47. El dia en què en Joan va desaparèixer IV

Autoria: Ivan Lazarev

Dimecres, 30 de maig de 1990
Hospital de la Vall d’Hebron

És el policia que els ha atès per la tarda qui rep la família Puig i l’Ivan quan arriben a l’hospital. Així, de forma breu els explica com ha anat tot. Mentrestant, al costat un metge espera pacientment el seu torn per parlar. Quan el policia acaba les seves explicacions, el doctor posa al dia a la família de la situació del Joan.

– …doncs es troba en un estat crític, ja que ha perdut molta sang i els bancs disposen poc del tipus de sang que necessita en Joan. A banda, s’estan acabant de fer les proves pertinents per veure d’altres danys a nivell neurològic, doncs ha rebut molts cops al cap, però no podrem concloure res fins que no desperti. Si és que desperta… Hi ha poques esperances que se’n surti… Ho sento.
– I una merda! -crida l’Ivan.- En Joan és una persona capaç de sortir-se’n de qualsevol situació! Vostè no en té ni idea!
– Ivan, eh! -l’etziba en Pere.- Estem a un hospital, sisplau. Fes…
– I què? Aquest senyor no en té ni idea. NI IDEA!

L’Ivan arrenca a córrer cap enlloc i el Pere mira de seguir-lo per tal de no perdre’l.

– De quin percentatge de recuperació estem parlant, doctor? -pregunta l’Helena en un intent de centrar-se en la situació.
– Això és molt difícil de dir, però poder estem parlant d’un quinze per cent, senyora Puig.
– El podem veure?
– Doncs el Joan és a la unitat de cures intensives, rebent tota l’atenció mèdica de què disposa l’hospital. Les visites a aquesta zona estan molt restringides. Allà, en aquell taulell els podran informar dels horaris i dels requisits per poder passar.
– D’acord. Respecte a les proves neurològiques que s’han fet fins el moment, quin resultat estan donant?

*

– Fins que no es facin totes les proves i els especialistes n’extreguin conclusions no tenim res clar. Sé que no és molt, senyora Puig, però vull fer-li saber que aquí comptem amb professionals de molta qualitat i que el seu fill serà cuidat i atès com requereix.
– D’acord… gràcies.

L’Helena se’n du les mans a la cara per fregar-se-la i de cop s’adona que està tremolant. L’altre vegada que van tenir l’accident en el cotxe ho va passar malament. Ara que la situació és encara pitjor té por de perdre el control i tornar-se boja. Si el Joan mor, què serà d’ella? Quin sentit té tot plegat?

Quan les cames comencen també a fer figa, busca un lloc per seure. Pensa en la vida del Joan, des de la seva concepció. Ja aleshores la violència va estar present i sembla que és una tònica que es vol repetir-se una i altra vegada en la vida del menut. Per què? Per què la fortuna no el vol deixar tranquil? En Joan és un nen compassiu, generós i… Com podria la fortuna endur-se’l? Quina privació més gran patiria el món!

“Joder!”

En moments com aquests, la fe de l’Helena és extremadament feble, ho reconeix. Per dintre seu engega una i altra vegada a prendre pel sac budes, bodhisatves i tot aquell que mencioni qualsevol paraula que li recordi aquestes “mandangues”. Molt al contrari que en Pere, que en aquestes circumstàncies encara es refugia més en el budisme…

– Com em digui de meditar et juro que l’envio a la merd… -la veu del Joan interromp la seva frase.

Sorpresa es gira per mirar qui li parla.

– Joan!

*

Però en girar-se no veu ningú al seu costat. Perplexa mira a un costat i a un altre, busca darrera seu i sota els seients. Ningú. Derrotada, amaga la cara entre les mans i es replega en si mateixa per arrencar a plorar.

– Poder sí que hauria de fer una meditació per mirar de no tornar-me boja -confessa per si mateixa quan es tranquil·litza una mica el plor.- On dimonis s’ha ficat aquest home?

No serà fins passats un bon grapat de minuts que en Pere apareixerà de nou amb l’Ivan al seu costat. Els dos van agafats de la mà i en arribar on seu l’Helena s’abracen entre plors els tres.

– On estaves? -demana finalment l’Helena donant un cop de puny al seu marit.

En Pere es frega el braç amb el dolor reflexat en el rostre. Però de seguida es torna a abraçar amb l’Helena, comprensiu de la seva vulnerabilitat. L’Helena és una dona forta fins que la cosa va del Joan. Aleshores, aquella dona resistent i sencera es doblega i queda relegada a un estat lamentable de tensió, nervis, llàgrimes i patiment. Si tan sols la pogués reconfortar d’alguna manera… Però què pot fer ell, un pobre home sense gaires recursos?

– Vols que fem una meditació? -diu finalment en Pere.

De cop i per sorpresa de l’home, l’Helena arrenca a riure. Els mateixos nervis la fan riure de forma estrident. En Pere pateix per un moment que no s’hagi tornat boja definitivament, i se la mira amb el rostre constret en la sorpresa i la por. Però l’Helena riu de bon grat, encara l’estridència.

– Just fa una estona em jurava que com em diguessis de meditar t’enviava a fregir espàrrecs -explica entre riures.- I m’ha fet gràcia. Ais… com t’estimo!

*

En Pere mig somriu encara dubtós de l’estat mental de la seva dona. Però quan veu que l’altra se l’abraça efusiva i afectuosa es deixa portar per les circumstàncies. Mentrestant, l’Ivan es mira aquells dos senyors tan estranys i s’enyora uns pares així. Per un moment desitja que les coses fossin diferents. Podria ser germà d’en Joan i així l’Helena i el Pere serien els seus pares. Viuria en aquella casa gegant, en una habitació infinita, amb un llit immens per ell sol. Tindria jocs de taula i cada dia menjaria àpats boníssims com el que van sopar. Ells el cuidarien i l’estimarien i podria ser feliç.

L’únic problema seria que si el Joan i ell són germans… De cop es posa vermell en acabar aquella frase al seu cap. No, no vol ser germà del Joan perquè no vol renunciar a poder estimar-lo.

– Joan, idiota. Més val que surtis d’aquesta perquè vull estimar-te. Pobre de ti com moris! Et juro que et revisc per rematar-te!

L’Ivan no s’adona que parla en veu alta i gesticula efusivament. Per quan para atenció, l’Helena i el Pere el miren amb estranyesa. Finalment els tres riuran divertits.

– Segur que el Joan se’n surt d’aquesta -diu finalment l’Ivan.
– Parlant de tot plegat, Helena. L’Ivan diu que vol donar sang per si pot servir en Joan. Podríem fer el mateix, no? I si no és del mateix tipus de sang que la del Joan, igualment estarem ajudant persones que la necessitin. Segur que això ens serà recompensat més tard o més d’hora.
– D’acord… -diu l’Helena tot somrient.- Anem a informar-nos al taulell de tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *