a la masia en comptes de quedar amb ella?
– No. Segurament entendrà que per mi és important fer allò amb vosaltres.

*

– D’acord. Suposem ara que la Kassia et proposa de quedar un dia per jugar, però tu ja tens plans amb l’Ivan, en qualitat d’amics, res més. Se sentirà de menys la Kassia? O seràs tu que et sentiràs malament davant de la situació? Qui creus que se sentirà malament en realitat?
– … -en Joan pensa la resposta amb les celles arrufades.- Jo em sentiré malament… O sigui… Creus que estic projectant el meu malestar?
– Creus que has escoltat què sents tu davant d’aquesta situació?
– No.
– Et sobre-exigeixes per tal de cobrir el teu sentiment de…
– … -en Joan torna a pensar.- Culpa. Em sento culpable d’estimar a dues persones.

En Pere observa el seu fill que ara rumia per si mateix.

– Petit Joan, torna a formular-me el problema.
– Tinc dret a que m’estimin dues persones?
– Això és el problema o una pregunta que et fas en veu alta?
– … -en Joan es mira el seu pare.- Tinc dret?
– Petit Joan, jo no et puc respondre aquesta pregunta perquè la meva motxilla i visió de la situació és una altra. És una pregunta que has de mirar de respondre’t tu de forma honesta. Només tu tens la clau per comprendre la teva ment, a detectar els teus enganys que t’aparten de la pau interior. Creus que tens dret?
– No… -en Joan clava una mirada de derrota sobre el seu pare.
– Eh, petit Joan, només hi ha derrota si llences la tovallola. És boníssim que hagis detectat aquest engany mental. Ara el podràs observar i transformar. Com has fet amb cada pertorbació que has anat detectant durant aquest temps.

En Joan assenteix amb el cap, encara pensatiu.

*

– Si et sembla -el Pere s’incorpora del terra i s’apropa al llit per agafar la mà del seu fill- podem dedicar el cap de setmana a explorar la culpa. La podem observar, analitzar i si ens resten dubtes fem una visita a la Mestra perquè ens doni alguna guia.
– D’acord… Us he fallat?
– Joan, amor -la mare acaricia el rostre del seu fill,- com podries tu fallar-nos? Ho estàs fent tan bé… Descobrir les pròpies limitacions, com t’ha dit el papa, no és un fracàs. Al contrari, és un èxit! T’obre oportunitats per ser millor encara! No ho veus així?

El Joan somriu.

– Sí!

En Joan revisa mentalment la conversa.

– Aleshores… Si parlo obertament amb la Kassia de tot plegat i ella està d’acord, podria sortir amb els dos alhora?
– Sí, clar -respon l’Helena.
– Però… això és normal? Vull dir, jo no conec ningú que estigui amb dues persones alhora…
– Recordes la definició d’amor segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española?
– El tinc aquí apuntat. Sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser. Sentimiento hacia otra persona que naturalmente nos atrae y que, procurando reciprocidad en el deseo de unión, nos completa, alegra y da energía para convivir, comunicarnos y crear. Sentimiento de afecto, inclinación y entrega a alguien o algo.
– Aquesta és la definició normativa d’amor (romàntic). Insuficiència, necessitat, completud, entrega…
– No m’agrada.
– Però això és el normal.
– D’acord. Allò normal no té perquè ser el correcte.

11:00 pm

– No es tracta tant de ser o no correcte, que també, sinó de ser coherent amb un mateix, per sobre de l’encotillament social. Tu has nascut per ser una persona plenament lliure. Mogut per la compassió, no hi ha possibilitat de generar patiment en els altres. Per tant, a la teva vida has de fer segons els teus valors. Això sí, en aquest fer, molta gent podria mirar-te amb recel perquè estiguin sotmesos a unes idees fixes preconcebudes; no tothom es planteja les coses com tu i sovint la gent prefereix acomodar-se en fer les coses segons la norma. És com el fet de ser budista; no és habitual en la nostra societat i molta gent s’ho mira amb desconfiança per desconeixement. Les no-monogàmies, que són qualsevol forma alternativa a la monogàmia normativa, generen el mateix efecte en aquells que no comprenen altres formes més lliures de viure l’amor.

En Joan assenteix a mesura que la seva mare parla.

– De la mateixa manera que tu lluites per fer front als aferraments, tot i que la majoria de gent es deixa portar, has de mirar de construir una forma relacional que per tu sigui vàlida i coherent amb els teus valors d’estima i llibertat.
– Només pensar-ho així ja fa que la culpa es rebaixi una mica… Però igualment el cap de setmana voldria treballar-la! -s’afanya en dir el Joan tot mirant el seu pare.

El Pere confirma amb el cap i el Joan dibuixa un ampli somriure, satisfet amb la conversa.

*

– Mama, deus estar molt cansada i és tard. Si us sembla, posposem aquesta conversa pel cap de setmana. La part més important ja l’hem parlada i m’he quedat bé. No voldria generar-vos més cansament.
– Tu no ens canses, fill. Acompanyar-te en tot el teu procés de desenvolupament és un privilegi.
– Però un privilegi esgotador -riu en Joan.
– Ets molt bonic, Joan. No saps com d’orgullosos estem amb tu.
– I jo de vosaltres! Us estimo!
– I nosaltres a tu. Bona nit, fill meu.
– Bona nit…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *