15. Atenció correcta

Autoria: Ivan Lazarev

Els fenomens que normalment percebo són enganyosos i estan creats per ments equívoques. Si cerco la realitat d’allò que percebo, no existeix res ja que només percebo un buit com l’espai.

L’habitació de l’Helena i el Pere és una estança que ocupa quaranta metres quadrats i es distribueix en dues zones clarament diferenciades: el vestidor i el bany per una banda, i el dormitori per l’altra. El dormitori està presidit per un llit de 2×2 metres al qual s’annexionen dues tauletes de nit força grans. L’habitació s’omple de llum natural que entra per la immensa balconera que dóna a la façana principal i la finestra que es va obrir posteriorment orientada a l’est, sobre la plaça Ibèria. Davant de la finestra un parell de butaques i una tauleta de forja i marbre fan les delícies de molts moments íntims de la parella. La balconera, per la seva banda, s’obre a un balcó corregut que creua tota la façana de banda a banda.

En la cantonada sud-est, unes prestatgeries guarden tots els llibres budistes de la casa, mentre unes altres custodien les relíquies en vinil de la música preferida de l’un i de l’altre. Una petita tauleta amb un tocadiscs i una cadira confortable per la lectura, juntament amb una catifa de pels molt vistosa acaben de decorar el racó amb un gust exquisit. Per altra banda, les flors penjades al balcó i dintre de l’habitació doten de colors i alegria al dormitori. Tot combinat a consciència i tenint en compte el més mínim detall.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

– Moltes gràcies, Ivan -xiuxiueja en Joan mirant-se amb delit el company.

Els dos romanen estirats sobre el llit i en Joan, recolzat sobre el braç de l’Ivan, acaricia aquell pit que encara està amarat de la suor provocada per l’exercici amorós de fa una estona. Durant els minuts transcorreguts han guardat silenci i han creuat mirades i somriures. Per la seva sorpresa l’Ivan se sent, per primera vegada, còmode en aquesta situació, una situació ben inusual per ell.

– Per què em dónes les gràcies? -pregunta l’Ivan mirant-se el Joan amb la sorpresa reflexada al rostre.- Els dos hem gaudit del sexe, no m’ho has d’agrair.

En Joan somriu i deixa passar uns segons abans de respondre, deixant el company expectant de la resposta.

– No et dono les gràcies pel sexe, sinó per tot el que m’has donat des de que he arribat a la teva habitació. M’he sentit realment estimat per tu i he pogut gaudir d’una trobada honesta sense màscares ni cuirasses. És la primera vegada que estem així…
– Tens raó, tot això és nou també per mi. No sé què has fet però m’he sentit alliberat i per uns instants he pogut ser una altra persona, sortir de la meva fastigosa zona de confort.
– Si ho has fet una vegada, ho pots tornar a fer.
– No ho tinc tan clar. A mesura que passen els minuts sento com aquella sensació s’esvaeix…
– Torna-la a crear.
– Jo no l’he creada, has estat tu.
– Això no és possible.
– Com que no és possible!

En Joan riu davant la resposta impulsiva de l’Ivan.

12:59 pm

– Perquè jo no tinc poder sobre la teva ment. Tot el que passa dintre teu és obra teva, tant si el resultat t’agrada com si no.
– Moltes vegades parles com el teu pare…
– Té sentit, m’ha criat i educat ell! -riu en Joan.
– Jo he estat criat i educat pel meu pare…
– La diferència és que tu no vols assemblar-te a ell.
– En això tens raó.
– Et diré una cosa que el papa sempre em repeteix: allò que posis a la teva ment és allò que crearàs. Alimenta les ments que et facin sentir bé i deixa, poc a poc, aquelles altres que no t’agradin.

– Sembla fàcil però no ho és pas…
– No dic que sigui fàcil, però tot comença en la intenció. Confia en tu, ja ho has fet una vegada, això significa que ho podràs fer dos, tres i 50.000 més! Tantes vegades com tu t’ho proposis. A més, ara t’has compromès a ser una persona nova, així que no pots faltar a la teva paraula.

N’Ivan riu davant l’eloqüència del Joan.

– Tanca els ulls -continua el menut.
– Que els tanqui?
– Sí -somriu en Joan.

L’Ivan dubta per uns instants però finalment tanca els ulls.

– Deixa’t portar per allò que sentis que tens ganes de fer ara mateix -demana en Joan en un xiuxiueig.- El que sigui.

Els minuts passen en silenci i l’Ivan roman quiet, absolutament quiet. Mentre, el Joan observa el moviment dels ulls sota les parpelles durant una bona estona fins que finalment també tanca els seus ulls.

*

En la foscor el silenci es fa més palpable, però a diferència de la majoria de les vegades no pesa i n’Ivan es va tranquil·litzant de manera gradual fins a relaxar-se per complet. N’és conscient com cadascun dels seus muscles de les cames i dels braços es distensionen i no pot evitar preguntar-se quan s’han tensionat i per què no ha estat conscient fins ara que estaven tensos. No deixa de ser curiós.

Quan de nou torna a quedar en silenci la seva ment, una escalfor subtil arrenca del seu pit i es va estenent per tot el seu cos al temps que una profunda pau es va instal·lant en el seu interior de manera que cada instant que passa es fa més agradable i confortable estar en aquest silenci. No pot evitar sentir una alegria que creix fins el punt de fer-lo emocionar.

I de cop, amb els ulls encara tancats, veu en Joan davant seu, estirat sobre el llit de costat, també amb els ulls tancats. El veu amb total nitidesa i per uns instants dubta si ha obert els ulls sense adonar-se, però no. L’observa detingudament i sent la mateixa pau en el seu interior. Així, estira el braç i acaricia la mà que el Joan reposa suaument sobre el coixí i pot “veure” com aquell somriu amb la tendresa del seu gest.

Amb perplexitat l’Ivan es mou mentre ho “veu” tot amb els ulls tancats. Acaricia la mà del Joan i es delecta amb el somriure per resposta al temps que sent una escalfor agradable encara més creixent dintre seu. Després acaricia la galta visible del Joan amb la mateixa suavitat. Per un moment es pregunta d’on surt aquesta tendresa i recorda les paraules del Pere: a cada moment som una persona diferent.

*

Fa escassos minuts el Joan també l’advertia de la importància de parar una atenció correcta per tal de crear allò que volem experimentar. El que creus, crees. I per demostrar-s’ho només ha necessitat tancar els ulls i deixar fluir el que realment estava sentint, unes ganes infinites d’acariciar aquell marrec. És tan fàcil en realitat?

Si fos tan fàcil la majoria de persones serien plenament felices, perquè no coneix ningú que tingui ganes de patir a posta. Però en realitat la majoria de persones estan tristes o enfadades o se senten soles o vulnerables. Ell mateix és un gran exemple. Poder la gent de classe se’l mira amb suficient distància com per no adonar-se. O poder la seva màscara és més efectiva del que es pensa i amaga bé la seva vulnerabilitat, la seva por… Però quan l’Ivan està sol, sense ningú al voltant, la tristor i la ràbia l’ofeguen. I al final sempre és en Joan qui paga els plats trencats.

O poder si que és fàcil però hi ha alguna cosa que ens impedeix ser felices realment. Si és així, què és aquesta cosa que ens separa de la nostra felicitat?

Sigui com sigui, ara mateix l’Ivan se sent en pau i una alegria inmensa l’omple per dintre. Les ganes d’acaronar en Joan creixen amb cada carícia i encara això alimenta més el seu benestar. Com fa uns minuts, torna a sentir que pot ser una altra persona ben diferent a la que ha estat fins ara. Se sent poderós, fort i té ganes de donar als altres. Com pot ser? No ho sap, però passa. Està passant. Ara. Aquí. Amb aquest marrec al davant.

*

Davant d’aquests pensament, el noi obre els ulls i es mira el Joan que somriu delectant-se amb l’estima que encara el professa de forma ben activa. Quan el Joan també obre els ulls el seu somriure encara es fa més gran i una profunda estima omple el pit de l’Ivan que sense pensar-ho gaire s’apropa a l’altre i l’abraça amb dolçor mentre les llàgrimes cauen galtes avall.

– No sé què has fet, però gràcies! -diu amb la veu entretallada per l’emoció.
– Jo no he fet res, ho has fet tu: només em calia donar-te la pista per tal que tu decidissis tirar del fil. No té cap mèrit per la meva part…
– Sempre tan modest…
– Modest i el que tu vulguis, però saps que és així…

Quan diu això en Joan tanca els braços entorn la cintura de l’Ivan i els dos romanen en silenci i quiets durant una llarga estona més. De nou la olor corporal del Joan omple els sentits d’un Ivan totalment entregat al moment. Minut a minut es delecta amb aquelles sensacions que poc a poc s’obren camí fins a la seva ment. Se sent tan profundament en pau i tan bé que perd la noció del temps.

És la veu del Joan que el treu de la concentració i quan obre els ulls sent com si la seva ment estigués més clara que mai. De cop, el món guanya color i vivesa, i quan aprecia el somriure que torna a néixer en el rostre del company, li torna.

– Guau! Mai havia vist els teus ulls brillar d’aquesta manera!! -exclama en Joan amb completa admiració.

L’Ivan mira fixament en Joan sorprès per la reacció.

*

– Com t’ha anat aquesta experiència -pregunta en Joan curiós.
– Eh… Ha estat realment guay. Mai m’havia sentit tan bé.
– I això ho pots fer sempre que vulguis. El recurs ja el tens, i la prova de que ho pots fer… també! Només tu et pots donar permís o frenar-te a estar bé, ara que ja saps com fer-ho…
– I això funciona sempre?
– Sempre que tu vulguis que funcioni… Has de voler i fer l’esforç de posar l’atenció. Si això ho fas, èxit garantit!!
– És el teu secret per estar sempre tan alegre?
– Part.
– Quina és l’altra part?
– Meditar vàries vegades al dia i rebre ensenyances budistes. No cal ser budista per apreciar el valor espiritual d’aquestes ensenyances. Crec que t’anirien molt bé.

N’Ivan es mira amb atenció el Joan.

– A tu sempre et brillen molt els ulls -diu finalment.- I què passa si la meditació em resulta un rotllo?
– Això només vol dir que no has trobat la teva meditació adequada o que no t’estàs relacionant correctament amb el fet de meditar.

L’Ivan es mira suspicaç el Joan.

– La meditació és el camí ràpid a la pau interior -explica en Joan en veure la cara de l’altre,- causa directa de la felicitat. Qui no vol això? La meditació, com qualsevol altra cosa, depèn de la motivació amb la qual la facis. Si tu penses que la meditació és una pèrdua de temps, no li trobaràs valor i, efectivament, serà una pèrdua de temps. Però si fas una meditació profunda, com ara hem fet, no…
– Ara hem fet una meditació?

*

– Sí -riu en Joan.- La gent es pensa que meditar només és posar-se en la postura del loto i tancar els ulls deixant la ment en blanc. Però això no és meditar. Meditar implica consciència plena de què està passant en la teva ment, com has fet ara.
– I què passa si la teva ment està agitada?
– Que t’adonaràs i podràs transformar-la.
– Explica’t.
– Fins ara no has parat pas atenció a la teva ment, amb la qual cosa aquesta s’ha anat generant moment rere moment en una completa anarquia.
– Anarquia?
– A la seva bola, sense cap control.
– Ah…

– Quan fas meditació observes i comprens com ha estat funcionant fins ara la teva ment. Per a què? En entendre el seu funcionament pots transformar tot allò que no t’agrada i que et genera malestar. Si adquireixes aquest hàbit, a mig termini pots refer la teva ment per tenir-la al teu gust.
– Entenc. Però si he d’esperar a que això passi, com ho faig per no angoixar-me pel camí, o desmotivar-me?
– La meditació, a més, genere un efecte de relaxació immediat. Si dónes l’espai de temps suficient, després d’observar la seva agitació pots, per exemple, concentrar-te en la respiració. Costa, però només el fet de provar-ho ja té efectes relaxants. Es tracta de posar en valor aquest guany.

En Joan somriu satisfet per la seva explicació.

*

– A tu t’agrada molt tot això de la meditació i el budisme, oi? -pregunta l’Ivan encuriosit.
– Bé, he crescut amb aquests hàbits perquè ja quan era a la panxa de la mama meditava a través d’ella. Als quatre o cinc anys em van introduir a la meditació formal, però abans recordo alguna vegada que estava alterat que la mama o el papa em posaven sobre el seu pit i la seva respiració tranquil·la em relaxava. Suposo que això també era meditar. Ja als vuit em vaig iniciar en el budisme i la veritat és que són consells molt pràctics i útils pel dia a dia.
– Ah, sí? Posa’m un exemple, a banda de la meditació.

El Joan queda sorprès per la demanda del seu company i durant uns instants es queda en blanc. De seguida, però, li ve una idea al cap.

– Una de les primeres coses que a mi em va ajudar moltíssim és entendre que totes les persones del món fan les coses que fan perquè volen ser felices. Sovint pensem que fan el que fan per fer-nos mal o beneficiar-nos, però no.
– Jo et pego. Això ho faig per ser feliç?

– Tot el que fas ho fas per ser feliç, una altra cosa és que l’estratègia sigui realment útil -riu en Joan.- Pensa que sovint ens movem per la ignorància i el desconeixement de com funciona la nostra ment. No entenem les coses de forma correcta i això ens porta a malentesos que activen ments que generen efectes desagradables. Si tu em pegues, jo puc explicar aquest fet de moltes maneres. Puc pensar que no m’estimes o que fins i tot m’odies. Puc pensar que t’estàs venjant de mi per vés a saber què. O puc pensar que intentes estar bé i no saps fer-ho.

*

L’Ivan aixeca una cella mentre escolta el Joan.

– Les primeres formes d’entendre la situació -continua el menut- em posaran contra tu amb la qual cosa cada vegada que ens creuem generaré por o ràbia. La tercera opció activa la meva ment de compassió i em fa voler ajudar-te.
– A mi no em venen ganes de voler ajudar el meu pare.
– Bé… Cal una ment molt forta per fer front a aquesta mena de situacions de violència sostinguda.
– Violència sostinguda… Cada dia parles més estrany!

En Joan riu davant el comentari del company.

– Continua.
– Vull dir, que jo tampoc estaria preparat mentalment per poder resoldre d’una manera positiva per mi aquesta situació. Entenc que no tinguis ganes de voler ajudar-lo, però això no canvia el fet que t’explicava.
– Em fotia pallisses perquè volia ser feliç.
– La qual cosa demostra una ignorància enorme en el cas del teu pare.
– Segueixo sense entendre com nassos fotre’m pallisses el farà ser feliç.

– Bé, no estic en la ment del teu pare, però se m’acut pensar la següent estructura: el teu pare viu alguna o algunes circumstàncies adverses que no entén correctament i que retroalimenta amb actituds perjudicials. Es tensiona emocionalment fins a límits insuportables i quan no pot més s’abraça a l’alcohol com l’única cosa que durant una estona li treu els problemes de sobre. Però l’alcohol també noqueja la capacitat d’autocontrol i, desinhibit, arriba a casa amb tota la seva motxilla emocional (ràbia, por, tristor, vergonya, culpa…) i veu en tu la possibilitat de treure’s de sobre de nou aquesta càrrega. No té res a veure amb tu, en qualsevol cas, senzillament estàs en el seu camí i pagues els seus plats trencats, com jo pago els teus.

*

El silenci s’imposa després de l’explicació del Joan. L’Ivan sospesa les paraules que ha escoltat i reflexiona per si mateix. Al cap i a la fi això que ha descrit el Joan respecte el seu pare encaixa perfectament en el que ell sent sovint. Només cal canviar l’alcohol per les drogues i la relació paterno-filiar per la relació d’iguals que tenen ells.

Davant del paral·lelisme, n’Ivan obre els ulls reflexant la seva por creixent. Fins ara s’havia esforçat per no semblar-se gens al seu pare, i sense adonar-se resulta ser una còpia casi calcada. El Joan observa amb atenció el canvi en el rostre de l’Ivan i s’adona que alguna cosa no va bé. Allarga la seva mà cap a la de l’altre i li posa sobre amb suavitat.

– Ivan, observa la teva ment.

Però l’Ivan comença a respirar ràpid i la seva cara es desconfigura en un dolor profund. La brillantor dels ulls s’apaga lleugerament i la por es queda gravada en les seves pupil·les. De cop, l’Ivan salta per sobre del Joan i estira d’un dels calaixos de la tauleta de nit. Quan agafa la caixa amb les pastilles la tremolor del cos ja s’ha generalitzat i unes quantes cauen al terra pels nervis. Com pot, s’empassa una pastilla i després es deixa caure al terra, per arrossegar-se sota l’escriptori.

En Joan s’ho mira mig incorporat sobre el llit. Quan l’Ivan es fa una bola sota la taula, agafa la caixa que ha deixat caure i llegeix.

Clorazepat dipotàsic
50 càpsules

En Joan arrufa les celles i durant una estona es mira la caixa. Després aixeca la mirada i es mira l’Ivan que tremola sota l’escriptori. La llum no arriba suficient per veure’n els detalls però de cop sent el malestar del seu company que l’ofega dolorosament.

*

– Ivan… què estàs fent? -pregunta finalment amb un fil de veu.
– Com diguis res a ningú et juro que et mato -respon l’altre amb la veu apagada per les seves pròpies cames.- Has entès marrec de merda?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *