09. Meditació

Autoria: Ivan Lazarev

Amb aquesta ment de renúncia obriré la porta a l’alliberament i m’esforçaré en practicar els tres ensinistraments superiors (ètica, concentració, saviesa), la síntesi de tots els camins.

L’habitació del Joan ocupa la banda oest de la primera planta de la masia. A diferència de la planta baixa on els cossos central i lateral guarden espais independents, la primera planta s’ha unificat per tal d’encabir les habitacions principals. Tal i com es puja, la primera porta de doble fulla s’obre a l’habitació on just en Joan dorm tranquil. L’estança és un espai de grans dimensions que té tres zones clarament diferenciades: un gran lavabo amb banyera que s’obre a l’esquerra tot just entrar en l’habitació, una zona central presidida per un gran llit i un finestral que ocupa tota la paret oest i dota de molta llum, i una zona que fa les vegades de vestidor amb un armari a mida que va de dalt a baix resseguint la paret que confronta amb l’habitació dels pares.

***

Dimarts, 22 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

El despertador del Joan sona sense pietat a les sis del matí per arrencar el dia amb una meditació familiar, la primera des de fa molts mesos. En la seva estada al Japó no ha deixat de meditar tot i que la família Nakamura no té l’hàbit incorporat. En la mesura de les possibilitats ha mantingut l’hàbit que porta executant des de ben petit: arrencar el dia conscient i amb energia. Molts matins en Kendo també s’ha sumat a la seva pràctica, i avui no vol ser una excepció.

Després de la piscina d’ahir la família va sopar de manera molt frugal i ràpidament van anar al llit, esgotats del viatge, del jetlag i de les emocions del dia. Amb tot el cansament en Joan va voler passar la nit sol, i a dos quarts d’onze ja estava ficat al llit.

Si bé les set hores i mitja que ha dormit les ha descansades com feia temps que no descansava, quan sona el despertador sent com si no hagués tancat els ulls ni cinc minuts seguits. Sap que li costarà agafar de nou l’horari de Barcelona, com li va passar quan va anar al Japó, però és bo intentar mantenir el ritme d’aquí per tal d’habituar-se quan abans millor. Així, encara que el cos li costa de moure i se sent completament esgotat i derrotat, les ganes de meditar amb la família poden i de seguida s’incorpora d’un salt.

– D’acord… Millor deixem les coses que requereixen reflexos i agilitat corporal per un altre moment -es diu després de gairebé matar-se amb el salt.

*

Mentre es renta la cara i les dents i fa pipí es planteja deixar el dia d’avui també de descans per demà, ja em les energies més renovades, començar a ensenyar la ciutat al nouvingut, en Kendo. La veritat és que li fa molta il·lusió ensenyar-li els racons de la ciutat, especialment aquells que durant els anys s’ha fet seus.

Amb aquests pensaments, quan surt del lavabo estira amb energia tot el cos. Després surt al distribuidor on es troba amb els pares que l’esperen pacientment. Els tres s’abracen i es donen el bon dia amb alegria per poder retrobar-se un dia més. De cop la porta de l’habitació de l’Ivan s’obre i en surten ell i la Kassia.

– Bon dia! -diu n’Ivan completament despert i fresc.
– Bon dia, Ivan -somriu en Joan.- Bon dia, Kassia -riu en veure-la més dormida que l’altre.

La Kassia es limita a abraçar-se amb tothom sense mediar paraula, amb els ulls encara tancats.

– Sabeu si en Kendo vol venir a meditar? -pregunta de cop l’Helena.
– Si no recordo malament va dir que volia apuntar-se -respon en Joan.- Vaig a ficar el nas a veure si encara dorm.

Estirant-se de nou el noi s’apropa a les escales que pugen a les golfes on hi ha l’habitació d’en Kend. Quan en Joan està davant la porta tancada, pica un parell de vegades no massa fort per no despertar-lo per si dorm. Però una veu de l’interior anuncia que ara surt.

Al cap d’uns pocs segons, en Kendo surt de la seva habitació acabant de posar-se la samarreta del pijama. Quan es troben, els dos joves s’abracen íntimament durant una llarga estona. I després es petonegen dolçament els llavis reiteradament.

*

– Has dormit bé, Kendo?
– Sí. Em va costar dormir al principi perquè no estava habituat, però el llit és molt confortable i l’habitació estava ben ventilada, així que en quant vaig tancar els ulls ja no m’he despertat fins que ha sonat el despertador. Encara tinc son, però suposo que serà cosa del canvi horari. El cos el sento descansat, majoritàriament.

En Joan somriu i es torna a abraçar amb el company una altra vegada de forma efusiva.

– Baixem? Tothom ens espera -somriu finalment.

En Kendo assenteix amb el cap i els dos enfilen les escales avall. L’Helena i el Pere s’abracen amb el noi nipó que es deixa fer mirant d’habituar-se a la forma de funcionar de la família. Quan es disposa a saludar de la mateixa manera n’Ivan, aquest li dóna l’esquena i comença a baixar les escales cap a la planta baixa. En Kendo es mira el Joan i aquest nega amb el cap demanant-li que no faci cas. Els dos es somriuen mútuament de forma còmplice i segueixen la resta cap al saló per començar la meditació.

Una vegada tothom està al saló, és en Joan que s’ofereix a guiar la meditació. Tothom accepta encantat i es prepara còmodament per començar la pràctica. Així, quan s’assegura que tothom ha tancat els ulls, acompanya la seva família a través d’una visualització per tal de disipar les distraccions per després guiar-los en una meditació sobre prendre i donar, un dels darrers aprenentatges que ha incorporat en el seu repertori i que l’agrada molt. Durant la meditació parla poc, però quan ho fa commou els cors de les persones que l’escolten atentament.

07:18 am

Els minuts passen i sense adonar-se s’ha fet un quart de vuit quan el Joan tanca la sessió. Poc a poc, tothom va obrint els ulls i estirant-se, especialment les cames que a algú se li han quedat mig adormides en l’estaticitat de la postura.

– Ha estat realment bonica aquesta meditació, amor -diu l’Helena acaronant-lo en la galta.- L’he gaudit moltíssim i m’ha vingut com anell al dit.

Un a un, les persones que han participan feliciten el Joan per la meditació que els ha guiat. Tothom excepte n’Ivan.

– Què t’ha semblat a tu la meditació, Ivan? -demana en Joan amb un somriure.
– Pfff! No ha estat malament, però no sé a què ve tanta felicitació, no ha estat res de l’altre món -diu al temps que s’adreça a la nevera per posar-se un got de llet.- Trigarem molt en fer el desdejú?
– L’he fet especialment pensant en tu -respon en Joan sense perdre l’ànim.- A veure si a la propera aconsegueixo que t’encaixi millor -somriu.

Quan l’Ivan es gira per mirar-se en Joan sobtat per la seva resposta, aquell el mira amb alegria i una brillantor especial als ulls.

– Vols llet? -pregunta l’Ivan allargant la mà, en un intent de correspondre el gest.
– No, gràcies, Ivan -somriu en Joan acceptant el seu oferiment com una disculpa encoberta.

L’Ivan deixa el cartró de llet a la nevera i tanca la porta. Agafant de nou el got de llet fresca s’apropa on és el Joan i es planta davant seu, a un pam.

– Què volies aconseguir amb aquesta meditació?

*

En Joan es mira l’Ivan i observa el gest de la seva cara buscant signes d’hostilitat quan s’adona que la pregunta vol ser sincera. Després mira dolçament aquells ulls blaus marí i sent la tristor profunda que amaguen. Incòmode, n’Ivan es separa i aparta la mirada.

– Si no vols respondre tampoc no passa res…
– Volia ser part de la solució.
– Part de la solució? A quin problema?
– A la meva arribada, poder…
– Parla més clar! No t’entenc! -crida l’Ivan sobtadament nerviós.

El saló queda en complet silenci després del crit inesperat de l’Ivan i tothom se’l mira sense reaccionar.

– Eh, eh… – finalment en Pere s’apropa per pacificar la situació.
– És que no l’entenc quan parla! Per què no ets una persona normal? Sempre has de dir tonteries que no entén ningú, què pesat que ets!
– Vale, vale… tranquil, Ivan -insisteix en Pere.- Si no l’entens no passa res. Ell te la seva forma d’expressar-se i tu tens la teva. Demana-li que sigui més clar de forma calmada i ja està, no?
– És que sempre ha de tenir la necessitat de donar la nota? No m’estranya que molesti a la gent i que es farti de seguida!
– Ivan! -aixeca el to de veu en Pere.

N’Ivan es mira les cares de les persones que l’envolten. Les cares de l’Helena, del Kendo i de la Kassia són cares disgustades o decebudes. La cara del Joan és de perplexitat per no entendre molt bé a què venen aquells crits i aquells retrets. La cara del Pere és l’única cara que es manté en la seva afabilitat habitual, buscant la seva complicitat. Per un moment n’Ivan es refugia en la cara del Pere i el silenci pesa sobre tots.

– Jo… -comença a dir finalment.

07:37 am

En Pere es vol apropar a l’Ivan, però quan aquest s’adona fa un pas enrere.

– Ivan, en aquesta casa totes t’estimem. Sabem que ho estàs passant malament i volem estar prop de tu.

N’Ivan titubeja en el seu moviment; vol marxar però es refrena.

– He fet aquesta meditació per tu, Ivan -diu en Joan visiblement afectat.- Sé que la meva arribada està sent difícil per tu i m’agradarà que ho parlem tranquil·lament quan tu t’hi sentis amb ganes. Mentrestant, desitjo que tothom entengui el teu patiment i et faci costat i per això…
– No necessito la teva estúpida compassió! Pe-tit-Joan -diu amb sorna.
– Ja està bé! -crida de nou en Pere.- Ivan, vés a la teva habitació que ara pujo. En parlarem de tot això, entesos?

N’Ivan arrufa les celles i mira reptador en Pere. En Pere manté la seva mirada afable clavada en els ulls de l’altre. Finalment n’Ivan acota el cap i deixant el got sobre la taula, puja les escales per tancar-se a la seva habitació. En Pere es passa la mà per la cara i nega amb el cap. Després es gira cap el Joan i l’acarona dolçament.

– Com estàs?
– Per què em té tanta mania? Què l’he fet?
– Res. Són els seus propis fantasmes que te’ls carrega sobre teu -diu al temps que s’abraça el seu fill.

En Joan assenteix amb el cap i s’abraça fortament al seu pare. No plora, però l’agrada sentir el contacte i durant una estona mira de seguir la respiració de l’altre. Per molt difícil que es posin les coses a casa, en Pere mai perd la calma i la seva respiració sempre és tranquil·litzadora.

*

– Quina forma de començar el dia -diu finalment l’Helena que s’apropa al seu marit i fill per afegir-se també a l’abraçada.

La mare observa el seu fill que es fa gran. Just avui fa catorze anys, encara ningú l’ha felicitat i sembla que en Joan encara no s’ha adonat del dia que és. Quan en Joan va marxar a dormir, la família va pactar preparar-li una celebració sorpresa durant tot el dia.

“A veure com avancen els sentiments durant el dia d’avui…”, pensa l’Helena per si mateixa mentre olora els cabells del seu fill.

– Vinga! -diu de cop la dona.- Anem a preparar el desdejú i continuem arrencant el dia.

En Pere somriu i petoneja la seva dona.

– T’encarregues tu? M’agradaria anar a parlar amb l’Ivan a veure què està passant.
– Cap problema. Us avisem quan estigui tot a punt.
– Perfecte! -l’entusiasme del Pere treu un somriure a l’Helena i al Joan que se’l miren admirats.

Quan en Pere marxa els dos es miren entre riures.

– Passi el que passi sempre està bé! Quin home! -exclama la dona.

En Joan riu afable amb tot plegat abans de girar-se per veure que la Kassia va darrera d’en Pere. Al poc, el Kendo s’abraça amb en Joan.

– Estàs bé?
– Sí -somriu aquest.
– Et reconec que no sé per on agafar l’Ivan. De vegades em venen ganes de…
– Sisplau…
– Ja sé que no vols més complicacions i miro de controlar-me. El tema és que és totalment imprevisible.

*

– Ja… A mi també m’ha sobtat la seva resposta tan fora de lloc. No sé com va anar la conversa ahir amb la Kassia, però crec que hi ha alguna cosa de fons que… Bé, no en tinc ni idea, així que parlo per parlar… Mirem de tenir paciència i ser el més compassius possibles.
– D’acord, senpai!

El dos somriuen davant el títol que sempre astora el Joan i després decideixen ajudar la mare a preparar el desdejú. Així, durant una bona estona els tres faenegen a la cuina de forma coordinada, com si d’un ball assajat es tractés. I al cap d’una estona la taula està parada elegantment fent un esforç extraordinari per tal de col·locar tota la vaixella ben arrenglerada, en l’angle perfecte i els coberts totalment paral·lels i simètricament col·locats a banda i banda dels plats. Una total obra d’enginyeria que ara espera a superar la prova del perfeccionisme del Pere.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *