15. Disculpes

Autoria: Ivan Lazarev

Diumenge, 25 de febrer de 1990
Carrer Olzinelles, Sants, Barcelona

– Fora d’aquí! -crida la Kassia quan la mare obre lentament la porta de la seva habitació.

Són les deu passades del matí. La nit ha estat llarga i difícil i, encara que han dormit, les dues han passat mala nit, despertant-se vàries vegades.

– Kassia, amor… vull disculpar-me amb tu. Anit…
– Fora, he dit!!! -continua cridant la nena.
– D’acord… -diu la Melània amb la veu tallada pel plor que se li ve a sobre.- Quan vulguis parlar estaré fora.

No passen ni dos minuts quan la Kassia comença a passejar pel menjador fingint que està buscant alguna cosa. La mare se la mira atentament esperant que en algun moment la seva filla faci un pas cap a ella. Sap que s’ha de disculpar i vol fer-ho, però quan la Kassia es tanca rara vegada ho ha encertat per ajudar-la a obrir-se de nou a ella.

La Kassia, per la seva banda, està dolguda amb tot plegat. Se sent malament, mala filla, mala persona i està enfadada amb tot el món. Sent moltes coses dintre seu. Així, odia la mare, odia l’Ivan, odia el Joan i s’odia a si mateixa. “Tot és una merda!”, crida dintre del seu cap. Però no vol estar sola, vol arreglar-se amb la seva mare i no sap com fer-ho. Ella voldria que la mare l’agafés en braços i l’abracés ben fort. Voldria plorar sobre les seves espatlles i voldria passar un bon diumenge juntes.

*

– Kassia…
– No em parlis! -crida la nena.

Després arrufa les celles i continua buscant una cosa que mai trobarà perquè no sap ni quina cosa està buscant. Al final la Melània arrenca a riure sense voler. Quan s’adona que no pot parar, la Kassia, sorpresa, se la mira atentament. Per un segon se li passa tot l’enfadament en veure la mare riure.

– Què et fa tanta gràcia? -pregunta
– Perdona, filla… és que estàs tan divertida quan arrufes les celles…

La Kassia corre al lavabo per mirar-se al mirall. Arrufa les celles davant del seu propi reflex i arrenca a riure. La Melània s’apropa a la porta i riu encara més quan veu la seva filla. Així, al final les dues riuen amb ganes i acaben abraçant-se. Quan ja paren de riure és la Melània qui parla.

– Ho sento molt, Kassia, anit et vaig cridar molt i no va ser just perquè tu no tenies cap culpa. Em vaig posar molt nerviosa i em vaig equivocar. Em perdones?
– Jo no havia d’entrar al lavabo si em vas dir que…
– No, amor, estaves amoïnada per la meva salut. Portes setmanes agobiada amb aquest tema, i jo també ho estic. No sé molt bé com gestionar-ho. Ja veus que sovint intento evitar parlar-ne i així no t’estic ajudant. Cridar-te tampoc és una manera d’ajudar-te.

– Vas dir que jo era una maleducada…
– Vaig dir moltes coses que no sento, amor. No ets pas una nena maleducada.
– I mala filla?
– Molt menys. En realitat estic molt orgullosa de tu i espero que una equivocació per part meva no et faci menystenir totes les vegades que em sento tan orgullosa de tu.
– D’un temps aquí crec que sóc mala persona… -reconeix amb esforç la Kassia.

*

La Melània es mira sorpresa la seva filla després de la seva confessió.

– Mala persona? Per quin motiu?
– Per culpa meva estàs malalta. Si jo no hi fos, tu no hauries de prostituir-te i…
– Amor, no sé d’on has tret aquests pensaments però estan molt allunyats de la realitat -s’afanya en dir la dona.- Tu ets en aquest món perquè jo vaig decidir tenir-te. Podria haver avortat en el seu moment si no hagués volgut que hi fossis, però no és el cas. I tu no tens cap responsabilitat de la meva decisió ni de tenir-te, ni de treballar del que treballo per sortir endavant. Cap responsabilitat, amor.

La Melània s’abraça a la seva filla desesperada. El cor li batega molt ràpid i sent que les energies se li escapen per la boca. Tot el seu afany és intentar convèncer la seva filla que no és responsable de res, però sap molt bé que quan aquestes coses es fiquen al cap, costa de treure-les. I així les coses, no pot evitar plorar.

Durant una bona estona el silenci s’apodera de la casa. Només el tic-tac del rellotge del menjador trenca de forma repetitiva i monòtona aquest silenci. Al mig del saló, sobre el sofà, mare i filla s’abracen i ploren juntes. El sofà és un moble vell, trencat i descosit però que encara compleix la seva funció. És un sofà-llit que les acull moltes nits que no volen dormir separades. Era el sofà-llit que compartien a l’estudi, quan no tenien habitació cap d’elles. Han fet mitja vida en aquell sofà-llit i sempre ha estat testimoni del seu dolor, moment rere moment.

10:43 am

La resta del saló-menjador consisteix en una taula rodona coixa amb dues cadires i un petit moble on hi ha un vídeo VHS i un televisor que funciona a cop de puny amb una de les antenes mig torta. No hi ha cap element decoratiu, cap cortina, cap quadre. Res. Les parets completament nues, tacades aquí i allà, observen el passar del temps, escrostonades o amb la pintura ben esquerdada a punt de caure a grans trossos.

– Carinyo… no sé com ho farem, però hem de sortir les dues d’aquests pensaments o se’ns menjaran. Què et sembla si comencem per anar al metge i que ens expliquin el funcionament d’aquesta malaltia? Podríem buscar també informació a la biblioteca, mirar revistes especialitzades i diaris… Conèixer la Sida ens ajudarà a entendre-la i a comportar-nos de manera més adequada.
– Vale! -somriu la Kassia.
– I en quant al que sents… podríem parlar també d’això amb la psicopedagoga de l’escola. Poder ens pot orientar una mica. Estic molt perduda.
– No et preocupis, mama. Ho fas molt bé.

La Melània torna a plorar quan sent la seva filla parlar tan afablement.

– De vegades no ho tinc tan clar, bonica -diu entre sanglots.- Sovint sento que no ho faig bé.
– Les dues ens equivoquem i ens fem mal, però la major part del temps ho fas molt bé.
– I tu també, filla meva. Tu ets una nena molt bona, extremadament bonica, amb un cor infinit. Què faria jo sense tu? No saps quant m’ajudes a tirar endavant!
– De veritat? T’ajudo?
– Si, amor. M’ajudes moltíssim. Ara, mirant d’animar-me, per exemple. Cada vegada que m’ajudes a recollir i ordenar la casa. Esforçant-te com ho fas amb els estudis. Cada vegada que rius… -la Melània s’abraça de nou amb la Kassia.- Sé que m’estimes moltíssim.

*

El somriure de la Kassia s’eixampla i ocupa gairebé tot el rostre.

– Jo també sé que tu m’estimes moltíssim. I no sabia que pensaves això de mi…
– Doncs t’ho diré més sovint, perquè sempre m’has semblat una filla magnífica. Em sento realment afortunada de tenir-te al meu costat, Kassia. I vull que ho sàpigues i que se’t quedi ben gravat aquí -diu assenyalant el seu cor.- M’ajudaràs?
– Com?
– Intentant evitar aquests pensaments de que ets mala persona, mala filla o la culpable de tot el que em passa.
– I com ho faig?
– Fuig, fuig, fuig… mala mosca fuig d’aquí -comença a cantar la Melània.

La Kassia es mira sorpresa la seva mare que torna a cantar la mateixa cançó una i altra vegada. De cop, la dona s’aixeca i balla al son de la cançó mentre la Kassia riu.

– Cada vegada que tinguis aquests pensaments imagina que són mosques. Canta i balla amb mi -diu tot estirant la mà.
– Fuig, fuig, fuig… mala mosca fuig d’aquí -canta la Kassia seguint el ritme de la mare i tot ballant.
– Qui dius que és mala persona?
– Fuig, fuig, fuig… mala mosca fuig d’aquí! Jo no!!
– Qui dius que és mala filla?
– Fuig, fuig, fuig… mala mosca fuig d’aquí! Jo tampoc!!
– De qui dius que és la culpa?
– Fuig, fuig, fuig… mala mosca fuig d’aquí! Meva no!!

Durant una bona estona mare i filla continuen cantant i ballant, cridant i rient. Qualsevol que les veiés pensaria que estan boges, però amb la tonteria les dues s’animen i acaben alegrant el cor. Sembla que la bogeria fa efecte…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *