31. Amor

Autoria: Ivan Lazarev

Dilluns, 19 de març de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

En Joan és al lavabo de la seva habitació acabant de preparar-se per anar a dormir. Avui ha sopat amb el pare els dos sols. Quan sent obrir-se la portalada de la masia, corre escales avall per anar a saludar la mare que arriba de treballar.

– Mami!! -el Joan es llença sobre els braços de la seva mare que l’agafa gairebé al vol deixant caure les carpetes que portava a les mans.
– Fill!! Que em mataràs amb tant d’entusiasme! -riu al temps que recol·loca el seu fill en els braços per acomodar-se una mica.
– T’he enyorat moltíssim! -en Joan petoneja efusivament la galta de la seva mare.
– I jo a tu, amor, he pensat en tu tot el dia.
– Com és que arribes tan tard avui?

– Aquestes setmanes se m’ha anat acumulant la feina i preferia avançar avui que tenim el cap de setmana compartit encara fresc i poder venir a l’hora habitual els propers dies. Poder demà també arribo un pèl més tard, encara que espero que no sigui tan tard com avui. I tu què fas que encara no dorms?
– T’estava esperant, però ja estic gairebé preparat, només em resta fer un pipí! Em vindràs a donar la bona nit, sisplau?
– I tant! Desitjava trobar-te despert per poder donar-te la bona nit. Deixa que reculli una mica aquesta trencadissa, saludi el teu pare i ara pujo. Et sembla?
– D’acord! Em fico al llit i aprofito per llegir una estona. T’estimo! -diu el Joan ara corrents escales a munt.

*

El Pere s’aixeca del terra amb les carpetes de l’Helena en la mà i els dos es petonegen suaument.

– A tu també t’he enyorat moltíssim, amor.
– I jo a tu! No saps com t’he enyorat. És molt fàcil acostumar-se a tenir-te al costat a totes hores. Ha anat bé a la feina? Tot està en ordre? S’ha enfonsat el món sense la teva presència?
– … -l’Helena riu davant l’últim comentari.- No s’ha enfonsat però hi havien temes a solventar que no podien postergar-se més. Ha estat un dia bastant dur i llarg.
– Has sopat? Et puc calentar alguna cosa mentre dónes la bona nit al Joan.
– No, gràcies. La veritat és que estic tan cansada que no tinc gana. I em fan molt de mal els peus.
– Doncs en quant quedis lliure et puc fer un massatge. Segur que t’ajuda a dormir millor. Et prepararé un got de llet, almenys, perquè no vagis a l’estómac tan buit a dormir.
– Gràcies, amor. Com ha anat tot per aquí?

10:28 pm

L’Helena entra en l’habitació del Joan que llegeix atentament un llibre en anglès sobre la mort des d’una perspectiva budista.

– Com portes el llibre, amor? -demana la dona en veure que el seu fill no s’ha assabentat de la seva presència.

En Joan aparta el llibre de davant seu i es mira la mare amb els ulls ben oberts.

– Quan has entrat?
– Porto una estona aquí -riu la mare.
– No t’he sentit! -diu deixant el llibre sobre la tauleta.
– Com portes el llibre? Et resulta molt difícil?
– Una mica! Per això vaig més lent de l’habitual. Però allò que entenc és bastant interessant. Quan el traduiran?
– No ho sé, carinyo. En quant el treguin, però, te’l compro.
– Gràcies, mama!! -somriu el nen.

El Joan pica amb la mà sobre el matalàs per tal de convidar la mare a seure al llit. L’Helena accedeix a la seva petició i s’asseu ben a prop del nen, que deixa el cap sobre les faldilles de sa mare, i ella acaricia els seus cabells mentre se’l mira amb atenció sense perdre el somriure. El Joan, al seu torn, li retorna també un somriure generós. I durant una bona estona no creuen cap paraula, tampoc no calen.

– Què m’ha explicat el papa que avui us heu barallat, amor? -pregunta finalment l’Helena.
– Si…
– M’ho vols explicar?
– Abans, m’agradaria preguntar-te què en saps tu de la Susanna, la psicopedagoga de l’escola.
– Et refereixes al fet que al teu pare li agrada la Susanna?
– No et molesta?
– Per què m’hauria de molestar? Tinc molt clar que m’estima; no necessito que el seu cap estigui només ple de mi. M’agrada que pugui estimar més gent, que pugui sentir-se atret per altres persones. El fet que encara continuï al meu costat tot i això encara guanya un valor més gran.

*

El Joan es mira atentament la mare.

– A més -continua l’Helena,- jo també estimo el teu pare. I com l’estimo desitjo que se senti plenament lliure per ser com esculli ser a cada moment. Els seus sentiments són molt importants per mi i no voldria pas coaccionar-los. L’única forma en què realment em podria haver fet mal és amagant els seus sentiments perquè voldria dir que no sent la confiança per poder expressar-se de forma lliure i honesta.

– S’ha de ser molt valent per estimar així. Tota aquesta situació m’ha fet pensar en si jo seria capaç de fer-ho amb la Kassia igual que tu ho has fet amb el pare.
– Carinyo, amb la Kassia tens l’oportunitat de construir una forma d’amar que sigui teva. No ens has de copiar en tot al papa i a mi; tu tens el teu camí. Ara bé, la base de l’amor és la generositat. Estimar, amar és donar-se. Pensa com t’agradaria que se sentissin les persones que estimes i què vols regalar-les amb aquesta estima.

El Joan reflexiona sobre el que l’ha dit la seva mare durant una bona estona.

– I com fas perquè no et faci mal? -pregunta finalment.
– Exactament igual com has fet tu tot el que has aconseguit. Si alguna cosa et fa mal, canvia la teva ment.

El Joan somriu. Aquesta nit els ulls li brillen especialment.

*

– Això que diré pot sonar una mica estrany, saps? El cas és que m’alegro molt haver-me enfadat avui amb el papa. Ho he passat molt malament i no m’han quedat ganes de repetir. Però he de reconèixer que ha estat una gran lliçó.
– Li ho has dit a ell?
– Sí, i s’ha posat a plorar! I després jo també!

Fill i mare riuen.

– Són situacions que generen molta sensibilitat. Plorar per estima és un gest molt maco, no obstant. El papa i tu us estimeu moltíssim i jo em sento molt orgullosa dels dos.

El Joan s’incorpora per abraçar-se amb la seva mare i durant una estona torna a governar el silenci per sobre de tot. Un silenci compartit, profund i ple d’estima.

– Bona nit, mama!
– Bona nit, amor. Descansa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *