19. Converses

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 27 de febrer de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

7:56 am

La Kassia arriba a la tanca de l’escola, allà on cada matí el Joan s’abraça amb sa mare. Avui tampoc no hi ha ningú i el buit pesa en el cor de la nena. Vol veure el Joan, vol estar-se amb ell. Vol sentir-lo a prop.

Anit li ho va comentar a la mare i ella es va comprometre a buscar l’agenda durant el dia d’avui o a aconseguir d’alguna manera el telèfon i trucar per veure si la Kassia pot “pasar per casa dels Puig a portar els deures per tal que el Joan no perdi contacte amb l’escola”.

En realitat la Melània ja tenia pensat trucar els Puig. Dissabte al parc de la Ciutadella es va adonar que necessitava ajudar la seva filla a fer llaços amb els companys de classe i una bona manera era creant vincles amb les altres famílies. I per què no començar pels Puig donades les circumstàncies? Si a més, la Kassia està pel Joan…

*

Quan la Kassia puja fins al segon pis i entra a la classe, l’Ivan se la mira atentament. En resposta, la Kassia dibuixa un somriure sincer i seguit es dirigeix cap el seu lloc. Ha estat pensant durant tota la nit i ha arribat a la conclusió que una de les coses que més l’agraden a ella és el somriure de la mare o del Joan. Així, ha decidit provar sort i veure si amb l’Ivan pot funcionar i l’ajuda a sentir-se una mica millor.

Quan pren seient, es torna a girar per mirar-se l’Ivan i veure l’efecte que ha produït el seu somriure, però quan es gira ell ja no la mira. Per contra, l’Ivan roman amb el cap entre els seus braços, aclucat sobre la taula. La Kassia observa atentament mirant de percebre algun signe que l’indiqui si està dormit, avorrit, trist o el que sigui. Però no. Cap pista es deixa anar i finalment decideix deixar-ho estar. Poder no era tan bona idea…

10:30 am

A l’hora del pati, com cada dia, la Kassia s’espera a que tothom baixi. Com cada dia guarda molt lentament el seu quadern, el llapis a l’estoig, la maquineta, la goma… l’estoig dintre de la motxilla. Busca i rebusca fingidament el seu esmorzar que sempre té a mà. Treu i desembolica l’entrepà curosament tot fent un parell de mossegades, moment en el qual el professor s’exaspera i la fa baixar al pati “immediatament!”.

Avui, però, l’Ivan es queda plantat a la porta i sembla que l’espera, cosa que la posa nerviosa. No l’agrada baixar amb ningú. No l’agrada estar amb ningú i l’Ivan li fa por, per molt que vulgui ajudar-lo.

– Vinga, Kassia, baixem junts que t’he de comentar una cosa -diu el mestre en veient la situació.- Tu, Ivan, què fas aquí encara?
– Espero la Kassia, vull parlar amb ella.

El to de l’Ivan és tranquil. Té la mirada clavada al terra i el cos encongit per la vergonya.

– Poder podries dir-me això que em vols dir en un altre moment? -pregunta la Kassia al mestre.

Entenent la situació finalment l’home assenteix i baixen els tres al pati. Quan els dos infants queden finalment a soles, la Kassia seu a les escales.

*

– Estàs bé? -pregunta.
– Si… per què hauria d’estar malament? -respon l’Ivan tímidament.

La Kassia aixeca les espatlles.

– Què em volies dir? -pregunta de nou la nena.
– Abans… m’has fet un somriure.
– Si -torna a somriure la Kassia.
– M’ha agradat -ara l’Ivan també somriu.

La Kassia mai havia vist somriure a l’Ivan. Bé, sí, quan feia de les seves amb el Joan. Però aquell era un somriure diferent, un somriure fastigós i ple de malícia. Ara, en canvi, el somriure és net, brillant i confegeix una sensació molt agradable en el rostre del nen.

– Et queda molt bé aquest somriure -confessa la nena.
– Eh? Què? -balbuceja n’Ivan.

*

La Kassia riu davant la vergonya de l’Ivan. Riu de bon gust i l’Ivan, finalment, es deixa contagiar i també riu.

– Tant de bo sempre estiguessis així -s’atreveix a dir la Kassia.- És molt agradable estar amb algú tan simpàtic.

Quan la Kassia s’escolta a si mateixa té la sensació que aquelles paraules no són seves. És una frase que podria dir el Joan en una situació com aquesta. En realitat mai l’ha vist parlar en una situació com aquesta, però creu que aquestes paraules escaurien molt bé en la forma de fer del Joan.

– És… agradable estar amb mi? -pregunta l’Ivan sorprès.
– Quan estàs així de simpàtic, sí.
– No estic sempre així?
– No, normalment estàs molestant algú, sobretot el Joan.
– Ho faig per diversió…
– Doncs no és gens divertit per ningú, només per tu. No em sembla bé que molestis els companys.

El rostre de l’Ivan s’entristeix de cop en sentir aquestes paraules.

*

– Ivan… per què no intentes ser sempre així d’agradable amb tothom?
– No sé…
– Què tens contra el Joan?
– Res…
– I per què el pegues?
– Perquè es deixa.
– Quina birria d’excusa!

L’Ivan es mira amb cara de pocs amics la Kassia i aquesta es fa petita davant la mirada tan esfereïdora.

– I tu, què tens amb el Joan?
– Què? Jo no tinc res amb el Joan! -crida ara la Kassia.
– I per què t’importa tant el que li passi?
– No té res a veure amb què sigui el Joan. Si peguessis a un altre company diria el mateix!
– No és veritat!
Pues no m’importa si no em creus! -la Kassia es creua de braços visiblement enfadada.

*

L’Ivan es comença a posar nerviós amb la discussió. Sap perfectament que la Kassia està pel Joan. Només cal parar una mica d’atenció per adonar-se que l’agrada. I ella està per ell. Això ja és motiu suficient per odiar el Joan. El perfecte Joan ho té tot i ell no té res. El Joan té una família que se l’estima. El Joan té el somriure sempre posat, i fins i tot quan juga sol està content. El Joan és admirat pels professors. I el Joan té l’atenció de la Kassia. I què té l’Ivan? Res.

– Doncs -explica la Kassia ara més tranquil·la- poder podries intentar fer com ell: somriure, estudiar, ser agradable amb els companys…
– Què?
– Si sents que tu no tens res…

“Merda, he parlat en veu alta?”

– … podries aprendre a estar d’una altra manera. Hi ha coses que poder no pots canviar, com la teva família. Però pots guanyar-te l’estima dels professors, dels companys i…
– Tu què en saps de la meva família?
– Sé que et fan mal…

L’Ivan mira amb perplexitat la Kassia. “I tu, com ho saps això?”. No gossa dir res. No gossa moure’s. “I tu, com ho saps això!!”

Finalment, arrenca a córrer cap enlloc. Està nerviós. Té ganes de pegar. Sent ràbia. No vol que la Kassia el vegi així. Ella el vol ajudar. És la primera vegada que algú…

“Sóc visible?”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *