10. Complicitat

Autoria: Ivan Lazarev

Al llarg de totes les meves vides, des del sense-principi fins ara, l’arrel de tot el patiment ha estat la meva ment d’estimació pròpia; per tant, he d’expulsar-la del meu cor i aprendre a estimar a tots els éssers. Només així assoliré l’alliberament permanent.

Tal com s’entra en l’habitació de l’Ivan al fons un gran finestral s’obre a la plaça Ibèria il·luminant de forma contundent una habitació doble presidida per un llit de matrimoni amb capçal de forja prou antic. A l’esquerra de la porta d’entrada una altra porta dóna lloc a un petit lavabo amb dutxa. Sota la finestra, un gran escriptori amb una cadira de rodes força confortable aguarda el desordre de llibres i llibretes, folis i diversos utensilis de papereria. Les parets, originàriament blanques, estan folrades de pòsters de temàtiques diverses: grups de música, dibuixos propis, frases cèlebres o nois atractius que fan les delícies d’un Ivan en plena efervescència adolescent.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

N’Ivan seu sobre el llit amb el cap enfonsat entre les mans. Plora desconsolat en un silenci esfereïdor que glaçaria el cor de qualsevol. La llum del distribuidor es cola a l’habitació i dota encara d’un aspecte més sinistre l’escena.

– Eh! -xiuxiueja en Pere en apropar-se a ell.- T’importa si sec una estona al teu costat? No cal que xerrem, només vull estar una estona amb tu; em sento una mica en solitud avui.

L’Ivan es mira aquell home afable que somriu mentre el parla. En Pere sempre el tracta bé tot i les rebequeries que ell pugui manifestar. És un home tranquil, segur de sí mateix i extremadament compassiu. Això l’ha fet sentir enveja del Joan en diverses ocasions i no porta gens bé la relació que hi ha entre pare i fill. A banda d’això, sent que el Pere el comprèn.

L’Ivan, però, no està massa acostumat a expressar el que sent. Quan encara vivia amb els seus pares biològics no tenia espai per expressar. Al contrari, manifestar inquietuds o idees que poguessin contradir el pare era castigat amb una pallissa. Així, l’Ivan vivia aterrat. Però ara, a casa dels Puig, se sent estimat i cuidat i el Pere insisteix de diferents formes en xerrar. Senzillament, l’Ivan no es veu capaç.

– Si et fa il·lusió seure, seu… És casa teva -respon l’Ivan retirant la mirada.
– Gràcies -somriu de nou en Pere.

Durant una bona estona els dos estan en silenci. A l’Ivan l’agradaria parlar de moltes coses, però ni tan sols té clar què vol dir. O poder l’agradaria una abraçada o que senzillament l’agafés la mà, però també sap que en quant això passés marxaria corrents.

*

– Fa por que et tractin bé, eh, Ivan? -diu de cop el Pere.

L’Ivan aixeca la mirada i es mira de nou aquell senyor que seu al costat. En Pere és un home alt i prim, i sempre porta els seus llargs cabells grisos recollits en un monyo. Vesteix de forma bastant informal, amb roba ampla i còmoda, de teixits gasosos a l’estiu, tot i que llargs a les cames i els braços. I ara, aquell senyor que el va recollir fa tres anys de la més absoluta de les misèries, li llegeix de nou el cap. Sempre ho fa, i lluny d’incomodar-lo l’ajuda a posar ordre en el seu caos mental. Sovint encerta paraules que expressen el que l’Ivan sent i no sap explicar-se ni tan sols a sí mateix. Així, el noi s’escolta el Pere amb atenció, mirant de treure l’aigua clara.

– Imagina’t que de cop et deixes portar i et tornen a trair. Ja va ser prou dur de mastegar amb els pares com perquè torni a passar, oi? Així les coses, millor posar una distància entre tu i la gent. Jo ho faria si estigués en el teu lloc… Vaja si ho faria!

L’Ivan es mira amb ulls tristos el Pere.

– A mi m’agradaria no fer mal en Joan -diu finalment.
– Ja ho sé -somriu en Pere.

De cop l’Ivan té ganes de plorar però se les aguanta. En lloc d’això, tanca els punys i els estreny amb força fins el punt que els artells es queden blancs com la neu pura. En Pere es mira les mans de l’Ivan sobre els seus genolls i al cap d’una petita estona passa el seu braç per sobre de les espatlles de l’Ivan i l’apropa cap a sí.

*

– Fa fred avui, o m’ho sembla a mi? Poder sóc jo que estic destemperat…

L’Ivan somriu davant el teatre d’en Pere i s’acomoda entre els seus braços.

– De vegades costa expressar el que realment sentim per la gent, especialment quan la motxilla que carreguem ens pesa tant -arrenca de nou a parlar el Pere.- A tu et passa?

L’Ivan assenteix clavant la mirada al terra.

– En realitat sé que t’estimes moltíssim el Joan, i segurament per això sents més necessitat de posar aquesta distància a base de crits. Ho encerto?
– Bé, i també em molesta que tota l’estona s’estigui amb el Kendo. Són uns plastes!
– Ah… Entenc. T’agradaria que el Joan estigués més per tu, doncs?
– Bé… no només per mi… -l’Ivan es posa vergonyós en parlar ara.
– I si estigués més per tu, això no et faria igualment més por?

L’Ivan pensa la pregunta que l’ha fet el Pere. Durant una estona remuga per si mateix algunes coses, nega amb el cap o gesticula amb les mans que ja no estan tenses.

– Suposo -diu finalment.
– Hum! Aleshores el Joan ho té difícil per fer-te sentir bé, no? Si està per tu, tu t’allunyes. Si no està per tu, el reclames. No pot encertar-ho mai; així, ni tu ni ell esteu bé. Què podríem fer al respecte?

L’Ivan aixeca les espatlles sense saber molt bé què respondre.

– Em permets una recomanació? -demana el Pere.
– Ok…
– Igual estic equivocat amb el que diré, així que si no et convenç m’ho dius i en continuem pensant.
– D’acord.

*

– Jo crec que si estigués en el teu lloc em replantejaria l’estratègia de fugir de la gent que em pot estimar. Entenc perfectament el perquè d’aquesta estratègia, i jo en el teu lloc crec que hauria reaccionat igual si els meus pares m’haguessin fallat com van fer els teus. Crec que estaria molt decebut amb la gent, i el món en general. I esperaria molt poc de ningú. Vist des de fora, no obstant, m’agradaria molt encoratjar-te a mirar-t’ho tot des d’una altra perspectiva, a veure què et sembla…

L’Ivan s’incorpora lleugerament per mirar el Pere mentre el parla. L’agraden els ulls del Pere que, de color marró ametlla, sempre reflexen pau i alegria. Quan el parla l’Ivan el mira els ulls i sembla com si tot dintre seu quedés en una calma infinita, com si de cop tot estigués en ordre.

– Fixa’t: el guany de la teva estratègia és estalviar-te una nova decepció, perquè sentir una nova decepció et podria fer sentir encara menys estimat, i això és massa per qualsevol persona. Ara bé, si t’allunyes això provocarà que tard o d’hora tothom s’allunyi també de tu. El final dels dos camins, tant si et decepcionen com si t’allunyes, és la soledat, justament el que vols evitar. M’equivoco?

L’Ivan nega amb el cap.

– La diferència entre els dos camins és que un no té absolutament cap guany mentre que l’altre el pot tenir. Et proposo que l’intentis descobrir tu… -somriu el Pere.

*

El Pere sempre fa això: arriba un moment de la conversa que ja no parla ell sinó que vol que sigui el propi Ivan qui acabi d’explicar les coses, com si d’alguna manera volgués refermar la qüestió. Quan arriba aquest moment, el Pere comença a fer preguntes directes o indirectes, com ara. I L’Ivan n’és conscient d’això, però l’agrada que en Pere ho faci així perquè sent que aleshores la idea és seva i no de l’altre, i sent que té poder per gestionar la situació encara que sigui amb ajudes…

– Uhm… -n’Ivan pensa la seva resposta.- La distància només pot provocar més distància, mentre que si m’arrisco a deixar-me estimar no té perquè passar que m’acabin decepcionant.
– Què bona aquesta! -exclama un Pere emocionat.- M’encanta la teva conclusió! -somriu ara.

L’Ivan riu davant el teatre que fa el Pere. Els dos saben que tampoc hi havia masses respostes més, però tot i ser-ne conscient de que la conversa va una mica encarrilada, l’Ivan se sent bé, se sent més fort que fa una estona i s’entén una mica més que abans.

– Mira, Ivan, jo sé que aquesta conversa no farà que de cop tu et sentis segur amb el Joan o que tot sigui diferent. El que m’agradaria, si puc demanar-te alguna cosa, és que reflexionessis al respecte del que estem parlant. No et demano que ja ho facis tot correcte o millor. Només que reflexionis com un pensament et porta a prendre una decisió que en realitat t’enfonsa més en el pou que estàs sentint, i com un altre pensament pot obrir-te una porta de sortida d’aquest infern.

L’Ivan se’l mira ara amb la sorpresa reflexada al rostre.

*

– Jo crec de tot cor que tu ets una persona extremadament intel·ligent per poder reflexionar sobre això en els propers dies i treure conclusions que et puguin impulsar, fer-te sentir bé. Tu tens el poder de crear-te patiment i felicitat. Has de prendre una decisió definitiva al respecte. Vols continuar generant-te patiment? Ja saps el que has de fer: deixar-te portar per la inèrcia del teu pensament i del teu comportament. Vols canviar les regles de joc de la teva vida? Reformula’t.
– Com?
– Això és el que et demano que pensis en els propers dies. Jo estic disponible per quan tu em necessitis; sé que moltes vegades costa veure algú a prop quan tot és fosc, però hi sóc. I si necessites parlar, m’encantarà escoltar-te. Vols fer pacte?

– Quin és exactament?
– Tu reflexiones sobre el que hem parlat durant uns dies, els que necessitis i vulguis, i quan et sentis preparat em parles de les conclusions o dubtes que puguis tenir.
– Vale…

El Pere allarga el braç per segellar el pacte i l’Ivan encaixa la mà. Els dos es miren als ulls fixament i somriuen. Els dos s’han compromès; un a reflexionar, l’altre a ser-hi. I així comença l’estiu d’un any qualsevol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *