Estima i odi – De nou a l’escola! (Primera part)

Autoria: Joan Puig i Cadafalch
  • Capítol: Estima i odi
  • Títol de l’entrada: 027 – De nou a l’escola! (Primera part)
  • Sinopsis: Passades les setmanes de recuperació de l’accident i de rehabilitació, en Joan es reincorpora a l’escola. Quina serà la seva sorpresa en trobar-se un ambient completament diferent al que va deixar…

***

Dilluns, 2 d’abril de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

Avui és un dia especial. Fa dos dijous el van treure finalment els guixos de la cama i del braç, però especialment la cama va quedar debilitada per la manca d’exercici de les setmanes anteriors. Els pares van decidir en contra de la seva voluntat d’allargar uns dies més la reincorporació a l’escola fins que la rehabilitació dotés de nou de força la cama i el braç. Passats aquests dies, divendres passat el director de l’escola va ser informat que el dilluns, avui, en Joan es reincorporaria a l’escola.

Quan sona el despertador el Joan ja fa estona que és despert i dutxat. Així, quan els pares desperten es troben que la casa fa olor a cremat degut a un va intent del Joan per torrar pa de motlle a la paella.

– Però si tenim la torradora! -exclama l’Helena obrint les finestres.
– Però el pare les fa a la paella i queden més bones… -respon el Joan ajuntant els dits tot innocent.
– Col·lega, ja tindràs temps de manegar el foc, d’acord? -diu en Pere alçant-lo pels aires i mossegant-li suaument la panxa.

*

El Joan riu per les pessigolles.

– Vale, vale! Em rendeixo! No tornaré a jugar amb els focs! -crida entre riures.
– La propera vegada no tindré tanta pietat i em menjaré la teva panxa. Avisat quedes!
– Només volia que us trobéssiu l’esmorzar a taula per quan acabéssim la meditació… -explica el Joan acomodant-se als braços del seu pare.
– I t’ho agraïm moltíssim, bonic -respon l’Helena.- Una cosa no treu l’altre. Ens pots donar la sorpresa sense manegar els focs. I menys enfilat al tamboret per intentar arribar-hi, amor.

– Certament, per molts anys que faig no creixo. Em quedaré així de petit i esquifit per sempre?
– Els metges diuen que en qualsevol moment faràs l’estiron. Paciència, amor.

Mentre parlen l’Helena acomoda els coixins per fer la meditació. En estar tot enllestit, fan la meditació matutina i en acabar esmorzen. Puntuals com un rellotge, a tres quarts de vuit l’Helena surt de casa agafada de la mà del Joan. Contents enfilen cap a l’escola.

*

– Estudiar amb el papa ha estat xulo i ho anyoraré.
– Entenem que no és el mateix que anar al cole, carinyo.
– Bé, al papa se li donen fatal les mates! -riu en Joan.- No sé qui explicava a qui… Però sobretot ho dic perquè necessitava canviar d’aires. M’he passat un mes tancat a casa. Bé, i sort que tenim jardí! No sé… anar pel carrer amb tu em fa il·lusió. És com si tot fos nou!
– És evident que els papas no podem ser tota la teva vida, amor. Jo també m’alegro molt que et reincorporis a l’escola.

– Us he molestat?
– I ara! D’on treus això?
– M’ha vingut ara al cap. Durant aquest mes el papa i tu…
– El papa i jo, què?
– Doncs que no heu fet pràcticament l’amor!
– Caram… si que ens tens controlats!
– Diguem que es nota quan aneu a fer l’amor. I em sap greu haver-vos tallat el rotllo.
– No ens has tallat cap rotllo. Senzillament no et volíem deixar sol per si ens necessitaves.
– Això volia dir.
– I això no és cap molèstia, amor. Uno para todos y todos para uno. La família estem per aquests moments de necessitat. Pots comptar amb nosaltres sempre que ho necessitis. Sempre.
– Saps que sou la mare i el pare més guais del món?
– Els has conegut a tots?
– No em cal. Sou insuperables, segur!

*

L’Helena riu davant l’ensurt del seu fill. Davant la porta de l’escola s’abracen com feien abans de l’accident i s’acomiaden entre petons.

– Apa, Joan! Ja estàs bé? -un nen el saluda efusivament des de la tanca.
– Hola, Quim! -saluda en Joan.- Sí, avui torno a l’escola a la fi!
– He anyorat les teves preguntes al profe… Entres?

En Joan es mira la mare que somriu àmpliament.

– Tingue’s un bon dia, amor -s’acomiada l’Helena.- No facis sobre-esforços amb la cama i el braç, d’acord?
– D’acord! Tingue’s tu també un bon dia a la feina. Ens veiem al vespre! -diu ja corrents cap el Quim.- T’estimo!
– Jo també t’estimo, amor.

En Joan arriba fins on el Quim l’espera pacientment. L’Helena veu com els dos creuen el pati entre altres nens i mares i finalment es perden dintre de l’edifici. Quan la porta es tanca darrera d’ells, ella enfila de nou el carrer per agafar el cotxe i anar a la feina.

*

Quan en Joan i en Quim entren a l’edifici altres nens xerren animadament amb la Kassia.

– Hola, Joan! -la nena corre cap a ell i l’agafa del braç per ajudar-lo.
– Puc caminar perfectament, Kassia. Què passa avui que tothom em saluda?

La Kassia riu.

– Darrerament he pensat en tot plegat i he parlat molt amb la mama. Mai m’he sentit molt còmoda amb altres nens perquè sempre em miren raro. Com tinc això dels ulls… Tu eres l’únic que em miraves normal. Feia molt de temps que volia jugar amb tu però, per altra banda, tenia por que l’Ivan també em molestés a mi. I mai acabava de donar el pas. Així em passava els dies sola. La mama m’ha fet veure que estava errada. És normal que la gent es sobti en veure que tinc un ull de cada color, i em va animar a fer amics durant el pati. I resulta que tenia raó! Ara la gent ja no em mira raro!

El Joan somriu davant les explicacions de la Kassia.

– M’alegro moltíssim per tu. Mereixes tenir molts amics. Ets una nena ben bonica amb un cor gegantí!
– El cas és que després també vaig començar a conèixer l’Ivan i resulta que no és tan mala persona com em pensava. Ens hem fet molt amics.
– Això encara em fa més alegria! Els dos us mereixeu estar bé!
– I així ha anat la cosa!
– Però, Kassia, com explica això que la gent em saludi a mi?
– Perquè els he parlat molt de tu -riu desprenent-se del braç del Joan i corrents cap els companys.

*

El Joan veu saltar feliç la Kassia i s’encomana. Se sent ple de goig i des de fa una bona estona sent que tot està en pau i en ordre. Quan la Kassia es gira per demanar-li que s’apropi amb la mà, en Joan corre cap a ella. Quant de temps feia que no corria? De cop s’adona que és plenament feliç corrent en els passadissos de l’escola cap aquella nena que li té el cor robat i envoltat de nous amics. En Quim, la Nuri, la Ruth, en Francesc, la Kassia i ell.

I on és l’Ivan?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *