47. El dia en què en Joan va desaparèixer II

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 29 de maig de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

– D’acord, Ivan -diu el Pere quan tanca la portassa de la masia.- Aquesta nit la passaràs amb nosaltres, així que mirarem d’acomodar-te perquè estiguis el millor possible. M’ajudes? -somriu.

L’Ivan accepta amb el cap visiblement tens, visiblement desubicat. El Pere l’agafa de nou de la mà i el guia per la casa per pujar a la primera planta. Mentrestant, l’Ivan es mira les grans dimensions de les estances i per un moment s’oblida de tot el que ha passat tot mirant-se els detalls i la bellesa de tot el conjunt.

“Quina casa més confortable…”, pensa.

En la primera planta en Pere es dirigeix cap el final, just on arrenca una escala de cargol. Al costat, una porta guarda una habitació doble amb un gran llit i un gran finestral des d’on es veu la plaça.

– Aquesta serà la teva habitació. T’agrada? -somriu en Pere.- I aquesta porta d’aquí -assenyala una porta que fa cantonada amb la porta de l’habitació on són- és la que dóna a l’habitació de l’Helena i meva. Si necessites res a qualsevol hora de la nit, no dubtis en venir a buscar-nos. D’acord?

L’Ivan torna a mirar-se el Pere i triga uns segons en assentir a allò que l’explica el Pere.

– Molt bé. Com que la talla del Joan t’anirà petita de segur, et deixaré un pijama meu. Anem a buscar un que t’agradi.

En Pere entra en la seva habitació i demana n’Ivan que passi. Dintre del vestidor, el nen s’ho mira tot amb els ulls ben oberts.

– A veure… Tinc aquest… i aquest. Quin t’agrada més?

Els dos pijames són d’entretemps i llueixen formes i colors vius. L’Ivan assenyala un amb el dit i els dos surten del vestidor i de l’habitació.

*

– El lavabo d’aquesta habitació és petitet, però espero que sigui suficient per tu. Ara et portaré un raspall de dents i dentrífic, així com algunes tovalloles. Mentre et dutxes i et rentes les dents jo trucaré l’Helena per tal d’explicar-li el que ha passat. Entesos? Crec que l’espera serà llarga, així que mirem d’acomodar-nos el millor que podrem. Ara et deixaré sobre el llit també un xandall i alguna samarreta per si hem de sortir. T’anirà una mica llarg perquè són meus, però mirarem d’ajustar-ho una mica. Molt bé! Doncs, senyoret, ja pot pasar cap a la dutxa!

Obedient, n’Ivan es tanca a l’habitació i es treu la roba que porta. Mira d’acomodar-se sense ocupar gaire, i després es tanca a la dutxa per rentar-se, tal i com l’ha demanat el Pere. Quan obre l’aixeta, un xorro d’aigua calenta el sorprèn agradablement. A casa sovint s’ha de rentar amb aigua freda perquè els pares consumeixen l’aigua calenta abans que ell. Durant una bona estona romandrà immòbil sota la pluja que l’escalfa mínimament el cor.

Passat un bon grapat de minuts, surt del lavabo envoltat en una de les tovalloles que l’ha deixat el Pere sense adonar-se’n. La tovallola és suau i olora molt bé. Sobre el llit, tal com l’havia dit el pare del Joan, hi ha roba plegada que agafa i olora. És la mateixa olor de les tovalloles. Deixa la roba sobre una tauleta que fa les vegades d’escriptori, prop de la finestra, i es posa el pijama que ha escollit. Li queda massa llarg però s’arremanga una mica les cames i els braços i s’acaba sentit còmode. La tela és suau i olora igual que la resta de roba.

04:48 pm

En no trobar el raspall de dents mira dintre del lavabo per veure si l’ha deixat allà, amb les tovalloles. Efectivament, al costat en el banquet està amb un tub de dentrífic. Tal com l’ha demanat el Pere es renta la boca, encara que no ha menjat res des de primera hora del matí. Amb tot no s’ha adonat de la gana i, ara que s’ha tranquil·litzat una mica, la mateixa fa acte de presència en sonor grunyit de l’estómac. No poc evitar retorçar la cara davant del mirall entelat pel vapor de la dutxa.

Quan ja se sent net i polit surt de l’habitació i baixa les escales que minuts abans pujà amb el Pere agafat de la mà. En sortir al saló busca l’home que l’està cuidant tant bé. No té ganes d’estar sol.

En Pere prepara uns sandvitxos pels dos de diversos pisos.

– Ja t’has dutxat? -demana el Pere que sent la presència de l’Ivan darrera seu.
– Sí.
– Tot bé?
– Sí.
– Molt bé! Doncs ara menjarem una mica, que deus estar mort de gana, oi? -somriu en Pere girant-se cap el menut.

L’Ivan assenteix efusivament.

– D’acord. Mira… veus aquell calaix? Pots agafar un parell de platets?

L’Ivan obeeix i quan el Pere col·loca els sandvitxos en cada plat, els porta a la taula.

– Tovallons… i aigua.

El Pere ho acabar de col·locar tot minuciosament i demana n’Ivan que prengui seient. Els dos mengen en silenci durant una bona estona, intercanviant mirades i somriures.

*

– Per què m’ajudes? -pregunta finalment l’Ivan.- Jo vaig pegar i tractar malament en Joan. No mereixo res de tot això… -diu acotant el cap.
– El Joan ens ho ha explicat tot. No justificaré la violència, però a banda dels moments d’assetjament el Joan ens ha explicat que ets un nen molt bondadós entre d’altres moltes qualitats positives.
– Jo no tinc res de bo!
– Et diré una cosa, Ivan. No conec ningú al món amb més capacitat per veure les coses bones de la gent que el Joan. Si ell veu això en tu és que és així. No tinc el menor dubte al respecte. De vegades ens equivoquem, Ivan, però nosaltres no som els nostres errors. M’explico?

L’Ivan deixa de mastegar i es mira de forma atenta el Pere.

– La qüestió, Ivan, és que aprenguis de tu i que entenguis la diferència de fer les coses per perjudicar o beneficiar la gent. Si això ho entens, tot error és benvingut!

L’Ivan pensa sobre el que acaba d’escoltar i al poc reanuda l’operació sandvitx. Està francament bo i es permet delectar-se l’estona que resta fins acabar-se’l. Quan acaba, veu un got d’aigua de cop i somriu un Pere visiblement satisfet amb ell.

– Vinga, recull els plats i els gots i els deixes dintre de la pica que els rentaré.
– Puc rentar-lo jo.
– Vols rentar-los tu? D’acord -somriu.

06:09 pm

Al poc, la porta de casa s’obre i entra l’Helena.

– Amor! Tenim cap notícia?
– Em temo que no, bonica… -diu el Pere apropant-se a la porta i abraçant-se amb la dona.

Quan desfan l’abraçada, l’Helena s’apropa a la cuina on l’Ivan renta els plats.

– Qui tenim aquí? -somriu amb la cara encara constreta per l’angoixa.- Hola, Ivan!

L’Ivan apaga l’aixeta i es gira per saludar la senyora. De cop s’adona que el Joan és una gota d’aigua de sa mare i no pot evitar avergonyir-se en mirar-la.

– Hola, senyora Helena -diu amb un fil de veu.
– Amb Helena serà suficient. Ens podem estalviar això de “senyora”. Déus, de cop m’he sentit vella! -riu.

El Pere s’abraça per darrera de l’Helena i recolza el cap suaument sobre la seva espatlla.

– Avui ens espera un dia llarg, eh? -diu ella.
– Millor que mirem de passar-ho el millor possible -diu ell.

Mentre frega un got, l’Ivan arrenca de nou un plor silenciós que entela la seva visió.

– Deixa el got, Ivan, que no anirà enlloc -diu el Pere.- I vine amb nosaltres i escalfem-nos els uns als altres…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *