38. Amor romàntic

Autoria: Ivan Lazarev

Dissabte, 7 d’abril de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Per quan la família Puig es disposa a sopar, fora de la masia arrenca una fina pluja que en pocs minuts s’intensifica fins a convertir-se en una tempesta. Al poc comença a llampegar i, de tant en quant, les finestres deixen passar la llum dels llampecs il·luminant profundament tota l’estança. Amb cada tro el Joan es sobresalta fins que reconeix que els llampecs el donen una mica de por.

– És normal que faci una mica de por, fins i tot a mi me’n fa. De vegades trona com si el món s’acabés -diu el Pere.
– Si aquesta nit tinc por, puc anar a la vostra habitació?
– Clar, amor. Si tens por ens crides i anem o vens i ens despertes -diu l’Helena, mentre el Pere assenteix amb el cap.
– Gràcies! -diu el Joan amb la boca plena.

Normalment els àpats de la família Puig transcorren en silenci. És un moment on cadascú es recull per poder centrar l’atenció en els aliments i practicar la pressa de consciència. Així, l’estona passa sense més conversa i la tempesta es fa protagonista sobre el silenci. Quan acaben de sopar, el Pere recull els plats de la taula amb l’ajuda del Joan. L’Helena es queda pensativa amb la barbeta recolzada sobre les mans.

09:13 pm

– Tot bé, amor? -demana el Pere quan apila els plats al costat de la dona.

L’Helena triga en adonar-se que parla amb ella i quan ho fa es limita a somriure.

– Estic bé -respon al cap d’una bona estona davant la mirada atenta del seu marit.- Pensava en la Melània i la Kassia. Quant de temps hem estat veïnes al barri i no ens hem conegut fins ara? Quantes persones pateixen al nostre voltant les inclemències d’una vida difícil i nos ens adonem?
– Estan patint? -pregunta el Joan encuriosit de sobte.
– No, no carinyo -s’afanya en respondre l’Helena.- Senzillament la Melània m’ha explicat algunes situacions que ha hagut de superar a la vida i m’ha fet pensar. La vida no deixa de ser curiosa… uns tenim tant i d’altres no en tenen res.

– Això és karma! -respon el Joan amb un to resabut.
– Si, amor! Molt bé! Ja has arribat a l’etapa del karma en els teus estudis?
– Si! -el Joan somriu alegre davant els seus assoliments.- M’està resultant especialment atractiu estudiar les etapes del camí. I ara que puc agafar els vostres llibres sense haver d’amagar-me, encara és millor. A la meva llibreta m’apunto dubtes per quan anem a la Masia poder preguntar-li a la Mestra. Abans, però, miro de respondre-me’ls jo. M’adono que a mesura que s’avança en els estudis els dubtes es resolen gairebé sols… Així practico la paciència.

L’Helena i el Pere es miren sorpresos. Amb deu anys el Joan té la capacitat encara de sorprendre’ls amb la seva intel·ligència i perseverança i sovint els preocupa que no estigui cremant etapes de la vida. Afortunadament quan veuen que encara hi ha molts aspectes en els quals el Joan senzillament és un nen, es relaxen una mica.

*

– Per cert, mama, papa… voldria parlar amb vosaltres de la Kassia. M’agrada molt estar amb ella, però des de que estem em sento una mica malament. I no acabo des sortir-me’n. Us va bé si ara…
– I tant, amor -respon l’Helena.- Preparo les infusions i xerrem en la sobretaula, et sembla?
– Fantàstic!

Els dissabtes la família Puig allarga el sopar amb una sobretaula variada. De vegades juguen a jocs de taula, entre riures, generant una bona pila d’anècdotes. De vegades prefereixen acomodar-se en el sofà o en el llit i llegir, xerrar, riure o senzillament compartir un silenci acompanyat de carícies i estima. Altres vegades, pugen a les golfes i juguen amb les joguines que tenen, desplegant la imaginació i la creativitat de formes ben diverses. I altres vegades, com avui, xerren sobre temes pendents o sobre qüestions que sorgeixen de forma espontània al caliu d’unes infusions ben calentetes.

09:31 pm

– De què ens volies parlar, petit Joan? -demana el Pere quan els tres seuen al voltant de la taula amb una infusió relaxant entre les mans.

El Joan es concentra per uns moments per reprendre el fil i organitzar la informació. Mentrestant els pares se’l miren amb curiositat i orgull creixents.

– Com sabeu, la Kassia m’agrada molt. I el cas és que contra tot pronòstic la Kassia també està per mi i ara estem sortint. Encara que ben mirat no ha canviat res en relació a abans de començar a sortir. Quin sentit real té sortir amb algú si tot és igual?

L’Helena es mira el Pere i aquest assenteix. Entre setmana l’Helena treballa fins tard i per tant està absent davant la majoria de problemes que el dia a dia planteja pel menut de la casa. És el Pere qui s’encarrega bàsicament d’acompanyar-lo en aquests moments, la qual cosa genera una mena de culpa en ella que se sent absent de la vida del seu fill. Així les coses, un dia van decidir que els caps de setmana seria ella qui prendria protagonisme quan el Joan plantegés alguna situació per tal d’equilibrar la balança i poder tenir part en la vida del Joan.

*

– Uhmmmm! -l’Helena rumia una resposta.- Això depèn molt de les persones. Hi ha motius més egoistes i motius més pragmàtics, però ben mirat la teva reflexió és interessant.
– Em pots dir alguns d’aquests motius que comentes?
– Hi ha persones que volen sortir amb algú només per posseir-les o per satisfer les seves pròpies necessitats.

El Joan obre els ulls davant aquesta resposta.

– Per posseir-les? Com es pot posseir una persona?
– Poder és un bon moment per parlar-te de l’amor romàntic. Encara que igual t’urgeix més parlar alguna altra cosa de la Kass…
– No, parla’m d’això, sisplau. Em sembla interessant.
– Abans de parlar-te’n, Joan, m’agradaria que amb aquest tema fessis exactament igual que fas amb les ensenyances budistes. Hi haurà coses que ara no entendràs i sempre ens pots preguntar al papa i a mi sobre qualsevol aspecte relacionat amb aquest tema. T’animo que també practiquis la paciència i que deixis que poc a poc les idees que ara t’exposaré vagin prenent cos a mesura que vagis vivint experiències personals d’amor i estima. D’acord?
– D’acord! -somriu el Joan emocionat.

09:43 pm

A mesura que la nit avança, la pluja cada vegada és més forta. Les gotes piquen contra els vidres amb violència i els llampecs cada vegada són més convulsos i seguits. Però ara el Joan no s’espanta amb cap tro, totalment capficat en la conversa.

– Primer de tot és important que entenguis que l’amor, com qualsevol altra emoció i sentiment, és una construcció social. Això vol dir que cada cultura i societat té un model d’amor diferent, per tant, ho expressa i ho viu d’una manera diferent. Per exemple, a la Xina l’amor només s’utilitza per definir la relació entre una mare i un fill, però no pas entre un home i una dona. Així, un home xinès diu que sent afecte per la seva esposa, no pas amor.
– Què interessant!

*

– A la nostra cultura l’amor romàntic és el model d’amor que fonamenta moltes relacions de parella estables. Fixa’t que aquí la forma relacional que predomina són les parelles formades per un home i una dona i segueixen un patró de vida força semblant: es coneixen, s’enamoren, conviuen, es casen, tenen fills i moren junts. Fixa’t com l’amor romàntic estableix la base per la construcció de la família tal i com l’entenem avui.
– Però això passa a tot arreu!

– No té perquè. Tornant a la Xina, allà els matrimonis són preconcebuts des de joves, això ja implica una relació amb l’amor diferent a la que es pot donar aquí. En altres moments històrics o en d’altres cultures no existeix el concepte de família sinó de tribu. També en podríem parlar de diferents models de família que comencen a qüestionar la idea de l’amor romàntic a les societats modernes. De fet, a Catalunya la Coordinadora Gai-Lesbiana vol normalitzar el fet homosexual; m’agradaria pensar que en uns anys el model familiar ha canviat i les famílies poden estar composades per dues mares o dos pares, per exemple. També durant les dècades dels 60 i dels 70, als Estats Units s’han dut experiments socials de “matrimonis grupals”; qui sap si el dia de demà podem veure famílies composades per més de dues persones adultes, és a dir, relacions d’amor no-monògames.

*

– I quina relació guarda això amb l’amor romàntic?
– La idea occidental de l’amor romàntic educa en l’afecte i les emocions d’una manera concreta. Com que la finalitat és construir una família, educa en que les relacions han de ser entre una dona i un home. Com per la procreació només calen dues persones, les relacions d’amor són predominantment entre parelles de persones, és a dir, de dos en dos. A més, aquesta educació es fa de forma diferencial, associada a estereotips, rols i mandats de gènere, i es consolida en la dependència home-dona potenciant desigualtats entre uns i altres. D’aquí en sorgeixen els mites de l’amor romàntic, però abans d’entrar aquí permet-me fer un experiment amb tu.

El Joan aixeca la mirada de la seva llibreta on va prenent notes i es mira amb excitació la mare davant la idea de fer un experiment amb tot allò que estan xerrant. L’Helena s’aixeca i surt de la masia demanant al nen que esperi un moment.

10:08 pm

– Vas entenent el que t’explica la mama? -aprofita per preguntar el Pere.
– Alguna paraula se m’escapa, però li preguntaré després. Me les he anotades.
– Com per exemple?
– “Estereotip” -diu consultant la seva llibreta,- “mandat” i “gènere”.

El Pere somriu.

– Aquest és un tema dens i profund. Com t’ha dit la mama, fes com fas amb les ensenyances budistes i mirem de distribuir les preguntes al llarg dels dies. No cal aprendre-ho tot avui. Amb l’amor romàntic, el gènere i totes aquestes qüestions que estan sorgint tenim per unes quantes xerrades.
– D’acord!
– A més, encara no ens has posat sobre la taula quin problema tens amb la Kassia…
– Cert! Ja me n’havia oblidat! Si avui no dóna temps, demà tenim tot el dia per parlar-ne de la Kassia i del que em passa.
– També tens raó, petit Joan.

El Pere petoneja la galta del Joan quan l’Helena entra amb un diccionari de la Real Academia de la Lengua Española.

10:19 pm

– Se’ns està fent una mica tard aquesta nit -diu la dona consultant el seu rellotge de pulsera.
– Ja l’he dit al papa que prefereixo que m’acabis d’explicar això i que demà parlem del que us volia consultar. No em ve d’aquí i em sembla molt interessant això que m’expliques.
– D’acord. Té -diu l’Helena allargant el diccionari al seu fill.- Busca la paraula “amor” i llegeix en veu alta.

Obedient, el Joan fa el que demana la seva mare.

– Amor. Del llatí amor, -oris. Sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser. Sentimiento hacia otra persona que naturalmente nos atrae y que, procurando reciprocidad en el deseo de unión, nos completa, alegra y da energía para convivir, comunicarnos y crear. Sentimiento de afecto, inclinación y entrega a alguien o algo.
– Suficient, gràcies. Ara vull que rellegeixis aquestes tres definicions i observis quines paraules s’utilitzen per construir-les.

El Joan torna a fer cas de la mare i rellegeix una i altra vegada aquelles definicions.

– Hi ha cap paraula que et sobti en aquestes definicions?
– … – el Joan acaba de llegir una darrera vegada les definicions.- “Insuficiencia”, “necesita”, “completa”… Ja està.
– Per quin motiu et sobten aquestes paraules.
– No les relacionaria mai amb “amor”.

*

– I, en canvi, són paraules clau que expliquen molt bé com es construeix la idea de l’amor romàntic en la nostra cultura. I ho enllaço amb els mites de l’amor romàntic que et comentava abans a veure si veus la relació tu mateix. Ja hem vist el mite de l’aparellament que es referia a la creença de que la parella heterosexual és quelcom natural i universal o de que la monogàmia amorosa està present en totes les èpoques i cultures. També hem vist el mite de la convivència o del matrimoni, que creu que l’amor ha de conduir sempre a la unió estable de la parella i constituir-se en l’única base de la convivència i nucli d’una família.

El Joan assenteix al temps que pren notes al seu quadern davant el somriure de l’Helena i el Pere.

– Després tenim el mite de la mitja taronja, el mite de la passió eterna o el mite de la omnipotència.
– Crec que pillo el mite de la mitja taronja. Vindria a ser com una metàfora, oi? Aquí les definicions diuen que “partiendo de su propia insuficiencia” i necessitat busca completar-se en la unió amb l’altra persona. Semblaria que les persones som incomplertes per defecte i necessitem juntar-nos per tal de ser persones senceres. Com una mitja taronja que necessita una altra meitat per ser una taronja sencera. Però això no és veritat! Jo no necessito estar amb la Kassia per sentir-me complert. Abans d’estar amb ella em sentia igual de bé o inclús millor (per aquí va la meva consulta), i si estic amb ella és perquè m’agrada i vull ajudar-la a ser feliç. Per això tampoc no tinc gaire clar què canvia ser parella o no ser-ho!

*

El Joan consulta les seves notes.

– Ara que dic això, també em xirria allò de “da energía para convivir, comunicarnos y crear“. Com que dóna energia? La energia no ve de fora, sinó de dins! No necessito ningú per tenir energia! Tampoc per comunicar-me i molt menys per crear! Sembla que som uns inútils com a persones individuals!

L’Helena i el Pere riuen davant la indignació del Joan. El Joan rellegeix vàries vegades les seves notes, acaba d’apuntar algunes idees i sembla que parla amb si mateix.

– Quins mites més hi ha dintre de l’amor romàntic? -demana el Joan al cap d’una estona.
– N’hi ha uns quants més a banda dels que t’he dit -respon l’Helena.- A grosso modo: l’amor tot ho pot, l’amor està predestinat, l’amor és possessió i exclusivitat, l’amor és el més important i requereix entrega total…

– Això! Aquest últim! A mi el que em passa és que no paro de pensar en la Kassia, estic obsessionat, i això m’interfereix en el meu dia a dia. Perdo el cap quan ens hem de trobar, com aquest migdia quan han arribat la Kassia i la Melània per dinar. Tinc molta por de fer-li mal i em refreno alguns comentaris o deixo de fer algunes coses per si de cas. I algunes vegades fa coses que no dono importància tot i que no m’agraden, per no ofendre-la. Creieu que jo estic en aquest rotllo de l’amor romàntic? La tercera definició deia “sentimiento de afecto, inclinación y entrega a alguien o algo“. Això d'”entrega” em fa mala espina…

11:29 pm

– Curiosament d’aquesta definició no n’havies detectat res anòmal… -diu el Pere.
– La veritat s’oculta als ulls d’aquell que no vol veure. Sempre em dius això, papa! Em queda molt per aprendre de mi mateix, ja ho veig -diu el Joan abraçant-se a la mare.
– Això no s’acaba mai, petit Joan -conclou el Pere afegint-se a l’abraçada.

– Us importa si continuem demà? Estic realment cansat! -demana el Joan quan s’adona que els ulls se li tanquen.
– Clar, amor. Demà més i millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *