16. Coneixement

Autoria: Ivan Lazarev

Quan observo des de la saviesa, totes les coses que normalment veig desapareixen i només resten els seus noms. Amb aquest mer nombre accepto tot per tal de poder comunicar-me amb les altres persones.

La façana principal de la masia és la que dóna a sud i que mira al jardí que acompanya l’edifici. L’entrada per la cara nord es va fer en les reformes que el Puig van fer de l’estructura, per tal de tenir un accés directe des del carrer. La porta d’accés des de la plaça, doncs, és senzilla però s’integra en el conjunt seguint els contrasts marcats entre materials i formes robustes originals i detalls minimalistes amb una estètica més moderna. Aquesta porta dóna accés a un petit distribuidor que fa les vegades de rebedor. A la dreta arrenquen les escales que pugen als pisos superiors, i a l’esquerra una porta que dóna a un petit lavabo que fa el servei per quan la família és al saló i pels convidats. En un petita tauleta de fusta tallada hi ha una safata amb un parell de jocs de claus i cartes per obrir ordenades de major a menor mida. Davant de la porta d’accés a l’habitatge, una altra porta doble dóna pas al saló de la casa.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Després d’empassar-se una pastilla de l’ansiolític, n’Ivan repta fins a amagar-se sota l’escriptori i encongir-se. El Joan s’ho mira tot mig incorporat sobre el llit, amb la caixa que ha deixat caure el company instants abans.

Clorazepat dipotàsic
50 càpsules

El malestar que sent l’Ivan arriba com una onada fins a ofegar el cor del Joan que, per uns instants, no gossa ni respirar. La seva ment va ràpida i infinitud de pensaments es creuen per tal de trobar una sortida a aquesta situació. “Com puc ajudar l’Ivan? Està patint massa…”, pensa per si mateix. Quan s’adona que l’Ivan plora, el noi es deixa caure al terra i gateja fins al costat del company. Allà s’acomoda sobre les seves cames i allarga la mà. L’Ivan mira de reüll aquella mà que fa una estona acariciava i té ganes d’aferrar-se a ella i no deixar-la anar, però la por, la vergonya i la culpa el retenen i l’immobilitzen.

– Allò que has après fa una estona serveix per ara també, per molt que la situació sigui més difícil -xiuxiueja en Joan sense apartar la mà.- Deixa que t’acompanyi, sisplau; desitjo estar amb tu en aquesta situació difícil.
– No ho entens? -replica l’Ivan amb un to amarg.- M’he passat tota la vida esforçant-me per ser diferent del meu pare i resulta que sóc com ell, exactament igual!
– No ets com ell, Ivan. Saps per què?

L’Ivan no diu res ni es mou, però resta expectant a que en Joan continuï parlant.

– No ets com el teu pare perquè tu n’ets conscient del que fas.
– Tsk!

*

– No menyspreïs aquest avantatge, perquè tenir-ne consciència és clau per transformar la teva ment. Des del meu punt de vista, diria que és el 75% del camí, així que fixa’t quanta diferència amb el teu pare…

En Joan somriu i l’Ivan aixeca la mirada de forma lenta fins a fixar-la sobre els ulls de l’altre. Es mira aquells ulls que tant l’agraden i després el somriure que tan l’il·lumina. Finalment, de forma tímida, dibuixa un mig somriure que omple d’alegria en Joan. Quan l’Ivan baixa la mirada a la mà encara estesa del menut, estira el seu braç per agafar-li.

– Què valent ets, Ivan! -exclama un Joan emocionat pel moment.- Com pots dir que ets com el teu pare? No t’assembles pas…
– Autoenganyar-me no m’ajudarà, Joan…
– No, no ho dic per dir! He vist la mirada del teu pare, l’he vist actuar en mi, i no teniu res a veure. La teva ment està plena de llavors virtuoses…
– Ai, no! No comencis a parlar estrany, sisplau!

En Joan riu davant el comentari espontani de l’altre i finalment l’Ivan també arrenca a riure.

– El que vull dir és que tens unes qualitats molt pures, només has de concentrar-te en elles, com abans. Què desitges realment ara? Tanca els ulls i mira’t dintre, com has fet fa una estona. La resposta t’espera pacientment, mira de trobar-la i fer-la teva.
– Com tanqui els ulls em donarà un iuiu. La pastilla comença a pesar-me i sento que em marejo.
– Vomita-la! Anem al lavabo, corre.

En Joan estira del braç de l’altre que com pot surt de sota de l’escriptori no sense endur-se un cop al cap.

– Au!
– Perdó! -riu en Joan.

Els dos s’incorporen i en Joan subjecta un Ivan tremolós i inestable que li costa caminar.

*

Poc a poc s’apropen al lavabo i el Joan ajuda n’Ivan a ajupir-se per recolzar-se sobre el vàter. Col·locant-se darrera seu fica els dits dintre de la boca del company i el força a vomitar. Els primers intents resulten fallits, però al quart finalment l’Ivan vomita i extreu les restes de la pastilla mig desfeta. Després en Joan es renta les mans i ajuda l’Ivan a incorporar-se per tal d’ajudar-lo a apropar-se al llit, on l’estira i acomoda. Neteja el lavabo i empapa una tovallola petita que posa en el front de l’Ivan, que ha accentuat la seva tremolor i comença a suar de forma exagerada. Amb una altra tovallola mullada refresca el cos humit per la suor. Poc a poc l’Ivan es normalitza amb les cures que rep. Quan el Joan vol aixecar-se per anar a remullar la tovallola, l’Ivan l’agafa del canell.

– Com pot ser que després de tot el que t’he fet tu m’estimis tant i em cuidis així de bé? -pregunta l’Ivan mirant-se fixament el company.

En Joan somriu de forma generosa i es mira amb delit l’Ivan que recupera el color en el rostre.

– Perquè sempre t’he vist.
– Què vol dir això?
– Per mi ets perfecte perquè sempre he vist el teu costat bondadós. T’has esforçat molt per construir una cuirassa que et protegís del món, i entenc aquesta decisió donades les teves circumstàncies. Però fa temps que vaig decidir ignorar-la i centrar-me en tu. I tu ets una persona generosa, afable, tendre… Ho veig a cada moment en els petits detalls. Per exemple, quan estàs amb el papa o amb la Kassia ets molt diferent.

De cop els ulls de l’Ivan s’humitegen.

*

– Tu ets a qui més estimo i també a qui he tractat pitjor -confessa l’Ivan avergonyit.- Com ha estat possible?

En Joan aixeca les espatlles sense perdre el somriure.

– En el fons m’afalagues… -diu finalment.
– Tu ets masoca! -diu n’Ivan traient-se la tovallola del front i mig incorporant-se.

Per resposta, en Joan s’apropa a l’Ivan i el besa dolçament als llavis, la qual cosa deixa perplex el company que triga en reaccionar. Quan s’adona de què està passant, l’Ivan passa la seva mà per darrera del coll de l’altre i li torna un altre petó més intens. Durant uns instants, els dos es besen repetides vegades i l’ambient torna a caldejar-se. Però la intensitat del moment es trenca quan algú pica a la porta de l’habitació.

– Nois… el dinar és a punt -la veu és del Pere.- Quan voldreu baixeu per menjar alguna cosa, sisplau.

En Joan i l’Ivan es miren amb el riure dibuixat al rostre i després s’abracen per tancar el seu moment íntim. Durant l’abraçada, l’Ivan aprofita per inhalar la olor corporal del noi que té entre els braços. “Com pot ser que passi d’un extrem a un altre tan fàcilment?”, es pregunta.

– Escolta, Joan…
– Tranquil, no diré res de les pastilles. Però a canvi vull que comptis amb mi quan estiguis malament. I que te’n desfacis de la caixa. Promès?
– Promès… Però no era això el que volia dir-te.
– Ah! I doncs?
– Volia donar-te les gràcies per tot. No només pel que has fet avui, sinó perquè el teu exemple m’ha donat la pista de tot plegat.
– La pista?

L’Ivan assenteix quan es separa lleugerament del Joan. Els dos es miren i es reconeixen i finalment el menut somriu acceptant l’enigma que l’altre el planteja.

*

– Desitjo que estiguis amb mi -continua l’Ivan,- i desitjo comptar amb tu.

En Joan eixampla el somriure al temps que acaricia la galta de l’Ivan.

– Desitjo estar amb tu i que comptis amb mi. Em sento molt afortunat de poder acompanyar-te en aquest tros del camí…

N’Ivan somriu i acaricia el braç del Joan.

– Anem a dinar? -demana el menut.
– Anem…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *