11. Regals

Autoria: Ivan Lazarev

Vida rere vida rebo la infinita bondat de tots els éssers.

La planta baixa del cos central de la masia és un espai diàfan que conté el saló-biblioteca a la dreta i una cuina office molt gran a l’esquerra. La paret de la dreta està revestida per unes estanteries plenes de llibres antics en la seva majoria, d’enquadernats rústics de diferents colors i mides. Davant la biblioteca un sofà de grans dimensions i dues butaques es disposen en forma de mitja lluna. Al centre, una taula baixa contrasta en una línia recta i moderna en comparació amb el conjunt de sofàs i butaques antics. Dues tauletes auxiliars en els racons entre sofà i butaca van a joc amb la taula central i sobre elles unes llums de faldó completen l’espai.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Quan la taula ja està parada i el desdejú servit, el Pere entra al saló amb el braç passat per sobre les espatlles d’un Ivan vergonyós amb el cap cot. En Pere fa un gest a en Joan que se’ls mira expectant per tal que s’apropi. En Joan es planta d’un parell (o tres o quatre) de salts davant dels dos i llueix un dels seus somriures encantadors que fan que els ulls se li tanquin lleugerament i brillin més de l’habitual. En Pere xiuxiueja alguna cosa en l’oïda del jove Ivan que assenteix. Després l’Ivan s’apropa al Joan desfent-se del braç del Pere, i el mira amb atenció empassant saliva.

En un moment, n’Ivan treu les mans del darrere i mostra una petita bossa de vellut sobre les seves mans. El Joan es mira la bossa i l’Ivan sense entendre molt bé què li està dient.

– És per tu, tros de gamarús! -crida exasperat n’Ivan.
– Per mi?
– De veritat no saps quin dia és avui? -el seu to continua sent dur.

En Joan nega amb el cap i de cop se l’il·luminen els ulls.

– Ah! És el meu aniversari! -riu completament aliè a la impaciència de l’altre.

La família que s’ha anat apropant somriu i felicita en Joan que encara riu davant el seu despiste.

– Encara em duren els efectes del viatge i ja no sé ni en quin dia visc, la veritat… -s’excusa.- És vint-i-dos de juny ja? Caram…

09:11 am

Quan el moment es torna a tranquil·litzar i tothom ha felicitat, petonejat, abraçat o saltat sobre el Joan, el noi torna la seva atenció a l’Ivan i a la bossa que té sobre les mans. Amb molt de compte l’agafa i la mou lleugerament per escoltar els sons que en surten. Riu delectant-se amb el moment.

– Volia ser el primer en donar-te el meu regal -diu n’Ivan mirant cap a una altra banda.

En Joan riu davant la timidesa sobtada del company.

– Pesa bastant i sembla que xoquen pedres… -diu ara mirant d’endevinar el contingut.

Poc a poc en Joan desfà el nus que tanca la bossa i obre per veure l’interior. Efectivament un bon grapat de pedres ¿pintades? omplen aquella bossa suau al tacte. En Joan seu sobre una de les butaques del saló i col·loca amb suavitat la bossa amb les pedres sobre les seves faldes, arromanga la boca i es mira totes aquelles pedres que, efectivament, estan polides i pintades de colors vius amb formes geomètriques unes o vegetals d’altres.

– Durant tot aquest temps que no has estat -explica l’Ivan- t’he guardat totes les pedres que considerava que podrien anar-te bé per la teva col·lecció de “pedres arquitectòniques”. Algunes les he aplanat una mica més amb diferents tècniques que he trobat en un llibre que vaig treure de la biblioteca. He procurat que siguin de colors i mides diferents, per tal de donar-li una mica de gràcia a l’assumpte. Mira, aquesta és superxula!

N’Ivan treu una de les pedres de la bossa que en Joan subjecta perplex. Quan el mira, s’adona que l’homenatjat té els ulls vidriosos a punt de plorar i es posa visiblement nerviós.

– No et posis a plorar o em desfaig del regal! -crida.

*

En Joan es mira l’Ivan sense parar massa atenció a l’amenaça, cada cop més emocionat.

– Tot aquest temps has continuat la meva col·lecció de pedres? -pregunta de cop quan l’Ivan torna a guardar la pedra que li ensenyava.- I jo pensant que m’odiaves…
– Clar que t’odio perquè ets un tio pesat! -l’Ivan arrufa les celles adonant-se que comença a enfadar-se de nou.

Però de cop en Joan arrenca a riure davant la resposta la qual cosa relaxa l’Ivan que també comença a riure. Durant una estona els dos riuen còmplices davant la mirada de desconcert de la resta de la família.

– Doncs ja que hem començat amb els regals, els nostres els tens allà -diu l’Helena assenyalant darrera del sofà.

D’un salt en Joan es planta sobre el sofà i es penja per agafar els regals que hi ha al darrera. D’un en un els puja i deixa sobre el sofà, capses grans embolicades amb un paper rosa segurament escollit per la mare. Quan els té tots amunt, agafa un a l’atzar i mira de treure el paper amb compte perquè no es trenqui. La família mira expectant al voltant.

– Vols que t’ajudi, Joan? Veig que se’t fa difícil treure el paper… -diu amb ironia n’Ivan.
– No vull que es trenqui, però si em vols ajudar m’està bé -somriu en Joan mirant-lo.

L’Ivan seu al seu costat i per l’altra banda de la caixa mira de treure el cel·lo. Però quan porta uns segons i aquest es resisteix, decideix arrencar el paper en un acte completament impulsiu. Quan s’adona es mira el Joan penedit. En Joan continua traient el tros de cel·lo que s’hi resisteix amb molta tranquil·litat, aliè a la destrossa que el seu amic ha fet per la seva banda.

*

En veure que en Joan es manté impertorbable, l’Ivan procedeix amb el següent tros de cel·lo, aquesta vegada intentant mantenir més la calma mirant d’imitar el company. Poc a poc entre els dos aconsegueixen retirar el paper i deixar a la vista la caixa que conté per muntar una maqueta de la Sagrada Família.

– Alaaaaaaaaaaa, quina passada!

I de nou amb tota la calma del món es disposa a treure el plàstic per tal d’obrir la caixa.

– Ajuda’m, Ivan. Tu per allà i jo per aquí -demana en Joan.

Els dos treballen en equip fins que finalment aconsegueixen obrir la caixa. Dintre un munt de peces, cola i pintures juntament amb un llibret explicatiu fan les delícies d’un Joan enamorat dels puzles i de les manualitats.

– Serà la meva primera obra arquitectònica. La primera de moltes!
– Si? -demana l’Helena.
– Ja m’he decidit sobre què vull estudiar quan vagi a la universitat.
– El què?
– Arquitectura! I algun dia dirigiré Fontec enlloc del papa!
– Vaja! Tot just estic arrencant l’empresa i ja me la volen treure! -exclama el Pere divertit.
– Així, vols ser arquitecte? -pregunta l’Helena curiosa.
– No sé què seré, però vull estar en contacte amb l’arquitectura, això segur!

L’Helena i el Pere s’abracen mirant-se el seu fill que cada dia és més gran. Dintre de poc ja no serà aquell nen menudet, inquiet i curiós que es colava per tot arreu per espiar la gent.

– A tu no et sap greu, oi mama?
– El què?
– Que no vulgui treballar a Flor de Puig.
– Anda! I per què m’hauria de molestar això? Flor de Puig és la meva vida, tu n’has de construir la teva.
– Construir… -riu n’Ivan.- Clar, perquè vol ser arquitecte…

*

Tothom es mira n’Ivan que es mostra vergonyós i al cap d’una estona riuen per la connexió que ha fet.

– T’ha sortit de l’ànima, eh? -riu en Joan.

N’Ivan es grata el cap i dibuixa una mena de somriure vergonyós.

– Tampoc és per tant… T’ajudo amb un altre? -somriu el noi.
– Vale! -diu el Joan al temps que agafa un nou regal.

Amb la mateixa diligència, n’Ivan i en Joan treuen el paper per anar descobrint un a un els regals que l’han comprat els pares. A banda del puzle-maqueta de la Sagrada Família, l’han comprat llibres de consulta i novel·les que en Joan feia temps que demanava, roba de bona qualitat i una capsa de bombons que al Joan li encanten. En Joan es delecta amb cada regal i agraeix cadascun d’ells amb profunda sinceritat. Quan ja no queda cap es posa de peu sobre el sofà i s’abraça amb la mare primer i després amb el pare.

– Moltes gràcies a les dues! Estic encantada amb els regals -somriu.
– Encantada? -repeteix en Kendo tot sorprès.
– En Joan té la mania de referir-se en femení a sí mateix quan és en aquesta casa… -explica l’Ivan rebufant.
– Ah… I com és? -pregunta en Kendo mirant-se en Joan.
– I per què no? Què vol dir femení o masculí? Em sento representada d’igual manera i els utilitzo indistintament.
– Ets un desviat -replica n’Ivan- i punt.

En Joan es mira amb desgrat el company.

– No em miris així, tio! Això que fas no és normal!
– I què vol dir normal? El que fa tothom?
– Si ho fa tothom serà que té més sentit. Els homes tenen titola i són masculins; les dones tenen vulva i són femenines. Tu tens titola o tens vulva?

*

– No té res a veure! Segons el taoisme “femení” i “masculí” són dues forces complementàries presents en la natura. Les persones som natura i estem travessades per les mateixes forces. I no té res a veure amb el fet de tenir penis o vulva. Ni tan sols per definir-me com a home o com a dona. Què vol dir ser home? Què vol dir ser dona? Qui ho decideix? Si fos tan millor el que impera en aquesta cultura tots els ésser humans, fossin del país que fossin, pensarien igual. Però no és així, per tant, ni millor ni pitjor, diferent. I que pensi diferent no em converteix en un desviat.

– Que si, que si… el que tu diguis, PE-TI-TA-JOAN-NA -diu amb sorna l’Ivan.

El Joan es mira de nou amb desgrat l’Ivan que sembla delectar-se per un moment amb el malestar que l’ha generat.

– Si no t’agrada com sóc només cal que ho diguis i cadascun va per la seva banda. La casa és gran i podem estalviar-nos aguantar-nos; no tens perquè escoltar les meves idees “desviades”, ni tampoc jo tinc perquè escoltar la teva constant queixa i crítica. Parla clar d’una vegada! -el repta en Joan.

N’Ivan encaixa com un cop baix les paraules del Joan i s’aixeca ràpid del sofà. Plantant-se davant de l’altre estreny els punys i el mira desafiant.

– Podries tornar a marxar, s’estava infinit millor sense tu! En aquesta casa sobres!
– Aquesta casa és casa meva també! -diu en Joan aixecant-se del sofà i parlant a escassos centímetres de l’Ivan. Té els ulls plorosos i es mira l’Ivan amb el cor desfet.- Estic cansat que no paris de fotre’m fora! Amb quin dret em tractes d’aquesta manera? Què et penses que sóc, les escombraries on pots llençar la teva merda?

*

– Que et vulgui ajudar -continua en Joan- no vol dir que hagis de posar sobre meu la teva motxilla! La teva vida és teva, no meva, i jo no tinc la culpa del que t’ha passat. Deixa de fer-me servir per desfogar-te! Ho he intentat tot per apropar-me a tu -plora- i es veu a mil quilòmetres de distància que no vols estar amb mi; i és molt respectable. Podries almenys deixar-me en pau?

En Joan estreny els punys mentre n’Ivan se’l mira perplex; mai l’havia plantat cara abans. De cop s’adona del significat de les paraules que li diu en Joan. Carregar la seva motxilla sobre les esquenes del Joan…

En Pere intenta frenar l’impuls de l’Ivan, però arriba massa tard i el noi propina de forma inesperada per tothom un cop de puny en la cara del Joan. Aquest cau sobre el sofà proferint un crit més per la sorpresa que no pas per l’impacte. Sobre el sofà es retorça quan el dolor fa acte de presència, passats uns segons del cop. No és la primera vegada que els Puig es troben en aquesta situació. Abans que en Joan marxés al Japó n’Ivan tenia tendència recurrent a pegar el noi cada cop que se sentia frustrat, cosa que passava prou sovint. De tornada sembla que els mals hàbits continuen impertorbables. Tot passa en un moment, massa ràpid.

L’Ivan dóna unes passes enrere quan s’adona del que ha fet. Com cada vegada que passa una situació així, ell no n’és conscient del que passa fins que ha passat. Remogut per la culpa i la vergonya surt de la masia i es dirigeix cap enlloc. Corre pels carrers del barri sense rumb fix i darrera seu en Pere el segueix per mirar de detenir-lo i contenir-lo.

*

De nou en Pere ha de deixar el seu propi fill per córrer darrera d’un noi atemorit per la vida, cansat i desgastat. Entén com se sent, entén el dolor que el bloqueja, que l’aïlla. En Pere el veu en essència i sap que l’Ivan és molt més que tot allò que demostra ser. I les coses han de passar així per tal que l’Ivan pugui trencar definitivament la closca que el separa del món. Fins quan podrà aguantar en Joan?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *