45. L’Ivan i jo ens hem besat I

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 22 de maig de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Els coloms s’amunteguen sobre les migues de pa dur que una bona senyora llença sobre el ciment. De cop, la plaça s’omple de les campanades de l’església tot fent que les aus arrenquin en un vol coordinat, mogudes pel temor d’aquells sons sobtats i greus. Quan el so del campanar cesa el vuitè toc, els coloms tornen sobre les restes de menjar que han quedat escampades pel terra.

Just en aquest moment l’Helena obre la tanca de casa, visiblement cansada. Avui volia arribar d’hora perquè el Pere l’ha trucat per dir-li que el Joan volia parlar amb ells. Però la feina s’ha imposat en l’últim moment i no li ha estat possible plegar abans.

Quan entra a la masia, en Joan corre cap a ella per abraçar-la. Després allarga la mà per agafar-li les carpetes que carrega i ajudar-la a instal·lar-se de nou a casa. Darrera, el Pere espera pacientment que en Joan saludi la mare per poder abraçar-se amb ella. Entre els seus braços, l’Helena sent que ja ha arribat a casa i que ja pot relaxar-se.

*

– Un dia dur?
– No et pots fer una idea, amor. Estic esgotada.
– El sopar ja és a punt, et sembla si mengem abans que es refredi més o necessites algun temps per tu?
– Ah! Estic morta de gana. Al migdia no he parat ni cinc minuts per dinar.
– Com? No has dinat?
– Avui ha estat impossible. I com volia arribar abans… Total, al final tot s’ha torçat i han sortit alguns problemes que no podien esperar per demà.
– No t’amoïnis, mare. Si avui no podem parlar ja ho farem demà.
– Quin fill més atent que tinc! -diu l’Helena acariciant els cabells d’en Joan.- Sopem i anem xerrant, si us sembla.

Quan s’adona, les cames i els braços del Joan estan plenes de feridetes. Tanmateix, el nen presenta un blau a la cara que no li havia vist abans. En el moment que vol preguntar-li s’ensuma que poder aquest és el tema del qual vol parlar el seu fill, així que deixa que sigui ell qui prengui la iniciativa.

08:16 pm

– A veure… L’he estat donant moltes voltes de com explicar això i no he trobat una manera de fer-ho fàcil, així que he decidit fer un titular-bomba anunciant el fet sobre el qual vull parlar, sense més.
– D’acord… -diu en Pere que porta encuriosit amb el tema des de que el Joan ha vingut de l’escola.
– L’Ivan i jo ens hem besat.

L’Helena i el Pere es miren sorpresos el Joan que alhora es mira els pares amb curiositat i inquietud a parts iguals.

– Val. Qui és aquest Ivan? -pregunta l’Helena per començar a perfilar el context de la situació sobre la qual vol parlar el seu fill.
– És un company de classe.
– Aquest Ivan no és aquell nen que et molestava? -pregunta el Pare lligant caps de tot plegat.
– Eh… Sí. Suposo que era la seva forma de cridar la meva atenció. Tu com ho saps?
– Perquè el professor me n’ha parlat en diverses ocasions.
– Parla’ns d’això, amor- demana l’Helena.
– No hi ha gaire més a dir.
– No hi ha gaire més a dir, Joan? -l’Helena es mira de forma atenta el seu fill.
– No.
– Qui t’ha fet les ferides i el blau de la cara?
– Ah! Això? No té major importància! -somriu en Joan.

La mirada i el somriure del Joan són honestos.

– D’acord. No té major importància. Aleshores, tampoc té major importància que ens diguis qui t’ho ha fet, oi?
– Mama… No vull que…

De cop el Joan s’atura i sospesa alguna cosa dintre seu. Finalment aixeca la mirada i observa atentament els seus pares, primer un, després l’altre.

*

– D’acord. Fa temps que un noi de classe m’assetja a l’escola, i la meva decisió, després de meditar-ho molt, va ser no dir-vos res. No és per falta de confiança, que he guardat aquest silenci. Senzillament vaig decidir que ho volia gestionar a la meva manera, sabent que si m’equivocava sempre us tindria a vosaltres per tal que m’ajudéssiu a solucionar el problema. La qüestió és que els adults us mireu les coses amb molta rigidesa. Si us dic que tal em pega automàticament aquell tal passa a ser un violent. I, d’acord, vosaltres sou excepcionals en aquest sentit perquè teniu una mirada bastant més àmplia d’aquestes coses, però no hauria aconseguit convèncer-vos que no us amoïnéssiu, així que vaig preferir intentar-ho primer per la meva banda, estalviant-me el fet de generar-vos una preocupació que, al meu parer, era innecessària.

En Joan agafa aire abans de continuar parlant.

– No comptava que el professor sospités alguna cosa, perquè aquest noi ha estat molt curós a l’hora de fer-me la guitza quan cap mirada estava pendent de mi. Això significa que és un nen intel·ligent, per la qual cosa vaig creure que seria més fàcil mirar de convèncer-lo per abandonar aquest comportament si aconseguia entendre què nassos el passava. Vull dir, que no em semblava que em pegués perquè sí. Era evident que estava cridant la meva atenció per algun motiu que aleshores no entenia.

El Joan s’atura per ordenar les idees del que vol explicar a continuació.

*

– Amb el temps vaig descobrir que el seu pare el pegava. Diverses vegades ha vingut a classe amb senyals. I una vegada el vaig sentir plorar al lavabo. Ell es pensava que estava sol, però resulta que jo (per casualitat, clar!) estava al vàter del costat.
– Per casualitat?
– Més o menys -somriu entremaliadament en Joan.- Total, el vaig sentir plorar i colpejar la paret cagant-se en el “malparit del seu pare”. Aquestes van ser les paraules que va dir, no és que jo pensi que el seu pare és un malparit. Bé, sí que ho penso, però no amb aquesta paraula, precisament.

El Joan s’aclareix la veu.

– Analitzant les senyals em vaig adonar que cada cop el pare estava essent més violent amb ell. Fins un dia que va arribar a l’escola totalment destrossat. Això va ser després que jo em reincorporés a les classes, quan allò de l’accident, sabeu?
– Si.
– Amb tot plegat vaig entendre que el nen en qüestió estava espantat, se sentia sol i gens estimat i… No sé. Ha de ser horrible viure tot això! -els ulls del Joan s’humitegen quan pensa en el patiment de l’altre.- Desitjava ajudar-ho però no sabia com. Però entendre això no responia per què jo. D’acord, sóc un marrec escanyolit fàcil de manegar, però com jo n’hi ha d’altres a la classe i amb ells no es ficava tant. De fet, va arribar un punt que va ser casi obsessiva la seva fixació amb mi, encara que mai no va pegar-me d’una manera tan bèstia… fins avui.

L’Helena i el Pere escolten amb suma atenció tot el que el Joan explica. No mengen. Gairebé no gosen respirar…

*

– Vaig trigar un temps, però finalment analitzant totes les senyals, els indicadors, tots els fets, vaig entendre què estava passant realment. La darrera peça del puzle me l’ha proporcionat just avui, mente em donava cops de peu.
– Cops de peu? -el rostre de l’Helena es constreny en un gest de terror.
– No diré que no m’ha fet mal, però involuntàriament m’ha donat bastant fluix per la força que ell té. Suposo que només necessitava desfogar-se amb mi. I ja està. No té major importància.

– Fill -exclama finalment l’Helena, que ja no pot aguantar-se més estar en silenci.- Que et peguin té importància.
– Depèn. No és que vull que em peguin, però suposo que per ell tenia algun sentit fer-ho. I no em penedeixo d’haver estat la boxa dels cops. Ara ja l’he demanat explícitament que no em pegui més. Si ara em pega, estaré d’acord amb vosaltres.
– No t’entenc! -l’Helena es mou inquieta a sobre de la seva cadira.
– El que vull dir és que el que aquest nen m’estava demanant era compartir la seva càrrega.
– I si necessita que et llencis d’un desè, t’hi llençaràs?
– Mama! Tu creus que sóc idiota?

L’Helena es mira perplexa el seu fill. Mai havia emprat ni aquest to ni aquestes paraules.

– Joan, no parlis així a la teva mare, sisplau -demana en Pere.- Entenc que no t’agradin les seves respostes, però això no justifica que tu et rebaixis a parlar d’aquesta manera i a tractar-la així de malament.
– Perdona, mama… -demana en Joan visiblement penedit.- Puc demanar-te que miris d’entendre el que intento dir-te? Sisplau? -en Joan es mira la mare amb els ulls plens de llàgrimes.

*

L’Helena agafa aire i el deixa anar poc a poc, per relaxar-se.

– Perdona’m tu també, fill. No m’esperava que la conversa fos tan dura i estic esgotada. Això no justifica que, com dius, estic molt tancada a tot el que expliques. Em dónes un moment abans de continuar? Voldria posar-me més còmoda. Ni tan sols m’he tret la roba de treballar.
– Clar! Com si vols que seguim demà! Jo… només vull compartir amb vosaltres el que estic sentint. No necessito que sigui ja -en Joan somriu encara amb les llàgrimes als ulls.

Quan diu això, en Joan s’aixeca de la cadira i s’apropa on encara està asseguda la seva mare. Ella es gira per agafar-lo i els dos s’abracen afectivament durant una bona estona.

– De vegades em costa seguir-te el ritmo, amor. Però gràcies per la teva paciència. Sense cap dubte vull entendre el que em vols explicar, i vull estar al teu costat en tot allò que necessitis. T’estimo molt, fill meu!
– I jo a tu, mama! -finalment les llàgrimes contingudes als ulls cauen galtes avall, i el Joan arrenca un plor serè, tranquil, però profund.

Durant una bona estona la casa es queda en complet silenci, fins que el Joan ja cesa el seu plor i torna a estar animat com sempre.

– Gràcies! -diu petonejant la seva mare.
– Gràcies a tu per compartir, amor -diu la mare estrenyent més el seu fill entre els seus braços.

09:10 pm

Quan l’Helena es canvia i torna a baixar, els tres mengen una estona en silenci abans de reprendre la conversa. El Pere ha aprofitat l’estona per escalfar una mica els plats i alleugerar la taula de coses que suposa ja no es menjaran.

– D’acord -diu finalment l’Helena.- Si ho he entès bé, Joan, des del teu punt de vista aquest nen que t’assetja el que vol…
– Assetjava -interromp en Joan.
– Aquest nen que t’assetjava… el que vol és compartir amb tu la seva càrrega, però no sabia molt bé com fer-ho i per això va servir-se de la violència per cridar la teva atenció.
– Bé… i que necessitava fer sortir la seva merda.
– Parla bé, amor.
– Perdó. Necessitava donar sortida al seu dolor.

– Vol dir això, Joan, que cada vegada que algú necessiti desfogar-se tu et presentaràs com a sac de boxes?
– Ehm… No! De fet, jo no em vaig presentar com a sac de boxes, sinó que ell va decidir que jo seria el seu sac de boxes. Això marca una diferència important. Entenc el que t’amoïna, però t’he de dir que no tinc ganes de que em fotin… donin pallisses. No busco que em peguin. Senzillament, ha passat. Podria haver estat un altre, però he estat jo. Suposo que havia de madurar aquest karma i ja està. La part bona és que tot ha passat per un motiu molt més profund i interessant, i què vols que et digui, ajudar a un company sempre és cosa bona, no?

*

– Justament això és el que m’amoïna. No hi ha cap justificació per la violència, per molt difícil que siguin les circumstància d’algú.
– I això ho entenc. No pretenc justificar en cap cas la seva violència, i és un tema que m’agradaria poder parlar amb ell ara que… estem d’una altra manera. No he perdut el nord amb la situació, ni res semblant.
– D’acord. Si això ho tens clar, continua.

En Joan somriu davant la concessió de la seva mare. Sap que per ella aquest tema és una qüestió difícil. Bé, suposa que per totes les mares i tots els pares deu ser difícil pair que el seu fill accepti “tan alegrement” que el peguin. La qüestió és que ell no ho ha acceptat “tan alegrement” sinó que ha entès el sentit de tot plegat. Senzillament és això, però clar… això ho entén un que ho viu… Com transmetre aquesta experiència d’una manera fidedigna? Una mare, un pare… el que volen és protegir els seus fills i això sovint passa per les decisions autònomes que els menuts volen prendre davant de les situacions difícils de la vida. Ningú no decideix complicar-se l’existència de forma deliberada, però quan passa, què n’ha de fer un? Acceptar i adaptar-se el millor possible a la situació.

“Això és el que he fet, ni més ni menys. Acceptar que sóc el sac de boxes i mirar de reconduir la situació de la millor manera perquè tots dos poguéssim sortint guanyant. Poder hauria estat més intel·ligent salvar-me a mi? Poder. Però a la vida no escullo ser intel·ligent, escullo ser compassiu. Si els dos podem guanyar, perquè limitar-me a guanyar jo tot sol?”, pensa en Joan per si mateix.

*

– Amor -intervé el Pere,- el nostre fill juga una altra lliga i de vegades costa seguir-lo; a mi em passa constantment. L’hem volgut educar en el budisme i ell és fidel a les ensenyances. Ara just he connectat amb un moment fa no gaires setmanes en què el Joan em va explicar que havia pres la decisió de ser compassiu. Aleshores no vaig entendre molt bé a què es referia, però suposo que justament era això que ens intenta explicar ara. No vol salvar-se ell sol, sinó salvar la gent. És un autèntic Bodhisatva; no és això justament el que desitjàvem?

Acte seguit, en Pere explica la llegenda de Namo Buddha, una encarnació prèvia en el continu mental de Buda Shakyamuni*. L’Helena i el Joan s’escolten amb especial atenció la història i el menut, a mesura que avança la mateixa, s’emociona fins el punt d’acabar plorant.

Notes:

* Buda Shakyamuni (també Siddharta Gautama) va ser un meditant i savi les ensenyances del qual van constituir el budisme.

– Quina història més bonica, papa!! -exclama encara entre llàgrimes.- Quin cor més bonic té Buda, oi?
– Certament -confirma en Pere.- Tu, Joan, encara ets molt petit però comences a entendre la veritable natura de les coses. La vida és impermanent i al final ningú no s’escapa de la mort; la teva generositat respecte aquest nen és una clara mostra que la teva ment és pura i que segueix els designis virtuosos que Buda vol per tots els éssers. Aquesta acció segur que t’omple de mèrits per tal de renàixer en un regne superior o fins i tot arribar a il·luminar-te en aquesta vida. I nosaltres -diu ara mirant l’Helena- hem d’aprendre d’ell.

*

– Respectem les seves accions -continua després de prendre un glop d’aigua- i no posem pals a la roda, ja que el nostre desig va ser en tot moment que el nostre fill arribés a l’alliberament del patiment. Volem que el nostre fill sigui feliç per sempre més i per això l’hem proporcionat totes les eines que disposàvem per ajudar-lo. Ara ja és el seu camí i nosaltres no podem fer més que caminar al seu costat respectant les seves pròpies decisions. La compassió el guia, així que podem respirar tranquils i satisfets de la feina que hem fet. No creus, amor?

L’Helena agafa la mà que en Pere allarga i somriu. Finalment assenteix amb el cap davant la mirada satisfeta d’un Joan que sent que ja no és un nen. Li queda just un mes per acomplir onze anys, però sent que la infància queda irremeiablement enrere. Toca assumir el repte!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *