49. Confessió

Autoria: Ivan Lazarev

Divendres, 22 de juny de 1990
Hospital Privat, Barcelona

Durant tot el matí els metges estudien i fan proves al Joan mentre l’Helena, el Pere, la Melània, la Kassia i l’Ivan esperen pacientment en la sala d’espera. El cansament de les darreres setmanes pesa i la impaciència, especialment en els infants, pren protagonisme. El Pere intenta contenir els nervis de la resta sense massa èxit i, tanmateix, intenta aportar un mínim de sentir de l’humor. Però l’Helena no està per la labor i demana que guardi silenci, la qual cosa acaba amb qualsevol intent de positivitzar la situació.

Passades les hores més agòniques, el metge s’apropa a la sala per informar i actualitzar la família. Les proves han sortit totes bé i el Joan es troba miraculosament recuperat. No obstant, recomana que es quedi uns quants dies en observació i demana permís per ampliar el registre de proves per estudiar el seu cas. Tanmateix demanen permís per donar accés a estudiants de la universitat per tal d’avaluar el cas i investigar en profunditat l’evolució del menut.

L’Helena, no obstant, es nega en rotund i demana “que el procés de recuperació duri exactament el que la criatura necessiti, ni un dia més ni un dia menys”. Per reforçar la seva petició fa algunes recomanacions pertinent i recorda la família que subvenciona l’hospital. El Pere es mira la seva dona amb preocupació, ja que mai l’havia vist actuar de forma tan taxativa i visceral, encara que entén els seus sentiments i agraeix la seva negativa a que el Joan sigui objecte d’estudi com a conillet d’índies.

*

Quan a la fi metges i infermeres acaben les seves feines en l’habitació del Joan, tots entren per estar-se amb el nen. Sobre el llit un Joan completament somrient els acull amb la calidesa habitual. L’alegria de veure’ls es fa evident, tot i que no es pot moure del llit per ordres de la Rosa.

– Com estàs, amor? -demana l’Helena seient sobre el llit al costat del seu fill.
– Em fan una mica de mal les ferides, però a banda d’això estic molt bé. Tu tens mala cara, mama bonica…
– Estic francament esgotada. Per cert, felicitats, amor! Avui fas onze anys.
– És vint-i-dos de juny? Quant de temps he estat inconscient?
– Vas estar desaparegut nou hores i mitja, aproximadament, i inconscient vint-i-tres dies.

És l’Ivan qui respon això últim des dels peus del llit on hi ha el Joan. La seva cara està constreta en un rictus de contenció. La por, la ràbia i la culpa es passegen lliurement pel seu rostre. Els ulls plorosos, els punys tancats i blancs de la força amb la qual estreny. En Joan se’l mira amb compassió i sense dir res. Després es mira la Kassia, també plorosa, el pare cansat i la mare pàl·lida i desgastada. Només la Melània manté una mica el color de la cara i sembla estar més fresca, encara que també acusa la preocupació d’aquests dies.

– Sento molt haver-vos fet patir d’aquesta manera. No em pensava que les conseqüències serien tan nefastes.
– Amor, tu no tens la culpa del que ha passat… -diu l’Helena, acaronant la seva galta amb suavitat.
– I tant que té la culpa! -crida l’Ivan de sobte.- A qui se li acut provocar el meu pare? Només un idiota com tu…

De cop l’Ivan arrenca a plorar desconsoladament. El Pere, en veure’l l’abraça fortament contra si.

*

– Vinga, Ivan, respira amb mi com hen anat fent aquests dies. Ajuda’m a relaxar una mica l’ambient, eh?

Els dos respiren. El Pere marca el ritme cada cop més lent, i l’Ivan mira de seguir-lo sense gaire èxit al principi. Quan ja finalment aconsegueix relaxar-se, amaga la cara per la vergonya d’haver plorat.

– Estem totes una mica fora de nosaltres -explica el Pere.- Aquests dies han estat una prova molt difícil, però l’hem superada; tot ha sortit bé al final. Alegrem-nos!

Just en aquest moment una infermera entra amb un dinar eixut pel Joan.

– Proposo -diu en Pere- que deixem els infants dinant junts, que segur que han de xerrar de les seves coses, i anem els adults al restaurant a deixar-nos cuidar i mimar una mica els estómacs. La veritat és que aquests dies hem menjat fatal i hauríem de recuperar energies.

Totes accepten la proposta de forma unànime.

– I nosaltres no dinem? -demana la Kassia.
– Baixeu un moment i agafeu alguna cosa que us vingui de gust -diu l’Helena.
– Ja baixo jo, Ivan. Queda’t tu aquí amb el Joan perquè no es quedi sol.

La Kassia té moltes ganes d’estar-se a soles amb el Joan, però entén que el seu amic necessita més que ella poder parlar amb el Joan. Se sent extremadament culpable per tot el que ha passat el menut, i espera que el mateix Joan recondueixi els seus pensaments per tal que es quedi una mica més tranquil.

– D’acord -diu tímid l’Ivan.
– Què vols que et porti?
– Qualsevol entrepà m’estarà bé. Tampoc no tinc gaire gana.

*

– Uh! Ja t’agafo jo el que vegi! Has de menjar bé! -l’etziba la nena.
– D’acord… Doncs per a què em preguntes! -es queixa l’altre.
– Per si de cas t’han crescut llums aquests dies. Espero que arribi el dia que sigui així, pesat!

L’Ivan es mira la Kassia amb les celles arrufades, però al final somriu. Cada dia s’estima més aquella nena a la que deu gran part de la seva estabilitat mental. Si no hagués estat per ella qui sap on estaria ara…

Confessió

Quan tothom marxa, el Joan i l’Ivan es miren durant uns instants sense dir res. L’Ivan mostra ara el seu rostre més culpable i el Joan sospesa la situació i les seves paraules per tal de no afegir més malestar.

– Ivan… segur que poca cosa del que digui podrà fer-te entendre que no té sentit que et sentis culpable. Des de que es va desencadenar aquella situació no tenies cap opció de canviar el decurs del que va passar.
– Decurs?
– Vull dir, que no tenies forma de canviar res. No podies saber que el teu pare vindria. I una vegada allà, no podies fer res per evitar el seu ressentiment. De fet, ningú pot fer res al respecte, només ell mateix. No podem entrar a la seva ment i canviar-la. AIxí, el teu pare és víctima de si mateix i tu no pots fer res al respecte.

L’Ivan escolta amb atenció el Joan.

– Tampoc podies saber que jo em plantaria i provocaria el teu pare. I una vegada feta la provocació, tampoc podies evitar que ell anés darrera meu. Em jugo el dit gros del peu esquerra que vas córrer darrera nostre.

L’Ivan assenteix.

– Però vau desaparèixer.
– Ho vaig fer a posta.
– Per què?
– Perquè no volia que t’hi fiquessis. Hauries estat un problema.
– Què? No entenc res.

El Joan es mira l’Ivan.

– Em promets que això no sortirà d’aquí? -demana el primer.
– Vale…
– Sabia que els pares estaven mirant l’opció de denunciar el maltractament que estaves patint. Un dia, a la biblioteca, vaig buscar informació al respecte i vaig concloure que quants més delictes acumulats millor per tu.
– No entenc res -el to de l’Ivan és dur.
– Sí que ho entens i t’estàs enfadant. Et demano que m’escoltis, Ivan, però.

*

L’Ivan estreny les dents fortament i escolta el Joan amb els ulls clavats sobre el menut.

– Fa molt de temps vaig sentir-te parlar als lavabos de l’escola. Ploraves i donaves cops de puny a la paret. Va ser un dia que havies patit una pallissa a mans del teu pare. Tu no sabies que jo era allà. La qüestió… és que et vaig sentir desitjar profundament poder marxar de casa i tenir l’oportunitat de poder tenir una vida normal. Ara tens l’oportunitat.

L’Ivan es mira el Joan. La sorpresa ha substituït la ràbia i la culpa.

– Què has fet, Joan?
– Prendre una decisió. Vaig provocar el teu pare sabedor que em seguiria i s’acarnissaria amb mi en quant m’enxampés. De fet, vaig deixar-me agafar quan em vaig assegurar que tu ja no ens seguies, després de córrer pels tortuosos carrers de l’Hostafranchs. Em conec molt bé la zona i sabia com “desaparèixer” davant teu sense problema.
– Tu ets idiota… definitivament.
– Poder. Però denunciaré el teu pare i, si tot va bé, pagarà presó per això que ha fet.

*

– Jo no vull que vagi a la presó.
– Jo tampoc vull, Ivan. Creus que em sento bé fent patir una persona? Estic contribuint al seu malestar de forma deliberada, i això significa que jo també en rebré les conseqüències* tard o d’hora. Però tampoc podia quedar-me de braços creuats veient com et destrossava una vegada rere una altra. Si almenys puc contribuir al teu benestar, segur que els budes beneeixen la meva decisió. A més…

El Joan guarda silenci una estona.

– A més, Ivan, tu comptes amb la protecció d’Avalokiteshvara**. Va ser ell que em va demanar que t’ajudés.
– Què? -la cara de l’Ivan és de confusió ara.
– Bah! És igual! Estàs cansat i seria massa llarg d’explicar. I tampoc tu hi creus en aquestes coses, així que és com intentar retenir aigua en un colador.

En Joan riu davant la seva comparativa i l’Ivan se’l mira encara amb la boca oberta. No sap què pensar de tot plegat, més enllà de que el Joan s’ha arriscat per ell…

Notes:

* En el budisme la llei del karma determina que tota acció té una repercussió en el futur per la persona. Així, si fem accions perjudicials, generem patiment en el futur del nostre continu mental. En canvi, les accions virtuoses generen felicitat en el continu mental de la persona que les ha realitzat. Generar patiment deliberat es considera una acció altament perjudicial.

** Avalokiteshvara (o Chenrezing) és el Buda que representa la compassió de tots els budes.

“Tot això ho has fet per mi? Idiota…”, pensa al temps que dibuixa un somriure generós que l’il·lumina profundament, fent desaparèixer qualsevol indici de ràbia o culpa.

– Com la lies… -diu finalment l’Ivan al temps que s’asseu sobre el llit i agafa la mà del Joan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *