Dilluns, 8 d’agost de 2005

Obligat diari: Els últims dies els records han despertat de forma violenta. Fa dies que no menjo ni dormo en condicions. Tinc el cap ple de records que m’arrenquen les entranyes. El cor encongit. Crec que m’estic tornant boig…

Ivan Lazarev
Entrades al diari anteriors

Dilluns, 25 de juliol de 2005

Dijous, 28 de juliol de 2005

Dilluns, 01 d’agost de 2005

Dijous, 4 d’agost de 2005

Dijous, 22 de febrer de 1990

En un petit estudi de 30 metres quadrats al carrer de Sant Baltasar, el pare, la mare i jo ens preparem per sopar. L’escassa ventilació de què disposa l’habitatge fa que les olors s’amuntonin. Humitat, suor i una olor a caldo passat es creuen fins agafar una fortor que tiraria enrere qualsevol.

La dona serveix primer al seu marit de manera generosa. Després es posa menjar en el seu plat. I finalment serveix les restes per mi, que em miro el menjar amb ànsia. Quan estic servit agafo la cullera per començar a sopar, però el pare, en veure-ho, dóna un cop de puny a la taula fent saltar tots els plats.

– En aquesta casa primer es resa i després es menja, nen del dimoni!!

Deixo immediatament la cullera i em disculpo mirant fixament el plat. “Com he pogut ser tan burro?”, penso.

– Ni perdó ni hòsties!! -diu el pare aixecant-se de la cadira muntat en còlera.- Vols menjar? -crida.

I agafant-me del coll apropa la meva cara al plat de sopa. M’apreta el coll fins el punt que sembla que en qualsevol moment es trencarà. Sento por, molta por. Crida alguna cosa més que no sóc capaç de sentir i després tira de mi fins fer-me caure de la cadira. Crec que m’he donat algun cop al cap i em sento desorientat, però tot i així miro d’incorporar-me i posar-me de genolls al terra per demanar perdó. De vegades funciona si el pare està de bones.

*

– No hi ha perdó pels que cometen pecat!! Vés al sofà i no molestis!!
– Pare, sisplau. M’adono que he errat. Sisplau… -ploro mentre el meu cos tremola per la gana, per la por, per la ràbia.

El pare em dóna una bufetada amb el revés de la mà. No l’he vist venir i de cop sento com el cap tira de mi per l’impuls de la mateixa. Després ve el dolor a la galta i sento la sang que raja del llavi trencat.

– Estàs sord? He dit que avui no sopes!! Vés al sofà si no vols que et porti jo a les males!!

Corro cap el sofà i tremolant em faig una bola. Avui no hi ha pietat. Ploro en silenci procurant que ningú em senti. Ningú m’estima.

Quan aixeco la mirada aprecio com la mare apura el meu plat sobre el seu i continua esperant aliena a tot el que passa al seu voltant. Es nota que té gana, però no vol patir la meva sort i senzillament espera. Quan el pare beneeix la taula i fa el primer mos, ella comença a sopar.

Els dos mengen en complet silenci, aliens als sanglots que no puc evitar apagar. Ja s’encarrega el pare de silenciar-los, que apuja el volum de la televisió. L’odio.

Quan el cap de família acaba de sopar se m’apropa i jo torno a tremolar i inconscientment m’encongeixo en el racó del sofà. Però ell m’empeny per treure-m’hi i posar-se ell.

*

M’arrossego al racó entre el sofà i la paret i allà espero pacientment esperant que el pare s’adormi. El miro fixament mentre els ulls li cauen. Quan a la fi cau en un profund somni m’apropo a la cuina on faeneja la mare.

– Mare -xiuxiuejo per no despertar el pare.- Han quedat algunes restes del sopar? Tinc molta gana. Ahir tampoc no vaig menjar en tot el dia. Sisplau -suplico.
– Estàs tonto? -parla també en veu baixa.- Vols que també em castigui a mi? Surt de la cuina abans que el teu pare es desperti.
– Sisplau… Només una mica…
– Això t’ensenyarà a ser més bon cristià. Has d’aprendre la lliçó.
– L’he après. Prometo que no ho tornaré a fer. De veritat.

No acabo la frase quan la mare em dóna una bufetada. Ella no té tanta força com el pare però el dolor més gran és aquell que es clava al cor com agulles, i això és indistint a qui em pegui. No importa si pare o mare. Sento un dolor que em trenca per dintre sense cap mena de pietat. Ningú m’estima.

– Surt d’aquí!! -crida la dona totalment embogida.
– Què passa? -diu el pare que s’ha despertat amb el crit.
– El teu fill pidolant menjar!

*

La por torna a calar, ara molt més a dins. Estic perdut i de nou arrenco a tremolar, encara més convulsament. Sento les passes del pare, aquelles passes que he sentit tantes vegades abans. Les passes que marquen l’inici d’una nova pallissa. Quan el pare es planta davant la cuineta porta el cinturó a la mà. Els meus ulls s’obren espaordits. No, sóc jo qui té por, no els meus ulls. L’esquena grinyola un dolor agut encara de l’última pallissa i la imatge de la meva esquena plena de marques i cicatrius inunda el meu cap infantil. “No hi ha pietat pel pecador”. Ningú m’estima.

– Passa -crida assenyalant el sofà.- Baixa’t els pantalons i disposa’t per rebre el teu càstig per desobediència.
– No, pare… mare… sisplau… sisplau… -ploro desconsoladament fent-me una bola al terra contra la paret. Sé que passarà, però no vull rendir-me.- Sisplau!! -crido amb el cap entre les mans.

El pare, sense miraments, m’agafa dels cabells i m’arrossega fins el sofà. Pico de peus i intento resistir-me sense èxit. Quan el pare em llença contra el moble no triga en arribar la primera fuetada del cinturó que es clava en les meves carns sense miraments, sense contemplacions. En segueixen més acompanyades dels meus crits esfereïdors.

No mereixo pietat.

Ningú m’estima.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *