34. De nou a l’escola! II

Autoria: Ivan Lazarev

Dilluns, 2 d’abril de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

Durant l’estona de pati en Joan juga a fer construccions amb la seva col·lecció de pedres. Feia temps que no construïa una torre i s’enyorava poder fer-ho. No pot evitar somriure.

Al costat, la Kassia xerra animadament amb els seus nous amics. Tots riuen davant una Kassia que escenifica còmicament una situació. En Joan es gira cap a ells sorprès per les risotades. “Caram, com ha canviat la Kassia a l’escola! Se la veu molt més animada i extrovertida”, pensa el nen quan veu la Kassia amb aquell somriure tan bonic i que tant l’agrada. “M’alegro molt per ella”, diu al temps que continua aixecant un pis més amb total concentració.

– Ivan! -crida de cop la Kassia.

En Joan aixeca de nou la mirada de la seva construcció i es mira l’Ivan que tot just arriba ara a l’escola. Encara és lluny però juraria que camina coix i que té marques a la cara. La Kassia arriba a l’alçada del nouvingut i es porta les mans a la cara. Efectivament, alguna cosa no va bé. En Joan s’incorpora poc a poc quan veu que la Kassia ajuda l’Ivan a caminar cap on són tots els amics. Darrera seu sent el murmuri dels altres parlant sobre l’Ivan.

– Segur que ha estat el seu pare… -diu na Núria.
– Seguríssim! Quin pal! -exclama en Quim.
– Jo el vaig veure una vegada pel carrer i aquell home fa por -afegeix en Francesc.

*

En Joan no sap molt bé què fer. Finalment decideix córrer cap a l’Ivan per si pot ajudar.

– Eh! Respecto la Kassia i m’he compromès a que no et molestaré, però no som amics! -respon l’Ivan quan el Joan ofereix la seva ajuda.
– No necessito que siguis el meu amic per ajudar-te si estàs malament…

L’Ivan s’atura i mira fixament els ulls del Joan. Una tristor profunda deixa lloc a una mirada d’odi i ressentiment que enfosquiria el cor de qualsevol, però el Joan es manté ferm davant l’actitud reptadora d’aquell que des de fa temps mira d’increpar-lo i molestar-lo constantment. No recorda molt bé quan va començar, poder des del principi. Però darrerament la cosa cada vegada s’anava posant més agressiva i el Joan ja havia assumit que en qualsevol moment vindrien les pallisses. No té por, encara que si pot evitar que arribi aquest moment farà tot el possible. Així, en sentir la mirada de l’Ivan li concedeix la victòria i aixeca les mans en senyal de pau, fa unes passes enrere i torna amb la seva construcció amb el somriure de nou posat.

*

Durant l’estona que queda de pati, en Joan sentirà la mirada atenta de l’Ivan clavada en el seu clatell. Poder són imaginacions seves, poder no. En cap cas, però es girarà per averiguar-ho i mira de concentrar-se en la fita d’aconseguir superar el rècord de pisos de la torre que està fent. Tot i l’esforç, però, avui no és aquest dia i just quan sona la campana per tornar a les classes, la torre es desmorona de manera que les padres s’escampen per tot arreu. Pacientment, en Joan agafa la seva bossa de vellut i una a una recull les pedres mentre la Kassia ajuda l’Ivan a anar a classe.

– Hauria de sentir alguna cosa pel fet que la Kassia s’estigui tan atenta amb l’Ivan? -es pregunta finalment en Joan quan queda sol al pati.- Tan de bo el pugui ajudar…

Amb aquests pensaments, arrenca a córrer per pujar a la classe abans que algú li cridi l’atenció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *