13. Dubtes i resolució

Autoria: Ivan Lazarev

En eliminar per complet les distraccions de la meva ment,
observar i mantenir l’objecte amb retentiva mental
i impedir que sorgeixin els obstacles mentals,
controlaré la meva ment amb una m
editació clara i joiosa.

La masia conserva una quantitat de llibres incontables. Per una banda, la planta baixa del lateral hi ha l’estudi i conté llibreries altes plenes de llibres antics i nous, en un total d’uns cinc mil exemplars distribuïts i organitzats per matèries. Per la seva banda, la biblioteca de la planta baixa del cos central té folrada la paret oest amb una prestatgeria a mida que va de terra a sostre i de banda a banda, amb un total de quatre mil llibres més també organitzats. Per si això no fos suficient, una llibreria molt més modesta en l’habitació dels pares guarda tota una col·lecció de llibres que parlen sobre budisme, en idioma original i traduïts.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Des de fa uns anys els vint-i-dos de juny de cada any són dies difícils per la família Puig. Concretament des de que l’Ivan es va incorporar a la família. No pas per la seva presència, sinó perquè són dies on la relació entre l’Ivan i el Joan es manifesta de forma més clarament… conflictiva. Així, avui el dia ha començat amb un Ivan que intenta mantenir una actitud d’estima cap el Joan, per una banda, i un Ivan impulsiu ple de ràbia continguda que esclata a la més mínima, per altra banda. D’aquesta manera, pocs minuts abans l’Ivan ha propinat un cop de puny en Joan que l’ha deixat tombat sobre el sofà, per després marxar corrents sense cap destí fixe.

– Estàs bé? -pregunten a l’uníson la Kassia i el Kendo tot subjectant el Joan entre els braços.

En Joan es mira amb perplexitat tot l’entorn i després clava la mirada en la Kassia primer i en el Kendo en segon lloc. Com si de cop fos conscient del què ha passat arrenca a plorar. En aquest moment la mare s’ajup al costat del seu fill i col·loca un grapat de gels embolicats en un drap net. En Joan fa un gest de dolor, però es deixa cuidar. I després torna a plorar davant la mirada atenta dels companys i la mare.

– Ho sento -sanglota.- Intento respirar per tranquil·litzar-me, però necessito buidar tot el que porto a dins.
– Clar, amor -respon l’Helena amb la veu trencada.- Has aguantat massa.

*

El Joan s’incorpora i s’abraça amb la seva mare i aquesta li torna l’abraçada. Durant una estona mira de respirar seguint el moviment del pit d’ella, una estratègia que mare i pare li ensenyaren des de ben petit. Durant l’estona que dura el seu esforç per tranquil·litzar-se tothom guarda silenci, mirant-se el noi amb atenció.

– No ho entenc -diu al cap d’una estona encara sanglotant.- Pensava que l’havia d’ajudar i he fet molts esforços tots aquests anys per tal d’estar al seu costat, però ara tinc dubtes si era això el que havia de fer. Continua estancat i no fa només que carregar-me a mi el seu malestar. No puc més! I si senzillament no sóc capaç? I si el que em va demanar Avalokiteshvara* és massa per mi?
– Amor, un buda sap perfectament com es construeix la teva ment. Mai no et demanarà res que no sàpiga que pots fer.
– Doncs és evident que no me n’estic sortint massa bé!

Notes:

* Avalokiteshvara (o Chenrezing) és el Buda que representa la compassió de tots els budes.

– Això no ho saps, Joan -diu ara la Kassia.- L’Ivan va i ve i en general jo sí que veig un avenç.
– Serà per la teva ajuda. Tu sí que saps estar amb ell! -replica el menut.

En Kendo es mira en Joan, la Kassia i l’Helena, en aquest ordre, sense entendre molt bé la conversa.

*

– Què és això del Buda? -pregunta.- No ho entenc… per què li permeteu tantes coses a l’Ivan? Ja m’heu explicat que ha patit molt, però aleshores té dret a infligir dolor a la gent que l’envolta? El seu patiment està per sobre del de la resta?
– Entenc que des de fora pot semblar una bogeria -explica el Joan,- i probablement ho sigui. Quina és l’alternativa? Cridar més que ell? Que els pares el castiguin? Suposem que això aconsegueix reprimir el seu comportament, farà que estigui millor i que pugui realment ser feliç?
– Entenc el que vols dir, Joan, però on és el límit, si és que n’hi ha?
– No ho sé… Jo confio plenament en ell.
– Per què?
– Perquè l’he vist.
– Què vols dir?

En Joan es mira en Kendo amb deteniment sospesant si seguir o no parlant. Al cap d’una estona retorça la boca i explica els fets de la tarda que va somiar amb l’Ivan. Mentre dura la narració dels fets i del somni, el Kendo s’escolta amb atenció el noi sense canviar l’expressió del seu rostre.

10:17 am

– Jo vaig ser testimoni d’aquell somni -diu de cop la Kassia que ha guardat silenci fins ara.
– Com? -el Joan es gira cap a ella amb la sorpresa reflexada al rostre.
– Vaig “veure” el teu somni la mateixa tarda de diumenge, una tarda en què la mare i jo ens vam quedar dormides al saló. Bé, jo no sé si estava dormida o desperta, però el cas és que vaig “veure” el teu accident i el teu somni. Estaves amb un ser que tenia quatre braços i el seu rostre era el teu. Després el ser “va venir” fins a casa meva, estava al meu saló. Vaig sentir molta por…
Sho Kannon -murmura en Kendo per a si mateix…
– Mai m’havies dit res… -en Joan mira la Kassia amb total atenció.

La Kassia aixeca les espatlles mentre el Joan la mira de forma atenta. Al cap d’una estona en Joan somriu i s’abraça amb la Kassia que tremola lleugerament en recordar aquella experiència.

– N’Avalokiteshvara és un buda, per tant no et pot fer res -diu finalment per consolar-la.- Al contrari, si se’t va aparèixer és que tens la seva gràcia i les seves benediccions.
– Saps que a mi totes aquestes coses…
– Ja ho sé! -riu en Joan.- Però això no fa que sigui menys cert el que dic.
– D’acord -interromp en Kendo.- Vas tenir un somni i vas decidir que l’havies de protegir. Quina és la finalitat de tot plegat, però? Segueixo sense entendre-ho…

*

– Uhmm… -en Joan mira fixament els ulls del seu company.- N’Ivan és capaç de fer coses horribles i tot i així no puc deixar de veure el que el Buda em va voler ensenyar en aquell somni. No les puc explicar amb paraules, però el potencial de l’Ivan és immens i la seva ment guarda una gemma preciosa que no vull que es trenqui. En realitat pot aportar tant a aquest món… L’hauries de veure com jo el veig per entendre què et vull dir…
– No serà que senzillament estàs enamorat de la persona incorrecta?

En Joan mira atentament en Kendo sospesant des d’on està parlant.

– Poder tens raó, Kendo; poder sóc un brètol i senzillament he caigut a quatre potes com un simple enamorat.
– Bé… no volia dir que tu…
– Poder tot són il·lusions meves i mai no se’m va aparèixer el buda de la compassió, ni vaig somiar el que vaig somiar.
– Jo no…
– Poder tens raó i tot és pura fantasia, però em nego a acceptar que els budes són tan capritxosos que fingeixen aparèixer-se’ns i ensenyar-nos el camí per riure’s de nosaltres. El fet que somiés amb Avalokiteshvara és suficient per donar credibilitat al somni, i més ara que sé que la Kassia va veure exactament el mateix.

– D’acord. M’he precipitat en la meva resposta i poder ha estat més la meva enveja la que ha parlat. No puc negar que sento enveja i por. Por que si un dia l’Ivan et fa cas i et comença a tractar bé tota la resta desapareguem per tu.
– Quin senpai seria, doncs?

En Kendo tanca els ulls davant l’evidència de la seva falta de confiança sobtada. Poder la gelosia i l’enveja l’estan absorbint massa el cervell…

*

– No vull desconfiar de tu, que sempre has mostrat una generositat infinita amb mi. Crec que m’estic deixant portar massa pel que sento. Gràcies per mostrar-me el camí, senpai. Perdona’m, Joan.
– No tinc res a perdonar, Kendo. La situació a casa és confosa per totes així que no m’ho prenc com a res personal.

En Kendo assenteix amb el cap per tancar aquesta conversa. Són molts els interrogants que li desperta el que la Kassia i el Joan l’han explicat. I encara que ell també és budista, la seva fe no és tan profunda com la del company. No obstant això, decideix confiar en el seu senpai, confirmant-se a si mateix que té millors i més profunds coneixements i que, de ben segur, està en el cert. Qui és aquest Ivan i què veu el Joan en ell?

– En qualsevol cas -torna a parlar en Joan,- crec que no estic encertant en la forma de dur a terme la meva comesa. Crec que no estic ajudant n’Ivan i que més aviat el destorbo i el perjudico. No sé què més fer!
– Avui ets més alt que ahir? -pregunta de cop l’Helena.

El Joan es sorprès la seva mare sense entendre molt bé la pregunta o el sentit de la mateixa enmig de la conversa.

*

– Avui ets més alt que ahir? -pregunta de nou.
– Eh… -en Joan es mira atentament la mare.- No ho sé. Suposo que sí.
– Per què ho suposes?
– Perquè la tendència dels darrers anys ha estat créixer.
– I això com ho saps?
– Per què la infermera em mesura cada cert temps.
– I quan creixes? En quin dia es produeix la crescuda?
– No sé… suposo que cada dia creixo. No crec que sigui UN dia!
– Però series capaç de percebre la diferència si et mesuressis cada dia?
– Tenint en compte que parlem de centímetres i que de dies n’hi ha molts a l’any, suposo que no.

En Joan es mira la mare que queda en silenci per tal que el seu fill pugui reflexionar sobre la metàfora.

– Només puc percebre la diferència quan passa cert temps. Estàs insinuant que en realitat no puc percebre els canvis que provoca la meva ajuda en l’Ivan perquè no ha passat temps suficient? Poder encara que no vegi la diferència, la cosa avança subtilment, com el meu creixement, i que un dia veuré els resultats de forma clara, com quan vaig a la infermera.
– Els budes no s’equivoquen.

En Joan somriu i s’abraça de nou amb la seva mare que l’embolcalla dolçament entre els seus braços.

*

– Gràcies, mama! No ho estava entenent, però ara ho veig clar.
– No perdis la fe, fill meu. Avalokiteshvara és amb tu i no vol el teu patiment. Si ell confia en tu, tu n’has de confiar en tu mateix també. Si ell et veu capaç, no hi dubte: ho ets. Fixa’t que el teu patiment només té lloc quan dubtes de tu. Fixa’t la calma que tenies quan l’Ivan ha trencat el paper del regal. No t’has immutat el més mínim i això l’ha permès a l’Ivan rectificar-se a si mateix i fer-ho millor. Això és un indicador de que la cosa va avançant. I en comptes d’agrair-s’ho o fer-ho notar, què hem fet? Ens centrem massa en els errors.

10:52 am

De cop la porta de casa s’obre i l’Ivan entra seguit del Pere. Va amb el cap cot i camina amb pas ferm cap el sofà, però en veure el Joan amb el Kendo i la Kassia s’ho repensa i gira cua per dirigir-se a la seva habitació. En Pere nega amb el cap portant-se la mà a la cara. L’Helena se l’abraça i romanen en silenci una bona estona davant la mirada atenta dels tres nois.

– No podem seguir així -diu l’Helena més pensant per ella que parlant per la resta.
– L’Ivan està bloquejat. Quan parlem entén amb claredat el que està fent i les conseqüències, però torna a estar prop del Joan i es torna a tancar -explica en Pere.- Anem en cercles.

En Joan empeny amb suavitat la Kassia i el Kendo per mirar d’incorporar-se i sortir del sofà. Té la cara inflamada on ha rebut el cop de puny i l’ull se li tanca per la mateixa inflamació. Resolt es dirigeix cap a la porta que dóna a les escales que pugen a les plantes superiors. Quan l’obre, es gira i mira la seva família.

– És hora de parlar, vulgui o no vulgui.

Així, en Joan agafa aire i tanca la porta darrera seu. Des del saló se senten les passes del noi pujant els esglaons de dos en dos. Després, silenci…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *