43. Com a casa

Autoria: Ivan Lazarev

Dimarts, 22 de maig de 1990
CEIP Marie Curie, Sants, Barcelona

Joan

Sabia que avui era el dia. Aquell somni m’havia alertat del succés, encara que en el meu interior desitjava que tot hagués estat un simple somni sense més. No. Avui era el dia.

En el moment que he baixat a la cuina ho he sabut perquè recordo la imatge que passava rere els vidres de la finestra. Un home ensopegava amb una sabata que poc abans se li havia caigut a un nen que corre cap algun lloc.

Just acaba de passar i ho he vist clar. El senyor que ensopega, la Melània que avui no va a treballar i el profe que per primera vegada em renya. Si passen aquestes tres coses, avui serà el dia. És el telèfon que sona que em treu de la meva abstracció. L’agafa la mare, assenteix quatre vegades i penja.

– Sembla que la Melània no vindrà a treballar. S’ha agafat un d’aquells constipats d’estiu. I això que encara no hem arribat. Al vespre passaré a veure-la per si necessita res.
– Quan marxeu aniré jo per veure com es troba -afegeix el Pere.
– Avisa’m de qualsevol cosa.
– No pateixis, amor.
– Vinga, Joan, anem?

*

Com cada dia, la mare i jo anem a l’escola. Procuro centrar-me en ella per tal de no aixecar sospites. No vull preguntes difícils de respondre. A la porta ens abracem i m’hi estic una mica més de l’habitual.

– T’estimo molt, mama.
– I jo a tu, amor! Saps quant?
– Quant?
– Infinit elevat a infinit!
– Això és molt!!
– Moltissíssim!!
– Jo també t’estimo moltissíssim a tu, bonica!

Els dos ens tornem a abraçar i a la segona vegada que la professora que vigila la porta ens avisa per tancar desfem l’abraçada. Passen cinc minuts de les vuit i jo arrenco a córrer per no fer més tard a classe.

Quan entro per la porta, un mestre enfadat em crida l’atenció com mai m’havia cridat abans. Pel que sembla ha passat alguna cosa a la classe i m’ha tocat rebre. Està realment enfadat, però jo ja no l’escolto. Han passat les tres coses. És evident que el somni era real…

Ivan

Durant les darreres setmanes les coses a casa han canviat bastant. Després del dia que vaig acabar a l’hospital van tornar les dues senyores de serveis socials. Les coses es van posar serioses i el pare ha hagut de participar de diversos tallers de reinserció i autogestió emocional. Coses molt estranyes.

En qualsevol cas, fa setmanes que no em posa la mà a sobre perquè l’han avisat que podria acabar en presó. No m’importaria, la veritat. Ara es dedica a fer-me la guitza emocionalment. Diu coses desagradables de mi i m’amenaça verbalment. Jo el contesto però arriba un moment que em quedo sense més a dir. Ell segueix. Al final m’acaba trencant. Em sento com una joguina en les mans equivocades. Com pot algú ser tan cruel?

L’odio.

– Ivan, no et pensis tan segur -em diu al matí quan estic a punt de sortir per anar a l’escola.- Poder jo vaig a la presó, però m’asseguraré que tu deixis de respirar. T’escanyaré amb les meves mans si em continues tocant els nassos.

Ho diu sense cridar, amb el cinisme posat al rostre.

No dic res.

Durant el camí a classe la imatge del meu pare patejant aquell pobre home em ve una i altra vegada al cap. El meu pare seria capaç d’anar a presó per tal de veure’m mort. No tinc cap mena de dubte.

Fa dies que no dormo pensant que en qualsevol moment sortirà de la seva habitació i m’asfixiarà. Tampoc menjo, cosa que ja els va bé. Em sento francament esgotat, aniquilat mentalment. I no sé si explicar aquestes coses. Tampoc m’agradaria posar el crit al cel. Segurament estic paranoic. O no…

Joan

Quan entro a classe l’Ivan ja és assegut al seu lloc. Mentre el mestre crida jo el miro. En el somni el seu rostre estava demacrat pel cansament i la falta d’aliment. Porta dies amb mala cara, així que no em sorprèn veure’l tal com el recordo del somni.

– M’has sentit, Joan!? -crida el mestre.
– Si. Puc seure, sisplau?

Quan el mestre em dóna permís, vaig al meu lloc. En seure em giro per mirar l’Ivan. Avui ni s’ha immutat de la meva presència. El cor se m’encongeix.

Ivan

Sona la campana per anar al pati. Sento un neguit infinit al cor. Crec que m’està donant un altre atac d’ansietat. Durant les dues darreres setmanes me n’han donat tres o quatre. Abans que el mestre digui que la classe s’ha acabat surto disparat cap els lavabos de la nostra planta. Els compartim amb els altres cursos de cinquè i amb els sisès.

Quan entro al lavabo vomito dintre d’una de les tasses de vàter. Per un moment em sembla que vomito sang, però no, només és bilis. No tinc res a l’estómac per vomitar. Quan tiro de la cadena, abaixo la tapa del vàter i m’assec. Tremolo. Em sento marejat. I em costa respirar.

– Estàs bé? -pregunta el Joan darrera la porta.

Tenia que ser ell?

– Ivan… digue’m alguna cosa, sisplau… Vols que cridi el mestre?

La seva veu em perfora les oïdes i se’m clava al pit.

– Ves-te’n!
– Vull ajudar-te.
– HE DIT QUE MARXIS, JODER!!

Estic fora de mi i sento que em descontrolo.

Joan

Sóc conscient que m’estic posant en perill, però vaig comprometre’m a ajudar-lo i si ha de ser a costa d’això… doncs que ho sigui! Estic resolt a ajudar-lo.

– Vull ajudar-te -insisteixo.
– HE DIT QUE MARXIS, JODER!!

La porta s’obre de cop xocant violentament contra la paret. L’Ivan està fora de si i se m’apropa amb la mirada injectada en sang. No em dóna temps a pensar res; ni tan sols a reaccionar. En un obrir i tancar d’ulls em veig al terra rebent puntades de peu.

Xiscla com la porca que ets, malparit!! -crida l’Ivan al temps que em dóna un cop de peu rere un altre.
– Tu no ets com el teu pare, Ivan! -intento cridar més alt que ell mentre rebo els cops.

Repeteixo la mateixa frase tota l’estona.

– T’estimo!

No penso gaire el que dic. Les paraules surten de la meva boca sense pasar pel meu cap. En qualsevol cas, els cops de peu han parat. Tot el mal em ve de sobte i em retorço al terra.

Ivan

Un crit ensordidor al meu cap fa que no senti res més. Res més fins que crida que m’estima. De cop, la ràbia s’afluixa i torno a tenir el control. Paro de colpejar-lo.

El Joan és a terra retorçant-se pel dolor. Intento recordar què ha passat, però l’esforç resulta en va. El Joan es gira sobre si mateix fins quedar d’esquenes al terra. Em mira entre dolor i dolor. Hi ha sang a la seva boca.

– No em peguis més -parla amb un fil de veu que em costa sentir.- No em peguis més, sisplau… Només vull ajudar-te.

Jo no puc articular paraula. Em sento fastigós i m’adono que no hi ha cap diferència entre jo i el meu pare. Poder l’edat i poca cosa més.

El Joan em parla afeblit al terra. No el sento. M’ho torna a repetir. Res.

Poso els genolls a terra i apropo l’orella cap el Joan.

– No ets com el teu pare…

*

Quan el miro somriu. Mai havia estat tan a prop d’ell i ara que el tinc a un pam escàs m’arriba la seva olor dolça així com un aroma d’herves segurament dels cabells. El seu somriure em fan ganes d’abraçar-lo i estimar-lo. I quan em fixo, la seva cara morena em resulta atractiva. Els seus ulls color ametlla em miren alegres, brillants, totalment en calma; no sembla que l’acabin d’apallissar.

El seu llavi està tacat amb una mica de sang d’alguna de les ferides que l’he obert. Sense pensar-m’ho apropo la meva llengua i el netejo assaborint la seva sang. Té bon sabor. Ell em mira sense moure’s, perplex davant el canvi, i aleshores és quan prenc consciència de la situació. Vull enretirar-me, però ara és ell qui m’agafa del braç.

No presenta gran resistència, però el fet de subjectar-me és suficient per quedar-me clavat. Ara els seus ulls em miren penetrants i és ell que poc a poc s’aixeca i s’apropa a mi per besar-me. Els seus llavis estan calents i tremolen lleugerament, igual que els meus. Ens quedem quiets una estona i al poc tanca els ulls i m’envolta amb els seus braços entorn la cintura. Estic paralitzat i no goso moure’m; no obstant, el cos se m’omple de sensacions agradables que m’exciten, com quan em masturbo a la dutxa, i la tremolor dels llavis s’estén per tot el meu cos. Fins i tot les cames em fan figa.

Joan

Em sento molt nerviós. Res del somni em feia sospitar que la situació amb l’Ivan podria acabar així. Ni abans del somni em pensava que podria sentir desig de besar-lo. I ara, aquí, llavis sobre llavis, pell amb pell, el sento i tinc ganes d’estimar-lo. No sé molt bé què vol dir, però ho sento.

Quan es consumeix el petó, m’aparto suaument i miro els seus ulls blaus mar. Noto la seva por, però també la seva estima. Fa temps que noto la seva estima per sobre del soroll que una i altra vegada ha volgut imposar. Però avui la sento especialment. Així, deixo al cap al seu pit i m’abraço més fort.

Ell està immòbil, suposo que sospesant com resoldre la situació. I sóc conscient que la seva resolució pot venir de la mà d’una nova agressió com fa pocs minuts. Però ara gaudeixo del calor que emana el seu cos i que transpira a través de la samarreta. Em deixo acaronar per la seva olor corporal. I si tanco els ulls, acompaso la meva respiració amb la seva i sento que els cossos desapareixen i que ens trobem de forma més íntima encara.

Ivan

La imatge del pare colpejant aquell home torna de forma invasiva al meu cap. Sento por. No vull ser un maricó de merda que la gent pugui colpejar sense més. Ja n’he rebut bastant. Em vull treure de sobre el Joan, però no puc moure’m. O poder és que realment no vull?

Si tanco els ulls i apropo el nas als seus cabells encara la seva olor em fa sentir millor, com a casa. Mai he tingut aquella sensació d’estar a casa fins avui. Vull això cada dia de la meva vida. Tancar els ulls, olorar-lo i sentir-me a casa.

L’abraço al temps que arrenco a plorar de forma silenciosa.

Deixa’m perdre en la teva olor…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *