14. Converses pendents

Autoria: Ivan Lazarev

Les aparences dels meus somnis m’ensenyen que les aparences de l’estat de vigília no existeixen; així, doncs, per mi totes les aparences oníriques són la instrucció suprema del Buda.

La primera planta de la masia unifica el cos central i el cos lateral amb una estructura reforçada que allibera la paret de càrrega inicial. La cara nord aguarda les escales que pugen i un distribuidor que dóna accés a l’habitació del Joan, l’habitació de l’Helena i el Pere i l’habitació de l’Ivan. Després, unes escales de cargol pugen a les golfes. L’habitació de matrimoni és una estança inmensa que es divideix en dues zones: el vestidor i el bany per una banda, i la pròpia habitació per l’altra.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

En Joan puja decidit les escales per seguir les passes de l’Ivan que fa escaigs minuts s’ha tancat a la seva habitació. La porta està tancada però el noi no s’atura i obre la porta sense picar, irrompent en l’estança que encara roman amb la persiana completament baixa, a les fosques. La llum que entra del distribuidor es cola dintre i il·lumina un Ivan que salta del llit per l’ensurt inesperat. Amb els ulls ben oberts es mira la figura del Joan que es retalla a contrallum i quan reacciona es planta davant d’ell d’un salt amb els ulls encara plorosos injectats en sang.

– Què vols? -crida exaltat.

En Joan col·loca una mà en el pit de l’Ivan i fa un pas endavant i l’Ivan, sorprès, recula també un pas. Després en Joan dóna un altre pas i un altre pas al mateix temps que l’Ivan recula els mateixos passos. Sense apartar la mirada dels ulls del company, en Joan tanca la porta darrera seu amb el peu; senzillament li dóna un petit impuls perquè es tanqui sola. Els dos es miren per uns instants abans que el menut parli.

– Ja n’hi ha prou, Ivan -diu en Joan amb una veu suau, totalment calmada, i alhora ferma.- No podem seguir així. Digues-me… vols que marxi de casa i no torni mai més? Si és el que necessites estic disposat a marxar de la meva pròpia casa, a deixar la meva família, però vull sentir-ho dir dels teus llavis. És això?

La ràbia inicial de l’Ivan cedeix a la sorpresa que generen les paraules del Joan.

*

– És la teva oportunitat de desfer-te de mi -continua el noi.- És el que vols? Vols que marxi, Ivan?
– Jo mai he volgut tenir aquesta oportunitat… -explica l’Ivan amb un fil de veu.- No sé d’on ho treus?
– No saps d’on ho trec? -en Joan fa un gest de dolor en la cara, al lloc on minuts abans el company l’ha propinat un cop de puny.- Deixa’m que t’ho expliqui…
– No necessito que m’expliquis res! Tot ha estat un terrible malentès…
– D’acord, tot ha estat un malentès. Què he malinterpretat?

N’Ivan es mira fixament en Joan i finalment aparta la mirada incapaç de sostenir-la per més temps.

– Explica’m què t’he fet perquè estiguis així amb mi, vull entendre’t! No sóc el teu enemic, i si he fet alguna cosa que no t’agrada vull rectificar-me! Què pots perdre?
– Tot!

L’Ivan amaga la cara en les seves mans i torna a plorar silenciosament al temps que s’ajup al costat del llit. El Joan s’apropa lentament cap a ell i quan arriba a la seva alçada també s’ajup per quedar de genolls davant d’ell, tot col·locant les mans sobre els genolls de l’altre.

– Sóc jo qui ha de marxar! -crida de cop l’Ivan.- T’estic destrossant i no és el que et mereixes… -plora ara.
– No has de marxar enlloc, Ivan… Segur que podem solucionar aquesta situació si parlem.
– No ho entens! No es tracta de parlar, es tracta de que tinc una ràbia continguda aquí que… jo… no sé com treure sense agredir-te!
– Doncs n’aprendrem!

*

– I mentrestant? Et foto pallisses? Et crido? T’insulto? Et menystinc? No sé per què faig o dic tot això quan no és el que vull que passi. Ho entens? No puc controlar-ho per més que ho intenti! Se m’escapa de les mans i per quan m’adono ja l’he liada i t’he fallat una altra vegada!
– Però amb la Kassia no et passa… ni amb ningú de l’institut, fins on sé… Per què jo? -el silenci pesa entre els dos.- És perquè sóc el més guapo?

En Joan riu davant la seva pròpia broma i quan l’Ivan reacciona també s’afegeix al riure.

– No et pega gens ser un cregut -diu aquest al cap d’una estona.
– Ja… no sabria ni com continuar -riu en Joan.

Quan de nou el silenci ho omple tot, en Joan mira els ulls de l’Ivan. La seva mirada és tendra i dolça i l’acompanya aquell somriure encisador que la criatura treu de tant en quant. Un somriure que l’agrada a l’Ivan i que té efectes gairebé inmediats.

– Recordo la primera vegada que em vas somriure així… -diu en un to de veu malenconiós.

Per sorpresa dels dos, n’Ivan acaricia la galta inflamada amb tota la suavitat que és capaç de reunir. Després en silenci les llàgrimes vessen pel seu rostre despertant una compassió que omple el pit del Joan.

– Jo… -sanglota n’Ivan.- Jo t’estimo, Joan, però… no sé fer-ho bé! No sé estimar-te com mereixes! Tinc por de mi.
– Por de tu?

*

– En Pere diu que tinc por que em decebis com van fer els meus pares. Poder això explica perquè sóc incapaç de relacionar-me sense la cuirassa amb ningú, però no m’explica perquè em relaciono com ho faig amb tu. A més, sé que tu no em fallaries mai, perquè abans et tallaries una vena o vés a saber quina tonteria faries per no fer-me mal.

En Joan decanta el cap i estira la boca quan sent allò de la tonteria i l’Ivan riu davant del gest.

– Fas moltes tonteries per ajudar la gent… -aclareix.
– D’acord -riu en Joan.

Els dos es tornen a mirar, un davant de l’altre, les mans del Joan sobre els genolls de l’Ivan.

– Tinc por de no estar a la teva alçada. Ets massa… perfecte, i jo sóc un puto desastre. Mai m’he sentit estimat fins que no vaig conèixer la Kassia. Va ser la primera que es va obrir pas cap a mi, encara no sé molt bé com; i encara entenc menys com m’aguanta sense rebre res de mi. Em sento incapaç d’estimar ningú en condicions. És com si estigués sec d’estima per dintre…

En Joan escolta atentament el company sense deixar de mirar-lo als ulls amb la mateixa suavitat i dolçor que des del principi.

– Veig tot el teu patiment, Ivan, i la Kassia també el veu. Has viscut una vida molt fosca, desemparat per qui t’havia d’ensenyar a estar en el món. Els teus pares et van fallar i això genera molts aprenentatges d’indefensió.
– Parles tan estrany sempre…
– No sento que siguis incapaç d’estimar i em jugo la mà dreta que la Kassia se sent molt estimada.
– T’ho ha dit?

*

– No em cal per saber-ho perquè t’he vist estant amb ella. En quant a mi, no tens cap opció de decepcionar-me o fallar-me. No necessito que estiguis a cap alçada i desitjo que no em posis en cap pedestal. Ja torno a parlar massa…

N’Ivan riu.

– Sempre parles massa. I estrany! -riu de nou.
– Jo tampoc sé estimar-te, és evident. Per què no aprenem junts?

N’Ivan empassa saliva i vergonyós aparta la mirada.

– Ara vas de tímid? -riu en Joan.
– I tu ara vas de llençat?
– Jo sempre he estat llençat!
– La veritat és que sí. Per ser tan marrec tens els collons ben posats.

Els dos riuen confidents.

– Si et sentís l’Helena… -diu en Joan encara rient.
– Buf!! Està obsessionada amb les paraulotes…
– Yeap!

Després d’un breu silenci n’Ivan torna a parlar.

– Podem deixar la conversa per un altre moment, Joan? M’agradaria fer una cosa amb tu…
– Digues-me…
– Vens al llit amb mi?

En Joan arrenca a riure davant la proposta i ara és ell que es posa tímid la qual cosa diverteix l’Ivan.

– No va per aquí la cosa, marrec! Tinc un caprici…
– Quin?
– Mirar-nos en silenci.

En Joan mira durant uns instants l’Ivan i finalment somriu davant l’explicació de la proposta.

– M’agrada…

Els dos s’incorporen i es deixen caure sobre el llit rebotant entre riures. L’Ivan encén la llum de la tauleta de nit que hi ha entre el llit i la finestra i després els dos s’acomoden mirant-se l’un a l’altre.

– Parlar no se’m dóna bé -confessa l’Ivan.

En Joan somriu.

– Jo parlo massa i estrany i a tu no se’t dóna bé… Normal que estem com estem… -riu en Joan.

11:47 am

L’Ivan es delecta amb el riure del company que té al davant i per uns instants sent com si tot fos nou. De cop li torna el record de la darrera conversa amb el Pere, quan l’explicava que a cada moment som una persona diferent.

L’Ivan observa de forma atenta el rostre d’en Joan, un rostre suau amb les faccions poc marcades. Els ulls del Joan són allargats i esquinçats, de color mel i brillants. Com cada vegada, l’Ivan es queda atrapat durant una llarga estona en aquells ulls que sempre li donen tanta pau, amb un efecte sedant gairebé immediat. Quan a la fi els deixa anar, aprecia el nas recte i més aviat petit del company; és un nas perfecte a tots els efectes i dota d’una simetria gairebé màgica en el rostre del Joan. Els llavis són fins i seductors, càlids a la mirada. Mentre se’ls mira empassa saliva un parell de vegades de forma inconscient i el somriure del Joan el treu de la seva abstracció.

– Puc gairebé llegir-te el que estàs sentint, Ivan -diu el menut en un xiuxiueig que pretén ser una invitació.

N’Ivan somriu també i empassant de nou saliva apropa el seu rostre cap el del Joan. Mentre s’apropa continua apreciant la bellesa d’aquell rostre perfecte, simètric. La pell morena i càlida el reclama a acariciar-la, així que també estén la mà cap a ell. Però de cop una tremolor subtil d’aquesta el paralitza per complet.

“Merda, comença el mono”, pensa. “Just ara?”.

*

Al poc d’instal·lar-se en casa dels Puig, la tensió i la ràbia acumulada de tot el temps va acabar passant-li factura. Havia començat a treballar amb la psicòloga de la família, però els processos psicològics són llargs i ell ja estava al límit des de feia temps. La tensió afegida de la relació entre el el Joan i l’Ivan no va fer sinó augmentar la desesperació d’aquell nen que va trobar una solució ràpida en els ansiolítics que el metge de serveis socials va recomanar.

Tot i la ferma oposició de la psicòloga, n’Ivan va començar amb la recepta i de seguida va veure la seva oportunitat de solucionar de forma immediata tots els seus problemes interns. De forma ràpida va aprendre com fer-s’ho per anar agenciant-se la seva pròpia reserva de tranquil·litzants i quan el metge el va donar d’alta dels ansiolítics ell ja disposava d’un bon arsenal fins que elaborés un nou pla per fer-se amb més. Va ser així com va començar amb la seva secreta addicció a les drogues.

Però amb el temps, quan en Joan va marxar al Japó, la Kassia el va descobrir i després d’un procés de desintoxicació secret i ple de entrebancs i auto-sabotatges va aconseguir quedar net. Almenys fins la tornada del menut. I ara el mono reclama la seva dosi habitual. Just enmig del moment que havia de ser perfecte i impulsar-lo cap a…

*

Quan s’adona, la mirada ferma del Joan el treu dels seus pensaments i records. És evident que s’ha adonat de les tremolors i que sap de què va la cosa, per decepció d’ell. “Un altre puto sermó…”, pensa. Però per sorpresa seva, la resposta del Joan no és un discurs ni res per l’estil. Al contrari, el noi s’aferra a la seva samarreta i l’estira cap a si mirant-lo fixament als ulls.

En la curta distància, la olor corporal del Joan embriaga els sentits de l’Ivan que tanca els ulls i es deixa fer, com aquella vegada als lavabos de l’escola. Així, en Joan mira els llavis del company i deixa la samarreta per passar la mà per la cintura d’aquell; i n’Ivan gemega per la sorpresa. Després s’apropa lentament, respirant amb profunditat i exhalant el seu alè sobre la pell de l’altre. En sentir l’escalfor que xoca contra ell l’Ivan encara s’excita més i compta els segons fins a sentir la humitat dels llavis del company contra els seus.

Un bes lent però ferm acompleix amb totes les expectatives del moment, si és que en tenia. Al bes li segueix un altre més ferm encara que gira el ventre d’un Ivan totalment concentrat en el moment. I l’èxtasi que proporciona el plaer amaga de moment els nervis que el cos comença a acusar per la manca de la benzodiacepina.

Petó rere petó, l’excitació de l’Ivan va creixent fins que finalment la tensió el torna a ficar dintre del joc de forma activa. Així, agafa en Joan per la cintura i l’estira amb el cap per amunt per ficar la mà sota la roba i acariciar la seva pell. Mig incorporat sobre el menut, se’l mira ara amb total avidesa, completament despert i excitat.

*

Per la seva banda, en Joan mira de recomposar-se davant el canvi en els rols del joc. Sembla perplex per la iniciativa sobtada de l’altre, però juny de posar resistència s’acomoda en el nou rol i es mossega el llavi de manera que l’incita clarament a continuar.

– M’agrada la teva olor, m’agrada el teu tacte i sí, ets el més guapo de tots! -riu l’Ivan excitat abans de besar-lo apassionadament.

Després agafa les mans del Joan i les immobilitza a costat i costat del cap davant la mirada provocadora de l’altre. Lentament es col·loca entre les cames del menut i amb les pròpies mira d’aixecar lleugerament la cadera per tal d’acomodar-se en la nova postura, mentre frega descaradament el seu membre contra tota la zona de l’altre. Davant el moviment tosc i atrapat amb la força d’un Ivan que el supera indubtablement, en Joan gemega excitat pels nous esdeveniments.

Sobre d’ell, l’Ivan es mou amb perícia mentre el besa en el rostre i en el pit per sobre de la roba. A grans passes baixa cap a la panxa on mossega la samarreta i l’estira cap a munt per passar la llengua per tota la pell que queda al descobert. En Joan sent un plaer que neix en el ventre i li puja per l’esquena fins a forçar-lo a arquejar-la. Mentre n’Ivan puja pell amunt fent petons i llepades, s’ho fa per immobilitzar els braços del Joan a l’alçada dels canells, per sobre del cap d’aquest. Certament en Joan no posa cap resistència i això satisfà un Ivan que es delecta amb la disposició i submissió de l’altre. Amb la mà lliure, acaba de pujar la samarreta fins a deixar el pit al descobert, i després passa la mà pels dos mugrons generant noves convulsions en el Joan.

*

– T’agrada que pessigui els teus mugrons, eh? -diu entremaliat.
– M’agrada que facis allò que vulguis fer amb mi -diu entre gemecs un Joan cada vegada més excitat.
– No sabia que t’agradava el sexe de dominació…
– Ni m’agrada ni em deixa d’agradar. El que m’agrada és sentir el teu plaer i veig que t’agrada sentir que tens el control i que pots fer amb mi el que vulguis.

En Joan es mira de forma fixa l’Ivan que arrufa les celles.

– Et deixaràs fer el que jo vulgui? -pregunta el segon.
– Si és el que et dóna plaer…

N’Ivan llepa descaradament un dels mugrons del Joan i aquest profereix un crit pel plaer i la sorpresa.

– Mira que t’agrada cridar… -riu l’Ivan.
– Perd…

La disculpa del Joan es veu interrompuda per una nova llepada sobre els llavis, arrencant ara un somriure en el menut.

– Calla, pesat! -diu ara descordant el llaç que subjecta el pantaló del pijama del Joan.

En Joan tanca la boca i mira fixament els ulls de l’Ivan. La curiositat per veure per on sortirà el company el manté excitat i no pot evitar exhalar més fort i profund de l’habitual. L’Ivan li torna la mirada i es delecta de nou amb aquells ulls de color mel que brillen més de l’habitual per l’excitació. Quantes vegades se l’ha mirat i l’ha sentit prohibit pensant que no estava bé si eren germanastres… De cop, el seu cor s’omple d’una sensació inusual i l’excitació deixa part en pas a la tendresa. Així, amb la suavitat que pot donada la postura, besa els dos ulls del Joan que ara els tanca per rebre aquest signe d’estima sobtada. Quan els torna a obrir, en Joan es mira emocionat un nou Ivan.

*

– Desitjava tant això… -confessa de cop el menut.
– I jo… -diu l’Ivan tornant a besar els llavis del Joan amb la mateixa suavitat que fa una estona ha besat els ulls.
– Vull ser teu… -xiuxiueja ara en Joan tot mossegant-se de nou el llavi.- Fes-me teu… aquí… ara…

N’Ivan no media paraula i comença a abaixar els pantalons del Joan encara subjectant els seus canells. En Joan gemega amb cada moviment i cada fregament i n’Ivan s’excita de nou en sentir-lo. De cop n’Ivan para i roman quiet sobre el Joan.

– Què passa?
– Penso en una cosa que m’ha dit avui el teu pare…
– Ah… i l’has de pensar ara? -en Joan aixeca les celles mostrant per primera vegada impaciència.
– Sí, marrec, l’he de pensar ara. M’ha fet la sensació que t’esperaves que el sexe amb mi podria ser així…
– No t’imagino tenint un sexe suau i tranquil.
– Per què?
– Suposo que pel mateix que tu no t’imagines que jo em posi a donar-te bufetades enmig del sexe…
– Tens raó, no m’ho imagino… Però per si de cas, ja et dic que no em ve de gust provar-ho.

En Joan riu divertit.

– I què passa si sóc una persona diferent? -pregunta n’Ivan.
– Què?

En Joan arrufa les celles en un va intent d’entendre la pregunta del company.

*

– Res…

Quan diu això, l’Ivan deixa anar les mans del Joan i es col·loca a quatre potes sobre d’ell. Estira el braç per obrir el calaix superior de la tauleta i treure un preservatiu que deixa sota el coixí ja obert. Després es mira fixament el Joan que està expectant estirat al llit sota d’ell. Finalment somriu i baixa el cap per fregar-se el nas amb l’altre. Un petó dolç sobre el nas i un altre sobre els llavis sorprèn un Joan que no sap com reaccionar.

Petons suaus i dolços, llepades suaus i dolces, carícies… són el nou arsenal que l’Ivan practica per excitar de nou el Joan. I ho aconsegueix al cap de poc. Després es baixa els pantalons del pijama i es treu la samarreta, es posa el preservatiu i juga amb les cames d’un Joan que es limita a mirar-se com l’excitació va en augment.

– Decepcionat per la suavitat del sexe que t’ofereixo? -pregunta n’Ivan.

En Joan nega amb el cap com un nen emocionat pel moment i l’Ivan continua jugant amb les cames del Joan, de forma que ara col·loca una sobre la seva espatlla al temps que la besa i la llepa de forma lenta i suau. El penis del Joan, erecte, és la prova evident que aquell gaudeix amb cada nou moviment improvisat pel company. Al seu torn, el plaer de l’Ivan es veu retroalimentat pel del Joan, i això és nou per ell. Reconeix que sempre ha estat molt individualista en això del sexe i poques vegades s’ha preocupat pel plaer de l’altre. Però amb en Joan tot és diferent i l’agrada com se li desconfigura el rostre pel goig, la qual cosa l’excita com mai s’hauria imaginat.

*

Quan l’Ivan té col·locat a caprici el Joan, es frega el seu penis per endurir-lo una mica més i l’apropa a l’entrada del recte. En sentir la textura del preservatiu en la boca del seu anus en Joan es relaxa per gaudir com, poc a poc, l’Ivan el penetra al temps que una nova convulsió recorre tota la seva espina dorsal. Una vegada dintre, el noi es mou amb perícia, entrant i sortint a plaer, mentre acaricia el membre cada cop més tens del Joan, que es retorça sobre el llit completament entregat al moment, entre gemecs i respiracions profundes.

Durant el temps que dura la penetració els dos es miren als ulls i l’Ivan no pot evitar plorar en sentir totes aquelles sensacions tan noves per ell. Commocionat, en Joan s’incorpora lleugerament recolzant-se sobre un dels seus braços per tal d’acaronar-lo dolçament. I l’Ivan besa aquells dits i aquella mà amb petons cada cop més intensos, com si d’alguna manera l’avisés que la seva excitació està arribant al punt culminant. Sentir els gemecs seguits del Joan no fa sinó que excitar-lo fins a tornar-lo boig.

El torna a mirar i els ulls del Joan de cop es queden en blanc i el silenci de cop regna en aquella habitació només il·luminada per la llum de la tauleta. L’Ivan dubta per un moment, però de seguida en Joan es deixa caure sobre el llit i profereix un crit ofegat que inicia tot un seguit de convulsions que no deixen lloc al dubte. Així, durant una llarga estona en Joan es convulsiona davant l’orgasme que està sentint i un espectacle de plaer delecta un Ivan que sent l’excitació també a punt. Empeny una darrera vegada dintre del Joan i finalment també es corre entre exclamacions.

*

Quan els dos acaben, n’Ivan es deixa caure sobre el Joan completament exhaust. Com pot es fa a un costat per no aixafar-lo mentre procura recuperar l’alè. L’altre s’acomoda al seu costat tot mirant-se’l amb els ulls encara petits per l’excitació. N’Ivan plora al temps que somriu i riu la qual cosa diverteix un Joan que encara continua sorprès per tot el què ha passat en els darrers minuts.

– T’estimo, Ivan -diu el menut en un xiuxiueig al temps que s’abraça.
– Jo també t’estimo, marrec… Sempre has estat tu. Ho saps, oi? Ho saps?
– Ho sé, Ivan, ho sé…

Després els dos es tornen a mirar i deixen que el silenci ho ompli tot. Un silenci ple d’estima i connexió.

– Sóc una nova persona -diu finalment l’Ivan.- T’ho demostraré.

Somriures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *