47. El dia en què en Joan va desaparèixer III

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 29 de maig de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

L’agulla que marca els segons al gran rellotge del saló es mou de forma lenta i pesada. Entre “tic” i “tac” hi caben dues vides senceres la qual cosa exaspera n’Ivan que des de fa estona té un comportament irritable. En general per tots les hores pasen tedioses, tot i el va intent d’un Pere que busca formes d’animar l’ambient sense cap èxit. Així, l’Helena es passeja compulsivament una i altra vegada per tot el saló, posant encara més nerviós el nen. Però tot i els avisos del Pere la dona no pot parar quieta.

Davant la situació, el Pere proposa de fer una meditació, però aquesta resulta en un fracàs contundent.

– És el moment més indicat per posar a prova els nostres aprenentatges però sembla que no ens en sortim -rumia el Pere en veu alta.

Finalment, és ell que decideix preparar entre tots un menú improvisat per sopar amb els ingredients de què disposa. “Això l’agradaria al petit Joan, de ben segur. Que els tres poguéssim tirar endavant amb la situació, des de la comunió d’esforços i generant sinèrgies positives”, pensa. Així, seguint les indicacions del chief, l’Helena i l’Ivan s’obliden per una estona de la situació i aconsegueixen somriure… i riure, fins i tot!

10:03 pm

Preparar el menú que ha plantejat el Pere els ha dut ben bé un parell d’hores. I quan acaben ho disposen tot per tastar i gaudir d’allò que han cuinat. Cada plat està francament bo i produeix les delícies d’uns comensals cansats per la situació, però reconfortats. Així, havent sopat, els tres decideixen jugar una estona a algun joc senzill sabedors que el Joan s’hagués delectat amb aquest moment. I, mica en mica, el temps passa fins arribar l’hora de dormir.

– Molt bé, Ivan -diu en Pere.- Intenta dormir i descansar. Si hi ha qualsevol novetat tranquil que te la faré saber, d’acord? I si tens qualsevol… el que sigui… vine a buscar-me a l’habitació. Tu no tinguis dubtes d’això, perquè deixaré la porta oberta. Entesos?

L’Ivan assenteix. En aquest moment té un nus a l’estómac. No vol anar a dormir. Està esgotat, sí, però no té gens de son. Porta setmanes dormint poc, sentint-se insegur a casa amb un pare amenaçador. I tot i així, no té gens de son. O millor dit, no vol quedar-se sol.

El Pere l’abraça abans d’entrar en la seva habitació. I finalment, l’Ivan entra a la seva. L’habitació olora molt bé, a herbes. Deuen ser les plantes que l’Helena col·loca de tant en quant aquí i allà, que deixen la seva fragància intensa perquè facin d’ambientador natural. Dubta si tancar o no la porta però decideix deixar-la oberta finalment, per si de cas ha de sortir corrent. Tampoc no sap molt bé a on…

*

Es renta les dents i fa un pipí abans de ficar-se al llit. Quan acaba, retira el cobrellit d’entretemps i el doblega per deixar-lo ben posat sobre l’escriptori. Després es fica dintre del llit col·locant-se al mig. Es tracta d’un llit de matrimoni tot per ell i el moment li resulta fascinant, de veure’s allà com un rei en una habitació tan gran tota per ell.

Per un moment es mira tot el seu voltant i més enllà a través del vidre transparent de la finestra. Es veu el cel de la ciutat amb una lluna creixent i uns quants estels aquí i allà. No pot evitar somriure amb la visió.

– Així que aquesta és la teva vida, eh, Joan? -diu en veu baixa.- Quan tornem a estar junts m’agradarà que alguna vegada em convidis a dormir a casa teva. Podrem?

En dir això, apaga el llum des de l’interruptor al costat del capçal i es tapa amb el llençol suau que olora tan bé. No acaba de posar l’orella sobre el coixí quan un plor l’inunda sense pietat.

“Podrem?”, pensa abans que el plor sigui més intens.

11:31 pm

Des de la seva habitació el Pere sent plorar l’Ivan. S’abraça amb l’Helena suaument per comprovar si dorm, però ella es mou deixant clar que no pot dormir.

– T’importa si l’Ivan dorm amb nosaltres? M’amoïna que se senti sol davant de tot el que està passant.
– Cap problema. Deixa que em posi un pijama en comptes de la camisa de dormir per estar més còmoda.

El Pere s’aixeca i s’adreça a l’habitació de l’Ivan. Pica a la porta i aleshores els sanglots que l’Ivan s’esforça en apagar cesen.

– Ivan, vine amb nosaltres si no vols estar-te sol -diu finalment el Pere.

Com mogut per un ressort, l’Ivan salta del seu llit i corre cap a la porta. En la foscor en Pere veu el reflex de les llàgrimes que encara cauen per la cara de l’Ivan. El nen, plantat davant la porta s’abraça fortament el Pere, que retorna l’abraçada. I els dos, finalment, s’enllitaran amb l’Helena que també s’abraça.

Per sorpresa de tots, no pasen ni cinc minuts que el telèfon de casa sona esperançador. Els tres corren cap al distribuidor de la primera planta. Sota les escales de cargol una petita tauleta de fusta i estic rococó sosté un telèfon antic que van restaurar i arreglar. És en Pere que l’agafa mentre l’Helena s’abraça amb l’Ivan.

– Han trobat el Joan. Està a l’Hospital de la Vall d’Hebron -parafraseja en Pere per posar al tanto els altres dos.
– Ivan, amor, vesteix-te ràpid que marxem -diu l’Helena al temps que entra en la seva habitació per posar-se la roba de carrer.

Deu minuts més tard, tots tres es troben a l’interior d’un taxi camí de l’hospital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *