47. El dia en què en Joan va desaparèixer I

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 29 de maig de 1990
Sants, Barcelona

– Et juro que els vaig veure morrejant-se!!
– A qui has vist morrejant-se?
– L’Ivan Lazarev i el Joan Puig.
– Què dius!?
– L’Ivan és gay?
– Qualsevol li pregunta… -riures.

Així, tres nens parlen animadament sobre l’escola i els esdeveniments que han tingut lloc durant el dia. Al seu costat, un home deixat els mira de forma suspicaç amb els rostre constret. Finalment, s’atura i presa de la ira del moment dóna un cop de puny contra la paret. Algunes gotes de sang esquitxen alguns maons, però l’home no s’immuta i girant sobre els seus talons torna a pujar el carrer.

01:42 pm

Mentrestant, a l’escola en Joan acaba de guardar la carpeta dintre de la motxilla i al seu costat, de peu, n’Ivan espera bufant.

– Vols donar-te més pressa?
– Ai! Ja vaig el més ràpid possible! Podries ajudar-me en comptes de queixar-te tant!
– A veure! -diu l’Ivan agenollant-se tot exasperat.- Tampoc costa tant de ficar una carpeta en una motxilla!
– És que avui la motxilla va plena!
– I on vas amb tants llibres!
– Com que tocava estudi volia avançar algunes coses d’altres assignatures. I també he portat material per ajudar-te amb mates. Au, va! Ja està! Marxem! -en Joan intenta posar-se la motxilla, però el pes el tira enrere i cau de cul.
– Joder! Ja la porto jo, nyicris! -l’etziba n’Ivan.

Quan els dos travessen la portalada, un senyor d’aspecte agri els sorprèn. Poc a poc l’Ivan aixeca la mirada i els seus ulls es desencaixen finalment en un gest de pànic contingut.

– Pare! -crida.
– Què merdes fas, desgraciat? Aquest és el tal Joan? -diu mentre assenyala el menut.
– Què? És… un company. Anem… a estudiar a la biblioteca, i així… li ho vaig dir a la mare.

N’Ivan tremola i parla entrebancant-se. En Joan es mira l’home i l’Ivan amb sense entendre molt bé res del que passa, però el seu instint ja l’avisa que no s’espera res de bo de tot això.

– Tira cap a casa!
– Pare, hem de fer una feina per classe. Jo…
– HE DIT QUE TIRIS CAP A CASA!

N’Ivan descarrega la motxilla d’en Joan i se la deixa als peus i amb el cap cot comença a baixar el carrer. No diu res i evita creuar la mirada amb el company. Per la seva banda, l’home es mira el Joan amb fàstic i finalment escup al terra.

*

– No et tornis a apropar al meu fill, maricó de merda!!!

Després es gira sobre els seus talons i segueix les passes de l’Ivan.

En Joan carrega la motxilla amb molt d’esforç i té la intenció de marxar cap a casa quan de nou es gira per mirar l’Ivan.

– Jo no sóc maricó! M’estimo l’Ivan i no deixaré que li facis mal! Ehm… ehm… Desgraciat!

L’Ivan en sentir el Joan es gira de sobte.

– Què dius, idiota! Tanca la puta boca!

Però el pare ja ha arrencat a córrer darrera d’un Joan que amb esforços també corre carrer amunt.

– Avisa el papa! -crida en Joan a l’aire abans de desaparèixer rere la cantonada.
– Serà idiota! -l’Ivan arrenca a córrer darrera d’ells, però en arribar a la cantonada no veu rastre ni del Joan ni del pare. Empassant saliva, recorre el petit carrer una i altra vegada, d’anada i de tornada. Res. No hi ha rastre del Joan, com si la ciutat els hagués engolit per sempre…

– Seràs idiota! Com vols que avisi al teu pare si no en tinc ni puta idea d’on vius!

A la cantonada l’Ivan intenta pensar. Al cap d’un parell de minuts de nervis, té una idea i arrenca a córrer cap a l’escola. Pica compulsivament el timbre de la portalada del pati. Res. Torna a picar encara més compulsivament. I després d’un parell de minuts de llarga espera la veu del conserge respon.

– Sóc l’Ivan Lazarev, el meu pare està agredint en Joan Puig.
– Què? -la pregunta acompanya amb el “clic” de la porta que s’obre.

L’Ivan travessa el pati el més ràpid que les cames li permeten i el conserge el rep a les portes de vidre de l’edifici. Entre crits i amb frases desordenades explica el que ha passat.

*

– Hem de trucar a la policia i al pare del Joan. El meu pare el matarà si l’agafa!!!

L’Ivan plora al temps que parla. Suplica. Repeteix. Crida. I plora més. El conserge, per la seva banda, mira de tranquil·litzar el nen al temps que marca el telèfon d’emergències. Quan fa l’avís i penja, torna a marcar, ara el telèfon del Pere. I en pocs minuts, el pare del Joan es persona a l’escola, just quan un cotxe patrulla aparca al davant de la porta d’entrada.

El vestíbul de l’escola s’omple de moviment i veus greus que miren d’entendre el que un nen alterat els explica. En Pere abraça l’Ivan per mirar de tranquil·litzar-lo. Tots dos tremolen.

– Ho sento!! -crida l’Ivan quan acaba el seu relat.- És culpa meva! -diu entre sanglots.
– No, Ivan. La responsabilitat dels actes del teu pare només és d’ell. Tu ho estàs fent molt bé -el Pere també plora, però mira de tenir una actitud el més relaxada possible, donades les circumstàncies.

– D’acord! -diu un dels policies.- Anem a patrullar els voltants ara que tenim la descripció dels dos. Espereu aquí i us informem del que sigui.

En Pere assenteix.

02:34 pm

Quan els policies tornen, un d’ells porta a la mà una motxilla.

– Reconeixen això?
– És la motxilla del Joan! -crida l’Ivan.

El Pere corrobora amb un gest del cap.

– No hem vist ningú que encaixi amb la descripció ni del seu fill ni del senyor Lazarev. Hem demanat reforços i tornarem a patrullar la zona. Seria convenient que marxessin a casa i esperessin notícies allà. Tinc les seves dades, eh… senyor Cadafalch. El seu telèfon és aquest?
– Sí. Escolti… -en Pere agafa pel braç al policia i s’allunya de l’Ivan.- Què n’he de fer amb el nen? Pel que ens consta a casa rep maltractament físic per part de pare i psicològic per part de la mare. Amb la meva dona ens plantejàvem formalitzar una denúncia a serveis socials, però desconeixem el protocol. En qualsevol cas, donat l’estat de la criatura, no sé si és bo deixar-lo ara marxar sol a casa.
– El podem acompanyar nosaltres.

– Vull dir, que no és bona idea que passi la nit sota el mateix sostre d’uns agressors…
– Entenc el que vol dir, però sense el consentiment dels pares el fill no pot dormir fora de casa. Si vostè se’l porta, estaria incorrent en delicte i els pares el podrien denunciar. Hi ha un protocol i s’ha de seguir.
– No podem deixar la criatura en mans de la seva sort! Alguna cosa es deu poder fer!
– Tranquil·litzis, senyor Cadafalch, jo no sóc qui ha creat el protocol d’aquesta manera, només l’informo de com funcionen les coses en aquests casos.

*

– Perdoni… -diu en Pere portant-se la mà a la cara.- El meu fill és en mans d’un boig violent i m’està demanant que deixi una altra criatura a la seva sort. Això és quelcom que no puc fer -les mans del Pere tremolen per l’emoció.- Vostè diu que si la mare dóna consentiment l’Ivan podria passar la nit a casa. Si anem tots, no poden vostès fer de mediadors en aquesta demanda?

El policia fa una senyal per demanar un moment d’espera en Pere. Quan aquest consenteix, s’apropa a l’altre policia i parla amb ell a cau d’orella. L’altre assenteix amb el cap i s’apropa al Pere.

– D’acord. Nosaltres anirem amb vostè per mediar amb la mare. Just un cotxe patrulla està escombrant de nou la zona per veure si hi ha rastre del seu fill o del senyor Lazarev.
– Gràcies! -diu en Pere abraçant-se pel darrera l’Ivan.

El nen tremola i es mira uns i altres. Té els ulls desencaixats i encara cauen llàgrimes galtes avall. De forma inconscient, quan es posen en marxa, s’agafa de la mà d’en Pere, el qual li estreny per donar-li una mica d’escalfor. Durant tot el viatge guarda silenci i camina amb el cap cot.

Quan arriben al portal de casa dels Lazarev, n’Ivan s’atura i estira de la mà del Pere. Aquest es gira per mirar-se la criatura.

– No vull anar a casa. Sisplau! -plora de nou el nen.
– Eh! No et deixaré sol, d’acord?

L’Ivan s’abraça al Pere i plora desconsoladament.

– Ho sento! Ho sento! Ho sento! -crida.

03:01 pm

Un dels policies parla amb la senyora Lazarev. En Pere s’abraça a l’Ivan i intenta de la forma més dissimulada que pot tapar-li les orelles. Però l’Ivan no té intenció de passar desapercebuda la conversa i s’hi rebel·la. Després d’una llarga conversa, finalment la mare accedeix a deixar que n’Ivan passi la nit amb els Puig.

En acabar, la policia fa el parte de tot plegat i pren les dades de tothom. Després escolten en Pere i n’Ivan fins a la Torre del Rellotge. Allà s’asseguren que les dades de contacte són correctes de nou i formulen els següents passos a fer. Finalment, la policia marxa i el silenci cau com una llosa sobre el Pere i l’Ivan.

Del Joan encara no se’n sap absolutament res…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *