La família Puig – A la fi a casa

Autoria: Joan Puig i Cadafalch
  • Capítol: La família Puig
  • Títol de l’entrada: 008 – A la fi a casa
  • Sinopsis: Finalment els Puig tornen a casa després d’una experiència segurament inolvidable i desagradable. Finalment, però, tot ha sortit bé i tots es troben sans i estalvis.

***

Dilluns, 26 de febrer de 1990
Hospital Privat, Barcelona

07:43 am

– Aleshores, avui no podré anar a l’escola? Havia promès a la Kassia que l’ajudaria a estudiar durant el pati i els descansos… -ploriqueja el Joan.
– Petit Joan -explica pacientment el Pere,- has patit un accident i encara t’estan fent proves. I tot i que no fos així, t’estaries a casa descansant.

El Pere es mira el seu fill que li torna la mirada amb uns ulls plorosos implorant clemència.

– Entenc que ajudar a la Kassia -continua- és molt important per tu. Pensa-ho d’aquesta manera: com vols ajudar la Kassia si no et cuides tu? Com pots tenir energia per una altra persona si no te la proporciones a tu mateix? Creus que la Kassia no entendrà la situació?
– Clar que ho entendrà. Però… era la meva oportunitat d’estar-me amb ella.
– I la continuaràs tenint en quant et reincorporis a l’escola.
– Que serà…
– Quan hagi de ser, Joan. Si vols que sigui aviat, cuida’t quant més millor i recupera’t quant abans.

*

El Joan sospesa les paraules del seu pare detingudament. En realitat li fa mal tot el cos i ara arrenca, per si no fos suficient, un mal de cap prou important.

– D’acord! -somriu el Joan.- Té sentit tot el que em dius. Em cuidaré i em posaré bé per tal d’anar aviat a l’escola!

Dos dies després…

No és fins passat mig matí que donen l’alta el Joan després de comprovar que totes les proves surten negatives i tot està correcte. S’acomiaden efusivament de la Rosa i dels metges amb els quals es coneixen de fa temps i tenen amistat. D’aquí i d’allà plouen bosses de llaminadures que omplen les butxaques de la dessuadora del Joan. I mira que són amples!!

Sobre la cadireta de rodes, agraït, el Joan es delecta amb el seu botí de guerra. La batalla ha estat dura, però el tresor compensa de sobres. El pare empeny la cadira de nou per sortir finalment de l’hospital. Quan la porta de vidre que dóna al carrer s’obre un aire fresc posa de bon humor el Pere.

– Quines ganes tenia de sortir d’aquí… -diu per si mateix.

Derrotada!

El taxi els espera allà al davant. En quant els veu sortir, el taxista s’adreça cap a ells per ajudar a pujar el Joan al cotxe. Després pleguen la cadira de rodes i la fiquen al maleter. L’Helena agafa el seu fill i li corda bé el cinturó, tot assegurant-se unes quantes vegades.

– Ja està ben lligat, mama… -diu el Joan mirant amb relativa perplexitat la seva mare.

L’Helena és una dona forta que s’ha fet a si mateixa. S’ha fet un lloc en un món d’homes i n’està obtenint bons resultats. És difícil veure l’Helena amb l’energia baixa i, molt menys, derrotada per les circumstàncies. Quan a casa o a l’empresa les coses s’han posat difícils sempre ha sabut liderar amb encert per sortir endavant. El Joan admira la valentia de la seva mare. I l’admira perquè sap combinar a la perfecció la seva fortalesa amb la seva part més humana. L’Helena té una gestió emocional en la qual el Joan s’emmiralla per aprendre. L’ha vist plorar, l’ha vist enfadar-se, l’ha vist amb el dubte reflexat al rostre, però mai l’ha vist derrotada. Fins avui.

*

Així, el Joan es mira la seva mare amb relativa perplexitat. Per primera vegada a la vida la veu derrotada. Suposo que el fet que el seu fill hagi estat a punt de morir és el punt d’inflexió que ha doblegat la seva mare. Comprensible, per altra banda. I allà està l’Helena, comprovant compulsivament el cinturó que lliga el Joan a la vida.

– Mama… bonica… ja està ben lligat -diu el Joan col·locant suaument la mà bona sobre l’espatlla de l’Helena.

Per quan l’Helena el mira, està plorant.

– No sé què faria sense tu, amor… -ploriqueja.- Gairebé et perdem… -diu al temps que s’abraça el seu fill.
– Però estic ben viu. Estic amb tu, mama bonica. Mira’m bé! Estic amb tu…

*

El Pere surt del cotxe, assegut que estava al seient del davant, per entrar i seure al darrere. L’Helena i el Joan es desplacen cap a l’esquerra per deixar-lo entrar. Els tres, abraçats, s’estaran en silenci tot el viatge fins a casa. Cadascú absort en els seus pensaments.

“Ajudar l’Ivan. Ajudar la Kassia. Ajudar la mama i el papa… Se’m gira feina!”, pensa en Joan. Després estira el bracet dret, enguixat, i amb els ditets acaricia la mà del seu pare. Seguidament, estira el seu braç bo i agafa la mà de la seva mare, que se’l mira encara amb les llàgrimes als ulls.

– Jo cuidaré de vosaltres -diu finalment quan el cotxe para just davant la Torre del Rellotge.

A la fi a casa…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *