12. Desig de silenci

Autoria: Ivan Lazarev

Per tal d’alliberar del patiment de forma permanent a tots els éssers, assoliré la Unió de l’estat de la il·luminació per mitjà de la pràctica de les sis perfeccions.

Quan temps era temps gran part dels carrers i de les mansanes d’Hostafranchs eren camps de conreu, part dels quals estaven annexionats a la masia on ara viuen els Puig. Praderies daurades omplien l’horitzó en aquesta part de la ciutat i la vista es perdia en un mar d’espigues que brillaven més que el sol.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Jardins de Ramon Aramon i Serra, Hostafranchs, Barcelona

Després d’una llarga estona corrent pels carrers de Sants i d’Hostafranchs l’Ivan arriba a un parc on s’atura per agafar aire. Li fan mal les cames, però sobretot el cor. Una altra vegada s’ha fallat a si mateix, al Pere, a la Kassia… i ha fet mal a la persona que s’estima. Se l’estima? Ja no cal negar-ho més, no?

– Ivan… -diu el Pere darrera agafant també glopades d’aire en un va intent de recuperar la respiració.
– Deixa’m en pau! -crida girant-se cap a l’home.

En Pere recolza les mans sobre els genolls per descansar una mica més i fa un gest amb el dit d’una mà per demanar un moment de treva al jove. L’Ivan se’l mira una estona per després girar sobre els seus talons i començar de nou a caminar sense rumb.

– Ivan, sisplau…
– Per què em persegueixes tota l’estona? Encara no t’has adonat que no tens res a fer amb mi? Perds el temps! Deixa’m en pau d’una vegada!
– Ni de broma.

L’Ivan es mira el Pere de nou amb les celles arrufades.

– Ets un plasta!
– No ho nego, però no t’abandonaré. Abans m’he compromès que estaria per tu i no penso faltar al meu compromís.
– I el Joan? No et fa vergonya deixar-lo sol? No és agradable que un pare t’abandoni.
– En Joan entén perfectament la situació i no sent cap abandonament. Sap que me l’estimo més que a la meva vida. La resta de la família també ho entén i semblaria que l’únic que no acaba de pillar-ho ets tu.

*

– Doncs explica-m’ho! Què vols de mi? Sigui el que sigui que pensis de mi és sobredimensionat, mai no estaré a l’alçada de les teves expectatives… MAI!

De cop l’Ivan arrenca a plorar desconsolat.

– Estaria molt millor mort! -continua.- Només us causo problemes!

En Pere s’incorpora de nou i camina lentament cap a l’Ivan mirant-lo fixament. L’Ivan recula unes passes cap enrere, però finalment es frena quan sent la paret d’un edifici darrera seu. Quan se sent acorralat la vergonya, la impotència i la frustració l’empresonen i el plor encara es fa més desesperat. Finalment, el Pere arriba a la seva alçada i sense mediar paraula l’envolta entre els seus braços.

– Ho sento, ho sento, ho sento!! -crida n’Ivan amagant la cara sobre el pit de l’home.
– Sé que ho sents…

Durant una estona l’Ivan plora, crida i estira de la samarreta del Pere. Mentrestant l’home es limita a acariciar els seus cabells i estrènyer-lo quan el plor s’intensifica. Quan el noi es comença a tranquil·litzar els dos encara s’estan una estona més abraçats.

10:21 am

– Per què no puc estar així amb el Joan? -pregunta de cop l’Ivan sense treure la cara del pit.- Puc abraçar-me a tu, a la Kassia… Però amb el Joan només em surt pegar-lo. Quina merda! Jo no vull pegar-lo! No vull carregar la meva motxilla sobre les seves esquenes i tampoc no vull que se senti el cubell de les escombraries. Jo m’he sentit el cubell tota la vida perquè els pares em maltractaven. No vull que se senti així.
– Ell ho sap.
– Com ho sap? Mai li he dit, mai he estat d’una altra manera amb ell. Saps què?
– Què?
– Fins fa res em pensava que era el meu germà i això era motiu suficient per justificar la meva distància i la meva forma de maltractar-lo, perquè l’havia d’allunyar de mi per no liar-la.
– Germans…

L’Ivan treu el cap del pit del Pere i es mira l’home com si estigués a punt de fer una gran confessió.

– M’agrada el Joan. Ja sé que tothom sabeu que m’agrada, però a mi m’anava bé repetir una i altra vegada que no perquè em donava aquesta distància que necessitava per no liar-me amb les ganes que tenia de… Bé, és igual!

En Pere somriu divertit amb el darrer comentari.

– El problema és que he guanyat tanta distància que ara no sé com tornar. Saps que no som germans? Germanastres, vaja…
– Sí, ho sé -somriu en Pere encara divertit.
– Clar que ho saps, quina tonteria de pregunta! D’acord, estic dient tonteries, ja sé que el que explico no té la major rellevància…
– Si has posat tanta distància amb el Joan i ara no saps tornar, això és important. No em sembla pas irrellevant… Suposo que ja t’hauràs detingut a pensar com tornar cap a ell…

L’Ivan guarda silenci durant una bona estona.

*

– M’agradaria senzillament estar estirats sobre el llit, mirant-nos en silenci. Si m’he d’explicar segur que la cago, però si aconseguís que el meu cap es callés almenys una vegada. Una puta vegada!
– Què et diu el teu cap?

– El Joan m’agrada des del primer moment que el vaig veure a la porta de l’escola, abraçat a l’Helena. Em va mirar amb els seus ulls i em va arribar directe al cor. El seu somriure no va fer sinó que augmentar aquesta sensació. I la seva forma de mirar-me o de moure’s davant meu en els dies següents… Jo vaig sentir una por immensa. No sé perquè! Crec que és el que has dit aquest matí: no volia sentir que em tornaven a fallar, però sobretot no volia sentir que no estava a l’alçada. Així vaig començar a molestar-lo per tal de posar distància. Però el Joan és un pesat i només feia que somriure’m i tractar-me bé!

– Ho fa difícil per posar distància, oi?
– Sí… I al final… No sé. La Kassia em va ajudar moltíssim i poc a poc veia les coses d’una altra manera. I després va passar lo de la pallissa del meu pare al Joan i venir-me aquí. Quan em vaig assabentar que érem germans se’m va caure el món a sobre; jo no volia ser el seu germà! Crec que vaig bolcar tota la ràbia i la frustració sobre ell fins a fer-li la vida impossible. No t’explico res de nou perquè tu hi eres allà. Japó va ser una fugida cap endavant i l’únic responsable d’això he estat jo, encara que fins ara m’anava bé negar-ho.

L’Ivan endreça les idees al seu cap.

*

– Però el Joan fa màgia i sempre sap remuntar totes les putes situacions i tornar a somriure. Com coi s’ho fa?
– Tu també pots arribar a fer-ho, mira d’aprendre del seu camí… Alhora, això t’ajudaria a estar d’una altra manera amb ell… Què et diu ara el teu cap respecte a allò d’estirar-te al llit amb el Joan i senzillament compartir una mirada?
– Es posa nerviós. No ho sabré fer.
– Per què creu el teu cap que no ho sabrà fer?
– Perquè té una experiència dilatada en cagar-la, és que no ho has vist?
– Tot el que he vist ja ha passat, però ara aquí davant meu hi ha un altre Ivan. De què és capaç aquest nou Ivan?
– Què dius de nou Ivan!

– Tu creus que l’Ivan de fa dos dies era capaç d’explicar-me tot això i de reconèixer tot el que està reconeixent? Jo crec que l’Ivan de fa dos dies estava tan liat que no veia l’aigua clara enlloc i poder es preguntava més coses del tipus “per què puc abraçar-me amb el Pere i la Kassia i no amb el Joan?”. Ho encerto?

N’Ivan guarda de nou silenci i pensa en això últim.

– Això vol dir que sóc una persona nova?
– A cada moment som una nova persona, t’ho creguis o no. I allò que ahir no eres capaç de fer, ets capaç de fer-ho ara.
– Podria volar?

En Pere riu amb la pregunta.

– Parlo de la ment, Ivan -somriu.
– Clar… -n’Ivan torna a rumiar sobre la conversa.- Aleshores, avui podria ser capaç d’estimar en Joan…
– I tant! Per què no tornem a casa i li proposes uns minuts de tranquil·litat. No cal parlar, com has dit, només compartir el moment. Als dos us anirà molt bé aquesta trobada.

*

– I si la meva ment no vol?
– Podries fer un pacte amb ella, poder de deu minuts.
– Deu minuts és assolible. Puc fer-ho.
– No ho dubto pas. Tornem a casa?
– Vale…

Així, els dos passegen tranquil·lament pels carrers d’Hostafranchs, tornant a casa. En Pere passa el braç per sobre les espatlles de l’Ivan i l’apropa cap a si. L’Ivan se’l mira profundament agraït i somriu. Després el silenci fa la resta del camí fins a la masia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *