Dijous, 8 d’agost de 1996

Obligat diari: Parlar del Joan implica haver de parlar necessàriament de la Kassia. Penso en tot el que va passar quan tenia onze anys i m’adono que no era un nen normal. Ja aleshores tenia una forma de pensar i sentir diferent a la majoria de nens i nenes de la classe. Mentre els companys només pensaven en jugar i barallar-se amb la gent del sexe oposat, jo ja pensava en afectivitats diverses i m’havia fet una idea del món i del seu funcionament.

Suposo que les circumstàncies de la meva vida em van fer créixer més ràpid del que realment havia de ser. Així, no tinc la sensació d’haver viscut una infància com cal; els pares me la van robar. Em van robar la infància i la innocència. I ara, més de vint anys després, estic aquí frustrat amb la vida, arrossegant ràbia constantment i tornant al món la puta merda que m’ha donat, ull per ull i dent per dent.

Ivan Lazarev
Entrades al diari anteriors

Dilluns, 22 de juliol de 1996

Dijous, 25 de juliol de 1996

Dilluns, 29 de juliol de 1996

Dijous, 1 d’agost de 1996

Dilluns, 5 d’agost de 1996

Dimarts, 13 de març de 1990

02:17 am

Carrer San Baltasar, Sants, Barcelona

El sopar d’avui ha estat pobre. Un plat d’aigua amb patata i poca cosa més. Les ajudes que ens arriben del Govern són minses i no donen per gaire cosa. Menys quan el pare es gasta la meitat en begudes alcohòliques. Fa setmanes que no tenim aigua calenta, així doncs, m’he dutxat el més ràpid possible. Tot i així, encara tremolo del fred que se m’ha calat. I sort que ja arriba el bon temps…

Avui els pares no han marxat a dormir fins ben tard i a la fi he pogut estirar-me al sofà per intentar conciliar una mica la son. No obstant això, el meu cap és en un altre lloc. Són les dues passades de la matinada del dilluns al dimarts i tinc el cor encongit.

Miro al meu voltant, a través de la foscor, i veig misèria per tot arreu. Encara em fa mal el costat de la patada que m’ha donat el pare per apartar-me “del mig” quan volia anar a la cuina. N’estic segur que no estava al mig, però ja dubto de mi…

Des de que dilluns passat vaig atrevir-me a parlar amb la Kassia havia guanyat forces per fer front a tota aquesta misèria, als cops del pare i la indiferència de la mare, a la gana, a l’aigua freda de la dutxa… No sé en quin moment vaig pensar que poder la Kassia podia sentir alguna cosa per mi. Ha estat la primera persona amb la qual m’he sentit visible i quan em parla ho fa tan dolçament… Però senzillament estava essent amable amb mi. El cas és que avui m’ha confessat que està pel Joan.

*

No és que no ho tingués en compte; era evident que era així. Només cal veure l’alegria que es dibuixa al seu rostre quan el veu, o la cara que posa mentre l’observa… Els somriures que li regala. La forma de parlar-li. I tot i així, aquests dies la Kassia m’ha tractat tan bé que somiava que també pogués sentir aquesta estima per mi. Però no. Avui m’ha confessat que està pel Joan. I només per ell.

I ara, enmig de la foscor, em sento abatut, perdut, sense ganes de res. Vull plorar però se’m van esgotar les llàgrimes en alguna nit d’aquestes on el pare em fot una de les seves pallisses. Estic trist i sento ràbia a parts iguals. Odio el meu pare. Odio la meva mare. Odio el Joan. Per què ell ho ha de tenir tot? Per què jo no puc tenir res? M’agradaria bufetejar-lo fins que se l’esborrés definitivament aquell miserable somriure.

Somriure.

El somriure del Joan.

El somriure del bonic Joan.

– Fill de puta…

07:56 am

CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

Al final m’he passat tota la nit despert pensant en la Kassia i el Joan; en el Joan i la Kassia. Quan més estimo la Kassia, més odio el Joan. I quan més odio el Joan, més estimo la Kassia. Què vol dir estimar algú? Els meus pares m’estimen? I jo, els estimo? No. Si ara algú em digués que s’han mort en un accident crec que m’alegraria. O poder no.

Em fa mal el cap i tinc son. Avui no hi havia esmorzar a casa i tampoc res per portar a l’escola. La nevera fot pena de la buidor que presenta! Estic esgotat. De la misèria. Dels pares. Del Joan. De la Kassia. De l’escola. De mi.

M’agradaria dormir-me als meus braços sobre la taula de la puta escola. Per què la gent no calla? Quant queda per començar? … Aixeco el cap i allà està ella, tan pel-roja com ahir. Quan em mira i em somriu de cop alguna cosa s’il·lumina dintre meu. I m’omple d’alegria i de tristor alhora, i sento que em trenco més. Torno a recolzar el cap sobre els meus braços. M’agradaria dormir-me i no despertar mai més. La vida és un infern i no té final.

Quan tota la classe queda en silenci, suposo que haurà arribat el professor. Així, no tinc ganes d’aixecar el cap i tinc son… només vull dormir. O poder el silenci és dels meus somnis, somnis de pau i tranquil·litat? Ja no sé si estic despert o dormit, però puc veure el seu rostre, amb aquell somriure tan perfecte sempre posat, els seus ulls mel que em miren alegres, brillants.

– Lazarev! Es dorm a casa, a l’escola s’estudia! Aixequi el cap immediatament o li poso una nota als pares.

*

Quan el professor parla amb el Joan tot és paciència i paraules amables. Poder es pensa que jo sóc idiota i que se’m pot tractar de qualsevol manera. Clar, no sóc de família adinerada així que no cal fer-me la puta pilota. Odio quan em parla de vostè per posar distància. Odio la distància de la gent amb mi.

I de cop, com feia setmanes que no passava arrenco a plorar. Sento que al meu voltant es fa un silenci absolut i ja ningú es riu de mi. Mentrestant, ploro desconsoladament, ploro la meva amargura, la meva ràbia, la meva mala sort, tota la misèria que m’envolta. Ploro cada tracte desagradable, cada cop, cada indiferència. Ploro cada rebuig, cada mirada desconfiada. Ploro cada odi, cada paraula plena de recel cap a mi.

Què coi s’ha de fer per tenir una mica de sort en aquesta puta vida?

I entre pensament i pensament les seves mans m’agafen dels dits. No sé si són del Joan o de la Kassia, però m’agrada. Han de ser de la Kassia, perquè el Joan no hi és. L’enyoro. Enyoro la seva mirada plena de compassió i el seu somriure que cada dia em regalava. Em fa sentir bé. I, en canvi, és a qui maltracto. Amb ell deixo anar tota la meva ràbia perquè m’ho deixa fer.

M’ho deixa fer?

*

– Ivan… Ivan… -és la veu de la Kassia que em crida pel nom. Jo sóc l’Ivan. Crec.- Ivan… Eh, Ivan. Anem a que ens doni una mica l’aire. El mestre ens dóna permís. L’has sentit?

No dic res. M’agrada estar així i que la Kassia estigui per mi. Sé que no està bé, però… una mica més, sisplau. Només una mica més, perquè…

– Eh… Ivaaan… -sembla que la seva veu es trenca com si estigués plorant.

Aixeco el cap. Plora. Ara em sento pitjor perquè no podia ser una mica més i jo he hagut d’estirar i així he fet plorar la Kassia. Sóc imbècil.

– Puc baixar solet! No necessito la teva companyia! -crido mentre m’aixeco de la cadira i surto de la classe.

Definitivament sóc idiota perquè no vull estar sol.

Em deixo caure al terra, recolzat sobre la paret, a un metre escàs de la porta de la meva classe. Algú la tanca i tot queda en silenci. Odio el silenci. El silenci fa evident el meu cap, el meu cor. Em cremo per dintre. Sento que m’ofego. Tan de bo em morís ara mateix, però no, és un puto atac d’ansietat.

Tremolo.

Tremolo fins els ciments.

10:32 am

Finalment m’he passat tot el matí al pati, estirat al terra prenent el sol. Ningú ha baixat per veure com estic. Millor.

No. M’hagués agradat que algú baixés i em preguntés com estic. Suposo que no l’importo a ningú. Tampoc m’estranya, sóc borde la major part del temps i tracto malament a tothom. Sento fàstic per la gent. Sento fàstic per mi.

Alguns nens ja baixen al pati. Deuen ser dos quarts d’onze.

Amb els ulls tancats sento que algú s’agenolla al meu costat. El seu moviment és gràcil, deu ser la Kassia. Obro els ulls i miro el cel. De cop, la seva cara apareix davant la meva mirada. La seva carona plena de pigues per tot arreu, amb un ull de cada color. Com m’agrada… És diferent a totes les nenes. Somric de forma inconscient i ella em torna el somriure.

– Estàs millor?

M’incorporo i resto assegut sobre el terra. La miro i finalment assenteixo amb el cap.

– Escolta, Kassia… Jo… abans… no volia cridar-te.
– Ho sé. Estaves afectat, no li dono importància. A mi em passa amb la mare -riu.

Què bonica!

– Gràcies per preocupar-te de mi -confesso.
– Vull ajudar-te, Ivan. Sé que ho estàs passant malament. Em deixes estar al teu costat?

*

Ningú m’havia ofert abans aquesta amabilitat de forma tan generosa i reconec que m’ha deixat parat, sense saber molt bé què dir. Només puc mirar-la amb els ulls ben oberts, preguntant-me si he sentit bé o és el meu cap que em juga una nova mala passada.

Ella em mira esperant alguna resposta i en veure que aquesta no arriba aixeca les celles i torna a preguntar-m’ho.

– Vols estar al meu costat? -pregunto encara incrèdul. Ella assenteix.- I què vol dir això?
– Vol dir que pots comptar amb mi per parlar, desfogar-te o demanar qualsevol ajuda que necessitis. En la mesura que pugui m’agradarà donar-te aquesta ajuda.
– Pots dir-me quin és el secret per ser feliç quan tot al voltant és una merda?
– Doncs… he estat investigant sobre la qüestió, no et pensis, i n’he tret algunes conclusions.
– Quines? -dic encara sorprès per la seva resposta.
– La mare diu que és molt important l’actitud amb la qual estem davant de la vida.
– I què vol dir això?

La Kassia rumia l’explicació.

– Vol dir, Ivan, que si les coses que et passen ja són prou difícils i a sobre et comportes com un idiota amb la gent, no fas més que agreujar la situació.

Un moment, m’està fotent bronca?

*

– No em miris així. Saps que tinc raó. No pensis que no entenc el que sents. Només vull que almenys a l’escola puguis estar bé. Si fas amics, et sentiràs millor. Però si et passa el que et passa i a sobre estàs sol, no fas més que afegir més patiment. M’equivoco?
– Què en saps tu del que em passa?

La Kassia em mira sense saber què dir. Fins on sé mai no he deixat que ningú vegi els cops, blaus o les marques que em fa el pare. Tampoc li he explicat a ningú. I mai he plorat davant dels companys, fins avui. Què n’ha de saber ella?

– No em preguntis com, però ho sé.
– Què creus saber?
– Que el pare et pega.

Ara sóc jo que la miro perplex.

– D’on has tret això? -m’estic enfadant.
– Ho he vist.

Ho ha vist? Quan? Com? On?

– Digue’m, Ivan, és mentida? Estic equivocada? Potser m’estic equivocant…

No puc mirar-la, mort de vergonya. Sap que el pare em pega. “Joder!”. Quan em torna a preguntar si està equivocada, nego amb el cap sense mirar-la.

– Deus pensar que sóc feble.
– Eh? No! Per què hauria de pensar això?
– Jo ho pensaria si algun company rebés hòsties del pare i no es defensés.
– Tu no et defenses?

*

Vale, estic dient tonteries. Em fa mal el cap, estic cansat i no tinc ganes que em fotin bronca. No és suficient haver d’aguantar el que aguanto? A sobre he de fer més esforços per… per… Ho reconec, estava a punt de dir “per estar bé”.

– Per què se suposa que he de fer jo els esforços?
– Perquè ningú més sap el que et passa i si a sobre vas intimidant a tothom, ningú voldrà apropar-se a tu. Estàs fent un abisme entre tu i la gent. M’explico?
– I això ho dius tu, que sempre estàs sola?
– És diferent.
– Per què és diferent?
– Per què en el meu cas ho escullo jo a posta.
– I per què vols estar sola?
– Perquè no vull que la gent es rigui dels meus ulls.
– I el fet d’estar sola fa que la gent no es rigui?
– Si es riuen almenys no estic al davant.
– O poder no es riuen i t’estàs aïllant innecessàriament.

– Estem parlant de tu!
– No, estem parlant de felicitat. Si tu no t’apliques el teu conte, per què ho he de fer jo?
– D’acord! Farem amics! Content?
– Si.

Somric.

Així, per primera vegada he dit alguna cosa interessant i això fa que pugui veure llum al final del túnel. Sé que no durarà gaire i que quan menys ho esperi tot s’anirà a la merda. Però ara em sento bé.

No puc deixar de somriure.

Somriu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *