Dijous, 1 d’agost de 1996

Obligat diari: Vergonya i ràbia. Fins fa uns dies només podia veure la meva vergonya per tot el que havia fet. Però ara en sóc conscient de la ràbia que porto dintre. Diu la psicòloga que això és positiu per poder gestionar-la. Però jo només que sento odi i ràbia en quantitats industrials, i tinc ganes de matar el fill de puta del meu pare…

Respiro com m’ha ensenyat la Judit. Així, agafo aire… el deixo anar… Torno a agafar aire… per deixar-lo anar… La meva vida és una merda. Tinc ganes de trencar alguna cosa. Agafo aire… el deixo anar… Les llàgrimes ocupen el lloc de la ràbia. Ploro desconsoladament. Agafo aire… el deixo anar… Fa anys que no veig el malparit del meu pare i tot i així és ben present dintre meu.

Per la seva maleïda culpa sento fàstic per mi mateix. Em sento desamparat, completament buit al temps que els records d’una vida fugen del meu cap. La Judit m’explica com m’aferro als records de tot allò dolent que em va passar quan era un marrec que no m’aixecava dos pams del terra. I com, en canvi, no veig els records de tot allò altre que em va passar.

En realitat sóc un afortunat, si ho miro amb perspectiva. Però al meu cor només pesa tot allò que em va fer el meu pare. Necessito fer net. Necessito buidar-me. Només així podré agrair de forma honesta tot el suport que em van donar l’Helena i el Pere, el Joan i la Kassia, la Melània, i tota la colla que encara avui en dia se m’abracen.

Ara no puc evitar somriure i riure. Crec que m’estic tornant boig. Putos psicòlegs…

Ivan Lazarev
Entrades al diari anteriors

Dilluns, 22 de juliol de 1996

Dijous, 25 de juliol de 1996

Dilluns, 29 de juliol de 1996

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *