39. Aferrament i estima

Autoria: Ivan Lazarev

Diumenge, 8 d’abril de 1990
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Tot i la tempesta, la nit passa sense cap sobresalt. Puntuals, a les vuit del matí es reuneix de nou la família i després de saludar-se afectivament fan la primera meditació del dia. Quan acaben, la llum d’un dia radiant entra per les finestres i per la portalada de la masia, cobrint-ho tot de llum i claredat. Sense mediar gaires paraules els tres disposen la taula per esmorzar també en silenci, i en acabar recullen tot i seuen al voltant de la taula cadascú amb una tassa de te o infusió.

10:16 am

– Bé, Joan, ahir ens volies demanar consell sobre alguna qüestió de la Kassia -arrenca l’Helena.- Deies que et posa molt nerviós el fet de pensar tota l’estona en ella o quan us heu de trobar. I també comentaves que et reprimeixes comentaris o accions per por a ferir-la. O que, fins i tot, deixes passar coses que et desagraden per no molestar-la. Recordo bé?
– Si -assenteix el Joan amb entusiasme.
– Certament ahir et vaig veure molt fora de tu quan vas sortir a rebre la Kassia i la Melània. Semblava que no tenies cap control de tu mateix i que no hi havia filtre a l’hora de parlar. Em va sorprendre molt perquè per norma ets un nen força mesurat i conscient.
– Just això vull dir. És com si en pensar en la Kassia jo desaparegués!

– Em recordes quan em vaig enamorar per primera vegada, amor. Sentia una alegria inmensa i alhora molta por. A vegades tenia la sensació que surava en l’aire en caminar, mai no tenia gana i també em passava tota l’estona pensant en ell.
– Jo semblava idiota cada vegada que m’enamorava. Fins i tot tartamudejava dels mateixos nervis cada vegada que parlava a les persones que m’agradaven -riu en Pere.
– Si? Ostres! Jo quan estic amb la Kassia em sento més tranquil. Quin pal, no, papa? Entenc, doncs, que és normal alterar-se d’aquesta manera?
– Molt normal, amor -respon l’Helena.
– I com ho vau superar?

*

– En el meu cas -arrenca l’Helena- senzillament vaig decidir gaudir de la part positiva que m’aportava en aquell moment. Em va alleugerar molt saber que només era una fase i que després tot s’aniria normalitzant.
– Una fase? Vaig a per la meva llibreta de l’amor! Ara vinc… -el Joan surt disparat cap a la seva habitació i de lluny sent que remuga alguna cosa.
– Caram… si que s’aplica amb això -diu el Pere que no perd la capacitat de sorprendre’s del seu fill.
– Et sembla si li donem els llibres que vam comprar?
– Em sembla una bona idea. Els vaig a buscar.
– Pots creure que se m’ha perdut el bolígraf durant la nit? -exclama el Joan quan torna al menjador.- El vaig deixar sobre la llibreta en ficar-me al llit i no sé on ha anat a parar… Vaig a buscar-ne de nous a l’estudi, ara vinc.

10:58 am

L’Helena assenteix amb el cap al temps que pren un glop del seu te. Aprofita l’estona per mirar per la finestra. Rere el vidre, la plaça Bonet i Moixí roman en completa tranquil·litat. Alguns coloms busquen quelcom per menjar mentre d’altres s’estan quiets sobre alguna rama, mirant-s’ho tot des de la distància, com ara fa l’Helena. Absorta en els seus pensaments, tassa en mà, es sobresalta quan el Pere l’abraça pel darrere.

– Encara penses en la Melània?
– No. Pensava en una altra cosa que la conversa m’ha recordat.
– Estàs bé?
– Alguns records del passat no són precisament alegres.
– Et puc ajudar d’alguna manera?
– No, amor. El passat passat està. Senzillament la conversa m’ha portat aquells records. Res més.
– Vols que continuï jo aquesta conversa amb el Joan?
– Ni parlar-ne! Estic gaudint moltíssim aquestes estones. Dintre de poc el nostre fill ja no ens necessitarà, i no vull perdre l’oportunitat de caminar al seu costat amb aquests temes. Em fa fins i tot il·lusió, vés per on! -somriu l’Helena.

*

El Pere l’abraça més fort i petoneja el seu cap vàries vegades.

– T’estimo. Ets una mare fantàstica i una persona realment meravellosa. Em sento realment afortunat de construir una vida al teu costat.
– M’emmirallo i aprenc de tu, amor. La teva forma d’estar al món m’ensenya cada dia i em sento privilegiada de que em donis aquesta oportunitat.

El Pere esbossa un somriure sincer tenyit de relativa vergonya. Els ulls li brillen especialment en mirar-se aquella dona que està entre els seus braços. Les seves paraules l’han arribat al cor i busca la forma més senzilla de demostrar-li. Se la mira profundament als ulls i finalment la besa de forma suau i dolça buscant traslladar tota la seva estima en aquell petó. El Joan fa estona que espera pacientment a la taula i aprofita per observar atentament el moment dels seus pares. L’agrada molt la forma d’estimar-se dels pares i no perd oportunitat d’observar-los i aprendre per quan li arribi el moment. Ell també vol estimar així, d’aquesta manera tan senzilla, honesta, profunda i autèntica. “Segurament aquesta sigui la clau per arribar tan lluny, disset anys després d’estar-se junts”, pensa per si mateix.

11:23 am

Quan de nou tots seuen al voltant de la taula, el Joan demana a l’Helena que l’expliqui les diferents fases d’una relació d’amor.

– Mira, Joan -explica l’Helena,- nosaltres no som experts en el tema i al final ens limitem a explicar-te les nostres experiències. Volem ampliar aquesta informació amb fonts més rigoroses, així que hem pensat en compartir amb tu els llibres que estem utilitzant per informar-nos. Ens agradaria que els poguéssim llegir totes i parlar-ne tranquil·lament sobre aquestes qüestions. Què et sembla la proposta?
– M’encantaria! Els estudiarem junts, oi?
– Clar! A no ser que tu prefereixis fer-ho pel teu compte -el Joan nega amb el cap de forma contundent.- Per la nostra banda, volem acompanyar-te amb tot el que siguin les primeres passes en el món que vivim. La primera relació, el primer petó, la primera relació sexual…
– De petons ja l’he fet uns quants a la Kassia, però a la galta! No m’atreveixo a fer el pas de donar-li un petó als llavis.

*

El Joan obre un dels llibres que els pares l’han compartit, consulta l’índex i va a la pàgina on l’autora explica les diferents fases d’una relació.

– Atracció, cita, enamorament, inici de la relació, decepció, superació de la crisis i estima real, connexió i pla de futur. Us importa si ho llegeixo?

Amb la disposició dels pares en Joan llegeix de forma acurada les explicacions de cadascuna de les fases fins a construir-se una idea del procés d’una relació. Quan acaba, reflexiona sobre allò que ha llegit. Els pares l’observen amb deteniment i paciència. Finalment, el Joan pren algunes notes al seu quadern i en acabar es mira els seus pares que el somriuen obertament.

12:05 pm

– Si he entès bé semblaria que al principi les relacions s’idealitzen i, clar, quan la bena comença a caure dels ulls… plaf! Decepció! Això és molt interessant tenir-ho en compte per poder minimitzar aquest impacte.

– Quan ahir vaig marxar al llit -continua- vaig pensar en la meva obsessió i vaig arribar a la conclusió que això té molt a veure amb l’aferrament del que parla la Mestra. Crec que estar amb la Kassia em farà molt feliç i ella és tan bonica que… clar… vull estar amb ella a totes hores. Però si ho penso amb el cap m’adono que això és terrible, perquè suposaria perdre les meves coses. I jo no vull que passi això. Vull tenir el meu espai, poder continuar fent les meves activitats i, sobretot, poder estar amb altres persones, com ara vosaltres, sense alterar-me. Ara mateix estic sentint un petit buit per no estar amb la Kassia.

En Joan anota alguna cosa més en la seva llibreta.

– I quan vaig conèixer la Melània que vaig dir tot allò de sogra i tal… Quina vergonya!! -el Joan es porta les mans a les galtes per amagar-se.- El problema és que si faig un acte d’honestedat amb mi mateix m’adono que la Kassia i jo ja tenim una relació estable, ens hem casat i estem a punt de tenir el nostre primer fill. Al meu cap, vull dir! Crec que ho estic enfocant fatal i crec que tot arrenca en el meu desig de tenir una relació com la vostra. I això és injust per la Kassia i per mi perquè no som vosaltres. He de tornar al present i mirar de construir (bé, si ella vol) una relació justa basant-me en nosaltres, no en vosaltres.

*

L’Helena i el Pere es miren amb perplexitat el seu fill, la seva eloqüència i la seva capacitat autocrítica tan madura. En aquest moment senten aquella por que de tant en quant surt quan el seu fill els hi dóna mil voltes, la inseguretat de no saber donar una resposta adequada a la seva maduresa. Què n’han de dir ells si el Joan ja ho està dient tot?

– Total -continua.- Poder tota aquesta obsessió arrenca d’alguna por meva, si ho penso. Sempre m’he sentit rebutjat pels meus iguals i suposo que en el fons penso que la Kassia em pot rebutjar. A diferència de la resta de companys, crec que ho passaria fatal si la Kassia em rebutgés. Tinc por a que m’abandoni.
– Amor -s’atreveix a respondre l’Helena,- jo només puc donar-te un consell que és el que seguim el teu pare i jo.
– Quin?

– Assumeix que totes les relacions arriben al seu final, que la pau i la felicitat només depenen de tu i de cap circumstància externa, i que tens la capacitat de sortir de qualsevol situació per molt desagradable que sigui; la Kassia no n’és una excepció. Aprendre a estimar és aprendre a donar el pas de la por a la seguretat. Si conquereixes aquestes bases, et sentiràs lliure i podràs construir relacions veritablement lliures, sanes i sostenibles.

12:39 pm

El Joan baixa de la cadira i corre cap a la seva mare per pujar-se a les faldilles i abraçar-la.

– Això és molt bonic, mare! -quan es separa lleugerament de la mare, i encara assegut a les seves faldilles, se la mira atentament durant una bona estona.- Vull ser un Joan segur al costat de la Kassia. Ara ja sé què n’he de fer! Gràcies! -somriu.

La mare torna el somriure al Joan i acaricia els seus cabells plena d’orgull. Els ulls li brillen humitejats. I al costat, el Pere s’emociona i sanglota un parell de vegades. El Joan se’ls mira amb el dubte reflexat al rostre.

– Per què ploreu? He dit alguna cosa que us ha molestat?
– No, petit Joan -respon el Pere.- En realitat estem molt orgullosos de tu. Cada dia ens dónes l’oportunitat de veure com aprens a crear-te la teva pròpia felicitat i ens deixa molt tranquils de saber-te en pau quan no hi siguem. Si segueixes així arribaràs realment lluny en la teva pràctica i ràpidament t’alliberaràs de tot malestar. Ens ensenyes tant…

El Joan estira els braços cap el Pere per convidar-lo a una abraçada els tres. Durant una bona estona els tres romandran en silenci, assaborint l’estima dels uns als altres i la comunió del moment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *