08. A l’estany

Autoria: Ivan Lazarev

Amb aquesta ment de renúncia obriré la porta a l’alliberament i m’esforçaré en practicar els tres ensinistraments superiors (ètica, concentració, saviesa), la síntesi de tots els camins.

Durant els mesos d’estiu el jardí és probablement l’espai més utilitzat per la família Puig. El centre del jardí està presidit per un enorme estany natural, la meitat del qual s’utilitza com a piscina natural per a refrescar-se de la calor imperant. Davant un seguit de gandules ben confortables aguarden a ser utilitzades i un gran bagul estratègicament col·locat guarda d’altres utensilis de la piscina com ara pilotes inflables, flotadors i diverses joguines d’aigua. A la banda sud una pineda promet també guardar de la calor pròpia d’aquests mesos.

***

Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Quan la calor comença a caure la Kassia i l’Ivan surten de la masia abraçats. En aquest moment, en Kendo i en Joan es banyen tranquil·lament a la piscina entre carícies i abraçades, mentre que n’Helena i en Pere prenen el sol estirats en unes gandules acompanyats d’uns còctels sense alcohol que ha preparat ell mateix. N’Ivan fa mala cara tot i els esforços per fingir normalitat i durant uns instants tothom se’l mira sense saber molt bé com actuar. És en Joan que surt de l’estany en veure’ls venir i s’apropa al noi deixant un reguer d’aigua per on passa.

– Hola! Us ve de gust banyar-vos? -pregunta alegre.
– A això venim! -explica la Kassia mostrant el banyador sota la samarreta.- Tinc una calor que no me l’aguanto! -riu.

En Joan somriu i fa un petó en la galta de la noia que li torna el somriure agraïda.

– Fas mala cara, Ivan. Necessites res?
– Una mica de tranquil·litat. T’importa?

En Joan es fa a un costat quan l’Ivan l’aparta amb una mà. La Kassia mira en Joan i nega amb el cap per treure ferro a l’assumpte.

– L’aigua està ben fresqueta -diu en Joan tancant la comitiva cap a l’estany.
– Algú t’ha preguntat? -respon secament n’Ivan.- Mira que n’ets de pesat!
– Ivan… -intervé la Kassia.- Sisplau, no parlis així, en Joan només està essent amable.
– Tens raó… Perdona, Joan. Estic una mica crispat, no em facis gaire cas.
– Sense problema -somriu en Joan amb alegria renovada.

07:34 pm

Des de les gandules l’Helena i el Pere observen l’escena i es miren entre si. Cadascun d’ells tenen postures diferents respecte l’Ivan i respecte el tracte que el noi dispensa al seu fill.

– Em preocupa que l’Ivan pugui fer mal en Joan de nou -confessa l’Helena.- Va ser aquest el motiu pel qual vam portar en Joan al Japó, però sembla que el passat s’entesta en tornar una i altra vegada.
– Poder no va ser la millor solució per tractar un tema que sembla més profund.
– Si, recordo que això ja ho vas dir -el to sona amarg.
– Si ha semblat un retret, perdona. Només crec que hauríem de tractar el tema des d’una altra perspectiva.
– Tot teu.
– Com que tot meu?

– Ho sento, la relació amb l’Ivan em costa. Em costa quedar-me de braços creuats mentre crida, insulta o pega el nostre fill. No sé com a tu no t’incomoda!
– Eh… -en Pere estira la mà cap a l’Helena.- No ens dividim, ok? Tens raó que pensem i sentim diferent aquest tema, i si vols mantenir la distància amb l’Ivan, em sembla bé. No et jutjo ni em sembles pitjor persona, al contrari, crec que és molt valent el fet d’admetre-ho i t’ho agreixo que m’ho comparteixis. Saps que estic amb tu, oi?

L’Helena té els ulls humits quan agafa la mà del Pere.

*

– Perdona, em poso nerviosa amb tot plegat. Tampoc no voldria desentendre’m de l’Ivan, ja que no sóc aliena al seu patiment. Pobre criatura… És que… En Joan també pateix i em sento impotent amb tot plegat.
– T’entenc perfectament, bonica. Entre els dos trobarem la manera, no tinc cap dubte. Per altra banda, en Joan és fort d’esperit i té moltes qualitats que el faran mantenir-se a la superfície. Estiguem al tanto per si ens necessita alhora que el deixem marge perquè actuï. Ja saps que tampoc no l’agrada que fiquem els nassos on no ens demanen…
– Bé, entre ficar els nassos i cuidar-lo hi ha una línia que hem d’aprendre totes a diferenciar, Joan inclòs.
– Tens raó.

Els dos resten en silenci una bona estona, contemplant el cel blau immaculat. Després en Pere es torna a girar cap a l’Helena.

– Com t’ho fas per ser més bonica cada dia? -pregunta amb un somriure que omple tot el rostre.
– … -l’Helena riu l’acompliment del seu marit.- Mira que ets afalagador!
– Només em baso en fets objectius i extrec conclusions objectives -riu l’home.

L’Helena es diverteix amb les paraules del Pere i riu mentre s’acomoda sobre la mateixa gandula d’ell, entre els seus braços, deixant-se acaronar i mimar una estona.

08:01 pm

L’esgotament del viatge des del Japó comença a fer mella en els Puig, però encara i així, els nois allarguen el vespre a l’estany entre jocs i riures. Mentre l’Helena i el Pere gaudeixen del moment de silenci sota un cel completament blau que encara es manté a plena llum, la joventut gaudeix de l’aigua fresca que alleugereix la calor del dia. Així, la Kassia i el Kendo fan guerrilles d’aigua sense treva, mentre en Joan gaudeix de la diversió des d’una relativa distància. Apartat, n’Ivan contempla també l’escena assegut a la vora de l’estany, deixant que la pell s’assequi amb el sol que encara brilla amb força.

Al cap d’una estona, la Kassia es recull darrera del Joan per tal de protegir-se d’un Kendo implacable. Això no obstant, el jove nipó sent que les forces li minven pel cansament de tot el dia. Així, finalment es rendeix esgotat admetent que l’energia de la Kassia és indubtablement major que la d’ell. La Kassia s’abraça doncs per l’esquena amb el Joan que respira alleugerit que el Kendo no l’hagi ficat en aquesta guerrilla d’aigua. I en veient la parelleta, el jove estranger neda fins a l’altra punta de l’estany on l’Ivan guarda en silenci observant-ho tot.

– No t’agrada banyar-te a tu? -diu quan arriba on seu l’Ivan.- A dures penes has tastat l’aigua…

L’altre respon aixecant les espatlles i continua mirant-se en Joan i la Kassia que ara s’ajunten i parlen íntimament.

– Prefereixes estar sol?

*

L’Ivan es mira aquell noi com si just hagués aparegut davant seu. Els trets orientals el confereixen un atractiu que abans no havia vist, i en banyador guanya amb un cos prim però fibrat. Ràpidament es fica dintre de l’estany quan sent una lleugera excitació en mirar-se’l, submergint completament el cap sota l’aigua. Després d’una bona estona treu el cap i agafa aire amb força per acabar mirant-se de nou el company.

– Sento haver-te parlat malament abans -el to és aspre i sec però sincer.- Per si no t’has adonat, sóc l’idiota de la casa que sempre la lia…
– No passa desapercebut -riu en Kendo mirant de treure ferro a l’assumpte.

L’Ivan esquitxa amb aigua l’altre en resposta al comentari.

– D’acord, d’acord… -diu entre riures en Kendo,- em rendeixo que ja n’he tingut prou amb la Kassia…

Els dos recolzen el cos sobre la vora penjant les cames dintre de l’aigua. Poc a poc les aigües es tranquil·litzen i el silenci omple l’espai entre els dos nois que es miren encuriosits.

– Escolta -diu de cop en Kendo,- no se m’escapa que des del primer moment t’he caigut malament. Suposo que et faig nosa de cara a la teva relació amb en Joan.
– No m’agrada en Joan.

En Kendo es mira fixament n’Ivan i aixeca una cella d’incredulitat.

– Per què tants esforços en negar-ho quan és tan evident per tothom? De vegades no t’entenc.
– Què em volies dir?

Durant una estona els dos nois es continuen mirant.

– Bé, no sóc ningú per dir-te què has de sentir. Només m’agradaria expressar les meves sensacions encara que estigui equivocat.
– Quin sentit té fer-ho?
– Sé que ets molt important pel Joan i m’agradaria poder entendre’t i apropar-me a tu.

*

N’Ivan observa amb atenció aquell noi que en gran part li recorda en Joan. Tenen molts aspectes en comú i comparteixen valors, sense cap mena de dubte. No pot negar que ell també voldria sentir i fer algunes coses com les fan ells, però la seva vida ha estat diferent i, clar, ell sent diferent.

– Parla -diu secament.
– El que volia dir és que la meva relació amb el Joan no té perquè ser un impediment en la teva relació amb ell. Jo no tinc cap intenció ni d’acaparar-lo ni de limitar-lo en la seva capacitat d’estima. Les regles del joc entre ell i jo estan molt clares des del primer moment, i consensuades, i no em sento amenaçat per la teva presència perquè confio plenament en el Joan. I desitjo que tu tampoc em sentis com una amenaça… Fins ara sento que la gelosia o l’enveja predominen quan em mires. I no sóc el teu enemic ni vull ser-ho.

– Sembla com si només jo et tingués mania, però tu no has estat tampoc amable amb mi i has mostrat una relativa hostilitat des del primer moment.
– Tens raó. No negaré que la teva forma de tractar en Joan em supera moltes vegades i durant tot aquest temps des de que et vaig conèixer no m’has caigut massa bé. Ho he parlat moltes vegades amb ell i la majoria es mostra esquiu a l’hora d’explicar-me perquè actues com actues. Suposo que no vol faltar-te al respecte explicant les teves intimitats, per la qual cosa li respecto el seu silenci. Però sempre m’ha deixat molt clar que t’estima i que per ell ets important. Així que ho he estat pensant avui i vull relacionar-me d’una altra manera amb tu, si vols.

*

Quan acaba, en Kendo somriu afablement de forma honesta i n’Ivan es mira durant una estona aquell noi en complet silenci.

– Encara que de vegades no t’entengui en el fons sembles un noi decent -puntualitza el noi japonès.
– Un noi decent? Què redimonis vol dir això? -exclama l’Ivan sorprès davant la confessió de l’altre.

En Kendo riu davant la sorpresa sobtada.

– Bé, que sembles bona persona, vull dir.
– Bona persona… No ho crec pas!
– No?
– No.

N’Ivan amaga la cara entre els braços. Des de fa una estona li fa mal el cap i cada cop el dolor és més agut. I l’últim que el venia de gust era tenir una conversa profunda amb en Kendo. La veritat, però, és que el noi ho ha encertat tot. Per suposat que l’agrada el Joan i veu en ell un rival que ha de reduir i treure’s del mig. Quan pensa en això se sent miserable. “Joder… ja m’agradaria a mi tenir aquesta candidesa que tenen aquests dos”, pensa per si mateix.

– Tu ho has dit: tracto com el cul al Joan.
– Pots canviar la teva forma de tractar-lo.
– És més complex del que sembla.
– En quin sentit?
– En el sentit de què cadascú carrega la seva motxilla.
– Motxilla? No t’entenc…
– El pes dels traumes.
– Ah… Entenc… En Joan no m’ha explicat la teva història, però m’ha dit que ho has passat molt malament. Et refereixes a això?
– Podem canviar de tema? Em sento incòmode parlant de la meva vida amb un complet desconegut.

*

Ara és en Kendo que amaga la cara entre els braços davant la mirada desafiant de l’altre. Per un moment l’Ivan se sent de menys pel tracte que dispensa a aquell noi que només busca trobar-se amb ell. Per l’Ivan no és tan fàcil i amb les úniques persones que ha aconseguit obrir-se i establir una vinculació afectiva més enllà del que l’agradaria són la Kassia i el Pere. Clar que s’estima el Joan, però té por. Por de no estar a l’alçada, de fer-li mal. Si ja el tracta com el tracta des de la distància emocional, com l’ha de tractar si la distància entre els dos s’escurça? Però això no ho entendrà en Kendo perquè què n’ha d’entendre qui ha tingut una vida fàcil?

– Em posa nerviós parlar d’això i he tornat a contestar-te malament.
– No t’amoïnis -diu en Kendo tornant a mirar-se l’Ivan.- Sé que la confiança me l’he de guanyar. Ja prou que no has fugit de mi quan m’he apropat… -riu.

N’Ivan riu i de cop sent una relativa comoditat davant d’aquell personatge. Mai s’havia mirat en Kendo d’aquesta manera, però ara el sembla atractiu i agradable per xerrar i compartir estones. L’agradaria poder establir una amistat, però és conscient que li costa. A l’institut l’Ivan s’ha fet un noi popular entre les companyes i els companys. És divertit i intel·ligent, i sovint té molt d’èxit entre les noies. Tot i que no nega la seva homosexualitat no l’ha manifestada obertament davant de ningú, i com al col·legi tothom es pensa que està sortint amb la Kassia, fa l’aparença d’una relativa heteronormativitat. Ben mirat, tampoc no és necessari buscar-se més problemes dels que ja té.

*

El cas és que per un motiu o per altre té bastant d’èxit entre la gent i sovint se l’apropen per estar-se amb ell. Però l’Ivan té una cuirassa posada per tal de no establir vincles massa profunds. Quan algú ha intentat apropar-se a ell més del compte no ha tingut inconvenient en posar-se borde i tornar a una distància emocional que el fa sentir sa i estalvi. Per què hauria de ser diferent amb en Kendo?

– Sincerament, no m’interessa la teva amistat, ja en tinc prou amics al cole. Et pots estalviar els esforços i deixar-me en pau. Això sí, et fa honorable estimar el Joan fins el punt d’aprendre a suportar-me. Per mi no cal que fingeixis…
– No fingeixo…
– El que sigui, doncs.

En Kendo es mira fixament els ulls de l’Ivan que s’esforça en aguantar-li la mirada, però finalment l’aparta acomplexat.

– D’acord… et faig por. Ho entenc. Entenc que t’han fet mal i que vols assegurar-te abans de donar un pas. Per mi està bé…

Quan diu això, en Kendo es torna a submergir en l’aigua i neda una estona per tal de deixar espai a un Ivan desconcertat i visiblement incòmode amb la proximitat emocional. Al cap d’una estona torna i s’acomoda de nou mig cos sobre la vora de la piscina. L’Ivan només l’observa en silenci, un silenci que en Kendo respecta.

– Com ho fas per no sentir gelosia o enveja quan en Joan s’està amb altres persones? -pregunta de cop n’Ivan.

*

– Perquè l’estimo… M’agrada la seva forma de sentir l’amor, incondicional i tan gran que no s’acaba només en una persona. Al principi em va costar fer-me a la idea, però un dia ho vaig entendre i ho vaig veure molt clar. Ja no em va molestar més. Desitjo que sigui feliç i la Kassia el fa feliç. M’agrada veure’ls junts. S’estimen de veritat… Mira’ls.

Just en aquest moment la Kassia i el Joan es besen amb tendresa embolcallats una entre els braços de l’altre. És un petó lent fins el punt que sembla estàtic.

– M’agraden els petons del Joan, sobretot quan són tan sentits. Fa sentir una sensació extremadament agradable i càlida que arriba al cor. T’has besat amb ell alguna vegada?
– Sí…

Per uns instant n’Ivan es perd entre els records del primer petó amb en Joan. Primer i únic petó. Recorda aquella dolçor que va paralitzar per un moment tot el seu patiment intern, aquell patiment que arrossega des de que té coneixement. Recorda la calidesa, la suavitat, la tendresa. Mai abans havia sentit res semblant. I un munt de sensacions noves com ara l’olor embriagadora dels cabells d’en Joan, la bellesa inusual de la seva carona, els seus ulls brillants i tranquil·litzadors, el seu somriure encisador… Recorda l’escalfor que emanava de la pell d’en Joan i l’excitació que això li va provocar. Però sobretot recorda com es va girar el seu cor, poder alguna cosa semblat del que ara explica en Kendo…

– Però no crec que torni a passar -confessa n’Ivan de cop.
– No? Per què? Ell ho desitja…

*

L’Ivan arrufa les celles i es mira el Kendo amb incredulitat renovada per finalment riure cínicament.

– No crec que en Joan tingui ganes de besar-me després de tot el que l’he fet -diu de cop posant-se seriós.
– Què l’has fet?
– Odiar-lo amb totes les meves forces.
– Odiar-lo? Per què?
– Perquè no volia que m’estimés…

La cara del Kendo es desconfigura davant la incomprensió de tot plegat.

– Volies que la persona que t’estimes no t’estimés…
– Exacte.
– Per què?
– És una llarga història que ja no té sentit…
– D’acord… Doncs lamento dir-te que no ha tingut massa èxit el teu pla. En Joan t’estima.

N’Ivan es gira i puja a la vora per asseure’s còmodament mentre es mira el Joan. Ja no es besa amb la Kassia però se la mira d’aquella manera que només ell sap fer. Una mirada neta com si la persona que té al davant fos el major tresor del món. Una mirada pura que esborra les faltes de la vida de l’altre. I la Kassia es delecta amb l’estima que en Joan li profesa amb els ulls tancats, probablement sentint profundament aquelles sensacions tan agradables.

“M’agradaria ser la Kassia, ara mateix. Sentir com sent ella. Si jo estigués al seu lloc em sentiria incòmode, segurament. Quina merda de vida!”, pensa per sí mateix.

– Sóc únic per fer-me mal, saps? -diu l’Ivan sense apartar la mirada del Joan.- Crec que sóc la persona que més em desprecia al món, després dels meus pares.

Quan s’adona que ha parlat massa torna a submergir-se dintre de l’aigua. Pacientment en Kendo espera que emergeixi.

– Així que el problema són els teus pares…? -pregunta el noi.

N’Ivan no respon i es limita a mantenir la boca sota l’aigua.

09:13 pm

– Per això vius aquí… perquè els teus pares van fallar-te fins un punt que ja va ser insostenible. Poder fins i tot legalment. Fins ara em pensava que els teus pares podien estar morts o malalts…
– No m’importaria que es morissin… -diu n’Ivan amb un odi extrem sortit del no-res.- Tant de bo es morissin…
– Tens por de lligar-te a algú i que et pugui fer el mateix…

L’Ivan es mira amb odi en Kendo.

– Perdona… M’estic ficant de nou on no em demanen…
– No vull que sentis compassió de mi. No mereixo cap compassió i ja prou en tinc d’aguantar l’imbècil del Joan amb la seva mania d’estar sempre a la disposició de fins i tot aquells que el peguen. Què n’he de fer perquè em deixi en pau? I tu? Si et pego també em somriuràs com aquest idiota?
– No. I tampoc em quedaré de braços creuats si pegues en Joan.
– No et canses de perseguir-lo com un imbècil? Sembles molt desesperat per rebre estima de qui sigui…
– En Joan no és “qui sigui”…
– Em dónes fàstic!
– D’acord, tranquil. Ja et deixo en pau.
– I no em tornis a molestar!

El Kendo neda fins on hi ha la Kassia i el Joan que ara xerren animadament. Quan s’incorpora els tres xerren i riuen mentre l’Ivan se’ls mira amb mig cap submergit sota l’aigua. Quan els tres decideixen sortir de la piscina per preparar-se per sopar, el noi encara està mig submergit mirant-se l’edifici de la masia en completa quietud.

– No sembla massa intel·ligent el que estàs fent, eh? -una veu parla darrera seu.

Quan l’Ivan es gira el Pere s’ajup per ficar els peus a l’estany.

*

– No sóc intel·ligent, així que no tinc res a demostrar…
– Ah… entenc. Així que has decidit que tothom s’aparti de tu, no? Pel que es veu t’has proposat quedar-te sol a la vida.
– Què n’has de fer?
– Per mi ets com un fill, així que ho he de fer tot, amb tu. Entenc que no estiguis acostumat perquè fins ara qui s’havia d’encarregar de tu només t’ha maltractat. Es pot saber què et passa amb el Joan?
– Res.

– Res, eh? Et molesta la relació que ha establert amb el Kendo?
– Per què m’hauria de molestar? Si et penses que m’agrada el Joan vas errat.
– Deixa que et doni un consell abans de que continuïs negant la teva estima de forma tan obcecada. Tancar-te només fa que aïllar-te del món. Poder si t’aïlles et sentiràs més segur perquè ningú no et podrà fer mal, però t’asseguro que la solitud que es pot derivar d’aquest aïllament fa molt més mal que…
– Que què? Que les pallisses que em va fotre el pare durant anys? Que la indiferència al meu patiment per part de la mare? Què tal si et guardes els teus consells de merda pel Joan? O es que el teu fill ja passa de tu i no tens a qui donar-li la brasa? Deixa’m en pau!

*

N’Ivan surt de l’estany i s’allunya corrent. Abans de marxar, en Pere veu una llàgrima que cau galta avall en la cara de l’Ivan. Podria retenir-lo i demanar-li més respecte, car no és forma de parlar-li, però sap que l’Ivan no és l’Ivan ara mateix i que no tindria cap sentit exigir una cosa que ara mateix no pot donar. Així, acota el cap i observa el seu reflex movent-se sobre l’aigua inquieta. Poc a poc, al temps que aquesta es calma, la seva imatge es veu més nítida i clara sobre la superfície.

– Només cal esperar a que les aigües es calmin -diu per si mateix aixecant-se de la vora i relaxant els peus sobre l’herba fresca.- Tindrem feina aquest estiu!

Quan aixeca la mirada, el cel encara està blau, sense cap màcula. Un cel perfecte en un dia que inicia l’estiu. “I demà és l’aniversari d’en Joan…”, pensa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *